Efectivament en l’entorn d’avui tot sembla apuntar cap a l’individualisme. Individualisme en el fer d’aquests models que se’ns presenten, com aquest heroi de les pel·lícules que després de lluitar contra tota mena d’adversitats i persistir en la seva visió individual, acaba sortint-se amb la seva, a més a més gairebé sempre trobant en aquest camí l’amor de la seva vida. Un individualisme que busca ser suggestiu. Individualisme també en aquesta cerca d’experiències noves i excitants que semblen proposar-nos els models mediàtics i publicitaris: Més i més adrenalina, novetat i excitació dels sentits... O bé l’ individualisme en els pensaments, ben lliures però que comencen i acaben en mi. També, ho sabem bé, la religió molts sostenen que s’ha de viure i mantenir en l’esfera individual.
Davant d’aquesta tendència no voldríem caure en un maniqueisme. No volem entrar a jutjar si està bé o malament la recerca individual. Es clar que som individus i tenim els nostres desitjos i motivacions, els nostres gustos individuals que ens singularitzen i ens fan únics. No es tracta de deixar de ser individus o persones. Només volem assenyalar que en aquest context, més que mai, val la pena descobrir, apostar i comprometre’s en les obres i les experiències col·lectives.
Quan fem coses amb els altres tenim la possibilitat de compartir, de descobrir que quan treballem en equip podem aconseguir junts més coses i fer-les millor. També en el processos conjunts hi ha altres persones i se’ns obre la possibilitat de la relació i per tant de compartir també les experiències i vivències, descobrir noves amistats. Les idees compartides també son millors perquè estan més obertes al contrast i per tant poden expressar millor el talent. En les experiències col·lectives descobrim també el valor de la generositat, l’esperit de servei... També el sentit de comunitat, que té una autèntica capacitat transformadora. I tot això sense anul·lar la individualitat!
Començo a escriure en aquest bloc per exterioritzar una experiència col·lectiva. Es l’experiència que he tingut -i tinc el privilegi de viure quotidianament- a Blanquerna a la Universitat Ramon Llull, universitat que va celebrar la setmana passada els 20 anys. Per això he titulat aquest bloc “Universitas”. Perquè aquestes reflexions voldrien afegir al binomi Catalunya-Religió la “Universitas”, en un doble sentit:
-El de manifestar que estan realitzades des de la Universitat, per compartir experiències, idees, vincles significatius o projectes que poden ser d’interès més enllà de la nostra comunitat acadèmica.
-El de cercar unitat en la diversitat. Unitat en la diversitat de fets, perspectives i temàtiques, subjectes i agents, o propòsits.
Intentaré (no sé si me’n sortiré del tot) fugir de l’academicisme, afegir el to que a la universitat es dona també en entorns més informals: als passadissos, al bar o al menjador, on moltes vegades hi ha també les converses més interessants, que et porten a vegades a emprendre o canviar coses. En una d’aquestes converses per exemple em vaig animar a iniciar aquest bloc. Començo doncs, amb la il·lusió dels inicis, aquesta petita aportació en una obra també col·lectiva com és Catalunyareligió.
Accedir a "Universitas" - bloc de Josep Gallifa
Accedir a "Universitas" - bloc de Josep Gallifa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada