Construir confiança en temps de crisi

(Article publicat a Catalunyareligio.cat. Div. 19-10-2012)

Construir confiança en temps de crisi: comunicació i capital social. Aquest va ser el tema de la lliçó inaugural del curs a la Universitat Ramon Llull que va tenir lloc fa uns dies a la Facultat de Comunicació Blanquerna. La va pronunciar el Sr. Ferran Rodes, vicepresident del grup Havas Media i president del diari Ara. En va informar oportunament CatalunyaReligió. 

No podem reproduir els detalls de la ben documentada conferència, pròpia d’una persona que té una visió global dels problemes, a partir de les dades del seu grup de comunicació que té presència en diferents països del mon; però sí que volem comentar alguna de les idees que ens van semblar de més rellevància ,sobretot les que fan referència al factor de construir confiança. 

La primera idea del Sr. Rodés és que la crisi econòmica en la que estem immersos no és una crisi com altres que hi poden haver hagut. El capitalisme com a sistema econòmic, està –digué- greument ferit. Els mecanismes clàssics de funcionament del sistema: creació de bens i serveis, mitjans de comunicació de masses que informen dels productes, consum que fa moure el sistema, ha sofert un canvi significatiu. Aquest capitalisme que es deia “democràtic” al final ha resultat que no ho era tant. En realitat el sistema de comunicació tradicional funcionava d'una manera molt vertical i poc participativa. Si abans els mitjans eren pocs, i normalment públics, ara la circulació de la informació està distribuïda en xarxes, que van donant més i més control a agents nous. Això afecta d’una forma definitiva en mans de qui està el control, i com es produeix la decisió del consum de productes. Aquesta capacitat d'interconnexió de les xarxes ha fet desaparèixer la distància que hi havia entre "el que era una cosa i el que aparentava ser" –digué Rodés-. La recepta per al nou model que emergeix avui dia només es pot basar en la transparència, ja que ocultar informació és més difícil que mai i acostuma a ser "un passaport ràpid per al desastre". En aquest nou món és primordial dir la veritat i que el que es digui tingui una certa utilitat –va afegir-. 

El Sr. Ferran Rodés a més a més va exposar com les fórmules que s’han provat per superar la crisi (rebaixar l'endeutament, desglobalitzar el sistema o tornar a regular l'economia) no han funcionat. Però va mostrar-se optimista sobre la capacitat de construir un nou sistema. No és que hi hagi una alternativa clara al model anterior, que generi de moment prou confiança, però sí que va presentar en concret alguns exemples que donen motius raonables per l’optimisme. Va afirmar que: “Tenim la capacitat de construir un nou sistema d’organització social i econòmica molt més sòlid, eficient i sostenible, basat en tres factors de canvi: tecnologia, energia i democratització de la comunicació social”. 

Per exemplificar aquesta tendència vers un nou model va posar l’exemple de la situació de diferents països del món. Així hi ha països que són països emergents en els que funciona encara el model anterior de creixement: més producció, més endeutament, etc. El model en el que estàvem nosaltres fa uns anys. Aquests països en un mapa mundi tindrien el “color groc”. Altres països estarien ara mateix, com estem ara nosaltres, en “color vermell”, països que han crescut, s’han endeutat creant “bombolles” i ara estan en una situació econòmica delicada i difícil. Tanmateix hi ha “països blaus”, països que ja han sortit de la crisi. Què tenen en comú aquesta països? – es va preguntar- Perquè han sortit? Podem aprendre’n alguna cosa? 

No són pas necessàriament països grans. Exemples de països “blaus” són Dinamarca, Països Escandinaus, Àustria, o Canadà, entre d’altres. Aquests en concret no són pas dels països amb més població. Tenen però en comú una sèrie d’actius, entre ells: 

-Una cultura molt implantada de valors cívics, de tolerància i de respecte. Són països amb democràcies participatives, i implicació cívica. Es regeixen pels valors civils i no dogmàtics. 

-Unes societats bastant igualitàries on no hi ha situacions de pobresa extrema, amb un notable sentiment de comunitat. Son països solidaris, també segurs en el lligam entre individu i societat –digué Rodés-. 

-Una preocupació pel medi ambient, molt aprofundida, que fins i tot és una font important de nova economia, com les energies renovables. 

-Una cultura empresarial molt implantada i un teixit econòmic productiu competitiu, amb un bon lligam empresa-societat. Aquest països blaus tenen per exemple 42 de les 100 empreses més importants del món. 

La confiança serà, per Rodés, el factor clau en les societats que venen. La confiança ja no la genera una minoria i uns mitjans de masses, sinó una xarxa de persones interconnectades. En aquesta nova àgora ja no funcionen els patrons clàssics: vendre el producte encara que sigui a expenses de no dir la veritat, etc. La veritat, la claredat de propòsit, la transparència, així com també la utilitat i els resultats, passen a estar en un lloc important per generar la confiança necessària. Confiança doncs no només per sortir de la crisi sinó com a forma de viure. Per Rodés això vol dir fer passar la política per davant de l'economia. Per ell a més a Catalunya es donen algunes d’aquestes condicions i valors, i en això va ser també optimista sobre el futur. 

Un apunt: Aquest nou tipus de societat que es dibuixa, a casa nostra, la pot representar tant bé com el que més el cristianisme. No em refereixo a la pràctica religiosa, sinó a la traducció dels valors evangèlics a la organització de la societat, a la pràctica relacional, cívica, de preocupació pels altres. Els cristians tenim un paper natural a jugar en aquestes noves societats que es dibuixen, però ho hem de fer amb respecte i diàleg, acceptant posicions diverses, però també expressant amb claredat i transparència els nostres punts de vista, de forma raonada i constructiva. L’Església ha de tenir el seu paper, una Església que accepta el pluralisme i que viu confiada en l’evolució de la humanitat. 

Per acabar volem expressar la nostra felicitació al nou rector de la Universitat Ramon Llull l’Excm i Mgnfc. Dr. Josep M Garrell, que va inaugurar per primera vegada el curs acadèmic com a rector, i a qui desitgem molta sort i encert en la seva nova responsabilitat!

Universitat: Aprenentatge reproductiu, creatiu i humanitzador

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dima, 25/09/12)

En una recent conferència a Blanquerna el professor Dr. Juan Ignacio Pozo va explicar el repte en el que es troben la gran majoria de les universitats espanyoles, des d’una vessant psicopedagògica. Aquesta dialèctica recorda molt la que vàrem ja viure els que som més grans amb els plantejaments que es van fer en l’educació obligatòria amb la LOGSE, però en aquest cas aplicada a l’educació superior. El Dr. Pozo va definir què entenia per aprenentatge reproductiu, que és aquell en el que el professor transmet contingut, mentre l’alumne aprèn que el que ha de fer és reproduir el que el professor espera. L’avaluació en aquesta manera de fer es realitza sobre la capacitat de retenció de la informació. El professor d’aquest model el va definir com a “profesor gasolinero”, que omple els dipòsits buits dels seus alumnes. En un context on l’accés a la informació ja no és difícil es va preguntar si té molt sentit seguir amb aquest model. Tanmateix va reconèixer com les limitacions organitzatives “extrínseques” (recursos, sistemes burocràtics,...) o “intrínseques” (mentalitats, resistències al canvi,...) fan que molts professors de les universitats espanyoles no abandonin aquest model, ni amb la oportunitat actual de Bolonia en la que, en molts casos, es canvien coses per seguir fent el mateix (canvi Lampedusià: tot canvia perquè tot segueixi igual).

Va contraposar aquest model amb un altre que és el de aprendre a gestionar el coneixement per resoldre problemes. Es tracta d’un coneixement construït on el professor fa més de tutor, de guia, i l’estudiant s’implica en les finalitats del treball, no només en l’execució, com passa en els problemes habituals del mon professional. L’avaluació passa a ser, en aquest enfocament més creatiu de l’aprenentatge, una situació complexa que reprodueix problemes professionals i a la que s’ha d’aplicar el coneixement. Va citar a Morin per tractar el tema de la incertesa amb la que, amb aquest model de coneixement construït (i co-construït), ha de conviure l’estudiant. Va proposar aquests contextos de més autonomia i llibertat, on va dir no hi ha una veritat absoluta del professor, sinó que la aquesta es construeix en grup. Això fa que s’hi hagi de conviure amb aquesta “incertesa”, com sosté Morin, cosa que no és còmode ni fàcil, com reconeixia el mateix Dr. Pozo. 

Algunes reflexions i anotacions que podem fer a aquesta ben expressada situació i aspiració de reforma d’alguns teòrics de la universitat espanyola:

En primer lloc perquè aquesta alternativa d’universitat basada en l’aprenentatge creatiu i més tutorial sigui possible hi ha d’haver espais i temps en els currículums per fer-ho, més enllà de les disciplines acadèmiques. Les competències de gestió del coneixement, així com les competències genèriques o transversals no deriven d’un o altre coneixement, i s’han de poder treballar amb uns coneixements o uns altres, però s’han d’aprendre propositivament; és a dir el seu aprenentatge no és automàtic, s’ha de programar i dedicar-hi atenció (espais, temps, recursos...).

Un altre aspecte és que un bon professor (que n’hi ha molts), quan explica els continguts que siguin, no només fa això sinó que transmet un llenguatge, una forma de pensar i una forma de viure. La humanitat s’ha desenvolupat, parlant antropològicament, a partir de que els joves aprenen del que els transmeten els més grans. Així doncs, encara que expliqui continguts, un professor universitari fa molt més que això, en sigui més conscient o menys. Seria absurda una universitat que suprimís les classes magistrals i ho fiés tot a l’activitat dels estudiants entre ells, perdent el que el professor ha d’aportar: el que podríem denominar com el seu mestratge. 

Finalment és una llàstima aquesta vivència d’incertesa amb la que es queda l’estudiant i que proposa Morin. No ens podem quedar aquí, en una fragmentació, si volem una universitat autènticament creativa que a més a més sigui humanitzadora. En el diàleg amb grups d’estudiants, en els que el professor (tutor) hi ha de ser present, ben segur que surten construccions que són potser socialment acceptades, encara que no continguin veritat, o també poden sorgir “espurnes” de la veritat. Així un bon tutor està atent i, de forma dialogada, raonada, oberta i tolerant per totes les posicions, ha d’ajudar a fer veure que no tot és igual, que es pot anar més enllà del relativisme o de l’utilitarisme amb el coneixement. Ha d’explicar també la seva posició i la seva veritat. Ho pot fer més directament o més indirectament, més socràticament -si es vol-, però hi té una obligació moral de fer-ho, perquè sinó podria falsejar, per omissió, l’esperit de la universitat que és “alma mater”. Tampoc seria fidel a l’essència de la recerca universitària que és recerca de la veritat (parlem de la veritat en minúscula, però es pot aplicar també a la Veritat amb majúscula).

El professor, assumint el risc de no ser totalment comprès, pel nivell o circumstància en el que es pugui trobar l’estudiant, ha de desvetllar també la inquietud per anar més enllà. El treball basat en el consens, la vivència de la incertesa,... són passos segurament necessaris, però no suficients per la universitat que vulgui fomentar l’aprenentatge autènticament creatiu que sigui també humanitzador i anar efectivament més enllà de la reproducció de coneixements o de la reproducció de les creences de l’entorn immediat de l'estudiant.