Més darwinistes que Darwin

Article publicat a CatalunyaReligió.cat  Dll, 11/07/2011

Dir que l’obra de Darwin ha tingut una influència notable en la cultura occidental no és una gran novetat. Efectivament la idea que les especies vives van evolucionar des d’un avantpassat comú per selecció natural va contraposar-se a l’explicació dels orígens que narra el Gènesi. Però no és aquest l’impacte de les idees darwinianes sobre el que vull reflexionar, tenint en compte que ja es va produir la conciliació entre creacionisme i evolucionisme sobretot a partir de l’obra del jesuïta Theilhard de Chardin i l’explicitació de Joan Pau II de que la fe cristiana no té dificultat en assumir l’evolucionisme, sempre que no sigui un evolucionisme només materialista i s’assumeixi l’acció de Déu en passar del que és natural i animal al que és humà per la infusió de l’anima humana. D’això en parlarem en una altra ocasió.

En el que vull entrar és en un altre tipus d’impacte de les idees darwinianes en el que s’ha denominat darwinisme social. Això és la utilització de les lleis naturals per justificar opcions morals i polítiques. Històricament s’ha donat el fenomen de una interpretació simplista de l’original Darwin. Etòlegs reconeguts com Konrad Lorenz, o Richard Dawkins haurien sobrevalorat el paper que té l’agressió i la supremacia dels més forts en detriment dels febles com a mecanisme essencial de selecció natural. Així interpretades les lleis naturals justificarien tota mena de sistemes polítics autoritaris i agressius (el predomini dels forts). Ens sona una mica el que ha estat el colonialisme, les dictadures autoritàries (de tots signes) en la civilitzada Europa? I es que els sistemes polítics i socials de bona part de la nostra història dels darrers 150 anys han estat poc o molt influïts per aquest darwinisme social. Encara a vegades en entorns acadèmics es cita Darwin d’aquesta forma. En el mon dels negocis encara alguns sembla que tenen al cap aquesta poderosa imatge de que el peix gran es menja al petit en una espècie de selva competitiva per la supervivència. En l’esfera de l’educació encara alguns eduquen els fills com si haguessin de viure en una selva en la que només els forts sobreviuen, etc. etc...  

El més curiós del cas és que Darwin mai va ser tant darwinista. I és el que han descobert recentment una nova generació d’etòlegs com Jane Goodall o Frans de Waal:  Fins i tot en les especies més agressives de primats, com els ximpanzés, l’altruisme i la cura pels membres del grup té un paper essencial en el seu comportament i un valor clau per la supervivència de l’espècie.   I si això passa amb els instintius i agressius ximpanzés, com no ha de passar amb els socials, tecnològics i cooperatius humans? Així doncs s’han de revisar totalment els postulats del darwinisme social. No sobreviuen els més forts que eliminen els altres, sinó els més adaptats. I això és el que va dir Darwin! I aquests són (en el mon animal) els grups que saben col·laborar més a partir dels llaços naturals d’afecte.

Com sol passar n’hi ha hagut alguns que varen ser més darwinistes que el propi Darwin, i en aquest cas els efectes per la humanitat son ben coneguts. Quants sistemes polítics autoritaris ens hauríem estalviat? Com es pot justificar una moral que vulgui ser cívica a partir de postulats només individualistes i egoistes?  Això donaria per molt més. De moment vista l’errada i les conseqüències que ha tingut, sembla prou important com per  intentar corregir-la. De savis és rectificar.

I ara us podeu preguntar: I a que ve que el Dr. Gallifa ens vulgui convèncer per aquestes vies de la importància de l’altruisme, si ja ho sabíem!... Si, amics lectors, ja ho sabíem, però es que hem d’estar a l’atri dels gentils, eh?

Twitter i educació

Article publicat a Catalunya Religió  Dll, 4/07/2011

 

A les acaballes del curs acadèmic, els professors d’universitat tenim encara coses per fer: En el meu cas acabar d’escriure alguns articles, començar a preparar el curs vinent i fer algun curs de formació. Tot amb un ritme més relaxat... Així la setmana passada vaig fer un curs sobre l’ús de Twitter, aquesta xarxa social en la que els usuaris envien i reben missatges curts (màxim 140 caràcters). Ja em vaig poder estrenar fent algun tweet (enviar algun d’aquests missatges) o retweet (reenviar-los). Per exemple vaig poder reenviar als meus “seguidors” (es diuen així) el tweet de Benet XVI per promoure el portal del Vaticà. Els meus seguidors de moment son alguns “amics” (no vull dir amics personals, sinó que es diuen així les persones que s’envien mútuament els tweets). Efectivament doncs, després d’entrar el meu “avatar” (no és ciència ficció, sinó que es diu així la fotografia i algunes dades personals), ja sóc un mes dels  –diuen- 200 milions de persones d’aquesta xarxa.

 

Una primera impressió és que aquesta xarxa facilita l’accés als continguts en els que un està interessat, ja que es pot escollir a qui seguir... I hi ha usuaris molt actius! Twitter, a més a més, canvia el sentit del temps en la informació, ja que el ritme instantani de les actualitzacions permet acostar a l’instant vivències, experiències, opinions o informacions d’altres persones. No cal dir que s’han de posar límits a aquest consum d’informació que pot fer-se totalment inabastable, fins i tot pot ser potencialment addictiu! A més requereix d’una mica de vetlla i cura ja que ens hem de responsabilitzar de la qualitat de la nostra experiència, escollint quin tipus de missatges seguim o no seguim. Vull dir que de tant en tant s’ha de donar algú de baixa. .. Bé, tot plegat, per si no ho tenia prou clar encara, em porta a adonar-me com el mon  2.0, en el que ens hem anat posant, va canviant definitivament la forma com rebem i donem informació. I no cal dir la dels nostres estudiants!

 

No ens podem quedar només amb la constatació, sinó que hem de veure’n el seu potencial educatiu. I sens dubte Twitter el té.  Ja sé que només 140 caràcters semblen pocs al costat de la tendència a argumentar que tenim els professors... Tanmateix no es tracta de substituir els continguts per missatges curts, ni tampoc d’enviar informacions unidireccionals del professor cap als estudiants, sinó de fer possible el que els psicòlegs constructivistes anomenen “comunitats d’aprenentatge”. Efectivament una part del que aprenem és una construcció que realitzem amb els altres. D’aquí la importància del treball en equip, que permet construir amb altres persones realitats més elaborades i segurament més completes del que podríem fer aïlladament. El coneixement en una part és una construcció social.

 

Ens ho explicava el professor del curs Jorge Coderch: Amb Twitter l’equip no cal que es trobi físicament en el mateix lloc, ni que coincideixi en el temps davant de l’ordinador. En qualsevol moment qualsevol persona pot enviar un tweet als altres, si cal amb els enllaços corresponents: unes pàgines visitades, una reflexió feta, un llibre llegit que es pot recomanar, una pel·lícula vista, un document elaborat (bloc, wiki, etc..)...  No es tracta de substituir les classes, ni els treballs més presencials, sinó de mantenir una xarxa paral·lela, que pugui perllongar el que aprenem i integrar-ho amb les experiències vitals que anem tenint i volent compartir. Vull dir les experiències del professor i les dels estudiants, que això és una xarxa. També hem d’anar aprenent a explicar en aquesta xarxa la nostra experiència espiritual i religiosa.

 

M’he posat deures pel curs vinent però ho deixaré pel setembre: M’animo a fer una xarxa sobre Psicologia de la Persona amb els meus estudiants. Com que això és obert si us en voleu fer seguidors i fer-hi aportacions ja ho sabeu!

Universitat i sortida de la crisi econòmica

Una aposta determinant

La Vanguardia 6 Jul. 2011. pàg. 17

No serà fàcil sortir d’aquesta crisi. Hi ha algun full de ruta que puguem seguir?

L’aposta per la universitat podrà ser el factor determinant. No només perquè les universitats són xarxes de centres diversos i complexos i en si mateixes creen llocs de treball, sinó perquè està situada en la confluència de tres factors clau per sortir d’aquesta situació: educació, sectors socioeconòmics i coneixement. La universitat educa, forma els joves que seran els futurs professionals i també els professionals en exercici. D’una millor preparació en sortirà una professionalitat adaptada als nous reptes. A més, crea coneixement, i l’economia basada en el coneixement serà rellevant per sortir de la crisi. Finalment, les universitats són xarxes de relacions entre facultats i centres d’R+D, amb els agents econòmics i socials, amb un peu, a més, al món global. A la universitat hi ha totes les variables que ben combinades poden treure’ns d’aquesta situació.

Però les universitats hauran de prendre consciència del seu paper i proposar-se alguns reptes: abans es consideraven transmissores del saber i se centraven en la docència del professor. Avui caldrà situar al centre l’estudiant. I actualment en tota professió es necessita, a més, ser emprenedor. Aquí guanyen rellevància les competències transversals: treball en equip, creativitat, responsabilitat, etcètera. Les universitats hauran de ser innovadores i superar vells esquemes docents. També la universitat fa investigació i forma investigadors, i contribueix al progrés del saber. Però ara serà més rellevant l’aplicació del coneixement a les necessitats del món econòmic. Caldrà dialogar d’igual a igual i crear més espais de col·laboració públic-privat. Finalment, la universitat, amb els valors de la seva tradició, la tolerància i el respecte a les regles, haurà d’insistir en l’ètica. A més, haurà de reconèixer i estimular el talent dels joves davant aquests canvis, en els quals les persones són al centre de tots els processos.

Ángel Gabilondo, ministre d’Educació, va acabar la intervenció que va fer en l’acte dels 20 anys de la Universitat Ramon Llull dient: “Catalunya en bona mesura és, i sobretot serà, el que siguin les seves universitats”. Eloqüent, no creieu?

Josep Gallifa. Professor Catedràtic de Blanquerna. Universitat Ramon Llull

Sobre els indignats

Article publicat a CatalunyaReligió.cat. Dll, 27/06/2011.

Havia pensat escriure en aquestes pàgines una mica al marge de les qüestions d’actualitat. Tanmateix no em resisteixo a la temptació de creure que encara puc dir alguna cosa original sobre els indignats, ara que tenim ja una mica de perspectiva.

Em fa entrar en el tema també el fet d’haver participat recentment en un debat en el programa “Para todos la 2” amb els professors de la Universitat Ramon Llull Francesc Torralba i Sergi Corbella. El debat tractava de la imaginació, i va derivar a tractar la qüestió dels indignats, a partir de comparar la frase del maig del 68 “la imaginació al poder” amb la situació d’ara. Diguem de passada que tot l’entramat que envolta la televisió, i que amablement ens va mostrar prèviament el coordinador del col·loqui Daniel Martí, resulta fascinant per algú que ve del mòn acadèmic. És sorprenent la quantitat de persones i mitjans pendents de que es produeixi un instant televisiu, així com el ritme del tractament dels temes, que perd definitivament qualsevol parsimònia davant la necessitat de la resposta ràpida i breu, animada per un actiu i preguntaire moderador, en el nostre cas en Juanjo Pardo. Anem al tema:

Sobre les raons que ha portat a diferents persones a la concentració del 15 M i la posterior acampada a les places espanyoles ja s’ha escrit molt. Hi ha raons comprensibles i d’altres admirables. Molts ens hem sentit interpel·lats per uns joves, i d’altres no tant joves, que es mobilitzen i que voldrien un sistema millor, o que no se senten representats pel sistema actual. El moviment ha tingut ressò internacional i ha generat unes imatges col·lectives que segurament tindran recorregut de futur.

Parteixo per tant del més gran respecte per aquestes persones, si es mobilitzen de forma cívica, per proposar canvis o buscar solucions a la situació de crisi en la que estem. Hi ha joves il·lusionats amb el moviment, com un meu exalumne que em mostrava en el seu “smartphone” d’última generació algunes fotografies. Em deia: “Veu tot això que ens ha explicat a classe sobre els símbols?” Mentrestant em mostrava una fotografia amb una dona davant una furgoneta dels mossos d’esquadra. Passava el dit lliscant per la pantalla i em mostrava a continuació la coneguda foto del jove detenint la filera de tancs a la plaça de Tiananmen. Veu? Em mostrava una altra foto amb un jove oferint un clavell a un mosso d’esquadra, lliscava altra cop el dit i apareixia una foto de la revolució dels clavells a Portugal. M’ho explicava il·lusionat i a més amb la satisfacció –deia- d’haver entès el que els jo hauria explicat sobre els símbols.

I jo: “Si, Joan, però...” I és que, al meu parer (i al parer de molts), aquest moviment presenta una altra cara que la podem entendre millor si repassem com es  va presentar i aparèixer el fenomen a la premsa internacional, que ho mirava des de més distància i no estava tant implicada com nosaltres.

Les primeres concentracions a la Puerta del Sol esdevingueren portades dels principals diaris internacionals. Els titulars en síntesi: “Joves espanyols, que tenen un atur del 40% i poques expectatives de futur, protesten per les dures retallades i ajustos del govern espanyol”. Els titulars dels fets del Parlament de Catalunya, deien aproximadament: “Joves col·lapsen l’entrada dels polítics al Parlament de Catalunya el dia que havia d’aprovar uns pressupostos amb fortes retallades socials, fins i tot alguns polítics es veuen obligats a entrar en helicòpter”. 

Aquesta és doncs l’altra cara, aquesta no és tant neutra i idealista, sinó que la mobilització tindria uns propòsits clars i, vist des de fora, no apareixeria com a gaire diferent del que passa en altres llocs que han hagut de fer ajustaments i amb fortes crisis: Grècia, països àrabs, etc... Aquesta és la part dura i que molts potser no voldríem veure, però que si que es veu que tenen en compte els anomenats “mercats internacionals”.  

En aquesta doble ànima es debat el moviment. Comparteixo amb en Lluís Serra, company de bloc, que la indignació essent una reacció humana comprensible no deixa de ser una reacció contra algú, un objecte extern, un culpable, una situació. L’indignat se sent víctima. Per una banda, ja sabem socialment que el fet de presentar-se com a víctima mou a la compassió i comprensió, normals davant persones que pateixen abusos o situacions injustes. Per altra banda però, hem de dir que la indignació no és massa constructiva. De fet l’emoció de la ira o d’enfadadar-se no és més que una preparació de l’organisme per a l’acció. Compte però que l’acció és la d’atacar (!) l’objecte que és percebut com a amenaça.

La persona irada s’envermelleix, es tensa i es prepara per una resposta agressiva, resposta que no porta a terme ja que aquest és el funcionament de les emocions humanes. Tanmateix de la indignació a l’odi i la violència hi ha un pas molt petit, infranquejable per alguns, però molt directe i normal per altres. Aquest sembla ser el llegat de Hessel, amb l’”indigneu-vos!”. Ara sembla que tothom s’hagi d’indignar, que indignar-se sigui positiu. S’indignen els joves i també els polítics... Pot arribar a semblar, fins i tot, que si no t’indignes prou, no tens prou raó!

Deixem ben clar doncs que això d’indignar-se és socialment insostenible i, a més a més, personalment no és molt recomanable. I és que mentre un està indignat és difícil que hi hagi argumentació i raonament.

Ja Sant Gregori Magne en la seva Regulae Pastoralis (com molt bé explica també Lluís Serra en la seva tesi doctoral) deia que “els iracunds ataquen fins i tot els que se’ls dobleguen, promouen l’ocasió de discutir, gaudeixen amb el treball de contendir,... a l’ànima plena de furor tot allò bo que se li diu li sembla dolent” (Cap. XVI, pàg. 177).  Podem tenir, per tant, dubtes que la paraula “indignats” sigui l’apropiada per aquests joves il·lusionats, com en Joan. Sembla difícil que la indignació sigui compatible amb la imaginació de futurs millors, amb les respostes imaginatives, amb la creativitat, que molts voldrien, i en canvi que no acosti el moviment cap a la rigidesa, les reaccions directes, poc reflexionades i mogudes pels ressorts comprensibles davant el drama que molts estan vivint amb la crisi actual.

No m’agrada deixar els temes oberts però aquest, de moment, s’ha de deixar així: com una tensió entre polaritats en la que hi juguen motivacions ben reals, interpretacions imaginatives afavorides pel contacte de les xarxes socials i esquemes convencionals de lluita social ben coneguts pels que ja tenim una certa edat.

http://www.catalunyareligio.cat/blogs/jgallifa

Motivació per aprendre i aprendre a ser.

Article publicat a CatalunyaReligió.cat. Dll, 20/06/2011

Les universitats de Deusto, Pontificia de Comillas i Ramon Llull varen organitzar conjuntament el 16-17 de juny unes “Jornadas Universitarias de Innovación docente” en el marc de la col·laboració estratègica que mantenen aquestes tres universitats en la seva comú aposta per l’excel·lència universitària, concretada en el Programa Aristos Mundus 2015, per optar a la distinció per part del Ministeri com a Campus d’Excel·lència Internacional. 

De les moltes comunicacions i intervencions interessants em centro en descriure i comentar breument la conferència sobre els reptes de la innovació en l’educació  que va realitzar el professor Javier Martínez, gerent de Catenaria i expert en gestió del coneixement. Va ser una conferència molt clara i un punt provocativa sobre com canviar i innovar en a partir de canviar la concepció convencional que seguim tenint de l’educació. Passo a explicar alguns dels punts destacats d’aquesta visió i a fer-ne un breu comentari.

Javier Martínez ens insistí, amb dades i exemples eloqüents, en que les persones oblidem bona part del que hem après, i també que els continguts que aprenguérem a l’escola ens han estat bastant poc útils. L’escola encara està pensada per un tipus de mon que, a parer del conferenciant, ja no existeix com era la societat industrial. Aprenem encara amb els motlles que un dia es van generar per aquell tipus de societat. Aquí hi ha una crítica implícita de que en general no ho estem fent prou bé. Això ens interpel·la i és positiu.

Hem de canviar la forma d’entendre l’educació i la mateixa educació. Per aquest propòsit va exposar com la memòria humana reté el que experimentem i perquè això passi es requereix que hi hagi sorpreses, emocions, també errors i sobretot acció. Cal estar involucrat per aprendre. És més important per tant centrar l’educació en el coneixement de com s’aprèn que en ensenyar. I és que aprendre –en paraules seves- és un impuls, les persones desitgem aprendre. Per aprendre d’aquesta forma calen varies coses: voler aprendre, objectius, fer-se preguntes, i pràctica. I aquesta última ha d’involucrar fracàs, reflexió i “feedback”. Son doncs importants els desafiaments que obliguin a pensar i mobilitzin a aprendre.

Al final el que demanen les famílies respecte l’educació dels fills, també els qui busquen candidats per un lloc de treball o els mateixos estudiants, coincideix bastant: Allò que és important aprendre no té molt a veure amb els coneixements sinó amb capacitats i actituds personals, el que ara s’anomenen les competències genèriques o transversals: responsabilitat, treball en equip, creativitat, capacitats de comunicació, etc... Javier Martínez ens presentà estudis ben significatius per il·lustrar aquesta afirmació.

El breu comentari meu: Centrar l’educació en la motivació natural per aprendre en lloc de dedicar-se només a transmetre coneixements és sens dubte un necessari primer pas. Benvingut sigui aquest pas que ens proposà Javier Martínez, però no ens podem conformar i quedar-nos aquí. Es veritat que la humanitat s’ha desenvolupat gràcies a aquesta motivació o –quasi instint- per aprendre, però també ho ha fet a partir d’aprendre de l’experiència dels altres. I l’experiència dels altres és també una experiència narrada, explicada, recopilada i escrita. Està molt bé aquesta búsqueda espontània, des de zero, a partir de les motivacions naturals, seguint el desig d’aprendre, però també hi ha desig d’aprendre a ser. I això es dona a través del món simbòlic a partir per exemple dels mites, les narracions, els rituals, les arts, etc. que cada cultura humana té. No estem parlant de transmetre coneixements sinó experiència de vida, sentit i propòsit.

Vaig tenir la ocasió de parlar-ho detingudament amb en Javier Martínez i vàrem estar d’acord. Breument: Si que és important seguir la motivació per aprendre, però no ho és menys l’aprendre a ser. Per això totes les cultures humanes tenen també tradicions religioses i espirituals que contenen aquesta experiència col·lectiva dels que ens han precedit i que ens ajuden en el camí d’aprendre a ser.

http://www.catalunyareligio.cat/blogs/jgallifa

Immigració i confiança

Article publicat a CatalunyaReligió.cat. Dm, 14/06/2011

 

La professió de professor d’universitat proporciona experiències úniques com són les de conèixer  i poder compartir treballs acadèmics, intel·lectuals  i de recerca que són fruit de trajectòries i experiències d’altres persones. Vaig tenir el privilegi fa poc de presidir varis tribunals per a obtenir el Diploma d’Estudis Avançats a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. En aquests tribunals els doctorands presenten els seus projectes de tesi doctoral, basant-se en una trajectòria de formació i un treball de recerca previ. Podria comentar varis treballs presentats, però em centraré en un, el presentat pel doctorand Joan Elias –exalumne de la primera promoció de la Facultat- , treball dirigit pel Dr. Jordi Busquet.  Amb ells dos i els Drs. Alfons Medina i Francesc Barata, vérem establir un diàleg sobre el tema dels reptes de la immigració. En recullo a continuació alguns dels aspectes més rellevants (sense entrar en detalls més teòrics o metodològics):

Quan es parla d’immigració normalment es posa l’accent en que son els immigrants els que han de ser actius en el procés d’integració. Recordem com aquest és un tema recurrent que surt a les campanyes electorals . Molt poques vegades es parla de que els autòctons hagin de fer alguna cosa. Joan Elias sostenia que perquè els processos d’integració funcionin és fonamental que es doni  la confiança per part del qui rep la immigració. Els problemes arrel de les situacions concretes de convivència o les representacions col·lectives poden activar mecanismes de desconfiança. Es un problema per la integració identificar quines son i com vèncer les desconfiances.

La confiança, es sustenta a vegades sobre bases febles. Recordem per exemple com és fàcil confiar en el Barça, en el Pep, els jugadors, l’equip,  quan es guanya. Què passaria si no es guanyés? Es a dir què passa amb la confiança quan sorgeixen diferències o problemes?  Doncs que fàcilment es pot trencar, malbaratant esforços i fites aconseguides.

Amb la immigració, per enfortir la confiança, no es pot passar per alt que hi ha implícites unes situacions d’estatus, és a dir de poder. Per exemple no és el mateix l’immigrant sense papers que el directiu d’una multinacional, tampoc és el mateix l’autòcton que viu en un barri perifèric i que té immigrants com a veïns, que aquell que interacciona només amb la senyora que fa les feines de casa, per posar exemples. Tampoc es pot passar per alt en la immigració els aspectes que es refereixen a la identitat: ètnica, cultural, religiosa, i fer com si aquestes diferències no comptessin quan formen part de l’ésser individual i col·lectiu de les persones.

Saber entendre les diferències, i viure reconeixent-nos diferents és el camí cap a la integració. No es pot donar una assimilació sense més , com proposaven els models interculturals, sinó que la integració vol també un paper actiu per part dels autòctons a partir de vèncer desconfiances i desenvolupar processos de confiança. En certa forma aquest procés ens canvia a tots.

La confiança és un camí cap endavant que ens recorda a Abraham en la seva resposta a Déu. Recordem que perquè Abraham va confiar en Déu, al final del seu camí va veure néixer una nació nova.

http://www.catalunyareligio.cat/blogs/jgallifa  

Necessitat d’un nou humanisme des de la ciència i la tècnica (2).

Article publicat a CatalunyaRaligió.cat. Dll, 6/06/2011

En continuïtat amb l’entrada anterior i a propòsit de la ciència i la tècnica i la necessitat d’un nou humanisme, m’ha arribat el darrer número del “Journal of the Center for Coordination of Research” de la FIUC, que és la Federació Internacional d’Universitats Catòliques. Formen part d’aquesta federació universitats catòliques de tot el mon organitzades en diferents associacions regionals com la FUCE (Federació d’Universitats Catòliques Europees). La FIUC té el seu secretariat a Paris coordinat per l’eficaç i atent secretari Pr Mgr Guy-Réal Thivierge. Pot  semblar curiós l’ús del terme “regional” referit a un continent, però aquest és un signe  més de la universalitat de l’Església Catòlica.

En el darrer número hi ha un article del Dr. Miquel Gassiot catedràtic emèrit de l’IQS-Universitat Ramon Llull, que fou rector d’aquesta universitat, titulat: “El coneixement científic i la tecnologia suposen un nou humanisme”.  Gassiot, que en la seva forma de raonar aplica la lògica més estricta ben pròpia d’un científic, comença exposant que el període de creixement científic i tecnològic de la humanitat suposa només el 0,015 % de la història humana. Realitzant un recorregut per aquesta reflexiona sobre com les grans preguntes de la humanitat  han estat presents al llarg de tota la seva evolució, i com continuen essent de total actualitat en el nostre segle XXI.  Això deixa fora de dubte la vocació humana a la transcendència i posa de manifest les dificultats per donar-hi resposta des de la ciència i la tècnica, que suposen aquest període relativament  tant curt que hem comentat.

Gassiot vol superar la mentalitat materialista i  “cientificista” quan comenta “quantes vegades els científics ens meravellem pels resultats de les nostres recerques i traiem conclusions que van més enllà de les tècniques emprades!”. Seguint l’encíclica Caritas in Veritate el Dr. Gassiot recull que:  ...”No hi ha desenvolupament ple ni un be comú universal sense el be espiritual i moral de les persones considerades en la seva totalitat anima i cos” (76). “L’absolutisme de la tècnica tendeix a produir una incapacitat de percebre tot allò que no s’explica per la pura matèria. Tanmateix tots els homes tenen experiència de tants aspectes immaterials i espirituals de la seva vida. Conèixer no és tant sols un acte material, perquè el conegut amaga sempre quelcom que va més enllà de la dada empírica” (77).  

Això el porta a argumentar sobre la necessitat  d’un nou humanisme fonamentat en l’Esperança. Recull citacions de Joan Pau II i Benet XVI sobre l’Esperança i entén així l’Esperança com a “germen per enfocar la nostra vida d’una altra manera, amb entrega als altres, evitant centrar-la en posseir i competir i centrar-la en el ser més que en el tenir”. Tant el coneixement humà com la tecnologia necessiten i estan buscant un nou humanisme que, per ser vigorós s’ha de recolzar en l’Esperança. Finalment Miquel Gassiot exposa que, tal i com de forma profètica anuncia la conclusió de Caritas in Veritate, “Deu ens dona la força per lluitar i sofrir per amor al bé comú, perquè Ell és el nostre Tot, la nostra més gran Esperança”.

http://www.catalunyareligio.cat/blogs/jgallifa

Per una tecnologia al servei de les persones

Article publicat a CatalunyaReligió.cat. Dll, 30/05/2011

 

La tecnologia té una aparença a vegades deshumanitzadora. Necessitaria una mica més de justificació el que vaig a escriure però la Il·lustració, i en general la Modernitat, que sorgeix dels ideals lliberals del segle XIX, varen posar èmfasi en la importància de la tecnologia pel progrés de la humanitat. Un progrés que sovint era vist com il·limitat i emancipador. Així la ciència i la tecnologia es justificarien per si mateixes com a portadores d’aquest progrés i fundarien una espècie de nova cosmovisió que alguns han denominat “cientificisme”. Va ser  la nova benvinguda al pragmatisme i a les visions materialistes. D’una forma suposadament neutral aquelles visions haurien d’anar substituint la saviesa de les tradicions religioses i espirituals. Encara que molts avui creuen haver superat aquest marc mental, no és tant clar que sigui així, ja que la força d’aquelles idees segueix persistint amb força en la ment de l’home contemporani. Davant d’això ens podem preguntar: És la tecnologia per si mateixa deshumanitzadora o bé pot tenir sentit humà? Pot tenir ànima la tecnologia?

Vaig assistir ja fa uns dies a l’Exporecerca jove que es va realitzar a La Salle-Universitat Ramon Llull. En aquesta mostra alguns joves molt actius de la ESO i el batxillerat presentaven durant uns dies en uns estands els seus treballs de recerca. La major part dels treballs eren idees innovadores de tipus tecnològic per solucionar algun problema mediambiental, urbanístic, de salut, ecològic, etc.  Va ser interessant comprovar el talent que té alguna gent jove per trobar solucions innovadores als problemes.  De passada vull dir que no hi crec massa amb això que a vegades es diu de que els joves d’avui estan menys preparats.  És una formació, potser diferent, però en alguns casos potser fins i tot sigui bastant millor que la que vàrem tenir nosaltres (no s’hi val jutjar des d’on estem ara).

En la inauguració d’aquella Exporecerca ,el Director general de la Salle Miquel Angel Barrabeig donava algunes claus per la formació dels enginyers a la seva institució que em semblen rellevants:  La primera idea és que els joves han d’aprendre Enginyeria o Arquitectura actuant, fent , resolent problemes...  Per això és important estimular la creativitat i talent dels joves i oferir-los-hi  entorns on  puguin desenvolupar-lo. La Salle és una institució que des de fa anys –explicava el director-  va apostar per crear aquests  espais per aprendre fent, amb instal·lacions, laboratoris, recursos adequats,...  al costat de professors que ajuden i estimulen l’aprenentatge i l’actitud creativa. Però això no és tot, hi ha d’haver -deia Barrabeig- propòsit, és a dir saber per a què es important el que fem. I aquí entra el ésser de la persona:  El que es faci ha de ser rellevant per a fer més còmode, mes fàcil, o més realitzada la vida de les persones. És a dir que l’ésser de la persona pot estar també al bell mig del treball d’un enginyer o d’un arquitecte. En el centre de la tecnologia pot haver-hi també la consideració i la promoció de l’ésser de la persona.  Així doncs hi pot haver una tecnologia amb ànima!

Si ho pensem bé hem de reconèixer que també pel nostre progrés com a persones hem d’actuar amb propòsit. No ens podem quedar esperant que tot se’ns resolgui sense fer res. Actuar amb propòsit vol dir tenir també aquesta actitud de voler millorar a través de l’acció. Voldrà dir segurament també -es clar- que cometrem alguns errors, però en aixecar-se i continuar hi ha una part important de l’aprenentatge de la vida, no?. D’aquesta actitud en saben els enginyers amb ànima i els podrà ser útil doncs en el seu procés com a persones.

Ho tenen molt clar a La Salle des de fa anys i, de manera molt natural, ho tenien també clar aquestes noves generacions d’estudiants que varen participar en l’Exporecerca jove.

Acces a "Universitas" - bloc de Josep Gallifa

Recordant Paul Ricoeur

Article publicat a CatalunyaReligió.cat. Dm, 24/05/2011

 

Revisant els blocs de companys de CatalunyaReligió m’he trobat amb temàtiques i idees molt interessants i suggestives. A propòsit de la visió dels cristians com a minoria creativa, idea que va proposar el  cardenal Joseph Ratzinger i recollida per Josep M. Carbonell en el seu bloc, he recordat un fet que es va donar quan Paul Ricoeur va estar a la nostra Universitat Ramon Llull ara deu fer uns 10 anys (que depressa passa a vegades el temps!).

Paul Ricoeur va estar entre nosaltres per rebre el Doctorat “Honoris Causa” a proposta de la Facultat de Filosofia. Va ser un acte rellevant, que va comptar amb una “Laudatio” per part del Dr. Andreu Marquès, que el propi Paul Ricoeur va agrair i elogiar, i també amb la magistral lliçó de Ricoeur, un discurs de revisió de la seva obra. L’acte va transcórrer tal com estava previst i va arribar l’hora del dinar. Varen participar en el dinar entre altres persones el rector Gassiot i alguns membres del claustre de la Facultat de Filosofia. Recordo el degà Dr. Jaume Aymar, el secretari Vicent Igual, el Dr. Marquès, el professor Josep M. Via-Taltavull,..  L’animació de la conversa estava assegurada. En aquella època jo feia de vicerector. A vegades un té aquests moments de privilegi com és el de poder participar en un dinar amb una de les ments més brillants del segle XX! Vaig treure’m la mandra del meu francès, una mica rovellat, i vaig prestar tota l’atenció.

En un moment donat la conversa va derivar cap a parlar del paper des cristians a la vida pública, tema que acostumava a treure el Dr. Gassiot. Paul Ricoeu va dir més o menys: “El que els cristians no poden pretendre de cap manera és voler tutelar l’espai públic. Els cristians som una minoria. Una minoria... significativa”. Quan va acabar de pronunciar la darrera paraula, tinc la imatge gravada i la puc recordar com si fos ara,  va canviar totalment la seva expressió de la cara i va esclatar en una rialla oberta. Com si hagués trobat l’expressió exacta del que volia dir. El posat seriós i hieràtic, el rostre d’aparença cansada de l’home d’edat avançada, va canviar completament i se li va il·luminar la mirada, mostrant una expressió rejovenida, totalment desconeguda per nosaltres fins aquell moment. Com si de cop hagués redescobert el sentit profund del que acabava de dir i la rellevància de dir-ho en el context en el que estava.

Més tard em vaig preguntar per aquesta rialla feliç. Perquè hauria d’haver somrigut el seriós i prudent filòsof? Ja veieu que em preguntava per una cosa tant poc precisa com és l’hermenèutica d’una rialla d’un pensador del que s’acostuma a interpretar la paraula. Però em semblava una rialla rellevant. La reflexió que vaig fer fou que la idea dels cristians com a minoria devien retornar Ricoeur al  sentit del que és ser minoria quan de petit va viure en una família protestant en la catòlica-laica França. Ara en l’espai públic fins i tot els blocs majoritaris son minoria, ningú té ja l’hegemonia. La rialla ens deia doncs una cosa així com: ja ho veieu ningú té l’hegemonia, jo ja ho sabia des de fa temps!

D’altra banda per la seva natural formació anglosaxona i estada als U.S.A. va conviure amb el multiculturalisme o multi-confessionalisme en l’espai públic. Potser la rialla expressava també la petita victòria dels models multiculturals en el nostre mon, que ja llavors es començava a dibuixar. Però hem de remarcar que va dir “significativa”. Crec que ho digué veient també els cristians des de fora, és a dir des de la perspectiva de l’espai públic entès com a terreny de joc. Aquest caràcter significatiu, provinent de la història d’Europa que ell coneixia tant bé, pot ser reconegut en el nostre temps també des de fora, fins i tot des de laïcitat. Ara bé, semblava dir-nos,  si es pretén tutelar l’espai públic res de res, sortiran de nou els mecanismes ancestrals d’oposició que la pròpia història ha generat. Es a dir l’espai públic és vist com irremeiablement plural i amb possibilitat de que sigui realment neutral. La rialla de Ricoeur i la idea de minoria significativa expressen des d’una visió exterior una idea molt semblant a la que Ratzinger expressava des de dins sobre els cristians com a minoria creativa.

Va ser doncs la lliçó de tota una vida resumida en un instant sobre com Ricoeur creia que els cristians han d’estar en l’espai públic. Posant-hi paraules i seguint amb la (sobre)interpretació: No es tracta de deixar de banda les conviccions, però hem de recordar que segons com s’afirmessin  tal vegada despertarien de nou la sospita de voler tutelar l’espai públic. Al costat de la convicció doncs hi ha d’haver la persuasió, el diàleg, el reconèixer i considerar l’interlocutor, el voler col·laborar, comprendre i acceptar també coses, proposar, argumentar, raonar, amb respecte per les conviccions discrepants. Dialogar no vol dir renunciar eh?! Ara bé l’espai públic ha canviat i ara tot son minories. Un cert multiculturalisme es inevitable. Per història i tradició a Europa i per tal i com han anat les coses finalment, en aquests temps als cristians –pensava Ricoeur- se’ls pot considerar minoria significativa. La lliçó de Ricoeur complementaria a la de Ratzinger. Es temps doncs per a ser creatius!

Accés a "Universitas"-bloc de Josep Gallifa 

Les obres col.lectives

Article publicat a CatalunyaReligio.cat. Dm, 17/05/2011

En uns temps en els que tot sembla voler portar-nos cap a buscar experiències i solucions individuals, volem començar aquesta col·laboració a Catalunyareligió  assenyalant la rellevància, el valor -i també l’atractiu- de les obres col·lectives.

Efectivament en l’entorn d’avui tot sembla apuntar cap a l’individualisme.  Individualisme en el fer d’aquests models que se’ns presenten, com aquest heroi de les pel·lícules que després de lluitar contra tota mena d’adversitats i persistir en la seva visió individual, acaba sortint-se amb la seva, a més a més gairebé sempre trobant en aquest camí l’amor de la seva vida. Un individualisme que busca ser suggestiu. Individualisme també en aquesta cerca d’experiències noves i excitants que semblen proposar-nos els models mediàtics i publicitaris: Més i més adrenalina, novetat i  excitació dels sentits... O bé l’ individualisme en els pensaments, ben lliures però que comencen i acaben en mi.  També, ho sabem bé, la religió molts sostenen que s’ha de viure i mantenir en l’esfera individual.

Davant d’aquesta tendència no voldríem caure en un maniqueisme. No volem entrar a jutjar si està bé o malament la recerca individual. Es clar que som individus i tenim els nostres desitjos i motivacions, els nostres gustos individuals que ens singularitzen i ens fan únics. No es tracta de deixar de ser individus o persones. Només volem assenyalar que en aquest context, més que mai,  val la pena descobrir, apostar i comprometre’s en les obres i les experiències col·lectives.

Quan fem coses amb els altres tenim la possibilitat de compartir, de descobrir que quan treballem en equip podem aconseguir junts  més coses i fer-les millor. També en el processos conjunts hi ha altres persones i se’ns obre la possibilitat de la relació i per tant de compartir també les experiències  i vivències, descobrir noves amistats. Les idees compartides també son millors perquè estan més obertes al contrast i per tant poden expressar millor el talent. En les experiències col·lectives descobrim també el valor de la generositat, l’esperit de servei... També el sentit de comunitat, que té una autèntica capacitat transformadora. I tot això sense  anul·lar la individualitat!

Començo a escriure en aquest bloc per exterioritzar una experiència col·lectiva. Es l’experiència que he tingut -i tinc el privilegi de viure quotidianament- a Blanquerna a la Universitat  Ramon Llull, universitat que va celebrar la setmana passada els 20 anys. Per això he titulat aquest bloc “Universitas”. Perquè aquestes reflexions voldrien afegir al binomi Catalunya-Religió la “Universitas”, en un doble sentit:

-El de manifestar que estan realitzades des de la Universitat, per compartir experiències, idees, vincles significatius o projectes que poden ser d’interès més enllà de la nostra comunitat acadèmica.

-El de cercar unitat en la diversitat. Unitat en la diversitat de fets, perspectives i temàtiques, subjectes i agents, o propòsits.

Intentaré (no sé si me’n sortiré del tot) fugir de l’academicisme,  afegir el to que a la universitat es dona també en entorns més informals: als passadissos, al bar o al menjador, on moltes vegades hi ha també les converses més interessants, que et porten a vegades a emprendre o canviar coses. En una d’aquestes converses per exemple em vaig animar  a iniciar aquest bloc. Començo doncs, amb la il·lusió dels inicis, aquesta petita aportació en una obra també col·lectiva com és  Catalunyareligió.

Accedir a "Universitas" - bloc de Josep Gallifa

La imaginació i "la imaginació al poder"

En aquest enllaç es pot visualitzar la meva participació en el debat del programa Para todos la 2 tractant el tema de la imaginació (15/6/2011) a propòsit del moviment del 15 M:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-imaginacion/1130130/

L'oci com a possibilitat de realització personal

En aquest enllaç es pot visualitzar la taula rodona en el programa Para todos la 2 sobre l'oci (2/3/2011):

http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-debate-ocio/1034643/

Aquí es pot visualitzar la valoració del programa des de Deusto

El talent de la gent gran

Començo el bloc recuperant alguns articles que em semblen d'interès i que són encara actuals. Aquest que segueix el vaig escriure pensant en la gent gran. Aquesta visió l'he d'agraïar als amics Jaume Jané, Montserrat Sarri i Mario Cugat, i  a la gent gran activa de la FATEC (Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya) 

http://paper.avui.cat/article/dialeg/142246/talent/la/gent/gran.html