Salinger o la prefiguració d'una generació

(Article publicat a Catalunya Religió. Dc, 14/12/2011)

Hi ha llibres que són un testimoni. Així m’ho sembla el llibre de Salinger “El vigilant en el camp de sègol” (The catcher in the rye). Es un llibre que hem treballat amb els estudiants del Seminari de primer de Psicologia a Blanquerna. Els companys professors l’havien escollit perquè descriu aspectes psicològics de la personalitat d’un adolescent i en aquest sentit és molt ric en descripcions psicològiques. De totes formes voldria compartir una lectura alternativa, més enllà d’aquests interessants aspectes psicològics.

Salinger, nascut el 1919 i mort el 2010, va escriure aquest llibre, el més llegit seu (65 milions d’exemplars), el 1951. El relat explica el retorn d’amagat d’un estudiant a Nova York on viu la seva família, un cop expulsat de l’internat prestigiós en el que estudiava. Està escrit en primera persona, com explicant tot el que li va passant pel cap en les situacions que va vivint. Sembla que la base del relat serien uns apunts que un psiquiatra hauria fet escriure al protagonista. L’estil narratiu és realista amb la descripció de la vida al internat, dels seus companys d’habitació i els seus comportaments, la seva família, els costums socials de la vida Nord-americana...

Els temes que va tractant: la hipocresia de les costums, la cara amagada de la vida als internats, la faceta menys desinteressada dels professors, la sexualitat sense tabús i amb un llenguatge directe, la problematització de les relacions entre sexes, l’homosexualitat, la prostitució, l’alcoholisme, el suïcidi etc. El tema recurrent és la denuncia de la falsedat i la hipocresia dels costums de la classe mitjana nord-americana que començava a entrar en els feliços 5o’s. Aquest estil de vida tradicional propi del comunitarisme d’arrel calvinista que s’havia en bona part estalviat la cara fosca de les dues grans guerres. El caràcter del protagonista és impulsiu i ple d’ansietat, amb reaccions de disgust per tot i gairebé per tothom. Jutja tothom i només se’n salven algunes figures que el protagonista idealitza: un seu germà mort, la seva germana petita, unes monges catòliques que anaven amb un cistellet a recollir caritat pels pobres... Tanmateix la religió convencional amb les seves manifestacions (enterraments) la veu també plena d’hipocresia i la considera separadora de les persones: Al personatge li sembla que la religió separa persones en aquell context multireligiós nord-americà. 

El llibre va ser molt criticat quan va sortir pel llenguatge vulgar que feia servir, i la referència oberta i explícita a l’alcohol, la prostitució, el desig sexual,... Tampoc devien ser fàcils de digerir les crítiques constants als costums i l’aparent inconsistència del personatge, criticant a tothom i no assumint cap responsabilitat. Això en un entorn cultural protestant-calvinista, i amb un protagonista d’una família acomodada . Ara bé el llibre no és inconsistent. De fet apareixen una sèrie de temes col·laterals molt coherents: La psicoanàlisi, la fascinació per les filosofies orientals, la protecció de la imaginació infantil, la crítica als costums i a la moral tradicional,... Salinger potser es va quedar sol en el seu temps, potser va passar per trastornat (una mica ho sembla per la idealització que fa de la figura del seu germà petit mort prematurament i la tendència a culpar tot i tothom sublimant la seva mort), tanmateix uns anys més tard (els 64- 65 al campus de Berkeley, el 68 a París, etc...) una generació sencera va agafar aquest programa com a propi. Amb sensibilitats diverses i fenòmens nous es clar (Rock and Roll, drogues mes fortes que l’alcohol i el tabac, estil en el pentinat i el vestir,...). Diguem però de passada que aquesta és la generació que actualment dirigeix les societats actuals. No és estrany doncs que recomanin el llibre als adolescents, perquè és un retrat de la vida interior de l’adolescència d’una generació. El llibre es pot entendre doncs com la prefiguració d’una generació.

La metàfora del vigilant en el camp de sègol fa referència a una visió del protagonista que salva de caure per un precipici a nens que juguen i hi van caient. El protagonista (catcher) va, un a un, salvant aquests nens del seu destí de ser engolits per la societat. Aquesta dimensió de “salvar” les persones per crear una societat alternativa amb els valors del romanticisme, amb la creença amb la bondat natural de l’ésser humà, aquestes ganes de fugir i crear una societat amb unes bases noves, va ser uns anys més tard la il·lusió mobilitzadora de tota una generació que es va anomenar “hippy”. Aquest és el propòsit del llibre: proporcionar consciència, salvar la infantesa, entesa com a autenticitat, però també amb la característica manca de responsabilització pels problemes.

Salinger és un testimoni: Encara que el canvi generacional es va donar uns anys més tard de la publicació del llibre, molt abans, a principis de segle segons Toulmin, ja hi havia el bagatge cultural, científic i ideològic (Darwin, Freud, Einstein,...) per desmuntar el que s’ha denominat la Modernitat en la seva versió tecnocientífica i pragmàtica i els mecanismes socials que portava associada de defensa d’uns status-quo determinats. A principis de segle doncs tot estava apunt, però les dues guerres mundials van fer esperar a que tota una generació estes en disposició d’assumir aquest programa i a procedir al suposat desmuntatge. Les figuracions i ansietats quasi psicòtiques del protagonista es van fer reals en tota una generació, encara que la deriva contracultural ben aviat va ser assimilada per la cultura dominant, allò alternatiu va passar a ser oficial. Diuen que l’assassí de Lennon portava el llibre de Salinger sota el braç.

La excelencia universitaria, una oportunidad

(Article publicat a La Vanguardia. Dij. 15/12/11) 

Accés a la versió catalana

No es un reto nada fácil para nuestras universidades estar en los primeros puestos en los rankings internacionales. El modelo “Barça” no es fácilmente transportable a la universidad donde las distancias en presupuestos, indicadores de producción científica, premios Nobel formados en la universidad, etc. están muy condicionados por la historia y la tradición. Harvard o Columbia, hoy por hoy, quedan lejos. No vamos a entrar en detalles, pero también hay algunas variables en nuestro más rígido modelo que no ayudan. Hemos de abandonar el reto? De ninguna manera! 

ESADE e IESE, que están entre las mejores escuelas de negocios del mundo, nos muestran que la dirección a seguir puede consistir en realizar apuestas sectoriales. La visibilidad global de estos prestigiosos centros, además de su buen hacer, es posible porque hay un entorno, en este caso empresarial e innovador, donde escuelas-empresas se retroalimentan mutuamente. En esta línea contamos con otros “clusters” ya existentes como es el caso de las ciencias “Bio” -Biomedicina, Biotecnología-. Este “cluster” relaciona, mediante una institución coordinadora y promotora de la investigación e innovación como es Biocat, facultades de Medicina, hospitales, laboratorios farmacéuticos, y otras instituciones vinculadas con la salud. Otro “cluster” es el correspondiente al ámbito de las tecnologías de la Comunicación, con iniciativas como el 22@, y uniendo ingenierías, parques científicos y tecnológicos, infraestructuras de investigación e instituciones y empresas relacionadas con la comunicación. Estas apuestas de competición-colaboración proporcionan a estos “clusters” una visibilidad global. 

Hay otros ámbitos que, por nuestro bagaje, tienen también un gran potencial. Algunos ejemplos son: Arquitectura, que se puede relacionar con otras ingenierías de la construcción y –como dice Rifkin- con energías renovables!; Diseño, que se puede relacionar con la industria, el arte y las vanguardias artísticas; Cultura, con las industrias culturales y el sector editorial; o Deporte, que puede tener en el Barça su particular banderín de enganche. Estas apuestas, fundamentadas en valores sólidos existentes, más talento e innovación y la colaboración público-privada, pueden estirar de sectores económicos ya importantes de por sí e incidir además en otros como pueden ser el turismo o el ocio. También es imprescindible ser referentes en Educación, ámbito en el que destinamos muchos recursos y que puede unir instituciones educativas, de formación profesional y universidades. 

Todos estos “clusters” citados no serían viables sin unas buenas Universidades, que además se pueden retroalimentar de ellos. Seguramente no hay otro camino que el de la excelencia y visibilidad global. En este sentido es un buen síntoma que ocho universidades catalanas tengan el reconocimiento como “Campus de Excelencia Internacional” por parte del Ministerio de Educación, entre ellas recientemente la Universidad Ramon Llull. Enhorabuena a estas universidades! 

Estas apuestas bien coordinadas constituyen una verdadera estrategia de desarrollo regional, que puede ser también una referencia global. Además, en la medida que incide positivamente en sectores económicos, puede ser un elemento decisivo para salir de la crisis. 

Josep Gallifa 

Catedrático de la Facultad de Educación Blanquerna

Celebració de la Festivitat del beat Ramon Llull

(Article publicat a catalunyareligio.cat Dim. 7/12/11)

La Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull celebra cada any la Festivitat del beat Ramon Llull, patró de la nostra Universitat. Enguany aquesta celebració va tenir diversos elements que voldria compartir.

L’acte va estar presidit per la Excma. i Mgfca. Rectora de la Universitat Ramon Llull Dra. Esther Giménez-Salinas i hi va intervenir el Degà de la Facultat Dr. Joan Martínez Porcell destacant la contribució que ha vingut fent la facultat en la celebració cada any d’aquesta festivitat que ha anat glossant, any rere any, les diferents dimensions de Ramon Llull. Enguany es va tractar la dimensió literària amb una conferència a càrrec de la Dra. Lola Badia, Catedràtica de Literatura Catalana Medieval i Directora del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona. La seva conferència portava per títol “El Llibre de Contemplació de Ramon Llull o l’emergència d’un continent literari”.

En la conferència la Dra. Badia va presentar el Llibre de contemplació en Déu de Ramon Llull (1271-1274). Es tracta d’un llibre de 7 volums i unes 1200 pàgines, que té versions catalana i llatina d’una primitiva redacció en àrab. L’obra està organitzada i estructurada per xifres que tenen un significat simbòlic, per exemple hi ha 365 capítols i prenen rellevància el 3 el 40 el 30 i el 10. Tracta temes teològics com la creació i la naturalesa de Déu o el Déu fet home i la Redempció. També tracta de la descripció de la realitat natural a través dels 5 sentits externs (convencionals) i els 5 sentits interns (cogitació, apercibiment, consciència, subtilesa i fervor). A més a més aprofundeix en temes de caràcter filosòfic com són: necessitat i contingència, sensualitat i intel·lectualitat, fe i raó, o predestinació i lliure albir. Hi ha quaranta-sis capítols dedicats al títol general d'amor i cinquanta-dos al d'oració. L’obra en el seu conjunt és una prefiguració de tota l’obra posterior de Ramon Llull en especial les primeres Ars.

La Dra. Badia va exposar com en el seu conjunt l’obra és tota una proposta literària que es presenta conscientment com una alternativa a la literatura cavalleresca del seu temps. Es, salvant les distàncies de temps (més de 300 anys) i d’estils, tota una alternativa literària com Cervantes va fer en el seu temps. La Dra. Badia la va denominar com una emergència d’un continent literari, glossant-ne la seva novetat (que no puc resumir aquí) i el seu valor en estar escrita també en llengua catalana. En el cas de l’obra de Llull tanmateix la difusió i influència posterior fou petita. Impressiona avui encara el sentit de globalitat i de síntesi, la voluntat d’explicar totes les realitats i l’organització simbòlica de les diferents parts articulades en un tot. Uns elements més en el redescobriment continuat de la genialitat de Ramon Llull. 

Un altre aspecte de l’acte fou la presentació de la nova etapa de la revista Comprendre a càrrec del seu director Dr. Armando Pego, professor titular de la facultat. Comprendre, Revista Catalana de Filosofia està coeditada per l’Editorial Herder i per la facultat de Filosofia. Francesc Arroyo a El País feia fa un temps una crònica elogiosa de la revista i la deia d’ella: “Hi ha petites joies que creixen en llocs inversemblants”, fent referència a la qualitat dels articles que s’hi publiquen. Aquesta anècdota la va recollir el Dr. Pego en la seva intervenció. La revista en aquesta nova etapa publica els articles en versió original amb un petit resum en anglès. Desitgem que la revista tingui la difusió i impacte que es mereix en aquesta nova etapa!

Hi hagué també un Interludi musical a càrrec de la Capella Sacra de Catalunya, que va presentar algunes peces que són part d’una Missa completa que aviat s’estrenarà. El Sanctus em va semblar molt majestuós amb un crescendo final molt expressiu. Desitgem també que aquesta estrena propera sigui tot un èxit.

Aquesta festivitat d’enguany estava precedida pel fet que en el mateix dia de la vigília del beat Ramon Llull morien dos professors: el Prof. Josep M. Via Taltavull de la Facultat de Filosofia i el Prof. Carlos Gallego de Blanquerna. Es tracta de dos professors que van ser molt apreciats per la nostra comunitat universitària i que se’ns feien molt presents en el record.

Moltes coses enguany, si. En definitiva una festivitat amb molts elements que contribueixen d’una manera molt significativa en el Ser de la nostra universitat.  

Sembla que Locke tenia menys raó que Chomsky

(Article publicat a Catalunya Religió. Dim. 28/11/11)

Vaig assistir recentment a una conferència sobre “la transparència del pensament humà”, del prestigiós investigador Mariano Sigman, investigador sobre la consciència, el pensament i el llenguatge des de la neurobiologia del cervell. Recerca neurobiològica pura, vaja. La conferència formava part d’un cicle de conferències sobre cervell i societat impulsat per la Dra. Mara Diersen, activa investigadora en neurociències, antiga professora de Blanquerna.

Va ser eloqüent l’explicació d’un experiment interessant utilitzant tècniques de neuroimatge cerebral: Escoltar paraules activa en els adults els lòbuls temporals i una àrea denominada àrea de Broca, en el cervell. Això era ja un fenomen conegut. L’àrea de Broca està implicada en l’articulació de la parla. Fins ara es pensava que escoltar activava aquesta àrea de Broca perquè hem après simultàniament de petits a escoltar i a parlar. Tanmateix, explicava Sigman, repetint aquest mateix experiment amb nadons de quatre mesos, ha resultat que en ells escoltar paraules activa les mateixes àrees, àrea de Broca inclosa, quan no han après encara a pronunciar cap paraula. Això és un signe clar pels neurocientífics que el cervell, en néixer, està preparat estructuralment per a desenvolupar el llenguatge.

Així la hipòtesi de Chomsky de que naixem amb un dispositiu innat per l’adquisició del llenguatge es veuria amb aquesta recent recerca molt reforçada. En canvi les versions anti-innatistes que tenen el seu referent més destacat en la perspectiva de John Locke no tindrien base real en el funcionament cerebral. Per tant un ambientalisme lingüístic pur, a l’estil Skinner o Bloomfield, quedaria en entredit.

A l’hora de les preguntes al conferenciant, a un científic del públic li costava acceptar haver de renunciar a la idea de la “tabula rasa”, i al molt seductor ambientalisme relativista, tant present en la ciència de base empirista. La ontologia realista semblava perdre el seu fonament. Em va semblar significatiu. Però era a partir del resultat de la pròpia ciència i de l’aplicació del mètode científic, a partir de recerques publicades en prestigioses revistes científiques , com s’arribava a aquesta conclusió. Es a dir no era ja una qüestió ideològica o de preferència. L’antiinnatisme no tindria la base científica que se li suposava. No naixem en estat de “tabula rasa”, digué Mariano Sigman.

I això, es clar, té conseqüències. La cultura, entesa com a producte del cervell, no seria una construcció arbitraria i relativa. Seria raonable pensar que la cultura respondria a unes estructuracions donades que tenen orígens previs a l’experiència individual. El relativisme pur perdria fonament. Aquesta línia de pensament debilitaria algunes de les bases en les que es fonamenta la cosmovisió cientificista pura a l’estil Frazer (1890). A més, si hi ha estructures innates, també des de la neurobiologia es podrà entendre i explicar el cor de l’home i la inevitable dimensió antropològica que l’obre a l’espiritualitat i la religió. La ciència de base empírico-lògica o positivista no podria donar compte de tota la Veritat. No és molt nou arribar aquí, ja ho sé, però si que és nou que s’hi arribi des de les neurociències basades en la neuroimatge funcional del cervell.

Relacions Església-Estat a Europa

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dim. 22/11/11)

La situació del diferent tracte a les universitats catòliques europees per part dels estats, explicada a l’anterior entrada, ens va portar a preguntar-nos per les causes d’aquesta situació. Com pot ser que en estats amb una forta empremta cristiana-catòlica, on l’educació obligatòria cristiana és concertada amb l’estat, valorin tant poc l’aportació de les universitats catòliques? Com pot ser en canvi que en d’altres països aquestes universitats siguin tractades a tots els efectes com a una universitat pràcticament pública? Respondre aquestes qüestions ens va portar al tema més ampli de les relacions Església-Estat a Europa i a estudiar els principis que regulen aquestes relacions per intentar explicar-nos d’on ve aquesta situació i perquè es dona.

Un comentari previ: En tractar el tema d’aquestes regulacions no entrarem en un aspecte important com és que actualment als estats d’Europa hi ha presència de diverses confessions, situacions que han començat a regular-se com a fenòmens nous que son, però que segurament tardaran un temps encara en traslladar-se del tot a les legislacions dels països. Si que tractem d’entendre en canvi la relació dels estats europeus amb la religió cristiana, que té una llarga tradició.

Per tractar un tema com aquest hem d’anar a la història. Cada país té les seves circumstàncies especials. Segur que haurem de simplificar una mica, però això no impedeix que puguem fer una anàlisi de conjunt en la que es perdran matisos segurament importants, però que ens permetran una interpretació.

John Madeley i Zsolt Enyedi (2003) varen proposar un marc per entendre comparativament les relacions Església-Estat a Europa. Aquest model inclou tres blocs de països històricament monoconfessionals (Catòlic, Luterà i Ortodox) separats per franges de territoris multiconfessionals. Els blocs monoconfessionals, pels autors citats, són:

-Sud Catòlic: Àustria, Bèlgica, França, Itàlia, Portugal, Eslovènia, Espanya.

-Nord Luterà: Dinamarca, Finlàndia Islàndia, Noruega, Suècia.

-Est Ortodox: Bielorússia, Bulgària, Grècia, Moldàvia, Romania, Rússia, Ucraïna.

Entre el Sud Catòlic i el nord Luterà hi ha -com dèiem- una franja de països de tradició multiconfessional: Alemanya, Irlanda, Holanda, Polònia, Suïssa o Regne Unit, fonamentalment. Hi ha també països que estan entre el Nord Luterà i l’est Ortodox. Tanmateix anem a fixar-nos en què passa entre els blocs anomenats com a bloc monoconfessional sud Catòlic i el multiconfessional Catòlic-Luterà, que són els que corresponen als països que ens interessava estudiar.

En cada un dels blocs citats els autors fan la hipòtesi que hi ha un patró distintiu pel que fa a les relacions Església-Estat, que s’ha de trobar justament en el fet del caràcter històricament exclusiu, majoritari o minoritari de les confessions. Cada país del bloc multiconfessional a més té les seves pròpies particularitats, que es deuen a les circumstàncies de com les confessions han reaccionat històricament als reptes i oportunitats en situacions de majories i minories.

Aquestes relacions condicionen qüestions com els subsidis de l’estat a l’Església, la interferència de l’estat en qüestions religioses, i un tema important que és com s’entén la neutralitat religiosa per part de l’estat. El tema que ens preocupava de la consideració de l’aportació de les universitats catòliques és una conseqüència dels temes anteriors.

Vàrem observar com en els països de tradició multiconfessional, sigui el catolicisme majoritari o minoritari, no hi ha un tracte especial per les universitats catòliques, que en general estan ben integrades al sistema i ajudades per l’estat. La neutralitat de l’estat en aquests països vol dir que la qüestió religiosa no interfereix, és a dir que, en un context de tradició multiconfessional, totes les iniciatives siguin religioses o laiques són tractades per igual, de forma neutral per part de l’estat.

En el sud Catòlic en canvi la neutralitat s’entén de diferent manera. En general en aquests països el tracte de la confessionalitat és molt més problemàtic. Hi pot haver excepcions. Una excepció amb el cas de les universitats és Bèlgica, explicable per la proximitat amb Holanda. La Universitat Catòlica de Lovaina -per exemple- està integrada en el sistema d’educació superior a tots els efectes.

Tanmateix Madeley y Enyedi remarquen que, com dèiem, els països de tradició monoconfessional interpreten diferentment la qüestió de la neutralitat de l’estat. Per la influencia de la revolució Francesa i la reacció a la mateixa, així com la implantació de l’estat Napoleònic, amb la tradició després de conflicte entre l’Església i l’anticlericalisme, finalment va quedar afectada aquesta qüestió. Els autors citats exposen com es van generar uns consensos basats en assumpcions lliberal-il·lustrades que actualment conculquen el principi de neutralitat religiosa i privilegien les creences seculars per damunt de les religioses, posant la religió als marges de la vida social. Això afecta la consideració de l’aportació de l’Església en l’educació superior a l’igual que a altres aspectes de les relacions Església-Estat. 

Així doncs mentalitats explicables per oposicions històriques i consensos en un moment donat estan condicionant les creences d’avui, que es tradueixen finalment en lleis concretes, que afecten finalment la realitat. És bastant significatiu que en els estats de tradició multiconfessional es respecti el principi de neutralitat real per part de l’estat. Tanmateix amb l’aparició de noves religions a l’espai públic, la consideració d’un cert multiconfessionalisme serà tard o d’hora inevitable. Això hauria de portar als nostres països a reflexionar i a instituir una més autèntica neutralitat de l’estat en qüestions religioses.

Autors citats:

John Madeley i Zsolt Enyedi (2003). Church and State in contemporary Europe: The chimera of neutrality. Londres: Frank Cass Publishers.

Les Universitats Catòliques Europees

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill. 14/11/11)

Les Universitats Catòliques són una realitat ben viva a tot el món. La constitució apostòlica de Joan Pau II “Ex corde Ecclesiae” comença expressant com la Universitat Catòlica és “nascuda del cor de l’Església” i exposa com, en aquesta Universitat, cercar la veritat en els diferents camps de coneixement es combina amb la certesa de saber la Font de la Veritat. Les Universitats Catòliques tenen orígens temporals diferents, algunes es remunten fins a la mateixa fundació de la institució universitària, altres es varen instituir un cop establerta ja la Universitat moderna, reial o estatal, altres més recents responen a l’impuls del Concili Vaticà II o s’han creat per circumstàncies diverses en les darreres dècades. Unes estan vinculades a les Diòcesis, altres a la Companyia de Jesús, altres a La Salle, altres a diverses institucions catòliques. També hi ha les Universitats Pontifícies vinculades directament a la Santa Seu.

A Europa la majoria d’aquestes Universitats estan integrades en la FUCE (Federació d’Universitats Catòliques Europees) de la que l’antic rector de la Universitat Ramon Llull -Dr. Miquel Gassiot- va ser-ne president. Un aspecte que va preocupar al Dr. Gassiot durant la seva presidència fou la diversitat de situacions en els diferents països pel que fa a la legislació, finançament per part de l’estat, control estatal en aspectes fonamentals com és l’expedició de títols, l’admissió d’estudiants, la selecció de professors o bé el funcionament dels òrgans de govern. Aquests són aspectes clau en la vida universitària.

Així doncs el Dr. Gassiot, amb el seu entusiasme característic, va decidir estudiar en detall aquestes situacions diverses. Per això vàrem treballar conjuntament (jo llavors feia de vicerector) en un estudi que es va basar en un qüestionari que varen contestar els rectors de les Universitats de la FUCE. Vàrem posar en comú tota la informació en una Conferència General a la Universitat Cardinal Stefan Wyszyński de Varsòvia. Aquests materials varen permetre la realització de la declaració d’Eichstätt, realitzada a la Katholische Universität Eichstätt-Ingolstadt . Recentment la revista Journal of Church and State ha publicat en forma d’article aquesta recerca. Aquest article es pot consultar a:

http://jcs.oxfordjournals.org/content/early/2011/05/19/jcs.csr009.extract

Aquest estudi posa de manifest com a Europa hi ha una gran variabilitat de situacions en el tracte per part dels estats a les Universitats Catòliques. Alguns dels aspectes generals que passem a exposar breument són:

Pel que fa al estatus jurídic de les Universitats Catòliques, alguns països les tracten exactament igual com a qualsevol altra universitat pública o estatal del seu territori. En aquests països les Universitats estan plenament integrades en el sistema d’educació superior. Hi ha també països o regions que tenen la figura del Concordat amb la Santa Seu que regula l’estatus legal de les Universitats Catòliques del territori. En altres casos les Universitats Catòliques tenen o bé una legislació especial o bé són tractades com a universitats privades. A França, excepte algun cas, com el de les Universités Catholiques de l’Ouest, de Lille o de Lyon, l’estat no permetia l’ús del mot Universitat, excepte per les Universitats públiques i per això s’havien denominat com “Institut Catholique”. Les excepcions es fonamentaven en qüestions de caràcter històric (L’estudi citat contribuí a que la situació a França comencés a flexibilitzar-se en aquest punt). Hi ha també les Universitats Pontifícies sota la jurisdicció de la Santa Seu, com hem dit. Hi ha, per altra banda, peculiaritats especials com es el cas de que en alguns països (Portugal per exemple) hi ha una única Universitat Catòlica a tot el país, amb vàries subseus, o a l’altre extrem a Espanya, que amb la legislació d’Universitats privades, hi hagueren moltes iniciatives que varen seguir el camí que va encetar la Universitat Ramon Llull, com a primera universitat privada reconeguda a Espanya. També és divers i interessant d’estudiar l’estatus diferencial dels estudis de Teologia als diferents països (ho deixarem per més endavant en una altra entrada de bloc).

La situació financera en general va paral·lela a la situació legislativa. Mentre hi ha països (per exemple Bèlgica, Holanda, Alemanya o Polònia) en els que les Universitats Catòliques reben un finançament igual que el de les Universitats públiques, en altres països no hi ha cap mena de suport financer per part de l’estat a aquestes universitats. A Espanya concretament es va haver de treballar per aconseguir igualtat de tracte en qüestions com beques pels alumnes, ajudes competitives per la recerca dels professors, ajuts per biblioteques o per serveis, etc. Això ho recorden molt bé els Drs. Coll i Gassiot que van tenir, com a primers rectors de la Universitat Ramon Llull, un paper cabdal en establir amb les administracions diferents (també la catalana) un marc de joc mínimament equitatiu. Això donant per suposada la que ha estat fins ara una total exclusió en el finançament bàsic. Es xocant que fins i tot a la laica França les Universitats Catòliques, per raons de tipus històric o la feina que es reconeix que fan, reben aproximadament un 30% del seu pressupost per part de l’estat! Aquesta dada va contribuir, per exemple, a que Universitats com Deusto o Navarra comencessin a rebre més recursos de la seva comunitat autònoma.

No tot és simple, perquè més finançament vol dir també més control en processos interns i així a vegades algunes de les Universitats Catòliques que tenen tradició de ser considerades com a quasi públiques, a base de tenir els mateixos sistemes de promoció de professors, sistemes de govern, selecció d’alumnes, etc., tot plegat ha portat a que pugui semblar que la denominació com a Universitat Catòlica sigui només una qüestió històrica, però no tingui res a veure amb el funcionament de la universitat, que és a tots els efectes com una universitat pública més. També hi ha algun cas d’aquests. A l’article citat s’estudia amb detall la situació de cada país.

La conclusió és que hi ha una gran diversitat i que aquesta té una explicació en la tradició de cada país. Sobta que en un Espai Europeu d’Educació Superior comú hi hagi tantes diferències. La tradició de cada estat és el que pesa. Però ara, un cop coneguda aquesta diversitat i el valor de la presència de les Universitats Catòliques, ens podem preguntar: Perquè la situació és tant diversa? Perquè els estats tracten tant diferentment les Universitats Catòliques? Què ho pot explicar? A la propera entrada de bloc donarem un intent d’explicació.

Antoni Brufau investit com a doctor honoris causa a l’IQS

(Article publicat a Catalunya Religió. Dim, 2/11/11)

La setmana passada es va celebrar a l’IQS la cerimònia d’investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull del Dr. Antoni Brufau Niubó. Faré unes reflexions sobre el significat d’aquest acte i unes altres sobre la seva rellevància.

A la universitat medieval el doctorat proporcionava l’autorització per a realitzar docència a qualsevol universitat. La utilització del llatí com a llengua comuna europea i la cosmovisió cristiana en la que havien nascut les universitats, facilitaven la circulació de professors molt abans d’això que s’ha denominat l’Espai Europeu d’Educació Superior. A les universitats europees d’avui dia, malgrat l’evolució dels coneixements i malgrat també el caràcter públic o estatal de la majoria d’elles,  resten encara alguns aspectes que recorden els seus orígens com a institucions nascudes en el cor de l’Església. Un acte ben significatiu en aquest sentit és el de concessió del grau de doctor “honoris causa”.  Rebre el doctorat “honoris causa” suposa rebre el reconeixement com a doctor per la via de l’honor més que per la via habitual que bé podríem denominar -parafrasejant l’expressió anterior- com a “laboris causa”. Són mereixedores d’aquest reconeixement persones, que per la seva trajectòria professional o cívica, la universitat -a proposta d’alguna de les seves facultats- vulgui distingir i honorar.

S’ha conservat en la cerimònia de reconeixement d’aquest grau honorífic un ritual especial del que no s’acostuma a conèixer del tot els seus orígens i el seu sentit. La quasi-litúrgia d’aquest acte ens recorda molt clarament les arrels de la universitat, que  les hem de trobar en el fet que eren institucions de l’Església, abans que aquestes es passessin a ser reials i estatals. Un primer element és el vestit acadèmic format per la toga, la muceta i les punyetes, que és una evolució dels hàbits clericals dels doctors de les primeres universitats. Així per exemple Sant Tomàs –dominic-  ensenyava a diferents universitats europees, i és avui el patró de les universitats. El birret és el signe distintiu del grau de doctor, i l’element visible que simbolitza aquest grau. El color del birret, així com el de la muceta,  indiquen l’especialitat. A la universitat espanyola: blanc per Teologia, blau fosc per ciències, blau clar per lletres, vermell per dret, groc per medicina, etc. El color negre, molt elegant, correspon al magnífic rector. El Dr. Brufau va estar investit amb un birret de color taronja que correspon a una disciplina més nova a la universitat com és l’Economia. Aquest color semblant a butà trobo que fa per aquesta professió que darrerament per la crisi econòmica ens hem d’escoltar tant, i era molt encertat pel cas ja que és gairebé el color corporatiu de la companyia del Dr. Brufau. Al començament de l’acte es forma una comitiva colorista amb el claustre de la Universitat, amb els doctors més nous al davant, els més antics o amb càrrecs a la universitat al darrera i amb el rector, en el nostre cas rectora, al final de la comitiva. La diferenciació de colors indica la diversitat de disciplines.

L’acte s’inicia amb l’entrada de la comitiva sense el doctorand, la rectora un cop llegida l’acta de nomenament demana que se’l vagi a buscar, cosa que fa el professor que el patrocina en nom de la facultat. Un cop el doctorand està a la sala, sense birret, el professor que el patrocina fa una intervenció elogiant els mèrits del candidat. Acte seguit la rectora li lliura el títol de doctor, li imposa el birret (signe de doctor), li lliura uns guants blancs (símbol de puresa) i un anell (per segellar dictàmens professionals). Finalment li dona una abraçada fraterna acollint-lo així com a nou membre de la comunitat acadèmica. El nou doctor fa un discurs i el rector realitza també una intervenció final. Per cloure l’acte surt la comitiva acadèmica, ara ja amb la incorporació del nou doctor. Participar en aquest acte com a professor, formant part de la comitiva, proporciona una sensació de fraternitat i identificació amb els companys de claustre, encara que siguin de disciplines molt allunyades i diferents, la sensació compartida de que tots som una universitat, que estem units en la diversitat. Entrar sense el doctor reconegut i sortir amb ell a la comitiva és el signe d’acollida i de lligam amb el nou doctor amb el que a partir d’ara ens uneix aquest vincle.   

L’IQS és el centre de la Universitat Ramon Llull que més havia preservat aquesta tradició, fins i tot en temps quan en moltes universitats s’acostumava a prescindir d’aquests elements de la  tradició. Entre doctors honoris causa de l’IQS hi ha fins i tot dos premis Nobel! Quan va començar la Universitat Ramon Llull, encara que moltes universitats públiques anaven perdent aquests elements rituals, vàrem adoptar l’estil de l’IQS i el vàrem adaptar al conjunt de la Universitat Ramon Llull. Als primers doctors honoris causa de l’IQS se’n han anat afegint molts d’altres de totes les especialitats i d’un indiscutible prestigi acadèmic i/o social.

El Dr. Tricàs, degà de la IQS School of Management, va fer l’elogi dels mèrits del Dr. Brufau, exposant magistralment la seva trajectòria professional. En la seva lliçó com a nou doctor el Dr. Brufau ens va parlar de les incerteses del context econòmic que estem vivint apuntant algunes claus i proporcionant algunes idees per tractar de cercar solucions. No puc reproduir aquí ni la llista dels mèrits indiscutibles del candidat ni tampoc el seu el discurs complet. Tampoc citaré les aportacions del magnífic discurs de la rectora. Recolliré només algun aspecte del discurs del nou doctor que em sembla ben significatiu.  

Entre les aportacions del Dr. Brufau, pel que fa a la situació de l’economia mundial, va parlar-nos d’una triple incertesa provocada per: els canvis en la governança mundial en un nou equilibri internacional, els problemes relacionats amb l’energia i el medi ambient i els canvis que s’estan produint en el sí de la societat. Ben significativament en la seva reflexió sobre els aspectes energètics, apostà per trobar alternatives al petroli, fomentant les energies renovables. Tenint en compte que presideix una companyia petrolera –Repsol- és tot un signe de fins a quin punt hi ha una necessitat de canvi de model energètic. Per la sortida de la situació d’incertesa crisi apuntà algunes idees: Innovació, talent i globalització i en concret més Europa. Insistí en que cal apostar per el talent, saber distingir-lo, trobar-lo, estimular-lo i reconèixer-lo per incentivar la innovació. El talent –digué Brufau- és el tret distintiu que pot aportar Europa en el mon globalitzat d’avui. Segurament molts aspectes altres àrees del mon poden fer-los igual o amb més eficiència que nosaltres els europeus. El valor afegit nostre ha de ser la innovació fonamentada en el talent. Hem de ser audaços i creatius –digué en acabar-. Unes ben interessants reflexions i propostes en un entorn ben apropiat.

Vaig pensar que en aquell acte s’estava unint l’antic amb el nou: el vell ritual de la Universitat europea, amb el coneixement mes nou de l’Economia en resposta als problemes actuals i futurs. Això em va portar a pensar també que el diferencial del talent europeu, pel que apostà el Dr. Brufau, necessitarà perquè es pugui desvetllar de l’ànima europea. I l’ànima europea, com ens recorda el ritual del doctorat honoris causa, té arrels cristianes. Segurament que per tal que aquest vell arbre que és Europa torni a produir fruits haurà de tornar a alimentar-se de les seves arrels. 

Sobre la Sagrada Família i el llibre d'Armand Puig

(Article publicat a Catalunya Religió. Dm, 27/09/2011)

No sembla que quedin gaires anys per desmentir el tòpic d’això que es diu quan una obra s’allarga que “tarda més en acabar-se que la Sagrada Família”. Gairebé com un miracle s’alça sorprenentment el temple que ens ha llegat el geni creador de Gaudí, continuat amb el treball i la perseverança de moltes persones durant molts anys. Podem estar joiosos i agraïts! Situada enmig -i en diàleg- amb la ciutat moderna, convertint-se en emblema i simbolitzant els seus més nobles ideals, la Sagrada Família esdevé una de les fites més rellevants de la màxima elevació de l’esperit humà. Ara a nosaltres ens toca comprendre-la, interpretar-la i capitalitzar el seu potencial perquè s’esdevingui allò pel qual va ser concebuda pel seu creador. Ens toca també saber-la explicar. En aquest sentit el llibre “La Sagrada Família segons Gaudí. Comprendre un símbol” d’Armand Puig, ens hi pot ajudar d’una forma molt notable. Ha estat una de les lectures d’aquest estiu que més he aprofitat, ja que el llibre és, a més a més, tot un tractat de coneixements bíblics, teològics i litúrgics, que ajuden a comprendre el simbolisme Gaudinià i el significat profund de la seva obra.

No pretenc resumir el llibre d’Armand Puig perquè no voldria ni minimitzar-lo ni estalviar la seva recomanable lectura. Si voldria presentar resumidament alguna de les seves qüestions centrals i fer-hi alguna consideració.

Primer sobre l’arquitectura coma definició de l’espai. La Sagrada Família és una genial articulació de l’espai, sobretot a través de les formes, però també a través dels jocs amb la llum-ombra. Efectivament, la imitació de les formes de la natura, tant característica de Gaudí, organitza l’espai, el defineix i dirigeix i distribueix la llum. Per altra banda, i de manera rellevant, les formes  queden ordenades per la Geometria, que pot ser entesa com l’expressió de les lleis divines que expliquen les formes de la natura. Es a dir la Geometria, en la mesura que permet entendre allò que Déu ha inscrit en la natura, serveix  per a conformar l’obra de Gaudí, com en una continuïtat en la col·laboració amb el Creador, cosa que Armand Puig observa ben en consonància amb la Teologia actual. Però a més la Geometria de Gaudí és la de l’hiperboloide i del paraboloide hiperbòlic, figures que són expressions màximes d’aquest ordre sobrenatural. A més a més la ciència i el càlcul gaudinians han permès fer avançar l’arquitectura en aquesta apropiació de l’espai amb solucions constructives noves, com és la sustentació amb pilars formant aquests arcs parabòlics des de baix cap a dalt. En si mateixa aquesta dimensió, diguem-n’hi científica o arquitectònica de la Sagrada Família és ja genial. Han calgut ordinadors potents per fer-ne totes els càlculs. Els arquitectes que han estat responsables de l’obra han reeixit en el propòsit. I ara podem contemplar la bellesa sublim d’aquest espai.

Però l’espai no és només un espai bell i neutre, sinó que està envoltat de significat. I aquí entra una segona dimensió, la sobrenatural. La Sagrada Família es també un símbol o si es vol un conjunt de símbols units, amb una gran força expressiva. Si l’espai era articulat per la Geometria, l’altra dimensió que és el temps, la història, el passat i el futur, estan articulats pel símbol. I el símbol es manifesta en el gest i en el detall. Gaudí no deixa res a la improvisació, tot té un sentit precís, cada petit detall i també la síntesi de conjunt. Armand Puig explica com el símbol actua des del primer moment en la concepció i realització de la construcció, dóna nom a les pedres i finalment determina els espais. La matèria rep així una qualitat espiritual. Gaudí va entendre la Sagrada Família com una iniciació al misteri cristià. El simbolisme crida a la comprensió, cal introduir-s´hi, per això el temple és també un tractat de Teologia i Litúrgia, des de l’Antic Testament a l’Apocalipsi, dels Evangelis a la cultura cristiana popular. I a més la Sagrada Família no és només pels que saben, sinó que atrau al qui hi entra, no cal ni que sigui cristià. El símbol atrapa, captiva... Només cal veure la composició de les cues de visitants que es formen cada dia per entrar-hi.

La Paraula –dèiem- articula el gest, dona forma a la matèria de la pedra, la singularitza i la ordena convertint-la en vehicle del sagrat. Armand Puig ens presenta el pensament de Gaudí que resumim: S’ha de preferir el pensament a la forma. La forma només apunta vers allò essencial, ho recull i ho integra. La forma sola es pot escórrer en la vanitat o caure en l’elitisme (carto pedra). El pensament sosté i dona ànima a la forma. La Glòria tant sols a Déu. Aquest pensament gaudinià és per pensar-lo bé. I es que el llegat de Gaudí no és només la creació d’un temple, sinó una proposta d’espiritualitat cristiana que esdevé tant important com la dimensió estrictament arquitectònica. Ambdues dimensions estan unides.  

Arribats aquí, reflexionaré sobre un aspecte, que podem considerar com a prou important, que és això que ens ha arribat de que Gaudí tenia un geni fort, per dir-ho d’alguna manera. Tal vegada podem entendre de forma diferent aquest aspecte de com ho hem vingut fent, és a dir com un defecte humà. Per replantejar-ho pensem per un moment en un diàleg imaginari entre Gaudí i un escultor. L’escultor podria estar dient a Gaudí quelcom així com: “Mestre, vol dir que aquest Sant Josep l’hem de fer inclinat? Jo li proposo fer-lo ben dret, així quedarà més bé” Gaudí: “No, no, ha d’estar inclinat cap a la Mare de Déu, així és com ha d’estar”... “Però quedaria millor com li dic, amb la vara florida, ben dret”. Gaudí finalment: “Miri, fàcil inclinat com li dic jo, no tinc temps per perdre”. No vull pas justificar amb aquest exemple imaginari que estigui bé ser expeditiu en el tracte amb els altres, però aquest exemple vol contribuir a entendre com el creador Gaudí tenia la ma esquerra al servei de la ma dreta... Que també la pedra s’ha de tallar per poder donar-li forma. El cisell exerceix una acció si es vol violenta sobre la pedra, i Gaudí n’era ben conscient. Però sense aquest cop precís no hauria pogut expressar el gest, el símbol i el propòsit superior al que estava destinada.

Gaudí, tornant al llibre d’Armand Puig, busca plasmar la Bíblia, mitjançant dos moviments espai i temps que son un. Espai-natura, temps-Història, unió de terra i cel,  la Sagrada Família de Jesús i la Sagrada Família celestial. Així com els càlculs geomètrics han permès als arquitectes calcular la dimensió espacial, el llibre d’Armand Puig, que com Gaudí no deixa ni un detall sense tractar,  permet comprendre el símbol i la proposta de conjunt de Gaudí. Acabo expressant el convenciment que ben segur  serà un llibre de referència davant les decisions de futur que encara s’han d’anar prenent en la continuïtat de la construcció i un llibre per aprendre a contemplar la Sagrada Família, deixant-se emportar per la bellesa i el simbolisme, però coneixent també el pensament que els articula i la proposta que Gaudí ens fa. Aquesta proposta ens parla avui amb un llenguatge ben clar i actual i esdevé un llegat que demana ser acollit. Així s’esdevindrà tal vegada la realització entre nosaltres de l’obra genial que el creador Gaudí va imaginar.

Els joves d'avui segons Javier Elzo

(Article publicat a CatalunyaReligio.cat. Dll, 19/09/2011)

 

Amb l’inici del curs acadèmic renovem la il·lusió i el contacte amb els joves universitaris, un contacte que ens enriqueix i ens  que ens interpel·la: Qui són aquests joves que tenim al davant escoltant-nos, als qui preguntem, suggerim i animem al treball intel·lectual i acadèmic?  

 

Javier Elzo és un dels sociòlegs que ha estudiat els joves des de la perspectiva generacional. A finals del curs passat vaig assistir a una conferència seva a Blanquerna on ens va donar algunes claus interessants per entendre els canvis en els joves d’avui. Passo a resumir molt breument algunes de les seves aportacions més singulars i  a fer-ne una breu reflexió.

Primer dir que les seves aportacions es basen en l’anàlisi de resultats de diferents enquestes als joves: Jóvenes españoles 2010, BBA universitarios 2010, Valors 2010, Jóvenes, valores y drogas 2006. Els resultats d’aquests estudis mostren en primer lloc que els joves no són una categoria uniforme, és a dir que no hi ha una única forma de ser jove. Per altra banda si els hem de contextualitzar respecte generacions d’altres èpoques els joves actuals per Elzo: són pocs i hi ha molts fills únics; l’adolescència (caracteritzada singularment per estar ancorats en el present) comença abans i acaba més tard; usen les noves tecnologies per comunicar-se (amb els efectes negatius que poden tenir les opinions anònimes negatives); provenen de moltes ètnies i cultures d’origen; viuen en famílies més fràgils; tendeixen a banalitzar les drogues (cànnabis, cocaïna, alcohol) amb major preponderància del model nòrdic de consum i associen alcohol a festa i diversió nocturna i -en general- tenen més recursos materials i educatius. 

Comparant els resultats de les enquestes del 2006 i del 2010 Elzo troba que:

Guanyen en importància per les vides dels joves els amics, el temps lliure i la política i baixen el treball i la religió. Pels joves amb estudis primaris el més important és guanyar diners i treballar i pels joves universitaris el més important és la parella, la vida sexual i la política. Contràriament al que es diu els joves del 2010 perceben menys amenaces que els del 2006, cosa que Elzo veu com un signe que els joves estan més acomodats, per això ens advertí que no ens enganyem amb el 15 M: Ha baixat en general la pertinença a associacions. Això va fer dia al ponent que, per les dades, sembla que son pocs els que volen canviar la societat, encara que es vegin més. Els joves d’ara tenen més confiança, excepte en les grans empreses i l’Església. El tema de la confiança varia una mica a Catalunya on els joves confien més en la premsa i menys en les forces armades, l’Església, les ONG, la política, les grans empreses, la Unió Europea, la OTAN o la corona si els comparem amb els seus semblants de la resta d’Espanya, són –podríem dir- una mica menys confiats.

Respecte les institucions que mereixen més confiança (2006) en els primers llocs hi ha les universitats, les escoles i  les ONG. Per altra banda les icones dels joves –detectades per Elzo- són per aquest ordre: les diners, la discoteca, el preservatiu, el cotxe, la moda, una copa d’alcohol, un llibre... Posem només les primeres, la llista és més llarga però ja veiem per on van els trets. Els problemes que han crescut en importància per ells són: la vivenda, la seguretat ciutadana i la immigració.

Dèiem que els joves no son iguals. Elzo elaborà les següents tipologies atenent a la doble dimensió integració/compromís: El 32% dels joves pertanyen a la categoria integrat/normatiu (alta integració), el 22% és retret (integració però amb passivitat), el 19% pertany a avantatgista/disfrutador (passivitat, sentit de la festa), el 15% és alternatiu (compromès però amb baixa integració) i finalment l’ 11% seria incívic/desadaptat (poca integració, poc compromís). Hi ha per tant,  malgrat els tòpics, un bon percentatge de joves amb alta integració.

Arribats aquí ens podem preguntar com entomarà aquesta generació jove, una mica més adaptada i acomodada que generacions anteriors, les dificultats i el realisme que requerirà el context de crisi en el que es trobaran immersos, sobretot quan acabin els estudis i s’hagin de fer càrrec del seu futur. Tant de bo en surtin ben parats, però és una dificultat ben objectiva quan s’ha de passar de la facilitat i l’abundància a un major esforç i dificultat. Segur que tindran noves estratègies més relacionals i d’ús de la tecnologia i això els farà estar més en consonància amb els temps que vindran o en els que ja estem.   

Per altra banda, i ja ve essent una constant en el nostre país entre els joves, és una autèntica llàstima la consideració que els mereix la religió en general i l’Església en particular. Ja sabem que no són tots, que també hi ha els joves de la JMJ, però les dades sociològiques ens han de fer reflexionar. Es un repte per tots, però sobretot els que estem en entorns universitaris o educatius  com arribar a aquests joves prou adaptats però amb aquest estil una mica descompromès i individualista (ja sabem que no es pot generalitzar).  No sembla que l’estil de vida actual hi ajudi. Algunes possibles llums: El sentit de lleialtat, la obertura al món, la importància de l’experiència del present que tenen els joves d’avui  poden tal vegada obrir escletxes. A més els joves –digué Elzo- busquen referents ja que reben mil inputs que no controlen i han de prendre decisions ràpides. Necessiten bons models i referents que hem de saber proporcionar i fer explícits.   

La perspectiva generacional (2)

(Article publicat a CatalunyaReligió.cat. Dill. 12/9/11)

En escrits i reflexions és comú utilitzar sovint expressions com: els ciutadans d’avui, la societat actual, ... sobreentenent com si les persones fossin iguals i uniformes. Es un llegat remot de les revolucions lliberals i les idees associades que aquestes varen portar.  L’ igualitarisme, que en aquells temps va ser emancipador respecte el caràcter de súbdits que tenien les persones en l’Antic Règim, es va convertir en uns dels motors de les dinàmiques socials. Sense voler tenim aquest igualitarisme una mica incorporat en les nostres comprensions de la història i de les dinàmiques de la societat, com tantes altres coses del passat que segueixen operant en les mentalitats del present. Des d’aquests marcs es fa difícil tenir en compte les diferències que es produeixen entre grups de persones que conviuen en la nostra època, és a dir tenir en compte la perspectiva generacional. I sense aquesta perspectiva no es poden entendre adequadament alguns interessants fenòmens.

Així en Història quan es parla de generacions es fa generalment com si aquestes podessin abastar llargs períodes de temps: La generació dels il·lustrats, la generació del Romanticisme, etc. Molt estranyament interessa estudiar les diferències entre persones que es puguin produir dintre una mateixa època. Per altra banda són encara pocs els sociòlegs que han tractat aquesta perspectiva. Això és explicable, tal vegada, a partir de la comprensió de l’impacte omnipresent que varen tenir fa uns anys les perspectives marxistes, o economicistes en general. Però aquesta mancança és, amb la perspectiva d’ara, intel·lectualment poc justificable.

Hi ha tanmateix una altra forma, segurament encara poc explorada, d’entendre les generacions. Ortega i Gasset, seguint Dilthey, va definir més o menys una generació com: “un grup d’edat d’homes i dones que comparteixen una forma d’existència o un mateix concepte de vida, i que valoren el significat del que els passa en termes d’un mateix fonament de convencions i aspiracions”.  Això vol dir que les persones que viuen en uns mateixos temps tenen unes experiències equivalents i això els porta a visions semblants i a donar significat a les seves experiències de formes semblants.  Només les experiències compartides donen lloc a generacions, va escriure Mannheim ja fa un segle.

I quan es formen aquestes experiències generacionals? Aquí hem de recórrer a la Psicologia. Muñoz Espinalt, que va estudiar el caràcter humà de forma innovadora i original, deia que és sobretot en l’adolescència quan es forma el caràcter de la persona.  Així, explicat resumidament, les experiències generacionals de les que parlàvem serien sobretot el resultat de l’impacte de les vivències tingudes en els anys de l’adolescència i primera joventut.      

Un pas més: I quan dura una generació? Uns autors diuen que la durada d’una generació és de 25 anys, d’altres 40 o també 70 anys. Aquestes llargues durades serien coherents amb aquelles visions més tendents a la uniformització històrica de les que parlàvem. Tornem a Ortega i Gasset quan xifra la durada d’una generació en un temps concret: 15 anys. Es podrà argumentar: bé i perquè no 14 o 17? D’acord, potser hi pugui haver una petita flexibilitat. Però la biologia humana té uns marcs temporals biològicament establerts i sembla que la dinàmica de la renovació de la cultura (idees, visions) és encara més ràpida. Alguns autors com Gardner la xifren en 10 anys per part de les ments més creatives. Es raonable esperar que el gruix d’una societat requereixi d’uns pocs anys més. Aquests aproximadament 15 anys haurien de permetre que un grup de persones en unes franges d’edat determinades (adolescència i primera joventut) estesin exposades a un mateix tipus d’experiències. Així es constituirien les experiències bàsiques d’una generació.

Ja tenim el marc interpretatiu. La rellevància d’entendre així les generacions és que avui, tal vegada com mai abans, hi ha unes importants diferències en les experiències generacionals bàsiques entre les persones. Espero poder anar explicant en propers articles (no successius) les característiques de les  generacions d’avui i la importància i rellevància de la convivència i col·laboració intergeneracional, així com l’interès que té aquesta reflexió per la Religió.

Diàleg entre generacions

(Article publicat a La Vanguardia, Dij, 1/09/2011 i publicat també Dij. 8/09/11)

Amb l'estiu i les vacances augmenta el temps dedicat a la convivència familiar i això afavoreix el contacte entre generacions. Potser mai com ara hi ha hagut unes diferències tan acusades en les experiències generacionals com les que hi ha entre els infants i els adolescents d'ara i les persones grans que ho van ser en l'època de la postguerra. Tanmateix, això ha de ser un obstacle per al diàleg entre generacions? Esperem que no.

La humanitat  s'ha desenvolupat gràcies a la transmissió de coneixements i aprenentatges de generació en generació, cosa que contrasta amb la tendència del món d'avui cap a l'aprenentatge individual, per exemple utilitzant la xarxa com a font d'informació. La pregunta seria: Podem prescindir de la saviesa i l'experiència de la gent gran? La resposta: no!  Potser la informació més objectiva pot proporcionar aprenentatges relacionats amb el saber i el saber fer. Tanmateix hi ha una part molt significativa de l'aprenentatge que té a veure amb el fet d’aprendre a ser. I aquesta part s'aprèn gràcies al contacte humà en un context d'afecte i de llaços familiars o d'amistat. Aquí és on resulta molt recomanable el diàleg entre generacions.

El ser de la persona s'entreteixeix en les històries familiars o en les narracions plenes de vivències i significat. Això és el que sempre van fer els grans: portar el passat al present, narrant-lo, explicant-lo, fet que afavoreix mecanismes humans indispensables per a la vida i per a la felicitat personal: l'atenció, el saber escoltar, l'actitud contemplativa, la imaginació, el valorar els petits detalls i la profunditat de les coses senzilles. Això requereix tanmateix calma, dedicació i temps. I el temps és l'element que es pot donar en aquests períodes de vacances en què hi ha oportunitats per a una convivència més relaxada.

 
Seria un error per part de la gent gran que es pensés que la seva experiència no pot servir a les noves generacions dels videojocs i de la imatge. Ben al contrari, el diàleg i la comunicació són més necessaris que mai davant l'abundància d'informació. Malgrat les diferències generacionals, és imprescindible el diàleg intergeneracional.

Josep Gallifa
Catedràtic de la Facultat de Psicologia i Ciències de l'Educació i l'Esport Blanquerna.
Universitat Ramon Llull

Qui va ser Francesc Sagrera

(Article publicat a Catalunyareligió.cat)

Francesc Sagrera (Breda, 1902- Moià, 1940) va ser un sacerdot escolapi, que malgrat la seva delicada salut, va desenvolupar un apostolat intens que va deixar una petjada profonda en tots els qui el van tractar i conèixer. Els seus deixebles (així és com els agradava autodenominar-se) vàren crear una fundació que porta el seu nom per donar continuitat en el mon d’avui al seu missatge i esperit. Aquesta fundació va iniciar fa uns anys el procés de beatificació d’aquest Servent de Deu, procés que està fent el seu curs a Roma, impulsada sobretot pel seu antic president el Sr. Isidre Prat.  Queden ja molts pocs deixebles i son d’edat avançada. Aquests deixebles fa uns anys em vàren fer l’honor de nomenar President del Patronat de la Fundació.

Escric sobre Francesc Sagrera a propòsit del trasllat de tota la documentació sobre Francesc Sagrera que estem fent des de la seu de la Fundació al nou arxiu provincial de l’Escola Pia. Aquesta setmana passada varem tenir la ocasió de visitar l’arxiu, amb el P. Josep Liñan –secretari del Patronat-. El P. Joan Florensa, arxiver provincial, molt amabement ens va mostrar totes les instal.lacions del nou arxiu i varem poder valorar la bona organització de la documentació i la bona feina que s’hi fa.

Sobre Francesc Sagrera s’han escrit vàries biografies (la del P. Solà, la de Josep Liñan, la de Carles Riera o la de Jaume Bayó son les més conegudes) També la Dra. M. Lidon Sanfeliu va realitzar la seva tesi doctoral sobre l’actualitat del seu pensament.  

Presentem Francesc Sagrera: Es fa difícil sintetitzar en poc espai tota una vida, però voldria donar, per començar, unes pinzellades sobre qui va ser Francesc Sagrera i explicar també quina  rellevancia crec que té per l’Església avui. Per presentar-lo, recullo algunes frases de persones que han parlat d’ell:

Mn. Pere Ribot, company de seminari, va dir de Francesc Sagrera que era… “Obert, generós, de paraula optimista, amb una humilitat natural que brollava de tot el seu ésser. La part espiritual i  sobrenatural era encara més evident i més forta.”

Mn. Josep M. Aragonès va titular la seva reflexió: El P. Francesc Sagrera, formador, Mestre Ungit. Diu d’ell: “Allò que ell sabia ho vivia, i el que vivia en plenitud ho feia viure als seus alumnes, que de mica en mica, enduts pel corrent vital i vitalitzador del mestre, esdevenien deixebles seus, seguidors dels seus ensenyaments. Era un mestre que tot fent “savis” sabia fer i feia persones”…. “…sant ho era a tot arreu, també a classe amb els alumnes. Ell s’hi santificava i introduïa els seus nois al camí del seguiment de Jesús en la vivència de la seva humanitat. El P. Sagrera fou un mestre ungit amb el carisma de l’educador i amb la unció sacerdotal, que el va fer ministre de la caritat de Crist, l’urgí a ser-ne fidel seguidor i apòstol en be del poble que tenia encomanat”.

El P. Josep Liñan, un dels seus biografs més complets destaca d’ell algunes qualitats humanes: el sentit de la justícia i de la dignitat, l’elegància espiritual i la delicadesa, també que va ser forjador de ciutadans a través de la seva avançada pedagogia. Diu d’ell: “La seva espiritualitat era ferma, a l’estil de Sant Joan de la Creu, a qui cita explícitament, en les seves nombroses cartes.”… “El P. Sagrera em va impressionar des del primer dia pel seu equilibri, per la seva manera de viure, de parlar, de riure, de pregar, de dir missa. Tots els novicis el veiem sempre coherent. La seva mort em va impactar… …Vam veure la gent que pujava a resar quan estava de cos present”.

El P. Jaume Bayó explica en el principi de la seva biografia sobre el P. Sagrera: “Quan vaig decidir fer-me escolapi i li dic al P. Josep M. Torrent, aleshores Vicari General de la Diòcesi de Barcelona, exercint pràcticament de bisbe, em fa: -Si has de ser com el P. Francesc Sagrera, d’acord; si no no cal que t’en facis-”. El P. Bayó parla de l’home, el capellà, l’escolapi, l’educador, i del seu apostolat a través dels Cercles d’Estudis de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Diu del seu sacerdoci: “El P. Sagrera s’avançà al qui, al cap de bastants anys, P. Balducci, insistí en que d’acord que érem educadors i religiosos, però no podiem deixar de banda el sacerdoci, tant de cara els alumnes com de cara a la societat. Era tot un sacerdot!. Quan més exercí el seu profund sacerdoci fou, naturalment, en els dies de la persecució i bàsicament en un epistolari que vessa per totes bandes una espiritualitat pregona”.  

     

El Dr. Carles Riera va escriure una biografia per infants i parlant en del P. Sagrera en primera persona diu: “…De mica en mica vaig descobrint el sentit de la vida: tot ho veig a través de Déu, comprenc, a poc a poc, com Crist és el centre de tota la creació.” “…El testament de Crist és l’Amor i amor vol dir perdó i oblit.”

Posem també unes paraules del propi P. Francesc Sagrera. Davant del dolor i la tristesa pels temps que li va tocar viure ell afirmava que volia com a sacerdot i educador: “Forjar homes de tremp i de caràcter, de conviccions fermes i arrelades, d’envergadura espiritual fortíssima, i que siguin alhora vertaders apòstols de la Veritat, abrandats de zel i ungits de la caritat evangèlica: llevat que fermentarà i infondrà un alè de vida nova a la gran massa de vida informe i inadaptada que és la societat present” (Agost, 1932).

Feta aquesta breu presentació ens podem preguntar perquè ens cal ara recuperar Francesc Sagrera. No es tracta pas  d’idolatrar persones, però si de reconeixer i admirar els bons models que Déu ha posat en el nostre camí. El P. Sagrera és un model de sacerdot-mestre, de predomini dels valors de l’Esperit en la pedagogia i en la vida. Però, a més a més, i de forma molt interessant, Francesc Sagrera ens permet fer un pont amb l’Església més viva de la segona meitat dels anys vint  i també dels anys trenta. Ens cal escoltar altra vegada la veu d’aquella Església i conèixer alguns dels seus ideals i propostes, que no es van poder realitzar del tot per tal com va anar després la història. Ens cal aquella veu per tenir més perspectiva i així, tal vegada, poder sortir de tants i tants plantejaments basats en esquemes massa influits pel que va passar després. Seguirem.   

Més darwinistes que Darwin

Article publicat a CatalunyaReligió.cat  Dll, 11/07/2011

Dir que l’obra de Darwin ha tingut una influència notable en la cultura occidental no és una gran novetat. Efectivament la idea que les especies vives van evolucionar des d’un avantpassat comú per selecció natural va contraposar-se a l’explicació dels orígens que narra el Gènesi. Però no és aquest l’impacte de les idees darwinianes sobre el que vull reflexionar, tenint en compte que ja es va produir la conciliació entre creacionisme i evolucionisme sobretot a partir de l’obra del jesuïta Theilhard de Chardin i l’explicitació de Joan Pau II de que la fe cristiana no té dificultat en assumir l’evolucionisme, sempre que no sigui un evolucionisme només materialista i s’assumeixi l’acció de Déu en passar del que és natural i animal al que és humà per la infusió de l’anima humana. D’això en parlarem en una altra ocasió.

En el que vull entrar és en un altre tipus d’impacte de les idees darwinianes en el que s’ha denominat darwinisme social. Això és la utilització de les lleis naturals per justificar opcions morals i polítiques. Històricament s’ha donat el fenomen de una interpretació simplista de l’original Darwin. Etòlegs reconeguts com Konrad Lorenz, o Richard Dawkins haurien sobrevalorat el paper que té l’agressió i la supremacia dels més forts en detriment dels febles com a mecanisme essencial de selecció natural. Així interpretades les lleis naturals justificarien tota mena de sistemes polítics autoritaris i agressius (el predomini dels forts). Ens sona una mica el que ha estat el colonialisme, les dictadures autoritàries (de tots signes) en la civilitzada Europa? I es que els sistemes polítics i socials de bona part de la nostra història dels darrers 150 anys han estat poc o molt influïts per aquest darwinisme social. Encara a vegades en entorns acadèmics es cita Darwin d’aquesta forma. En el mon dels negocis encara alguns sembla que tenen al cap aquesta poderosa imatge de que el peix gran es menja al petit en una espècie de selva competitiva per la supervivència. En l’esfera de l’educació encara alguns eduquen els fills com si haguessin de viure en una selva en la que només els forts sobreviuen, etc. etc...  

El més curiós del cas és que Darwin mai va ser tant darwinista. I és el que han descobert recentment una nova generació d’etòlegs com Jane Goodall o Frans de Waal:  Fins i tot en les especies més agressives de primats, com els ximpanzés, l’altruisme i la cura pels membres del grup té un paper essencial en el seu comportament i un valor clau per la supervivència de l’espècie.   I si això passa amb els instintius i agressius ximpanzés, com no ha de passar amb els socials, tecnològics i cooperatius humans? Així doncs s’han de revisar totalment els postulats del darwinisme social. No sobreviuen els més forts que eliminen els altres, sinó els més adaptats. I això és el que va dir Darwin! I aquests són (en el mon animal) els grups que saben col·laborar més a partir dels llaços naturals d’afecte.

Com sol passar n’hi ha hagut alguns que varen ser més darwinistes que el propi Darwin, i en aquest cas els efectes per la humanitat son ben coneguts. Quants sistemes polítics autoritaris ens hauríem estalviat? Com es pot justificar una moral que vulgui ser cívica a partir de postulats només individualistes i egoistes?  Això donaria per molt més. De moment vista l’errada i les conseqüències que ha tingut, sembla prou important com per  intentar corregir-la. De savis és rectificar.

I ara us podeu preguntar: I a que ve que el Dr. Gallifa ens vulgui convèncer per aquestes vies de la importància de l’altruisme, si ja ho sabíem!... Si, amics lectors, ja ho sabíem, però es que hem d’estar a l’atri dels gentils, eh?

Twitter i educació

Article publicat a Catalunya Religió  Dll, 4/07/2011

 

A les acaballes del curs acadèmic, els professors d’universitat tenim encara coses per fer: En el meu cas acabar d’escriure alguns articles, començar a preparar el curs vinent i fer algun curs de formació. Tot amb un ritme més relaxat... Així la setmana passada vaig fer un curs sobre l’ús de Twitter, aquesta xarxa social en la que els usuaris envien i reben missatges curts (màxim 140 caràcters). Ja em vaig poder estrenar fent algun tweet (enviar algun d’aquests missatges) o retweet (reenviar-los). Per exemple vaig poder reenviar als meus “seguidors” (es diuen així) el tweet de Benet XVI per promoure el portal del Vaticà. Els meus seguidors de moment son alguns “amics” (no vull dir amics personals, sinó que es diuen així les persones que s’envien mútuament els tweets). Efectivament doncs, després d’entrar el meu “avatar” (no és ciència ficció, sinó que es diu així la fotografia i algunes dades personals), ja sóc un mes dels  –diuen- 200 milions de persones d’aquesta xarxa.

 

Una primera impressió és que aquesta xarxa facilita l’accés als continguts en els que un està interessat, ja que es pot escollir a qui seguir... I hi ha usuaris molt actius! Twitter, a més a més, canvia el sentit del temps en la informació, ja que el ritme instantani de les actualitzacions permet acostar a l’instant vivències, experiències, opinions o informacions d’altres persones. No cal dir que s’han de posar límits a aquest consum d’informació que pot fer-se totalment inabastable, fins i tot pot ser potencialment addictiu! A més requereix d’una mica de vetlla i cura ja que ens hem de responsabilitzar de la qualitat de la nostra experiència, escollint quin tipus de missatges seguim o no seguim. Vull dir que de tant en tant s’ha de donar algú de baixa. .. Bé, tot plegat, per si no ho tenia prou clar encara, em porta a adonar-me com el mon  2.0, en el que ens hem anat posant, va canviant definitivament la forma com rebem i donem informació. I no cal dir la dels nostres estudiants!

 

No ens podem quedar només amb la constatació, sinó que hem de veure’n el seu potencial educatiu. I sens dubte Twitter el té.  Ja sé que només 140 caràcters semblen pocs al costat de la tendència a argumentar que tenim els professors... Tanmateix no es tracta de substituir els continguts per missatges curts, ni tampoc d’enviar informacions unidireccionals del professor cap als estudiants, sinó de fer possible el que els psicòlegs constructivistes anomenen “comunitats d’aprenentatge”. Efectivament una part del que aprenem és una construcció que realitzem amb els altres. D’aquí la importància del treball en equip, que permet construir amb altres persones realitats més elaborades i segurament més completes del que podríem fer aïlladament. El coneixement en una part és una construcció social.

 

Ens ho explicava el professor del curs Jorge Coderch: Amb Twitter l’equip no cal que es trobi físicament en el mateix lloc, ni que coincideixi en el temps davant de l’ordinador. En qualsevol moment qualsevol persona pot enviar un tweet als altres, si cal amb els enllaços corresponents: unes pàgines visitades, una reflexió feta, un llibre llegit que es pot recomanar, una pel·lícula vista, un document elaborat (bloc, wiki, etc..)...  No es tracta de substituir les classes, ni els treballs més presencials, sinó de mantenir una xarxa paral·lela, que pugui perllongar el que aprenem i integrar-ho amb les experiències vitals que anem tenint i volent compartir. Vull dir les experiències del professor i les dels estudiants, que això és una xarxa. També hem d’anar aprenent a explicar en aquesta xarxa la nostra experiència espiritual i religiosa.

 

M’he posat deures pel curs vinent però ho deixaré pel setembre: M’animo a fer una xarxa sobre Psicologia de la Persona amb els meus estudiants. Com que això és obert si us en voleu fer seguidors i fer-hi aportacions ja ho sabeu!

Universitat i sortida de la crisi econòmica

Una aposta determinant

La Vanguardia 6 Jul. 2011. pàg. 17

No serà fàcil sortir d’aquesta crisi. Hi ha algun full de ruta que puguem seguir?

L’aposta per la universitat podrà ser el factor determinant. No només perquè les universitats són xarxes de centres diversos i complexos i en si mateixes creen llocs de treball, sinó perquè està situada en la confluència de tres factors clau per sortir d’aquesta situació: educació, sectors socioeconòmics i coneixement. La universitat educa, forma els joves que seran els futurs professionals i també els professionals en exercici. D’una millor preparació en sortirà una professionalitat adaptada als nous reptes. A més, crea coneixement, i l’economia basada en el coneixement serà rellevant per sortir de la crisi. Finalment, les universitats són xarxes de relacions entre facultats i centres d’R+D, amb els agents econòmics i socials, amb un peu, a més, al món global. A la universitat hi ha totes les variables que ben combinades poden treure’ns d’aquesta situació.

Però les universitats hauran de prendre consciència del seu paper i proposar-se alguns reptes: abans es consideraven transmissores del saber i se centraven en la docència del professor. Avui caldrà situar al centre l’estudiant. I actualment en tota professió es necessita, a més, ser emprenedor. Aquí guanyen rellevància les competències transversals: treball en equip, creativitat, responsabilitat, etcètera. Les universitats hauran de ser innovadores i superar vells esquemes docents. També la universitat fa investigació i forma investigadors, i contribueix al progrés del saber. Però ara serà més rellevant l’aplicació del coneixement a les necessitats del món econòmic. Caldrà dialogar d’igual a igual i crear més espais de col·laboració públic-privat. Finalment, la universitat, amb els valors de la seva tradició, la tolerància i el respecte a les regles, haurà d’insistir en l’ètica. A més, haurà de reconèixer i estimular el talent dels joves davant aquests canvis, en els quals les persones són al centre de tots els processos.

Ángel Gabilondo, ministre d’Educació, va acabar la intervenció que va fer en l’acte dels 20 anys de la Universitat Ramon Llull dient: “Catalunya en bona mesura és, i sobretot serà, el que siguin les seves universitats”. Eloqüent, no creieu?

Josep Gallifa. Professor Catedràtic de Blanquerna. Universitat Ramon Llull

Sobre els indignats

Article publicat a CatalunyaReligió.cat. Dll, 27/06/2011.

Havia pensat escriure en aquestes pàgines una mica al marge de les qüestions d’actualitat. Tanmateix no em resisteixo a la temptació de creure que encara puc dir alguna cosa original sobre els indignats, ara que tenim ja una mica de perspectiva.

Em fa entrar en el tema també el fet d’haver participat recentment en un debat en el programa “Para todos la 2” amb els professors de la Universitat Ramon Llull Francesc Torralba i Sergi Corbella. El debat tractava de la imaginació, i va derivar a tractar la qüestió dels indignats, a partir de comparar la frase del maig del 68 “la imaginació al poder” amb la situació d’ara. Diguem de passada que tot l’entramat que envolta la televisió, i que amablement ens va mostrar prèviament el coordinador del col·loqui Daniel Martí, resulta fascinant per algú que ve del mòn acadèmic. És sorprenent la quantitat de persones i mitjans pendents de que es produeixi un instant televisiu, així com el ritme del tractament dels temes, que perd definitivament qualsevol parsimònia davant la necessitat de la resposta ràpida i breu, animada per un actiu i preguntaire moderador, en el nostre cas en Juanjo Pardo. Anem al tema:

Sobre les raons que ha portat a diferents persones a la concentració del 15 M i la posterior acampada a les places espanyoles ja s’ha escrit molt. Hi ha raons comprensibles i d’altres admirables. Molts ens hem sentit interpel·lats per uns joves, i d’altres no tant joves, que es mobilitzen i que voldrien un sistema millor, o que no se senten representats pel sistema actual. El moviment ha tingut ressò internacional i ha generat unes imatges col·lectives que segurament tindran recorregut de futur.

Parteixo per tant del més gran respecte per aquestes persones, si es mobilitzen de forma cívica, per proposar canvis o buscar solucions a la situació de crisi en la que estem. Hi ha joves il·lusionats amb el moviment, com un meu exalumne que em mostrava en el seu “smartphone” d’última generació algunes fotografies. Em deia: “Veu tot això que ens ha explicat a classe sobre els símbols?” Mentrestant em mostrava una fotografia amb una dona davant una furgoneta dels mossos d’esquadra. Passava el dit lliscant per la pantalla i em mostrava a continuació la coneguda foto del jove detenint la filera de tancs a la plaça de Tiananmen. Veu? Em mostrava una altra foto amb un jove oferint un clavell a un mosso d’esquadra, lliscava altra cop el dit i apareixia una foto de la revolució dels clavells a Portugal. M’ho explicava il·lusionat i a més amb la satisfacció –deia- d’haver entès el que els jo hauria explicat sobre els símbols.

I jo: “Si, Joan, però...” I és que, al meu parer (i al parer de molts), aquest moviment presenta una altra cara que la podem entendre millor si repassem com es  va presentar i aparèixer el fenomen a la premsa internacional, que ho mirava des de més distància i no estava tant implicada com nosaltres.

Les primeres concentracions a la Puerta del Sol esdevingueren portades dels principals diaris internacionals. Els titulars en síntesi: “Joves espanyols, que tenen un atur del 40% i poques expectatives de futur, protesten per les dures retallades i ajustos del govern espanyol”. Els titulars dels fets del Parlament de Catalunya, deien aproximadament: “Joves col·lapsen l’entrada dels polítics al Parlament de Catalunya el dia que havia d’aprovar uns pressupostos amb fortes retallades socials, fins i tot alguns polítics es veuen obligats a entrar en helicòpter”. 

Aquesta és doncs l’altra cara, aquesta no és tant neutra i idealista, sinó que la mobilització tindria uns propòsits clars i, vist des de fora, no apareixeria com a gaire diferent del que passa en altres llocs que han hagut de fer ajustaments i amb fortes crisis: Grècia, països àrabs, etc... Aquesta és la part dura i que molts potser no voldríem veure, però que si que es veu que tenen en compte els anomenats “mercats internacionals”.  

En aquesta doble ànima es debat el moviment. Comparteixo amb en Lluís Serra, company de bloc, que la indignació essent una reacció humana comprensible no deixa de ser una reacció contra algú, un objecte extern, un culpable, una situació. L’indignat se sent víctima. Per una banda, ja sabem socialment que el fet de presentar-se com a víctima mou a la compassió i comprensió, normals davant persones que pateixen abusos o situacions injustes. Per altra banda però, hem de dir que la indignació no és massa constructiva. De fet l’emoció de la ira o d’enfadadar-se no és més que una preparació de l’organisme per a l’acció. Compte però que l’acció és la d’atacar (!) l’objecte que és percebut com a amenaça.

La persona irada s’envermelleix, es tensa i es prepara per una resposta agressiva, resposta que no porta a terme ja que aquest és el funcionament de les emocions humanes. Tanmateix de la indignació a l’odi i la violència hi ha un pas molt petit, infranquejable per alguns, però molt directe i normal per altres. Aquest sembla ser el llegat de Hessel, amb l’”indigneu-vos!”. Ara sembla que tothom s’hagi d’indignar, que indignar-se sigui positiu. S’indignen els joves i també els polítics... Pot arribar a semblar, fins i tot, que si no t’indignes prou, no tens prou raó!

Deixem ben clar doncs que això d’indignar-se és socialment insostenible i, a més a més, personalment no és molt recomanable. I és que mentre un està indignat és difícil que hi hagi argumentació i raonament.

Ja Sant Gregori Magne en la seva Regulae Pastoralis (com molt bé explica també Lluís Serra en la seva tesi doctoral) deia que “els iracunds ataquen fins i tot els que se’ls dobleguen, promouen l’ocasió de discutir, gaudeixen amb el treball de contendir,... a l’ànima plena de furor tot allò bo que se li diu li sembla dolent” (Cap. XVI, pàg. 177).  Podem tenir, per tant, dubtes que la paraula “indignats” sigui l’apropiada per aquests joves il·lusionats, com en Joan. Sembla difícil que la indignació sigui compatible amb la imaginació de futurs millors, amb les respostes imaginatives, amb la creativitat, que molts voldrien, i en canvi que no acosti el moviment cap a la rigidesa, les reaccions directes, poc reflexionades i mogudes pels ressorts comprensibles davant el drama que molts estan vivint amb la crisi actual.

No m’agrada deixar els temes oberts però aquest, de moment, s’ha de deixar així: com una tensió entre polaritats en la que hi juguen motivacions ben reals, interpretacions imaginatives afavorides pel contacte de les xarxes socials i esquemes convencionals de lluita social ben coneguts pels que ja tenim una certa edat.

http://www.catalunyareligio.cat/blogs/jgallifa

Motivació per aprendre i aprendre a ser.

Article publicat a CatalunyaReligió.cat. Dll, 20/06/2011

Les universitats de Deusto, Pontificia de Comillas i Ramon Llull varen organitzar conjuntament el 16-17 de juny unes “Jornadas Universitarias de Innovación docente” en el marc de la col·laboració estratègica que mantenen aquestes tres universitats en la seva comú aposta per l’excel·lència universitària, concretada en el Programa Aristos Mundus 2015, per optar a la distinció per part del Ministeri com a Campus d’Excel·lència Internacional. 

De les moltes comunicacions i intervencions interessants em centro en descriure i comentar breument la conferència sobre els reptes de la innovació en l’educació  que va realitzar el professor Javier Martínez, gerent de Catenaria i expert en gestió del coneixement. Va ser una conferència molt clara i un punt provocativa sobre com canviar i innovar en a partir de canviar la concepció convencional que seguim tenint de l’educació. Passo a explicar alguns dels punts destacats d’aquesta visió i a fer-ne un breu comentari.

Javier Martínez ens insistí, amb dades i exemples eloqüents, en que les persones oblidem bona part del que hem après, i també que els continguts que aprenguérem a l’escola ens han estat bastant poc útils. L’escola encara està pensada per un tipus de mon que, a parer del conferenciant, ja no existeix com era la societat industrial. Aprenem encara amb els motlles que un dia es van generar per aquell tipus de societat. Aquí hi ha una crítica implícita de que en general no ho estem fent prou bé. Això ens interpel·la i és positiu.

Hem de canviar la forma d’entendre l’educació i la mateixa educació. Per aquest propòsit va exposar com la memòria humana reté el que experimentem i perquè això passi es requereix que hi hagi sorpreses, emocions, també errors i sobretot acció. Cal estar involucrat per aprendre. És més important per tant centrar l’educació en el coneixement de com s’aprèn que en ensenyar. I és que aprendre –en paraules seves- és un impuls, les persones desitgem aprendre. Per aprendre d’aquesta forma calen varies coses: voler aprendre, objectius, fer-se preguntes, i pràctica. I aquesta última ha d’involucrar fracàs, reflexió i “feedback”. Son doncs importants els desafiaments que obliguin a pensar i mobilitzin a aprendre.

Al final el que demanen les famílies respecte l’educació dels fills, també els qui busquen candidats per un lloc de treball o els mateixos estudiants, coincideix bastant: Allò que és important aprendre no té molt a veure amb els coneixements sinó amb capacitats i actituds personals, el que ara s’anomenen les competències genèriques o transversals: responsabilitat, treball en equip, creativitat, capacitats de comunicació, etc... Javier Martínez ens presentà estudis ben significatius per il·lustrar aquesta afirmació.

El breu comentari meu: Centrar l’educació en la motivació natural per aprendre en lloc de dedicar-se només a transmetre coneixements és sens dubte un necessari primer pas. Benvingut sigui aquest pas que ens proposà Javier Martínez, però no ens podem conformar i quedar-nos aquí. Es veritat que la humanitat s’ha desenvolupat gràcies a aquesta motivació o –quasi instint- per aprendre, però també ho ha fet a partir d’aprendre de l’experiència dels altres. I l’experiència dels altres és també una experiència narrada, explicada, recopilada i escrita. Està molt bé aquesta búsqueda espontània, des de zero, a partir de les motivacions naturals, seguint el desig d’aprendre, però també hi ha desig d’aprendre a ser. I això es dona a través del món simbòlic a partir per exemple dels mites, les narracions, els rituals, les arts, etc. que cada cultura humana té. No estem parlant de transmetre coneixements sinó experiència de vida, sentit i propòsit.

Vaig tenir la ocasió de parlar-ho detingudament amb en Javier Martínez i vàrem estar d’acord. Breument: Si que és important seguir la motivació per aprendre, però no ho és menys l’aprendre a ser. Per això totes les cultures humanes tenen també tradicions religioses i espirituals que contenen aquesta experiència col·lectiva dels que ens han precedit i que ens ajuden en el camí d’aprendre a ser.

http://www.catalunyareligio.cat/blogs/jgallifa