La formació dels Mestres

(Article publicat a catalunyareligio.cat, 13-05-2013)

(Text publicat a la Revista de Blanquerna, n. 28)

Les demandes de formació dels mestres d’avui estan determinades per la necessitat de donar resposta col·lectiva als reptes més importants de les nostres societats del segle XXI. En resumim alguns:

En primer lloc ens trobem amb la necessitat de respondre a uns problemes ben immediats com són les elevades i insostenibles taxes de fracàs escolar, reflectides en els resultats poc desitjables del nostre sistema educatiu en estudis comparatius internacionals. Per respondre a aquest repte caldrà impulsar un major èmfasi en l’adquisició de competències bàsiques, sobretot les referides a la lectura i l’escriptura i les matemàtiques. No es pot, en aquest mateix sentit, oblidar l’atenció a la diversitat i la cura més especial als alumnes amb problemes d’aprenentatge en aquests processos escolars bàsics. És possible, des de l’escola, abordar adequadament aquest repte per el major coneixement dels diferents tipus de dèficits i trastorns. Per respondre adequadament a l’atenció que requereixen aquests alumnes caldrà intensificar la col·laboració dels mestres amb altres professionals: els logopedes, els psicòlegs de l’educació, els pedagogs o els psicopedagogs. La finalitat es treballar, ja des dels primers anys d’escolaritat, per prevenir un fracàs escolar que acaba manifestant-se més endavant.

Un segon grup de reptes per l’educació provenen dels canvis accelerats que es donen en la societat, per exemple els relacionats amb l’avenç de les tecnologies de la comunicació. Hem de tenir en compte que els nens i nenes d’avui pertanyen a generacions de nadius digitals. I les tecnologies de la comunicació tenen unes grans possibilitats educatives, poden facilitar la tasca del mestre i proporcionar situacions d’aprenentatge motivadores. Un altre dels reptes de les societats d’avui es deriven de la seva característica multicultural i multilingüe, amb el paper de l’anglès com a llengua de comunicació global. Al costat del domini de les dues llengües cooficials s’ha d’aprendre amb naturalitat la tercera llengua, l’anglès. Es tracta d’un repte pedagògic, donada aquí l’escassa presència social de l’anglès, que contrasta amb les necessitats professionals i personals de domini lingüístic. Així doncs, a més d’aprendre l’anglès, caldrà intensificar l’aprendre també en anglès altres matèries (metodologia AICLE), per contribuir a aquesta naturalitat d’una escola multilingüe.

S’acaben aquí els reptes? És això tot? No ho creiem pas. Hi ha un repte tal vegada de més recorregut que deriva d’un canvi de fons i que podríem denominar com el pas d’una modernitat “tecnocientífica” a una modernitat “humanista”. Fa uns anys molts experts en educació, alguns d’ells importants, defensaven que l’escola només ha d’instruir. Això era molt coherent amb la cosmovisió d’aquesta sensibilitat tecnocientífica: ensenyament de continguts i procediments i pragmatisme en les formes d’actuar. Però és suficient avui instruir? Amb el canvi en la sensibilitat moderna que hem citat, hem de dir que no ho és, i que la instrucció ha d’anar acompanyada d’una educació de l’ésser de la persona, d’una educació integral; una educació de totes les dimensions de la persona, també les dimensions que poden passar més desapercebudes perquè tenen un dinamisme més inconscient com són l’esfera afectiva i emocional. L’ideal de persona d’avui s’assembla al de l’humanisme renaixentista, una persona amb diferents facultats i que va realitzant el seu potencial.

Aquesta educació integral replanteja també el repte de l’educació de la dimensió espiritual i religiosa. L’objectiu no és nou però si que ho és el repte de com abordar-lo d’acord amb les característiques del mon d’avui. Aquesta esfera comporta tractar el que en l’educació clàssica es denominava com a educació de les virtuts. Així, al costat de la formació de l’intel·lecte i les emocions, hi ha d’haver també la formació de la voluntat i del caràcter, per un desenvolupament harmònic de totes les facultats humanes.

Aterrant en la formació dels mestres, ja Manjón a principis del segle XX, va dir que “quien educa a un niño o a treinta hace un bien; pero aún lo hace mucho mayor quien forma a un Maestro, esto es a un educador de cientos y miles de niños que han de pasar por su escuela”. Tot un repte per Blanquerna, institució continuadora de l’escola de Magisteri del Sagrat Cor (fundada l’any 1948), i hereva del seu llegat de qualitat intel·lectual, de personalització, i de bon to en la formació de mestres de Catalunya. 

El cardenal Bergoglio i l'educació

(Article publicat a catalunyareligio.cat, 18-04-2013)

Hem anat coneixent, i ben segur que anirem coneixent més, el perfil personal, intel·lectual, teològic i pastoral del Cardenal Jorge Bergoglio. Ens agradaria reflexionar breument sobre una d'aquestes dimensions en la que potser no s’hagi prestat tanta atenció com és la del Bergoglio educador.

Ens ha arribat de l'altra banda de l'atlàntic un llibre de Sergio Rubin y Francesca Ambrogetti publicat el 2010 que es titula “El Jesuïta. Conversaciones con el cardenal Jorge Bergoglio, S. J. “. Efectivament, com bé es sap, el Cardenal Bergoglio prové de la Companyia de Jesús, així doncs el component educatiu va ser important en la seva biografia. En el llibre citat, que pren forma de diàleg amb els autors, explica entre altres aspectes les seves experiències educatives que es van iniciar, segons expliquen els autors al Colegio de la Inmaculada Concepción, de la ciudad de Santa Fe i després en el Colegio de El Salvador, de Buenos Aires. D’aquests colegis narra les seves primeres experiències educatives: “Antes de entrar al seminario, había estudiado química y pensé que me iban a dar alguna materia científica, pero no, me encomendaron impartir Psicología y Literatura. Y Psicología la había estudiado cuando cursé Filosofía y me resultaba fácil, mientras que para literatura, que me gustaba mucho, tuve que prepararme durante el verano” explica Bergoglio. En el llibre narra també les seves primeres experiències amb alumnes que se'ns fan comprensibles i ens impressionen perquè son les d’un educador molt vocacional en els seus inicis: “Los quise mucho —escribe Bergoglio en el prólogo del libro de un antiguo alumno al evocar aquellos alumnos—; no me fueron, ni me son, indiferentes y no me olvidé de ellos. Les quiero agradecer todo el bien que me hicieron, de manera especial, al obligarme y enseñarme a ser más hermano que padre.”

En el llibre citat hi ha també la perspectiva de com el Cardenal Bergoglio entèn l'escola i l'educació. Vegem-ne algun exemple. Li pregunten:

—"¿Cómo puede la escuela encontrar el difícil punto de equilibrio entre el anclaje en el pasado, que puede ser un necesario marco de referencia y la necesidad de educar para un mundo diferente, imaginando el futuro donde se deberán insertar los alumnos?

Respon Bergoglio: —Vamos a hablar del alumno y hacerlo extensivo a la escuela. Suelo decir que para educar hay que tener en cuenta dos realidades: el marco de seguridad y la zona de riesgo. No se puede educar solamente en base a marcos de seguridad, ni solamente en base a zonas de riesgo; tiene que haber una proporción, no digo equilibrio, sino proporción. Siempre la educación supone un desequilibrio. Uno empieza a caminar cuando nota lo que le falta, porque si no le falta algo no camina.

—¿Cuál sería, entonces, el sano desequilibrio educativo?

—Hay que caminar con un pié en el marco de seguridad, o sea, en todo lo que viene adquirido, lo que fue incorporado por el alumno, aquello donde está seguro y se siente cómodo. Y con el otro pié, tentar zonas de riesgo, que tienen que ser proporcionales al marco de seguridad, a la idiosincrasia de la persona, al entorno social. Entonces, se va transformando esa zona de riesgo en un marco de seguridad y así sucesivamente, se avanza en la educación. Pero, sin riesgo, no se puede avanzar y, a puro riesgo, tampoco".

Es molt clarificador com entèn Bergoglio l’educació: seguretat i zona de risc en desequilibri i moviment continuat, per possibilitar que l’alumne avanci. Una visió ben útil i necessària per la forma d’entendre l’educació en les institucions educatives d’avui. Tot un repte pels educadors. També sembla revelador el seu pensament sobre el canvi humà.

Alegria pels temps que viu l'Església

(Article publicat a Catalunyareligio.cat, 10-04-2013)

Si hagués de resumir el sentiment per aquests darrers temps que està vivint l’Església amb una paraula diria: Alegria. Hem viscut amb una gran alegria l’elecció, entronització i progressiu coneixement del papa Francesc. Confesso que no hi entenc molt de la Cúria del Vaticà, ni sabria explicar quins canvis interns s’hi haurien de fer, on pel que va dir Benet XVI alguna renovació caldrà. Per la meva part no tinc expectatives de canvis doctrinals, ni de reformes espectaculars. Sí crec que hi pot haver una progressiva evolució seguint les lògiques dels temps. Però, d’on ve aquesta alegria? En què es fonamenta? Tractaré d’explicar-ho.

El papa Francesc té una forma de comunicar, una manera d’acostar-se a les persones, siguin més importants o menys, i una expressió personal molt identificables. El sentim proper perquè té aquest sentit de l’humor sà que hem pogut conèixer en religiosos que hem tractat, o en capellans de parròquia, un to alegre, distès, cordial, amb aquest distanciar-se una mica del seu rol important i posar en primer pla a l’altre. El Papa Francesc posa per davant les persones, si cal trencant el protocol. L’Església amb Francesc es fa més identificable i reconeixible per allò que en realitat ja és, per aquest estil personal i planer. Això l’apropa a la gent, els propis catòlics i potser també a persones allunyades de l’Església. Això no està contraposat a la seva alçada intel.lectual.

Per altra banda amb els seus gestos dona bona mostra que es posa al servei dels altres, els seus germans bisbes i cardenals, i al servei de Roma i de tot el poble de Déu. Amb aquests gestos l’Església es situa en una posició de major humilitat. En una frase va expressar-ho així: “Una Església pobra i pels pobres”. El servei als altres, als més necessitats, es posa per davant, adoptant explícitament posicions inequívocament evangèliques que són comprensibles per tothom, i acostant millor al món d’avui la figura de Jesucrist. Els temps canvien i les circumstàncies i els temps marquen el tarannà que segurament cal seguir en cada època. Segurament Francesc és el Papa que necessita el món d’avui per acostar Jesucrist a les persones, altres temps haurien tingut altres lògiques.

El seu mateix nom fa que inequívocament s’obrin uns temps nous per l’Església. El Dr. Salvador Pié en el full dominical últim titulava un escrit amb la següent frase: “El nom de Francesc, tot un programa Eclesial”. Aquests signes i gestos, aquest estil, són consubstancials a aquest pontificat i a aquests nostres temps i un nom ho sintetitza: Francesc. Mai un Papa havia tingut per nom Francesc. El que vaig a dir potser és un desig, però el veig possible: Tal vegada Francesc propiciï la tan necessària aproximació de dues realitats de l’Església que a vegades han semblat seguir direccions diferents: La cúria i l’Església-organització per una banda i els valors evangèlics i poble de Déu per una altra. Quantes vegades hem sentit cristians dir alguna cosa així com “sóc cristià però no m’identifico amb la part institucional de l’Església. Tal vegada amb Francesc hi pugui haver una major experiència d’unitat. Recordem que sense unitat no hi ha amor.

Alegria doncs per el nou Sant Pare. Un jesuïta, un religiós, un cardenal provinent d’una ciutat cosmopolita i diversa, un pedagog i pastor, un home preparat i coherent, que parla clar, d’un país perifèric, i de llengua espanyola. Tal vegada serà un Papa que sabrem interpretar més bé, més pròxim culturalment a les coordenades de la nostra Església. Ens el podrem fer més nostre, de tots. El Papa Francesc ens ha sorprès però també ens interpel·la. Sí, parla molt clar: “Si no parlem de Jesucrist això no funciona”.

El Dr. Lluís Urpí i els orígens de l’Escola de Magisteri “Sagrat Cor” (Blanquerna) (1)

(Article publicat a Catalunyareligio.cat. Dima. 08-01-2013)

Hem rellegit el llibre de la Dra. Mariangels Riera “Les arrels de Blanquerna”, on explica la història de l’Escola de Magisteri Sagrat Cor, fundada el 1948, més tard anomenada Escola de Mestres Blanquerna, i avui integrada a la Fundació Blanquerna i a la Universitat Ramon Llull. Entendre els orígens de les institucions, l’esperit que animava els seus fundadors i els diferents moments de la història que les han marcat, així com les persones que hi han deixat empremta, és un exercici interessant per entendre el present. El treball de Mariangels Riera hi contribueix de manera molt rellevant.

L’Escola de Mestres Sagrat Cor va néixer a Barcelona com a escola normal femenina l’any 1948, per una iniciativa del canonge Dr. Lluís Urpí i Carbonell, sota el pontificat del bisbe Dr. Gregorio Modrego, a l’empara de la Llei d’Educació Primària del 1945, que atorgava a l’Església el dret a la creació d’escoles normals. Amb la creació de l’Escola del Sagrat Cor s’acomplia l’objectiu manifest de tenir una escola normal femenina on les religioses podessin obtenir una formació científica i pedagògica, al mateix temps que un títol de l’estat. 

Tanmateix el Dr. Urpí, tal i com exposa la Dra. Riera, tenia la il·lusió de poder crear un dia una universitat catòlica a la diòcesi de Barcelona. Així ho va manifestar en una intervenció amb motiu de la benedicció dels nous locals de la Balmesiana (Biblioteca Balmes) el 4 d’octubre de 1940, uns anys abans de la fundació de l’Escola del Sagrat Cor. La temàtica de les conferències i comunicacions tractaren el tema de “la organización de los estudios religiosos en España”. Intervingueren el Dr. Tusquets, els germans Carreras Artau, el jesuïta Enrique Herrera Oria, entre d’altres. La intervenció del Dr. Urpí va tractar de la necessitat de fundar universitats catòliques amb la vocació de formar “seglares ilustrados llamados a ser dirigentes en la sociedad”. La Dra. Riera explica com havia de participar també en l’acte el rector de la universitat del “Sacro Cuore” de Milà, que al final no va poder desplaçar-se per motiu de la guerra a Europa. Deia el Dr. Urpí lamentant aquesta absència: “Él nos hubiera contado, con frase sacudida por el entusiasmo cortante como su pluma fecunda, la gènesis, el desarrollo, las dificultades y los grandes éxitos de su centro universitario, sus distintes facultades, sus centenares de càtedras, el hormigueo de sus juventudes, sus laboratorios y seminarios, los afanes nunca colmados y sus realizaciones cada dia nuevas... Todo ello hubiera resultado altamente aleccionador, estimulante, en nuestras presentes circunstancias”. I més explícitament: “Se nos dirá que la idea de una universidad catòlica en nuestra patria debe ser relegada, hoy por hoy, a la categoria de sueño, expresamos un deseo, una necesidad, no hacemos más”. 

Uns anys més tard el Dr. Urpí va ser el primer director de l’Escola de Magisteri del Sagrat Cor. Ens diu la Dra. Riera, que l’escola era modesta en les seus inicis, amb més entusiasme que mitjans, però amb una gran exigència de qualitat. El Dr. Urpí, igual com passa per exemple a la universitat del “Sacro Cuore” -explica Mariàngels Riera- volia que l’escola fos la única a la diòcesi, com a referència de l’educació superior cristiana de qualitat. De totes formes en aquells anys es van anar fundant moltes altres escoles de mestres de l’Església, com veurem en una propera entrada.

Des d’aquells inicis es van anar produint progressivament canvis importants, per exemple en la composició de l’alumnat, que fou aviat mixt i amb la incorporació de seglars, que foren ben aviat majoritaris, esdevenint amb pocs anys una escola totalment oberta a estudiants de totes les procedències. S’han format a Blanquerna més de 12.000 mestres en el transcurs de la seva història. Història que continua i és ben viva en els estudis de Magisteri Blanquerna avui dins la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació i de l’Esport. 

El Dr. Lluís Urpí, nomenat en la inauguració del curs 1971-72 Director Honorari a perpetuïtat, hauria vist tal vegada acomplert el seu desig de que Barcelona tingui una gran universitat catòlica. Efectivament l’Escola de Mestres del Sagrat Cor (ja com a Blanquerna), essent fundadora i una part ben significativa de la Universitat Ramon Llull, va ser creadora d’altres estudis universitaris, avui integrats a la Fundació Blanquerna i a la Universitat Ramon Llull.

Sobre el seny

(Article publicat a Catalunyareligio.cat. Dill. 17-12-2012)

Article publicat a La Vanguardia el 31/10/12 (abans que una entitat financera fes del seny part de la seva imatge corporativa)

Són temps propicis per fer ús de la qualitat segurament més representativa del caràcter català: el seny. Molts s’hi refereixen i el demanen. Però què és exactament? 

Comencem per coses que se li assemblen però que no són el seny: Seny no és inhibició o timidesa, tampoc és covardia o retraïment, que estarien motivats en aquest cas per la por. Tampoc és seny, encara que es pugui confondre amb ell, posposar les decisions, no actuar, o deixar que les coses segueixin el seu curs sense interposar-s’hi. Seny no és doncs inacció, ni tampoc individualisme, o vetllar només pels interessos propis. Alguns han definit seny com a sentit comú, com a prudència, com tenir formes educades, o com a tradicionalisme però no és del tot exactament cap d'aquestes coses. Llavors què és? 

El seny es va forjar a través de la forma de vida de generacions i generacions a la casa pairal, un univers local, proper, càlid, conegut, familiar, i al mateix temps aspre i difícil, però finalment assumit i dominat. El seny es va fer també a partir dels cops precisos d'eina del menestral que va dominar el seu ofici, al llarg del transcórrer de la vida de generacions. És doncs una sensació de seguretat, de domini, de confiança serena. És una manera de ser i estar en el món, potser l'expressió més genuïna de l'ànima catalana. Es transmet amb la integració al país. El podríem definir com la capacitat de fer en cada moment el més oportú, de forma mesurada i harmònica, i de posar cada cosa al seu lloc. Així el seny seria la capacitat d'ordenar l'espai i el temps amb el moviment precís. Seny podria ser també el mesurat equilibri de l’ intel·lecte, la voluntat i les passions que va proposar Balmes a "el Criterio". 

Al seny no li agrada, per tant, ni el desordre, ni la manca d'harmonia, ni el fer les coses fora de temps. No obstant això el seny genuí és essencialment “proactiu” i “propositiu” i afecta tant a la percepció de la realitat, com a l'apreciació de la vida i les seves circumstàncies. També contribueix a una especial comprensió dels fenòmens i a trobar les formes més adequades d'actuació. Ser "assenyat" no està renyit doncs de cap manera, amb la col·laboració amb els altres, ni tampoc amb els projectes col·lectius quan són una prolongació harmònica, ordenada i en el moment oportú de l'univers personal. 

Josep Gallifa

Catedràtic. Facultat d'Educació Blanquerna-URL

La generació dels nens, adolescents i joves (4)

(Article publicat a CatalunyaReligio.cat. Div., 30-11-2012)

Seguint amb coherència expositiva el treball sobre les generacions, presentem encara una altra generació, la generació dels nens, adolescents i joves més joves, és a dir dels nascuts posem aproximadament entre 1988/90 i el 2003/05. Tenen ara mateix, any més-any menys, de 7 a 24 anys. Encara és molt d’hora per saber com serà aquesta generació, doncs molts d’ells estan vivint ara mateix les seves experiències juvenils que marcaran l’estil generacional (hipòtesi que seguim). Coneixem de prop aquesta generació, doncs es tracta de la generació dels nostres fills, dels seus amics d’escola i associacions a les que participen i, en definitiva, dels adolescents i joves que tenen com a pares a representants de la nostra generació, així que estem vivint molt a prop aquestes experiències generacionals, encara que sigui des d’aquesta percepció de pare/mare (sempre aquest fet pot distorsionar una mica la visió). 

Com a tret potser específic que pot estar marcant aquests anys aquesta generació és que viuen o viuran els seus anys adolescents i juvenils ja en aquests temps de crisi econòmica. Ha canviat absolutament l’optimisme i les facilitats anteriors en tots els nivells de la societat i es viuen uns temps molt durs. No sabem si aquest fet pot alterar les experiències juvenils, potser falta perspectiva per afirmar-ho, però en tot cas potser pot donar un enfocament més realista, centrant la importància en el tenir recursos personals, i donant més importància que mai a la formació. Vull creure algunes coses d’aquests joves: que seran més vocacionals, en tenir més informació, i que entendran més la cultura del treball i de la feina ben feta.

Per ells és natural la tecnologia, ja han nascut enmig d’ella: son els nens/es de la “play station”, la “nintendo” i la “wii”, per seguir amb aquest estil juganer també de festes d’aniversari de “Xiquipark”. Als més joves se’ls anomena com a “nadius digitals”, per ells la tecnologia forma part del seu entorn de forma natural. La tecnologia en si no té perquè ser bona o dolenta. Hem de veure en els videojocs, segons ens diuen els experts, un àmbit on prendre decisions ràpides, veure les conseqüències de les decisions, corregir, adaptar-se.... I en el cas de fracàs es torna a començar la partida i cap problema: Intentar-ho, fracassar i tornar-hi, una estratègia i una altra, enfoc a resultats... Son característiques totes elles de l’emprenedoria i el lideratge. Seran aquests joves millors emprenedors i líders? La tecnologia és tan natural que molts ja tenen l’ordinador a l’escola o a la universitat com a eina habitual, i no diguem l’”smartphone” pels sms, “Tweets”, “WhatsApp”, etc. Aquesta naturalitat pot ser per ells com una vacunació respecte del fetitxisme tecnològic, i tal vegada la constatació de la major inadequació del sistema educatiu basat exclusivament en el “power point” de transmissió d’informació per part del professor. Tal vegada es vagi donant la recuperació de la tradició magisterial. Potser projecto una part dels meus desitjos, però sembla que avui ja no és tant important retenir la informació, ja que està fàcilment a l’accés i és potencialment actualitzable, sinó que passa a ser més rellevant l’experiència de com interpretar-la i com fer-la servir. Així passen a ser més importants les competències que la retenció de la informació. 

Per altra banda aquesta generació a l’escola ha viscut de prop el fenomen de la immigració, doncs ha compartit aules amb els fills de la immigració d’aquells anys de bonança, de les aules d’acollida, etc. Aquesta major comprensió de les diferències de cultures, diferents tipus de persones, pot donar-los-hi ben segur una major obertura i comprensió de la diferència, la diferència real. També més sensibilitat a totes les formes de discriminació. Molts han viscut i deuen d’estar vivint, l’esforç dels seus pares, per la situació de crisi actual,... També molts han viscut i estan vivint en tipologies diferents de família: pares separats, viure amb un progenitor que té una altra parella, etc... Alguns altres provenen de situacions d’adopció internacional que va ser molt freqüent i nombrosa sobretot ja fa uns anys anys. Totes aquestes situacions són terreny abonat per les problemàtiques de vincles afectius, però també segurament la llavor per una més gran solidesa i maduresa personal a llarg termini. Això és el que els psicòlegs anomenen resiliència. Ben segur que aquesta deurà de ser una generació més resilient que la generació immediatament anterior.

Se’ls insisteix com mai, en tots els àmbits, en la cultura de l’esforç, en la importància del lideratge i l’emprenedoria. Això pot orientar el futur professional de molts, tota vegada que el sector públic, si no canvien les coses, podrà absorbir pocs representants a curt i mig termini. Han vist models d’èxit absolut i s’han emmirallat en ells: Messi, el Barça (o el Madrid, que ningú s’ho prengui malament), models d’excel·lència esportiva. Això porta a valorar la importància de l’esport, però també del talent, del sentit d’equip, de la col·laboració i del treball col·lectiu. Son valors molt positius però caldrà veure com es canalitzen en la vida social. Si poden transformar aquests models d’èxit exterior en èxit interior trobaran un estil generacional novedós, en canvi si s’emmirallen en la part d’èxit material i superficial no aportaran molta novetat... Dependrà també de com es donin al mateix temps variables que ara desconeixem, com per exemple quina serà l’evolució de la situació econòmica i com serà la seva inserció en la societat.

En definitiva aquests joves són encara més immediatistes, cosa que els pot fer centrar més i més en l’ara i aquí, i donar més importància a l’autenticitat, al que és genuí, potser tornin a valorar el que els ve de la seva pròpia tradició. És d’hora per poder-ho afirmar, tanmateix, això sí, s’han acostumat a viure en ambients i amb persones diferents. Tenen, per tant, natural consciencia del multiculturalisme i de la diferència. Saben que societat no es uniforme, que hi ha problemes, que hi ha grups, minories, dificultats,... Això pot generar actituds de respecte, de búsqueda d’una major justícia, de pacificació, també de valoració de la pròpia tradició, o pot ser també que, en alguns casos, pugui portar a problemes d’identitat. No ho sabem, però en tot cas sembla un terreny idoni per una major recerca personal. Per això volem suposar que buscaran tenir una major consciència davant les situacions i una major competència personal per abordar-les. Es formularan tal vegada més preguntes rellevants, i demanaran respostes més autèntiques. Ens agradaria que fos així, encara que ja he comentat que hi deu d’haver una part de projecció nostra.

Continuarem amb altres generacions després d’algunes entrades sobre altres temes.

La generació dels joves (3)

Article publicat a catalunyareligio.cat. DIL, 19/11/12)

Finalitzem la descripció del perfil generacional dels joves més grans, perfil generacional que estem exposant en les darreres entrades:

En els estudis que es fan sobre aquests joves hi ha alguns tòpics, per exemple el tòpic que degut a la crisi econòmica aquesta generació s’hauria quedat a viure a casa fins a ser més grans, passats els 30 anys. Vàrem tenir la ocasió de parlar d’aquest tema amb el sociòleg Dr. Salvador Cardús, que explicava que aquest fet de la emancipació tardana ja ve de generacions anteriors i és explicable per altres causes i no només per la crisi actual. Un altre tòpic es que es diu i es repeteix és que serà la primera generació que viurà pitjor que les generacions dels seus predecessors. Podem preguntar-nos: Això és segur? No ho sabem, ja que tenen més accés a tota mena de recursos i informació, que podran aportar-los-hi qualitat, i els joves més actius és ben segur que podran ser molt més creatius, especialment quan giri el cicle econòmic. Tampoc els models d’enriquiment d’alguns representants de generacions anteriors, basats en estirar més el braç que la màniga, no són un bon model a imitar. Segur que això era viure millor? Per altra banda creiem que hi ha generacions que objectivament ho han tingut pitjor.

Per altra banda tots els elements de les formes de vinculació social postmoderna o pròpies de la societat líquida (Bauman) o de l’”homo sentiens” (Lacroix) estan naturalment ben representats en aquesta generació. Això es manifesta per exemple en les formes de participació en la vida col·lectiva a través d’identificacions més emocionals (concerts en directe, partits de futbol,..) que tradicionals (poble, barri...), o bé en la búsqueda d’experiències emocionals intenses, en la preponderància del present, en les relacions personals més condicionals, etc... Això donaria per un tractament específic més detallat.

És ben segur una generació més audiovisual i televisiva que lectora. El Dr. Miquel Tresserras ho expressava en una conferència a l’inici de curs anterior a la URL quan comparava aquesta generació amb la del maig del 68. Aquesta generació té menys referents culturals, té molta formació, com dèiem, però possiblement és més especialitzada que generalista, més basada tal vegada en la fascinació per la novetat que en els referents de la tradició. Això pot afectar la religió, que podem considerar que segueix el mateix camí que els diferents àmbits de la cultura. No tothom és igual i hi ha de tot, però segurament sigui la primera generació, sociològicament de forma més massiva, en que uns bona part dels seus membres o bé no han rebut educació religiosa, o bé no hi ha hagut la transmissió de la religió per part de la família o bé la religió de la pròpia tradició no està essent un aspecte central, ni tant sols important, de la vida. Faig uns descripció que vol ser neutral, sabem que hi ha de tot. Tanmateix ja havíem exposat anteriorment la poca consideració que els mereix als joves (sociològicament parlant) la religió. No és un problema d’aquí. Comentava aquesta dada amb una professora Nord-americana de North Carolina que expressava més o menys el mateix sobre els seus fills de la generació dels joves de l’”Occupy Wall Street”. Els seus fills, em deia, no valoraven la importància de la religió per la persona, ni compartien el sentit que té per ella la comunitat cristiana. No vol dir que no tinguin valors, eh?, només que els elements culturals que, almenys aquí en generacions anteriors, estaven totalment presents, que no calia ni vetllar-hi perquè es transpiraven en la societat (encara que fos en alguns casos per estar-hi en contra o qüestionar-los) simplement ara no es tenen tant presents. Així doncs en temes religiosos a vegades pot haver-hi una opinió formada, d’altra banda influïda pel tractament de la religió en els mitjans, que els pot fer percebre la religió com a limitadora de la llibertat. Com que, per aquest aspecte que comentàvem de participació en xarxes relacionals, les opinions es contagien fàcilment, finalment la religió no resulta per molts un aspecte rellevant de la comunicació. Segurament caldrà trobar un estil comunicatiu diferent per connectar amb les representacions i els imaginaris d’aquests joves.

No voldria acabar sense “trencar una llança” per aquesta generació, i voldria fer-ho de forma que no es pogués interpretar com a paternalista, però és el que es pot deduir de l’exposició desenvolupada fins ara: Segur que se’n sortirà, està més preparada que cap altre generació i té un estil propi, més relacional i més solidari. Tenen més informació, són capaços de construir més xarxa, més col·laboració, tenen més intel·ligència social. Són més internacionals i estan, en definitiva, més preparats pels tipus de societats que vindran.

Continuarem en el següent article amb una altra generació, la dels joves més joves.