Construir confiança en temps de crisi

(Article publicat a Catalunyareligio.cat. Div. 19-10-2012)

Construir confiança en temps de crisi: comunicació i capital social. Aquest va ser el tema de la lliçó inaugural del curs a la Universitat Ramon Llull que va tenir lloc fa uns dies a la Facultat de Comunicació Blanquerna. La va pronunciar el Sr. Ferran Rodes, vicepresident del grup Havas Media i president del diari Ara. En va informar oportunament CatalunyaReligió. 

No podem reproduir els detalls de la ben documentada conferència, pròpia d’una persona que té una visió global dels problemes, a partir de les dades del seu grup de comunicació que té presència en diferents països del mon; però sí que volem comentar alguna de les idees que ens van semblar de més rellevància ,sobretot les que fan referència al factor de construir confiança. 

La primera idea del Sr. Rodés és que la crisi econòmica en la que estem immersos no és una crisi com altres que hi poden haver hagut. El capitalisme com a sistema econòmic, està –digué- greument ferit. Els mecanismes clàssics de funcionament del sistema: creació de bens i serveis, mitjans de comunicació de masses que informen dels productes, consum que fa moure el sistema, ha sofert un canvi significatiu. Aquest capitalisme que es deia “democràtic” al final ha resultat que no ho era tant. En realitat el sistema de comunicació tradicional funcionava d'una manera molt vertical i poc participativa. Si abans els mitjans eren pocs, i normalment públics, ara la circulació de la informació està distribuïda en xarxes, que van donant més i més control a agents nous. Això afecta d’una forma definitiva en mans de qui està el control, i com es produeix la decisió del consum de productes. Aquesta capacitat d'interconnexió de les xarxes ha fet desaparèixer la distància que hi havia entre "el que era una cosa i el que aparentava ser" –digué Rodés-. La recepta per al nou model que emergeix avui dia només es pot basar en la transparència, ja que ocultar informació és més difícil que mai i acostuma a ser "un passaport ràpid per al desastre". En aquest nou món és primordial dir la veritat i que el que es digui tingui una certa utilitat –va afegir-. 

El Sr. Ferran Rodés a més a més va exposar com les fórmules que s’han provat per superar la crisi (rebaixar l'endeutament, desglobalitzar el sistema o tornar a regular l'economia) no han funcionat. Però va mostrar-se optimista sobre la capacitat de construir un nou sistema. No és que hi hagi una alternativa clara al model anterior, que generi de moment prou confiança, però sí que va presentar en concret alguns exemples que donen motius raonables per l’optimisme. Va afirmar que: “Tenim la capacitat de construir un nou sistema d’organització social i econòmica molt més sòlid, eficient i sostenible, basat en tres factors de canvi: tecnologia, energia i democratització de la comunicació social”. 

Per exemplificar aquesta tendència vers un nou model va posar l’exemple de la situació de diferents països del món. Així hi ha països que són països emergents en els que funciona encara el model anterior de creixement: més producció, més endeutament, etc. El model en el que estàvem nosaltres fa uns anys. Aquests països en un mapa mundi tindrien el “color groc”. Altres països estarien ara mateix, com estem ara nosaltres, en “color vermell”, països que han crescut, s’han endeutat creant “bombolles” i ara estan en una situació econòmica delicada i difícil. Tanmateix hi ha “països blaus”, països que ja han sortit de la crisi. Què tenen en comú aquesta països? – es va preguntar- Perquè han sortit? Podem aprendre’n alguna cosa? 

No són pas necessàriament països grans. Exemples de països “blaus” són Dinamarca, Països Escandinaus, Àustria, o Canadà, entre d’altres. Aquests en concret no són pas dels països amb més població. Tenen però en comú una sèrie d’actius, entre ells: 

-Una cultura molt implantada de valors cívics, de tolerància i de respecte. Són països amb democràcies participatives, i implicació cívica. Es regeixen pels valors civils i no dogmàtics. 

-Unes societats bastant igualitàries on no hi ha situacions de pobresa extrema, amb un notable sentiment de comunitat. Son països solidaris, també segurs en el lligam entre individu i societat –digué Rodés-. 

-Una preocupació pel medi ambient, molt aprofundida, que fins i tot és una font important de nova economia, com les energies renovables. 

-Una cultura empresarial molt implantada i un teixit econòmic productiu competitiu, amb un bon lligam empresa-societat. Aquest països blaus tenen per exemple 42 de les 100 empreses més importants del món. 

La confiança serà, per Rodés, el factor clau en les societats que venen. La confiança ja no la genera una minoria i uns mitjans de masses, sinó una xarxa de persones interconnectades. En aquesta nova àgora ja no funcionen els patrons clàssics: vendre el producte encara que sigui a expenses de no dir la veritat, etc. La veritat, la claredat de propòsit, la transparència, així com també la utilitat i els resultats, passen a estar en un lloc important per generar la confiança necessària. Confiança doncs no només per sortir de la crisi sinó com a forma de viure. Per Rodés això vol dir fer passar la política per davant de l'economia. Per ell a més a Catalunya es donen algunes d’aquestes condicions i valors, i en això va ser també optimista sobre el futur. 

Un apunt: Aquest nou tipus de societat que es dibuixa, a casa nostra, la pot representar tant bé com el que més el cristianisme. No em refereixo a la pràctica religiosa, sinó a la traducció dels valors evangèlics a la organització de la societat, a la pràctica relacional, cívica, de preocupació pels altres. Els cristians tenim un paper natural a jugar en aquestes noves societats que es dibuixen, però ho hem de fer amb respecte i diàleg, acceptant posicions diverses, però també expressant amb claredat i transparència els nostres punts de vista, de forma raonada i constructiva. L’Església ha de tenir el seu paper, una Església que accepta el pluralisme i que viu confiada en l’evolució de la humanitat. 

Per acabar volem expressar la nostra felicitació al nou rector de la Universitat Ramon Llull l’Excm i Mgnfc. Dr. Josep M Garrell, que va inaugurar per primera vegada el curs acadèmic com a rector, i a qui desitgem molta sort i encert en la seva nova responsabilitat!

Universitat: Aprenentatge reproductiu, creatiu i humanitzador

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dima, 25/09/12)

En una recent conferència a Blanquerna el professor Dr. Juan Ignacio Pozo va explicar el repte en el que es troben la gran majoria de les universitats espanyoles, des d’una vessant psicopedagògica. Aquesta dialèctica recorda molt la que vàrem ja viure els que som més grans amb els plantejaments que es van fer en l’educació obligatòria amb la LOGSE, però en aquest cas aplicada a l’educació superior. El Dr. Pozo va definir què entenia per aprenentatge reproductiu, que és aquell en el que el professor transmet contingut, mentre l’alumne aprèn que el que ha de fer és reproduir el que el professor espera. L’avaluació en aquesta manera de fer es realitza sobre la capacitat de retenció de la informació. El professor d’aquest model el va definir com a “profesor gasolinero”, que omple els dipòsits buits dels seus alumnes. En un context on l’accés a la informació ja no és difícil es va preguntar si té molt sentit seguir amb aquest model. Tanmateix va reconèixer com les limitacions organitzatives “extrínseques” (recursos, sistemes burocràtics,...) o “intrínseques” (mentalitats, resistències al canvi,...) fan que molts professors de les universitats espanyoles no abandonin aquest model, ni amb la oportunitat actual de Bolonia en la que, en molts casos, es canvien coses per seguir fent el mateix (canvi Lampedusià: tot canvia perquè tot segueixi igual).

Va contraposar aquest model amb un altre que és el de aprendre a gestionar el coneixement per resoldre problemes. Es tracta d’un coneixement construït on el professor fa més de tutor, de guia, i l’estudiant s’implica en les finalitats del treball, no només en l’execució, com passa en els problemes habituals del mon professional. L’avaluació passa a ser, en aquest enfocament més creatiu de l’aprenentatge, una situació complexa que reprodueix problemes professionals i a la que s’ha d’aplicar el coneixement. Va citar a Morin per tractar el tema de la incertesa amb la que, amb aquest model de coneixement construït (i co-construït), ha de conviure l’estudiant. Va proposar aquests contextos de més autonomia i llibertat, on va dir no hi ha una veritat absoluta del professor, sinó que la aquesta es construeix en grup. Això fa que s’hi hagi de conviure amb aquesta “incertesa”, com sosté Morin, cosa que no és còmode ni fàcil, com reconeixia el mateix Dr. Pozo. 

Algunes reflexions i anotacions que podem fer a aquesta ben expressada situació i aspiració de reforma d’alguns teòrics de la universitat espanyola:

En primer lloc perquè aquesta alternativa d’universitat basada en l’aprenentatge creatiu i més tutorial sigui possible hi ha d’haver espais i temps en els currículums per fer-ho, més enllà de les disciplines acadèmiques. Les competències de gestió del coneixement, així com les competències genèriques o transversals no deriven d’un o altre coneixement, i s’han de poder treballar amb uns coneixements o uns altres, però s’han d’aprendre propositivament; és a dir el seu aprenentatge no és automàtic, s’ha de programar i dedicar-hi atenció (espais, temps, recursos...).

Un altre aspecte és que un bon professor (que n’hi ha molts), quan explica els continguts que siguin, no només fa això sinó que transmet un llenguatge, una forma de pensar i una forma de viure. La humanitat s’ha desenvolupat, parlant antropològicament, a partir de que els joves aprenen del que els transmeten els més grans. Així doncs, encara que expliqui continguts, un professor universitari fa molt més que això, en sigui més conscient o menys. Seria absurda una universitat que suprimís les classes magistrals i ho fiés tot a l’activitat dels estudiants entre ells, perdent el que el professor ha d’aportar: el que podríem denominar com el seu mestratge. 

Finalment és una llàstima aquesta vivència d’incertesa amb la que es queda l’estudiant i que proposa Morin. No ens podem quedar aquí, en una fragmentació, si volem una universitat autènticament creativa que a més a més sigui humanitzadora. En el diàleg amb grups d’estudiants, en els que el professor (tutor) hi ha de ser present, ben segur que surten construccions que són potser socialment acceptades, encara que no continguin veritat, o també poden sorgir “espurnes” de la veritat. Així un bon tutor està atent i, de forma dialogada, raonada, oberta i tolerant per totes les posicions, ha d’ajudar a fer veure que no tot és igual, que es pot anar més enllà del relativisme o de l’utilitarisme amb el coneixement. Ha d’explicar també la seva posició i la seva veritat. Ho pot fer més directament o més indirectament, més socràticament -si es vol-, però hi té una obligació moral de fer-ho, perquè sinó podria falsejar, per omissió, l’esperit de la universitat que és “alma mater”. Tampoc seria fidel a l’essència de la recerca universitària que és recerca de la veritat (parlem de la veritat en minúscula, però es pot aplicar també a la Veritat amb majúscula).

El professor, assumint el risc de no ser totalment comprès, pel nivell o circumstància en el que es pugui trobar l’estudiant, ha de desvetllar també la inquietud per anar més enllà. El treball basat en el consens, la vivència de la incertesa,... són passos segurament necessaris, però no suficients per la universitat que vulgui fomentar l’aprenentatge autènticament creatiu que sigui també humanitzador i anar efectivament més enllà de la reproducció de coneixements o de la reproducció de les creences de l’entorn immediat de l'estudiant.

Sobre la ment humana i els prejudicis

(Article publicat a catalunyareligio.cat, Dill, 17/09/12)

Hem iniciat un nou curs a la universitat. Els professors procurem estar al dia dels llibres que van sortint que tracten temes propers a les nostres assignatures per tal que puguin ser potencials materials de lectura o de treball pels estudiants. Una lectura recent interessant que hem fet ha estat el llibre “La mente: la última frontera” de Juan Pedro Nuñez, publicat per la Universidad Pontifícia de Comillas en la seva col·lecció de Psicologia. En aquest llibre l’autor descriu i explica de forma molt completa la ment humana i molt especialment les dimensions consciència-inconsciència. Ho fa des de la Psicologia però incorporant dades d’estudis provinents de la Neurologia, l’Antropologia o la Intel.ligència Artificial, tractant de donar una explicació comprensiva de la ment, així com de les bases psicològiques del pensament humà i d’alguns conceptes filosòfics. Es tracta d’un llibre interessant també per com està escrit, ja que pren la forma d’un diàleg professor-estudiant, que reprodueix molt bé l’educació a la Universitat.

Un aspecte d’entre els molts que hi hauria per fer una reflexió, és la descripció de com funciona el procés perceptiu de la ment, que tracta d’elaborar i donar significat a la informació que arriba dels sentits, convertint-la en la imatge que tenim del món. Fins i tot els processos més bàsics a nivell inconscient consisteixen en comparar característiques dels objectes, col·locant en primer pla els trets diferencials i deixant els aspectes menys singulars en un segon terme, distingint així entre “forma” i “fons”. Aquest procés, que explica amb molt més detall el llibre citat, permet contribuir a explicar com es passa dels objectes del món físic al mon subjectiu o mental, una preocupació de l’autor al llarg de l’obra, i un problema que, amb formulacions diferents, ha estat present en molts autors en el transcurs de la història del pensament. Seria ara llarg explicar-ne els detalls, sense passar per tots els passos i les reflexions que realitza l’autor, fonamentades en la recerca científica neuropsicològica. Voldria reflexionar només sobre un aspecte que sembla rellevant.

La nostra ment és molt eficaç detectant trets dels objectes i creant i identificant esquemes o patrons, a partir d’unes poques dades que, com dèiem, passen al primer pla, deixant les altres informacions al “fons”. Aquest procés perceptiu permet identificar amb gran rapidesa un objecte a partir d’unes poques característiques i treure’n conseqüències per al comportament. L’autor exposa també com aquest procés bàsic tant arrelat en la nostra ment és també la base sobre la qual, a partir de poques dades i comparant constantment el que ens uneix i el que ens separa com a éssers humans, traiem conclusions massa ràpides sobre els altres basant-nos amb poca informació. És una de les formes per explicar la base neuropsicològica pels prejudicis, que són la causa de molts conflictes entre les persones i els grups. Així doncs un sistema que és molt eficaç per tractar amb els objectes esdevé una limitació quan els seus automatismes actuen en l’àmbit de la relació humana.

Es requereix d’un petit esforç de consciència per prendre’ns més temps, per considerar més dades, per no atendre només a les diferències i incorporar més el “fons”, és a dir les moltes coses que ens fan iguals als éssers humans i que la nostra ment pot donar automàticament per descomptades. Estimar els altres comporta ben segur prendre en consideració aspectes de les persones als que potser no havíem prestat prou atenció.

Catalunya necessita bons mestres

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dij. 6/09/2012)

La consellera Irene Rigau va participar aquest any en la Jornada de professors que tenim al començament de cada curs a la nostra facultat, com explica avui mateix CatalunyaReligió. Va ser presentada pels Drs. Salvador Pié, president de la Fundació Blanquerna, i pel nostre degà el Dr. Climent Giné, que en van destacar la seva trajectòria professional, que es va iniciar com a mestra, i també la seva passió per l’educació, passió que va també transmetre al llarg de la seva intervenció. Tot un privilegi tenir entre nosaltres la consellera, just en aquests dies d’inici del curs escolar en els que hi ha molts actes i en els que ben segur la seva agenda està ben plena. 

En la motivació per la seva intervenció hi havia una constatació: els resultats del sistema educatiu no son bons. Ho destaca aquests dies la premsa: Tenim un percentatge del 26% d’abandonament prematur dels estudis, unes taxes de graduació de l’ESO per sota la mitjana espanyola i europea o, per exemple, l’indicador de que un 51% dels alumnes de primer d’ESO no aproven totes les matèries. En l’educació obligatòria hi ha una franja important de joves que no arriben a assolir les competències mínimes. La consellera Rigau va dir que “no estem obtenint els resultats que pensàvem. Pensàvem que reduint les ràtios d’alumnes o posant una ràtio de més d’un mestre per aula, milloraria la qualitat i els resultats”. No es això el que indiquen els estudis internacionals sobre qualitat en l’educació. Així doncs “si volem resultats diferents no podem fer sempre el mateix”, digué la consellera recordant la coneguda frase d’Einstein. 

“La qualitat la determina el mestre”, va dir Irene Rigau. Els països europeus amb els millors resultats educatius donen molta importància al perfil del mestre. Per exemple a Finlàndia, digué la consellera, els estudiants que tenen empatia amb els nens/es i els joves (participen en esplais, agrupaments, associacions...) passen al davant, en l’accés a la Universitat, als que tenen només un bon expedient acadèmic. Hem tingut aquí poc en compte el perfil del mestre. Irene Rigau portava un llibre a la ma de principis dels 90 editat per Cruïlla en una experiència en la que Blanquerna en el seu moment va participar junt amb la Fundación Santa María, un espai que vàrem denominar “Proposta: Espai de Pedagogia”. En aquest llibre la recordada pedagoga Maria Rubies parlava del perfil del mestre i deia: “Com ha de ser el mestre? Què ha de tenir? Què ha de saber?” Llegia la consellera del text de Maria Rubies: “El mestre requereix uns trets en la seva identitat: creu en l’home, s’esforça en conèixer l’home, espera en l’home”. Es a dir que una persona pessimista no pot ser mestre, “si creus en el potencial de la persona podràs desvetllar-lo”, digué Irene Rigau, que continuava exposant com a diferencia de principis d’aquells anys 90’s, després com a sistema hem posat l’accent més en els recursos que en la persona, en la confiança en que tot ho solventaria la organització-administració i això ha portat a un cert desplaçament de la responsabilitat.

El mestre que es necessita ha de ser també generalista, culte. L’excés d’especialització en una branca de coneixement pot estar bé, però cal sobretot saber desvetllar en l’alumne el desig i la motivació de conèixer. Santaló deia que el mestre ha de tenir un coneixement general de totes les matèries i “alguna dèria”. Irene Rigau exposà com, els plans d’estudi de les Facultats d’Educació (que sovint són molt especialitzats) acaben tenint uns resultats o uns altres, que acaben afectant a la societat. Emplaçà a les Facultats d’Educació a seguir aquest camí de posar l’accent en la persona i reconegué i agraí, en algun moment de la conferència, l’aportació significativa de Blanquerna en aquest aspecte durant tants anys.

Hi hagué més elements, però em referiré a un darrer aspecte. La consellera va dir també que “el mestre, abans que res ha de ser exemplar”. Que tot educa o maleduca. Hem potenciat molt la funció del “mestre com a ciutadà”, que té una visió de la societat que vol transmetre, i poc la del “mestre com a professional” que posa en el centre l’alumne i el seu desenvolupament com a persona. En aquest sentit digué als mestres: “el dia en que la mirada d’un nen o un adolescent no et faci pessigolles per dintre, t’has de plantejar canviar d’ofici”.

Sense voler dir que els mestres que treballen en les escoles no ho siguin, tanmateix necessitem bons mestres! 

Francesc Sagrera i la Federació de Joves Cristians de Catalunya

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill. 23/7/2012)

El recordat P. Josep Liñan va escriure el 2006 el llibre “Francesc Sagrera, avançat forjador de ciutadans”. En ell explica la biografia d’aquest singular escolapi i en recull alguns dels seus més importants escrits. Ens detindrem en un aspecte del pensament de Francesc Sagrera, a qui vàrem presentar en una anterior entrada de bloc, a propòsit de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, moviment fundat a finals de 1931 pel Dr. Albert Bonet i Marrufat i en el que Francesc Sagrera va col·laborar.

Era el 1932, uns temps no gens fàcils per l’Església ni per la societat, doncs es començava a manifestar la divisió (pors, odis,...) que uns anys més tard va acabar en la guerra que tots coneixem. “El temps és dolent, però Deu és bo”, deia Francesc Sagrera. Hi havia un sector de l’Església, segurament no majoritari i en el que participava Francesc Sagrera, que sintonitzava amb els valors de la justícia social a partir de la Doctrina Social de l’Església. Pensaven que calia reconquerir la massa treballadora embaucada per l’odi als grans explotadors i aquesta visió, explica Josep Liñan, no sempre era ben compresa per tothom. Per altra banda també a l’aula amb els seus alumnes, Francesc Sagrera educava en els valors de la llibertat, la responsabilitat, la justícia, la ciutadania, i els valors democràtics, concebent l’aula com una petita república. A més Francesc Sagrera es va comprometre amb els Cercles d’Estudi de la Federació de Joves Cristians, que concebia –com explica Josep Liñan- com un autèntic moviment de renovació de Catalunya, que ell esperava i desitjava i que es va malograr per la guerra del 36 i totes les seves conseqüències. 

Vegem en aquest context dues reflexions del mateix Francesc Sagrera i fem-ne algun comentari:

“Voleu saber, els romàntics panegiritzadors de les institucions caigudes, quin és l’estat religiós i moral de l’actual joventut? ... Un 5% escàs compleix els seus deures religiosos!”...”Tinguem la fortalesa de mirar-lo cara a cara, aquest fet; de contemplar-lo, aquest poble estimat, en altre temps cristià, i avui submergit per culpa nostra en les tenebres de la incredulitat i el vici”... “Redrecem-nos: el fet és davant nostre, tràgic, aclaparador. Cal una acció prompta, immediata, directa, heroica, diríem; exercida amb seny i caritat en els medis més allunyats a nosaltres”... “Heus ací el camp d’acció del Fejocisme. A les fàbriques, a les oficines, als tallers, a la terra, als cafès, en els rengles mateixos dels nostres actuals perseguidors, hem d’anar a cercar els nous prosèlits”.

Anotació nostra: La denominada secularització de la societat actual, de la que sovint parlem, no és nova i les seves causes són remotes. La societat catalana ja havia experimentat amb força aquest fenomen. Encara que després, amb el règim sorgit de la guerra civil, la situació es va redreçar com sabem, les arrels tanmateix ja estaven posades i eren bastant fondes. I quines formes d’encarar el fenomen tenia l’Església catalana de llavors, l’Església que havia entès el dinamisme de la democràcia? Ens pot donar alguna pista per actuar en la situació present? Seguim amb el pensament de Francesc Sagrera a propòsit de l’ideal del Fejocisme, amb un text que és prou eloqüent per respondre per si mateix a aquestes qüestions. I amb aquestes paraules i reflexions de Francesc Sagrera iniciem uns dies de vacances i desitgem als lectors un bon estiu! La veu de Francesc Sagrera (1932):

“No, no es tracta de fer un ‘cafè’ (volia dir un club tancat), ni un ‘partit’, ni una ‘societat’, ni una ‘congregació’ tant sols: l’esperit fejocista no és esperit de divisió, ni de rivalitats, ni de partidismes. Diríem que ha de ser el denominador comú de tots els ‘partits’, l’aglutinant de totes les ‘societats’ i com el principi vital de totes elles, aspirant a constituir aquella formosa unitat en la varietat, principi de tota harmonia i de tota bellesa; però jamai ha de ser una escissió, ni una nota diferencial”... “Aquest encongiment, aquesta estretor, aquesta eterna mania de voler empresonar l’esperit dintre el recinte estret i asfixiant d’una ‘societat’ determinada, posem per cas la més inofensiva i anodina, és ben bé un símptoma de la greu anèmia espiritual que fa tant temps patim; però aquest esperit de secta raquític i mesquí, no és ni serà mai l’esperit cristià, aquell esperit de llibertat evangèlica d’horitzons infinits, ni tampoc és l’esperit de la Federació; altrament nosaltres no hauríem entès mai un borrall del Fejocisme”...”Diríem que més que una concreció material d’individus, el Fejocisme és una idea, és un culte, és un esperit; i que el seu temple i el seu cenacle és el cor, és l’ànima dels joves i de les multituds, sedecs de Veritat i d’Amor”.

Les generacions de Catalunya (2)

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Lun. 2/7/2012)

Continuem amb el tema de les diferents generacions, després de l’entrada introductòria anterior. Ho fem, tal i com vàrem anticipar, amb la generació de persones que tenen ara aproximadament entre 52-54 anys i 67-69 (durada generacional de 15 anys). Si hagués de fer un tractat més sistemàtic segurament començaria per altres generacions, però exposo primer les que puc identificar com a més properes. 

Internacionalment a aquesta generació (especialment en els països anglosaxons) se la coneix com la generació del “baby boom”, fent referència a l’explosió demogràfica posterior a la II Guerra Mundial (A Espanya el “baby boom” demogràfic va arribar més tard). Aquesta generació a la que ens referim va viure amb gran intensitat la seva joventut, que ja sabem com influeix decisivament en les experiències generacionals. Alguns dels seus representats varen pertànyer a la generació que es va denominar també com a “hippie”, que es va expressar en una forma de vestir, de portar els cabells llargs, de participar en protestes, etc. Aquell moviment juvenil va donar-se a tot el món: Berkeley 65 per la llibertat d’expressió, Paris-maig 68, etc. Per a Toulmin aquesta generació representa la recuperació de la modernitat de l’humanisme en unes societats “modernes”, però tecnòcrates i molt autoritàries, que aquesta generació va començar a qüestionar i a desmuntar. Efectivament, després del col.lapse amb la segona Guerra Mundial, aquesta generació “babyboomer” es va posicionar contra l’”statu quo” imperant, volent construir una societat diferent, sobre unes bases que ja s’havien vingut preparant des de principis del segle XX, però que les dues grans guerres havien posposat. A vegades aquesta experiència renovadora alguns la van intentar portar a la pràctica: vida en comunitat alternativa i al marge del sistema social, búsqueda de nous referents (religions orientals, naturisme, experiències noves a partir del consum de substàncies, etc.) A Espanya -i a Catalunya amb més intensitat- la lluita democràtica contra la dictadura, encara va carregar de més raó aquesta generació, que va tenir més motius per la seva lluita. I no només va tenir motius sinó que a més a més va tenir èxit, quan es va poder iniciar un nou règim polític democràtic, coincidint amb l’impuls de la intensitat juvenil d’aquesta generació.

Recordem que estem interpretant com les experiències juvenils acaben marcant les visions del mon i la realitat d’una generació. Així doncs aquesta generació tendeix a creure que hi ha una alternativa de societat diferent i que lluitant col·lectivament es poden canviar les coses. El Dr. Miquel Tresserras, explicava en la lliçó inaugural d’aquest curs a la URL, com en el maig del 68 francès hi havia assemblees i també líders acceptats (a diferència del moviment dels indignats d’ara que no semblen acceptar la representació política). Aquesta generació sí que creia en la representació pública i en la dimensió col·lectiva, amb una híper-consciència de la importància del factor polític, encara que sigui per crear una comunitat apart. Hi va haver doncs una dimensió moral important, que per algunes coses segur que és útil però per altres no tant, perquè per exemple aquests esquemes a alguns els van portar cap a un cert maniqueisme de blanc o negre, tot o res, o a postures existencials difícils de portar a terme per poc realistes, encara que eren moralment conseqüents (hem conegut alguns casos dramàtics d’això). En general aquesta postura es segueix manifestant en molts representants d’aquesta generació, en la següent forma: Quan hi ha una discrepància entre l’ideal i la realitat, tendeixen a creure que el que s’ha de canviar és la realitat per acostar-la a l’ideal. Aquesta característica, que en principi pot semblar un tret desitjable, pot ser també limitadora, especialment quan l’ideal és una ideologia “alternativa” com les que estaven de moda en aquells anys. Per posar un exemple d’això, perquè ho entenguin els lectors joves: Pels líders de la universitat de llavors, els partits d’esquerres que hi ha ara haguessin estat considerats com a partits burgesos, adaptats al sistema, col·laboracionistes, etc. L’únic que valia i que era “representable” era una alternativa total i en el seu estat més pur.

Hi hagué dues sensibilitats principals dintre aquell idealisme: una més radical, que podríem expressar amb el lema “sexe, drogues i rock and roll” (Recordem com aquesta generació va viure grans canvis en les experiències relacionals i emocionals). Amb l’efecte incontrolat -i desconegut llavors- de les addiccions al final aquesta radicalitat va acabar essent molt passiva. L’altra sensibilitat podríem dir-ne, més “xiruquera” o “kumbaià” que aquí a Catalunya es va expressar amb la “Nova Cançó”, per exemple. Musicalment això seria la distància que va del “Canet Rock” a les “Sis hores de Cançó”, o internacionalment dels Rolling Stones fins als més adaptats i més “bons nois” Beatles. En qualsevol cas sempre calia transmetre algun missatge moralitzador a la societat: que hi ha una alternativa de societat diferent, millor que la present i per la que s’ha de lluitar, amb un esforç col·lectiu i contra l’individualisme. Seria llarg desgranar els molts influxos intel·lectuals d’aquesta generació. Destaquem la combinació de Marx (en allò social-material) i Freud (en allò relacional-emocional-instintiu) com a paradigmàtica.

I com va evolucionar aquí aquesta generació? Amb la democràcia a Espanya molts representants d’aquesta generació varen arribar molt aviat a llocs de gran responsabilitat. Estaven allà i la societat democràtica que començava era també jove i necessitava impuls que no podia venir del règim anterior (tot i que amb el temps hem pogut veure la reconversió del règim anterior amb una perspectiva més àmplia). Tornant al que ens ocupa hem de dir que potser no va ser una generació sempre prou ben formada (alguns no havien tingut oportunitat de formar-se i recordem també les vagues a les universitats, els aprovats generals,... ). Tanmateix eren en el lloc oportú en el moment oportú i, per l’edat actual dels seus membres, és la generació que està encara en la major part del llocs de responsabilitat i lideratge de la societat ara mateix. I alguns han tingut grans responsabilitats des de fa molts anys i des de que eren molt joves. Per exemple: El gruix del professorat de les universitats públiques és d’aquesta generació (recordem el cas dels PNN –professors no numeraris- que van passar a numeraris de forma massiva), bona part dels dirigents polítics fins fa ben poc eren d’aquesta generació, molts dels responsables i directius d’organitzacions i empreses, etc... De totes maneres molt pocs membres d’aquesta generació varen mantenir les experiències juvenils generacionals fins a les últimes conseqüències, i la majoria es varen anar adaptant pragmàticament (hi ha exemples de molt contrast). El que si va quedar com a tret psicològic generacional és aquella relació ideal-realitat que comentàvem.

Respecte la Religió: Molts van rebre educació bàsica religiosa a l’escola (quan el règim de Franco estava en la seva plenitud). Tanmateix el contrast entre l’educació religiosa rebuda (amb tics autoritaris dels que alguns encara es queixen) i l’experiència alliberadora antiautoritària posterior va ser tant fort que alguns varen acabar identificant: religió-règim-autoritarisme. Això va portar a alguns a distanciar-se del cristianisme i a pensar que la religió formava part del mon anterior que volien canviar. Simultàniament alguns assumien tanmateix sense més problema visions dogmàtiques (no vull dir tothom) que finalment s’han demostrat efímeres. Molts també, amb al estil generacional propi, van implicar-se tanmateix en moviments d’Acció Catòlica (en els mons intel·lectual, obrer, educatiu, etc.) amb l’impuls del Concili Vaticà II. 

En definitiva la generació dels internacionalment anomenats “babyboomers” va ser una generació que va buscar alternatives en les formes d’organitzar la societat, decididament contra tota forma d’ autoritarisme, de forma assembleària, i fins i tot si cal apel·lant a vegades a una altra autoritat, o bé creant una alternativa de societat-comunitat al marge del sistema. En allò personal van ser una generació que creia alliberar-se de molts tabús i que buscava una més gran autenticitat respecte els costums convencionals i tradicionals, percebuts i criticats com a buits i falsos. Podria estendre’m i parlar d’altres àmbits (conflictes amb la generació dels pares, emancipació econòmica, etc...). Ja vaig anticipar que tractaria de donar unes pinzellades, com un esbós de cada generació, sense pretendre tancar el tema ni voler donar cap lliçó sistemàtica, sinó tractant d’entendre com i perquè es manifesten les diferències generacionals. Deixo doncs aquí aquest primer esbós generacional i seguiré en l’entrada propera de bloc amb una altra generació.

Les generacions de Catalunya (3)

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill. 9/7/2012)

En l’entrada anterior tractàvem d’explicar alguns dels trets de la que podem denominar com a la generació adulta gran. Anem a tractar a continuació la generació immediatament anterior, és a dir la generació adulta-jove. “Els 40’s són la maduresa de la joventut i els 50’s la joventut de la maduresa” deia Victor Hugo. Tractarem d’explicar les experiències generacionals i com aquestes configuren alguns trets de la generació de les persones que tenen ara aproximadament de 37-39 a 52-54 anys. Aquesta generació es va batejar amb un nom ja fa uns anys: Se la va denominar “la generació x”. I perquè va rebre aquesta denominació? Doncs perquè estava molt clar que era una generació completament diferent i amb unes experiències generacionals molt allunyades de les de la generació anterior. Ara bé, tot i que se sabia que existia com a generació diferenciada, no se sabia ben bé com era. Era com una generació “incògnita”, segurament per això se li va posar el nom de “x”. Essent molt marcat l’estil generacional precedent intrigava fa uns anys conèixer aquesta nova generació que semblava no tenir llavors un perfil definit. I a Catalunya i a Espanya aquesta generació representa demogràficament l’autèntic “baby boom”. El canvi generacional respecte la generació posterior, entorn el 1975-77, ve marcat a més, pel canvi de règim polític espanyol.

Tractarem aquesta generació sobretot per contrast amb la generació anterior, que vàrem exposar en l’entrada de bloc precedent. Quines van ser les seves experiències adolescents i juvenils, que tal i com venim suposant, marquen les experiències generacionals? I com és aquesta generació? També partirem de certa experiència personal, desenvolupada a partir del coneixement directe de moltes persones d’aquesta generació: molts dels professors de la meva facultat hi pertanyen, la majoria dels pares i mares de l’escola dels meus fills també, però també els meus germans i bona part de la meva família extensa (cosins, família política), són d’aquesta generació. Tanmateix aviso, per si de cas, que en el que vaig a escriure no penso amb ningú en concret.

La denominada “generació x” va viure la seva joventut ja en una època democràtica. S’havien acabat abruptament les manifestacions i les lluites per les llibertats que havien portat a terme altres generacions. A més va ser un temps d’il·lusió positiva pel futur que s’estava obrint, amb creixement continuat (un cop superada la crisi del petroli) i de progrés i obertura a tots nivells de la societat. Varen ser uns anys molt optimistes i de consolidació de la democràcia amb alternança política. L’adopció de costums més lliberals, la major llibertat d’opinió, el millor coneixement del que passava a la resta del mon, la vivència de la transformació de la societat, varen ser factors molt presents en aquells anys. Aquesta generació, per altra banda, va tenir molt més accés als estudis (batxillerat, FP i estudis superiors) i en general l’educació que varen tenir va ser més actualitzada que la de les generacions precedents. Molts varen tenir ja l’ensenyament en català. El sistema educatiu havia canviat amb la reforma de Villar Palasí: És la generació dels que varen fer la EGB i el BUP. S’havien acabat els batxillerats elemental i superior i amb ells la “Formación del Espíritu Nacional”, el Llatí, i començava l’Anglès a substituir el Francès... També s’ha de tenir en compte que aquesta generació ja va estudiar en règim de coeducació de forma generalitzada des de petits. A la universitat s’havien acabat les vagues i les assembles i ara només s’hi anava a estudiar. Recordo dels meus primers anys a la Facultat alguns dels estudiants, que ja començaven a ser d’aquesta generació, enfrontant-se amb els més grans perquè volien deixar de fer assemblees i fer classe!

Havíem parlat de la cançó i la música i aquí podem assenyalar també un canvi generacional que va lligat a les formes de diversió. Comença d’una forma més generalitzada una cultura que podríem denominar com la cultura de la “diversió nocturna”, per l’endarreriment progressiu de l’hora de tornada a casa, primer els dissabtes i progressivament altres dies. No vol dir que generacions anteriors no anéssin també de “tasques” nocturnes, però la idea aquesta de la festa que s’allarga fins la matinada, l’anada massiva a locals d’oci i discoteques, amb una diversió preparada com a forma de consum es generalitza més i més en aquesta època. La música, amb major presència internacional, i també segurament més comercial, amb algunes figures que essent de la generació anterior connecten amb aquesta generació. Comença a desagradar tanmateix tot el que soni a cançó “de protesta” o ideològica, s’acaben els recitals que havien sigut tant massius, i en general es valora la música més internacional. Aquí es dona un fenomen particular amb el denominat Rock Català, que connecta amb aquesta generació. En general els joves d’aquesta generació tanmateix tornen a recuperar una estètica personal més cuidada, influïda ja pels models que projecten els mitjans de comunicació i el cinema. Això es concreta, per exemple, en un vestir més arreglat, la importància de les “marques”, cabell més curt els nois i major posat de “bons nois/es”. Com a factor molt influent hem de tenir en compte que la dècada dels 80’s, quan van ser joves, va ser la de Reagan i després, a principis dels 90, la de Bush-pare als USA. I recordem que no havia caigut encara el mur de Berlín! Els valors individualistes, de la responsabilitat en l’acció individual, amb una postura combativa i centrada en l’eficàcia, enlloc de la confiança de la generació anterior en el sistema social i en el col·lectiu, es van anar imposant. Amb la caiguda del mur (1989) hi va haver la sensació de victòria d’aquests valors. Així els valors del liberalisme pragmàtic, social i econòmic, segur que van ser valors implícits en els models que es projectaven en els mitjans de comunicació i en els que s’emmirallava la generació jove d’aquells anys. La disposició de bens de consum dels personatges de Hollywood i el seu esperit individualista, aventurer i realitzador, ben segur van fascinar aquesta generació.

Es una generació que va buscar i busca el benestar personal, anant molt més enllà que la generació dels seus pares en estàndards de benestar. Saben que cal treballar per aconseguir objectius i segurament són menys revolucionaris i confiats políticament, més “possibilistes” comparats amb la generació anterior. No vol dir que s’identifiquin políticament més amb partits “de dretes”, sinó que el to generacional té un tarannà podríem dir-ne més conservador. Compte que no volem alimentar el tòpic que la generació anterior era progressista i aquesta conservadora políticament. Trobaríem exemples creuats per desmentir això molt evidents, si hi pensem per un moment. Ens referim a un tarannà més que unes o altres opcions polítiques.

El que volem dir és que, a diferència de la generació anterior, quan es planteja una disjuntiva entre l’ideal i la realitat aquesta generació es decanta per canviar la realitat i per postures realistes i possibles. És a dir que ja no aplica allò de “tesi-antítesi”, dinàmica social, confrontació d’idees, etc... sinó que intenta explicar-se els canvis en funció de les accions individuals que els produeixen. Perquè s’entengui bé, el denominat “estil Guardiola” seria un exemple paradigmàtic d’aquesta generació: Enfocament en els resultats, bon to i absència de discussió ideològica, èmfasi en el que cal fer per assolir resultats pràctics. És una generació més pragmàtica i -dèiem- potser més individualista, cosa que pot ser una bona qualitat però que també té la limitació de que quan no es veuen possibilitats de progrés, a vegades alguns membres d’aquesta generació poden haver-se acomodat i renunciat a projectes i il·lusions més elevades, per una més gran estabilitat que ja satisfà les seves expectatives immediates. 

Aquesta generació va ser de jove mes exigent amb els estàndards en comoditats de vida respecte la generació anterior, que s’arriscava a començar projectes, relacions, etc. sense tenir-ho tot tant ben parat. Per exemple en la generació que ens ocupa, quan es casava una parella, esperava a vegades anys i anys a tenir un pis ben arreglat, que no hi falti res, si pot ser de propietat, cosa que contrasta amb la ràpida emancipació i menys expectatives de acomodament de la generació anterior. Això va voler dir viure més anys a casa amb el pares (alguns fins els 30, 35...), menys conflictes intergeneracionals, però també va portar a moltes de les parelles a casar-se molt més tard i això va comportar de retruc un retard progressiu en l’edat de la dona a tenir els fills, en la mesura que també estudiava i tenia un desenvolupament professional. Res diferent al que va passar també a altres països però aquí amb uns anys de retard. 

Aquesta és la generació que ara mateix té els fills en edat escolar o en els primers anys de la universitat. Si en una parella els seus membres no estan a l’atur, moltes vegades treballen els dos, i fan un gran esforç. A més pel sistema d’avui tenen moltes despeses econòmiques: Són la majoria dels que encara paguen les hipoteques que van fer en aquells anys de bonança, tenen també moltes despeses pels fills,... Sort en tenen moltes vegades de l’ajuda dels avis, tant amb la criança dels fills i, en alguns casos, recentment també amb la crisi hem vist com l’ajuda dels pares ha estat també econòmica. Aquesta generació més pragmàtica finalment vol que tot funcioni, tenir serveis eficients, seguretat, confort. Així doncs és una generació exigent envers la societat i la política bàsicament perquè els estàndards siguin alts i tot funcioni. Si una cosa no funciona és per alguna causa que s’ha de poder identificar i algú ho ha d’arreglar. Respecte la generació anterior hi ha una tendència a centrar-se en coses concretes i pràctiques, defugint la confrontació ideològica.

Malgrat el tarannà exposat, per dir-ne d’alguna forma, més conservador o tradicional tanmateix alguns varen experimentar també un allunyament de l’Església, malgrat el que hem comentat de la responsabilitat individual i un aparent major tradicionalisme en els costums. Segurament la religió alguns la van entendre de forma contrastada amb les experiències juvenils individuals de diversió, i amb els models projectats pel cinema o la TV on la religió ja sabem que no hi era mai present. Un exemple d’aquest tarannà generacional podria portar a que a alguns no els agradés gaire rebre “lliçons” ideològiques, ni tampoc morals, sobretot en aspectes que podessin limitar la llibertat individual. Altres tanmateix, ben segur, han trobat en la religió una forma d'ampliar la seva llibertat personal.

Hi ha una característica molt generalitzada d’aquesta generació, que és que encara que, com dèiem és una generació molt ben preparada, no van tenir tantes facilitats com la generació anterior per accedir ben aviat a llocs de alta responsabilitat. Així que molts es varen dedicar a treballar en un context que ja estava emmarcat i tancat, sense tantes oportunitats per la promoció i per la innovació i la creativitat. Això és una situació natural, però el que ha passat és que molts representants d’aquesta generació han experimentat quelcom així com un tap, o un “sostre de vidre” a les institucions, que han estat més dirigides per les generacions anteriors. A vegades això alguns ho han viscut conflictivament amb l’experiència d’estar liderats per persones percebudes com a menys preparades (no és el meu cas, eh?), i quan hi ha hagut poques oportunitats de canviar i progressar professionalment, alguns ho han viscut malament. Per exemple a la universitat pública, com dèiem, fins fa poc hi va haver un bloqueig de places un cop els PNN van ser numeraris i això va fer que alguns bons professors tinguessin poques oportunitats de promoció als nivells superiors. Podríem trobar altres exemples semblants. El repte col·lectiu dels propers anys serà el relleu generacional que probablement portarà a canvis molt notables a la societat quan aquesta generació preparada i demogràficament important faci aquesta substitució natural en el lideratge social.

Podríem seguir, però ja hem esbossat amb una mica de detall una altra generació. Acabem remarcant que no tothom és igual, que cada persona és un mon, però si que hi ha uns trets que són bastant generacionals, que no han de servir per jutjar les persones sinó per tractar d’entendre-les. Seguirem amb altres generacions passat l’estiu, per no abusar de la paciència dels amables lectors amb l’èmfasi de varis articles dedicats a un sol tema.