Nelsa Curbelo: "El amor tendrá la última palabra"

(Article publicat a Catalunya Religió. Dill. 20/02/2012)

Molts elements s’ajuntaven en la cerimònia de concessió del doctorat “honoris causa” per la universitat Ramon Llull a la Dra. Nelsa Curbelo del dia 10 de febrer. En primer lloc era el primer doctorat “honoris causa” que proposava laFacultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés. Aquest és un clar indicatiu de la vocació universitària d’aquestes disciplines i de la Facultat. Aquesta vocació anava acompanyada de la il·lusió que el professorat i direcció de la Facultat i també el Patronat de la Fundació Pere Tarrés van posar en aquest acte.

En segon lloc va ser un acte en el que es va donar una circumstància poc freqüent en les universitats. Apart de la lectura de l’acta de nomenament, hi intervingueren només dones: la Dra. Anna Berga, que feu l’elogi dels mèrits de la Dra. Nelsa Curbelo, la mateixa Dra. Curbelo que va fer el discurs com a doctora, i la rectora de la Universitat Exma. i Magfca. Dra. Ester Giménez-Salinas, que va fer el discurs d’acollida de la nova doctora. Ho dic com a signe positiu de la gran normalitat que la dona té en la nostra Universitat i pel, podríem dir-ne, caràcter femení de l’acte. Aquest es manifestava en la sensibilitat especial, la cura i importància dels detalls, l’elecció de les cançons de la coral, el to atent i afectuós, el llenguatge personal i emotiu,... Tot això en una institució que té molt també de “femenina” ja que és, com se sap, “alma mater”. 

El fet que més volem destacar tanmateix és la profunditat humana i la importància de la tasca de la persona a la que es va concedir el grau de doctor honoris causa, la Dra. Nelsa Curbelo, que ’ha distingit –com digué la Dra. Anna Berga en la seva intervenció elogiant els mèrits de la doctora - per la lluita per la pau i els drets humans. La Dra. Berga esbossà la biografia de Nelsa Curbelo: Va néixer a l’Uruguai i va formar part uns anys d’una comunitat religiosa de les germanes del Sagrat Cor a França. Filla d’una família no creient, va amagar la seva aventura religiosa als seus pares, aventura que només coneixia la seva germana bessona –que estava present també en l’acte-. Va estudiar Teologia a Toulouse i després d’un període en un barri obrer de Pamplona, va ser destinada a Riobamba (Equador). Va deixar l’hàbit, però la Fe ha continuat essent una part central de la seva vida. Va formar part de diferents organitzacions, tanmateix el treball més conegut seu és el que va realitzar amb joves “pandilleros” (prefereix aquesta denominació en lloc de la de bandes, per les connotacions que té aquesta paraula). Lidera actualment la organització “Ser Paz para vivir juntos” a Guayaquil (Equador), que promou processos de pacificació i educació en valors entre joves que estan en situacions de risc i marginació.

La rectora Ester Giménez Salinas va intervenir al final de l’acte, amb paraules acollidores i càlides, donant la benvinguda a la nova doctora. Va destacar la importància del Treball Social com a ciència i el seu lloc a la Universitat. També recordà la importància de la Declaració dels Drets Humans i de la igualtat d’oportunitats, que en massa ocasions s’incompleixen–digué-. També va parlar dels Drets del Menor, que ens obliguen a respectar els drets de tots els nens i nenes independentment lloc de naixement, progenitors, gènere, religió o origen social. 

Moltes coses són singulars de la Dra. Curbelo. Es fa difícil resumir la seva intervenció i explicar l’atenció i emotivitat amb la que es seguí tota la seva narració. Destacaré algunes claus de la seva aportació, amb paraules seves, per compartir amb els lectors la importància del seu treball:

1. És primordial actuar, és a dir canviar l’estat de les coses mitjançant l’acció. Cal canviar les persones, superant la por a l’altre.

Sobre el desafiament del treball amb “pandilleros y pandillas” recordà que ja Einstein plantejà com: “ningún problema puede ser resuelto desde el mismo nivel de consciencia que lo creó. Debemos aprender a ver el mundo desde otra perspectiva”. Ella afegeix : “Y actuar en otra perspectiva”. La causa del problema és que: “En conjunto hemos desarrollado un gran miedo al otro, a los otros, y esto genera expulsiones, exclusiones, fanatismos de todo tipo: políticos, sociales, religiosos, deportivos”.

Per acostarse a la solució recorda que: “Uno de los seres humanos más admirados por todo tipo de civilizaciones es Francisco de Asís, que propuso una vida senzilla, gozosa, en comunión entre los seres humanos y la naturaleza toda”. El punt de partida és que totes les persones compartim la “necesidad de encontrar el sentido de la propia vida, del mundo, de la existencia”.

“La igualdad es una aspiración no una realidad. Por esto el mundo es diferente desde donde se mire y donde se viva”. Per canviar la realitat “Ser Paz” ha lograt en aquests darrers anys la “capacitación técnica de mas de 6000 jóvenes en alto riesgo con la creación de microempresas”. 

2. Per superar els conflictes s’ha d’actuar des de la tolerància, la comprensió, l’empatia. També hi ha una necessitat de buscar una autèntica autoritat.

“Con el tiempo he aprendido a ver mas allà y más adentro de lo que se dice y lo que no se dice. He descubierto la hermandad profunda de los seres humanos y aprendí a creer en el potencial enorme de la comprensión, la tolerancia, la capacidad de escuchar”.... “Muchas veces he estado con asesinos adultos y jóvenes, extorsionadores y corruptos y me pregunto: ¿Cómo he llegado yo hasta aquí y como se han convertido ellos en lo que son? Aprendí que no hay una gran diferencia entre un pandillero, un congressista , un medico, un professor, un periodista, un santo... Nuestros miedos y esperanzas más profundos son bastante similares”.

Nelsa Curbelo parteix d’una comprensió de la natura humana: “La sed de afectos es determinante en la aparición de grupos más que la pobreza y la marginalidad”. 

Tantmateix cal anar a l’arrel dels problemes: “Ser pandillero plantea una forma de vivir la Ciudad, la Polis. Nos encontramos frente a un acontecimiento político que tiene sus propios códigos, alfabetos, música, jerga, estructuras. Representan una cultura en la que el manejo del poder y la violència, comprendida como ejercicio del poder, estan siempre presentes”. Cap violència no és bona solució ja que: “La violència puede hacernos obedecer però genera miedo, sumisión, no poder. El poder real requiere entendimiento, cooperación y su fruto es la libertad”.

Ens recordà també moments emotius que va viure com el moment de l’entrega d’armes en el Barrio de Paz.

3. Nelsa Curbelo treballa des del sentit d’unes conviccions que tenen unes arrels profundes en l’espiritualitat cristiana.

“Viví en Francia donde se echaron las bases de una espiritualidad profunda”. Cita un cas: “Buscábamos cadaveres de campesinos víctimes de la lucha de tierras, ejecutados por policias en cementerios clandestinos. Tenía delante de mi a torturadoes y campesinos que habian sobrevivido. Me preguntava en que momento se produjo tal quiebra en la vida de los torturadores que fueron capaces de llegar a tales aberraciones de insensibilidad y uso del poder. Y supe que la educación era fundamental para lograr cambios, porque en la tarea de reinventar el mundo que este cambio de época nos demanda, los paradigmas han hecho crisis, y es necesario poner vino nuevo en odres nuevos, en palabras del Maestro”. 

Per molts anys a la Facultat per aquest doctorat “honoris causa” tant merescut, desitjant que aquest primer doctorat sigui llavor per molts més, encara que siguin “laboris causa”. I una frase-síntesi de la Dra. Curbelo per acabar:

“En nuestra vida y en la historia que todos construimos el amor tendrá siempre la última palabra, es mi convicción más profunda”.

Newman-Adams, dues visions sobre l'educació superior

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill, 6/2/2012)

En un article anterior valoràvem l’aportació del Cardenal Newman a la concepció de l’Educació Superior Catòlica. Anem ara a contrastar la seva aproximació amb la de Henry Adams (1838-1918), un contemporani seu dels Estats Units. Pretenem entendre com aquestes perspectives del S. XIX van influenciar l’Educació Superior i com van marcar-la de tal forma que en certa manera perduren encara avui.

Qui va ser Henry Adams? Per què és important?

Henry Adams provenia d’una família pertanyent a una certa aristocràcia nord-americana, per dir-ho d’alguna manera: Un besavi seu havia estat John Adams, un dels pares fundadors dels Estats Units, per cert ja sensible respecte de la importància de l’Educació. A mitjans del segle XIX Adams va ser un estudiant del Harvard College, experiència que va deixar escrita en un llibre “The education of Henry Adams” (1907), on explica la seva experiència al College i la seva visió de l’Educació Superior. Per fer-nos una idea de la influència d’aquest llibre cal dir, per exemple, que la Modern Library va posar-lo en primer lloc d’entre els llibres anglesos de no ficció de tot el segle XX! No és poca cosa tenint en compte que tracta d’un llibre amb idees sobre Educació Superior. El llibre d’Adams és introspectiu, però tracta el mateix tema que el llibre de Newman que havíem referit anteriorment: La relació de la tradició cristiana amb la Modernitat.

Es molt interessant la comparació que fa entre Newman i Adams el Dr. Michael J. Buckley (S.J.) del Boston College, una de les 10 universitats privades amb més demanda dels Estats Units i que vaig poder visitar el 1998. Newman i Adams foren ambdós: persones amb molta sensibilitat, percepció i disciplina; persones amb capacitat persuasiva i d’argumentació; persones amb llenguatge flexible; i també persones exigents amb els estàndards per avaluar l’assoliment de les fites humanes. Ambdós , per tant, valoraren l’educació humanística. Per Buckley tanmateix les diferents aproximacions que tingueren respecte el compromís amb el cristianisme, marca encara el debat en la formació universitària d’avui. 

De Newman en vàrem parlar una mica. I que pensava Adams?

En paraules d’Adams, en l’obra que hem citat: “El més sorprenent de l’educació és que no arruïni a tothom qui hi està involucrat: professors i estudiants”. “A Harvard, el 1858 aquesta ferida era tanmateix més petita”. Adams explica com a Harvard s’ensenyava poc contingut i amb mals mètodes, però al final aquesta educació deixava la ment oberta, lliure de biaixos, ignorant de fets però dòcil. Els graduats tenien pocs prejudicis, coneixien poc però la seva ment restava flexible, disposada a rebre coneixement.

El P. Buckley exposa com la visió d’Adams demostra com a la seva època s’havia reinterpretat el Calvinisme originari dels fundadors de Harvard . Els cursos de Teología no són especialment recordats per Adams. De fet Adams exposa com en aquell temps ni el President ni els estudiants es prenien el contingut de l’educació massa seriosament. La clau per Adams és que: “El College oferia avantatges vulgarment anomenades com a socials, més que mentals”.

Adams volgué recordar en el seu llibre que un parent seu li va dir el dia de la graduació que havia fet el discurs de promoció amb poc entusiasme. La calma, desapassionament, hàbit crític de la ment, són actituds distants respecte –com les anomena Adams- les conviccions inflamades. Així valora la importància d’escapolir-se dels principis fixos. Per Buckley és un clar senyal que Harvard havia atenuat els principis cristians. Estem parlant de mitjans del segle XIX.

Per Newman, en canvi i tal com exposàrem, els principis cristians son la font de la integritat de la Universitat. La universitat és entesa com a producte del Cristianisme. Així el resultat de l’Educació és l’hàbit filosòfic de la ment: Cultivar l’intel·lecte per discriminar les conviccions i enfortir-les. També dona, per tant, importància al que es denomina als USA com Educació Liberal (Humanitats) però pensava clarament que: “Sense principis que serveixin l’intel·lecte per construir damunt d’ells no és possible la discriminació de les conviccions, ni tampoc la comprensió de les conseqüències dels propis actes”.

Per Buckley: Els dos estudien el propòsit i caràcter de l’Educació Superior: Per Adams el desenvolupament social de facto és valorat per damunt del desenvolupament mental, per Newman és just al revés. Per Newman: “El desideratum no son les maneres i hàbits del ‘gentelman’, que poden ser adquirides per altres vies: per una bona societat, viatjant o per la gràcia i dignitat innates de la ment Catòlica”. Així –pensa Newman- el comandament sobre els nostres poders no es guanya sense esforç i exercici d’anys. Aquest és per Newman el cultiu real de la ment.

Són doncs dues maneres d’entendre la relació entre Cristianisme i Modernitat: una liberal, i l’altre tradicionalista, si els hem de posar una etiqueta. Per tradicionalisme en tot cas volem dir revitalitzar la tradició incloent la Modernitat, eh?

Buckley exposa que, així com Harvard va florir com una de les millors universitats del món a través dels anys, Newman i el seu ideal d’Universitat Catòlica, iniciat a Dublin el 1882, al final en certa foma va fracassar un anys més tard, quan la Universitat Catòlica va esdevenir un University College dins la Universitat Reial d’Irlanda. Tanmateix la perspectiva de Newman va restar com un ideal de la Universitat Catòlica, ideal que va impulsar la fundació de diferents Universitats Catòliques a tot el món, i que en bona part resta recollit com a llegat en la Constitució Apostòlica sobre les Universitats Catòliques ”Ex-corde Ecclesiae” de Joan Pau II .

El Cardenal Newman i l'Educació Superior Catòlica

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill, 23/1/2012)

Benet XVI va beatificar el 2010 el Cardenal i Servent de Déu John Henry Newman (1801-1890). El cardenal Newman va ser una figura molt rellevant del pensament i la Religió anglesa del segle XIX. Fou un pastor anglicà que, després d’intentar restaurar l’Església anglesa amb el retorn a les creences i formes de culte tradicionals de l’Església, es va convertir al Catolicisme el 1854. Va ser nomenat Cardenal per Lleó XIII i va facilitar la fundació de la Universitat Catòlica d’Irlanda (l’actual University College de Dublín, la universitat més gran d’Irlanda). El Cardenal Newman es va traslladar a Dublín com a Rector on va fundar la “Literary and Historical Society”. Entre les seves moltes i valuoses aportacions intel·lectuals ens interessa destacar una contribució molt significativa, com va ser entendre en ple segle XIX, la importància de l’Educació Superior Catòlica, expressada en el seu llibre potser més significatiu “The Idea of a University”.

Un primer element que ens sorgeix en interpretar l’aportació de Newman és la necessitat de prendre consciència de que les universitats van néixer com a escoles catedralícies a les ciutats de la baixa edat mitjana a Europa, esdevenint centres d’educació superior no nomes pel clergat, sinó també pels laics. La Teologia s’estudiava al costat de les Matemàtiques i la Retòrica entre d’altres disciplines (el “Trívium” i el “Quadrívium” de les escoles monàstiques carolíngies, que remeten als fonaments de l’ànima europea). Les primeres professions (Teologia, Medicina , Dret,... ) naixeren en aquelles primeres universitats catòliques europees. El nom d’universitat deriva precisament del nom del seu estatut legal, que es constituïa com a associació d’estudiants i professors amb característiques d’autonomia respecte altres institucions del seu temps. D’aquí venen alguns trets de la universitat com la idea de comunitat acadèmica, d’elecció democràtica del rector, de llibertat en la recerca de la Veritat, etc... Amb els segles moltes de les universitats es van convertir en reials i després en estatals. Tanmateix no es poden oblidar els orígens, encara que avui dia moltes persones, dintre i fora la Universitat, no en siguin conscients. Recuperar aquesta consciència és el que feu Newman en un debat obert amb la Universitat Moderna del seu temps. La Universitat Moderna havia evolucionat cap al professionalisme i l’especialització científica, basant-se en el dinamisme de les ciències positives.

En aquest debat, Newman va discutir la idea que les ciències materials facin, per si mateixes, l’home moral. És a dir que el coneixement per sí mateix, no fa l’home millor. No es pot pretendre 'tallar el granit amb fulles d'afaitar', o 'amarrar una embarcació amb un fil de seda', escrigué Newman, fent referència que no es pot esperar que amb instruments delicats, com són el coneixement humà i la raó humana aplicada a la ciència, es pugui lluitar contra gegants que tenen una gran força, com són la passió i l'orgull de l'home. Calen doncs els instruments adequats i, a més, fortes conviccions reforçades per un intel·lecte sòlid que guiï la voluntat i desenvolupi el caràcter per assolir èxit en aquesta tasca. En aquest punt ens recorda molt a un contemporani seu, el nostre Balmes (queda pendent parlar-ne en algun article).

Un altre aspecte important en aquest diàleg amb la universitat moderna és la importància de l’ensenyament de la Teologia, que Newman va definir (referint-se a la Teologia Natural o coneixement de Déu) com la més alta Ciència. L’exclusió de la Teologia de la Universitat nega la voluntat declarada per la Universitat d’assolir un coneixement universal (“Universitas” també té aquest significat). El coneixement per Newman és un tot, la Veritat religiosa no és només una part, sinó una condició de coneixement general. Per Newman, es clar que les Ciències contenen veritat, en el “fragment” (per dir-ho amb una paraula comprensible avui) hi ha reflex de la veritat, però per tenir tota la Veritat no n’hi ha prou amb el fragment, es requereix la consciència de totalitat i la condició de la Veritat mateixa. 

Altres aportacions no menys importants del Cardenal Newman foren: la insistència de l'harmonia entre fe i raó, la importància del compromís apassionat i ardent amb les Veritats Catòliques , la recerca de la virtut dins d'una cultura Catòlica, i les formes que ha de tenir una correcta assimilació del pensament provinent de fora de la tradició Catòlica. Totes aquestes idees forjades per Newman van tenir una notable influència en el món Catòlic Universitari Europeu. A nosaltres ens poden servir avui per revisar la identitat i la missió de les nostres institucions d’Educació Superior.

Educació com a mediació

(Article publicat a Catalunya Religió. Dim, 17/1/2012)

En l’anterior entrada tractàvem breument sobre l’aprendre a pensar. I això ens porta a considerar la dimensió mediadora de l’educació. La rellevància d’entendre l’educació com a mediació està en que aquesta concepció va més enllà d’entendre educació només com a instrucció o com a transmissió de coneixements. I és això tant rellevant? Vegem: Fins fa poc temps fins i tot alguns professors catedràtics o titulars de Pedagogia sostenien que les institucions educatives (escola, universitat) només havien d’instruir, de transmetre coneixements! Això estava molt en consonància, per altra banda, amb els ideals de la Modernitat: transmetre coneixements i com a màxim inculcar alguns valors de ciutadania a través de matèries com la història, entesa com a història del progrés humà regit per la ciència i la tecnologia. No dic que no sigui coherent, ni que estigui malament. Només que si entenem l’educació com a mediació se’ns clarifica el fet que amb la perspectiva anterior no n’hi ha prou per explicar totes les dimensions de l’educació. 

Hi ha varis significats de la paraula mediació. El significat més emprat és el que entén mediació com a situació d’estar enmig de dues parts amb postures i interessos diferents i/o com a procés d’ajuda per resoldre conflictes entre parts. Tanmateix aquest no és l’únic significat de la paraula mediació, ni el més emprat per l’educació, que és el que exposarem a continuació. Mediació s’entén, també des de la psicologia i l’educació, com estar al mig però en aquest cas entre l’individu que aprèn i la seva cultura de referència. Els mediadors primers són els pares i després també els adults que tenen una funció educativa. Vigotski, un psicòleg rus de principis del segle XX, és qui primer va entendre la mediació d’aquesta forma . Així la cultura, a través d’aquest procés antropològic de mediació, esdevé font d’humanització. És tota una perspectiva que ha donat lloc a considerar la importància de les dimensions socials i culturals, com a complementàries a les més biològiques i individuals.

Entenem cultura en sentit ampli del terme, en sentit antropològic: valors, aprenentatges, actituds o comportaments valorats per un grup humà i que passen d’una generació a una altra. No estem parlant de inculcar uns valors o uns altres, estem parlant del procés general mitjançant el que totes les cultures humanes, pel fet de ser-ne, traspassen als membres més joves la seva visió del mon i aprenentatges bàsics i així les persones i les cultures tenen una continuïtat generacional. És important fer notar aquí que els processos de mediació no sempre són totalment conscients o controlats, sinó que com Bruner sosté, formen part de l’estil de vida tècnic-social humà. Així és com aquest autor nord-americà va estudiar i entendre el procés d’adquisició del llenguatge per part dels nens i nenes.

I que fan els mediadors? Feuerstein ens explica com els mediadors seleccionen els estímuls educatius, els emmarquen en l’espai i en el temps i també doten els estímuls de significat. Sense aquest procés de mediació no acabaríem de sortir dels models conductistes, centrats en connectar estímul amb resposta. Per l’individu, quan els mediadors no han actuat, es tradueix en un estat de desorientació i falta d’identitat cultural que el deixa en una situació desfavorable. Els mediadors ajuden en el procés de flexibilitzar la ment, d’estimular la confiança en les pròpies possibilitats i ajuden fonamentalment al que Feuesrtein observa com a característica més important de l’antropologia humana: la capacitat d’adaptar-se i canviar. La perspectiva de Feuerstein va ser introduïda a Catalunya i a Espanya fa uns anys per La Salle. Jo la vaig descobrir del Gmà. Ramon Farrés i vaig desenvolupar sobre aquesta perspectiva la tesi doctoral.

L’educació es pot entendre com a mediació. Així no seria possible educar sense traslladar, més conscientment o menys, una visió del mon, una actitud davant els objectes de coneixement i davant els altres. Els educands aprenen de tot, dels que se’ls hi ensenya conscientment i deliberada però també aprenen de l’exemple que se’ls dona. Per tant el contingut a aprendre no esgota la finalitat de l’educació. S’ensenya per la vida i el contingut és un mitjà. Des de la perspectiva que considerem no es pot prescindir d’aquesta dimensió, ja que està implicada en el mateix fet d’ensenyar i aprendre. Millor, per tant, fer-nos conscients de tots els processos involucrats en l’ensenyar i aprendre i així poder clarificar millor què suposa la interacció educativa i quins elements hi han implicats.

Una educació sense la dimensió de la mediació posa, per exemple, les coses més difícils a l’educació religiosa. Més enllà de transmissió d’informació, és important per l’educació religiosa que l’educand pugui relacionar el que aprèn amb la vida. Educar en la dimensió religiosa troba el seu encaix natural en entendre l’educació com a mediació.

Sobre l'aprendre a pensar

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dim. 10/1/2012)

Imaginar, recordar, planificar, resoldre problemes, redactar, calcular, memoritzar, meditar, ... Són activitats mentals diferenciades i que involucren àrees diferents del cervell. Ens referim a totes aquestes activitats amb una mateixa paraula genèrica: “pensar”. Pensar per tant no és una única i simple activitat mental, sinó moltes activitats diferents a vegades interrelacionades. Moltes activitats humanes requereixen del pensament. Pensem amb paraules, amb imatges, amb accions,... Anem al passat, anticipem el futur... Sempre que pensem, tanmateix, accedim al contingut de la nostra ment en el moment present. Pensar és potser l’activitat de la ment humana que més ens diferencia d’altres espècies. Pensant esdevenim conscients: ens identifiquem amb pensaments sobre nosaltres mateixos i així construïm una identitat i també una autobiografia. Perquè pensem podem anar construint qui som, de forma relacionada amb els qui ens envolten i amb els continguts de la nostra cultura. És un repte esdevenir conscients dels nostres pensaments i del seu potencial. Pensar és una activitat fonamental per la persona.

És lloc comú en els debats sobre educació considerar que l’educació bàsica hauria de permetre com a mínim desenvolupar “les quatre erres”, que són: “Reading, wRiting, aRithmetics i Reasoning”. Aquesta quarta R, pensar, ha anat guanyant en importància en la societat en la que vivim . Mai com ara les persones s’han hagut d’enfrontar amb tantes situacions en seva vida que requereixen aplicar el pensament (àmbits laboral o professional, de la pròpia salut, de les relacions interpersonals, de l’autoconeixement, també de l’espiritualitat). Pensar més i sobretot pensar millor és també una necessitat –com Sòcrates va intentar en el seu temps- per a crear una societat millor.

Recordo que en les seves conferències sobre aprendre a pensar en Josep M. Terricabras, amb el seu estil enèrgic i irònic característics, començava dient: “No s’ha d’ensenyar a pensar, de pensar ja se’n sap!”. No puc estar mes d’acord amb la segona part de la frase, sí, de pensar ja se’n sap. Només afegiria un matís a la primera part: Crec que s’ha facilitar l’aprendre a pensar, perquè del que es tracta es d’aprendre a pensar bé. I pensar bé no es una cosa que vingui tant donada, s’ha d’aprendre i exercitar. Ja Balmes en el seu Criterio posava en primer pla la importància de pensar bé per a afermar el criteri, destacant les dificultats i problemes que pot portar el pensament quan no està adequadament exercitat.

Parlant molt en general i sense entrar en detalls, els currículums habituals haurien de facilitar l’exercitació de l’aprendre a pensar en els “procediments” de les matèries i/o en espais i temps específics. Molts són els beneficis de treballar amb algun dels molts programes específics per aprendre a pensar, en l’assoliment d’aquesta finalitat d’aprendre a pensar bé. Exemples d’alguns programes específics, entre d’altres, són el PEI de Feuerstein o el PAI de Marian Baqués. Els educadors que treballin amb aquests o d’altres programes podran prendre més consciencia dels processos involucrats en el pensar bé, les diferents modalitats de pensament i la natura dialèctica del pensar. Els educands podran adquirir més vocabulari sobre el pensament, prendre també consciència de les diferents tipologies de pensament i de com aplicar el pensament a diferents situacions de la vida. La rellevància dels continguts i procediments apresos a l’escola està en que serveixin per la vida, sigui en els àmbits laboral, interpersonal, social, religiós... Treballar el pensament a l’escola, la quarta R, és treballar en aquesta direcció. L’objectiu és aprendre a pensar bé a l’escola per pensar bé també a la vida.

Salinger o la prefiguració d'una generació

(Article publicat a Catalunya Religió. Dc, 14/12/2011)

Hi ha llibres que són un testimoni. Així m’ho sembla el llibre de Salinger “El vigilant en el camp de sègol” (The catcher in the rye). Es un llibre que hem treballat amb els estudiants del Seminari de primer de Psicologia a Blanquerna. Els companys professors l’havien escollit perquè descriu aspectes psicològics de la personalitat d’un adolescent i en aquest sentit és molt ric en descripcions psicològiques. De totes formes voldria compartir una lectura alternativa, més enllà d’aquests interessants aspectes psicològics.

Salinger, nascut el 1919 i mort el 2010, va escriure aquest llibre, el més llegit seu (65 milions d’exemplars), el 1951. El relat explica el retorn d’amagat d’un estudiant a Nova York on viu la seva família, un cop expulsat de l’internat prestigiós en el que estudiava. Està escrit en primera persona, com explicant tot el que li va passant pel cap en les situacions que va vivint. Sembla que la base del relat serien uns apunts que un psiquiatra hauria fet escriure al protagonista. L’estil narratiu és realista amb la descripció de la vida al internat, dels seus companys d’habitació i els seus comportaments, la seva família, els costums socials de la vida Nord-americana...

Els temes que va tractant: la hipocresia de les costums, la cara amagada de la vida als internats, la faceta menys desinteressada dels professors, la sexualitat sense tabús i amb un llenguatge directe, la problematització de les relacions entre sexes, l’homosexualitat, la prostitució, l’alcoholisme, el suïcidi etc. El tema recurrent és la denuncia de la falsedat i la hipocresia dels costums de la classe mitjana nord-americana que començava a entrar en els feliços 5o’s. Aquest estil de vida tradicional propi del comunitarisme d’arrel calvinista que s’havia en bona part estalviat la cara fosca de les dues grans guerres. El caràcter del protagonista és impulsiu i ple d’ansietat, amb reaccions de disgust per tot i gairebé per tothom. Jutja tothom i només se’n salven algunes figures que el protagonista idealitza: un seu germà mort, la seva germana petita, unes monges catòliques que anaven amb un cistellet a recollir caritat pels pobres... Tanmateix la religió convencional amb les seves manifestacions (enterraments) la veu també plena d’hipocresia i la considera separadora de les persones: Al personatge li sembla que la religió separa persones en aquell context multireligiós nord-americà. 

El llibre va ser molt criticat quan va sortir pel llenguatge vulgar que feia servir, i la referència oberta i explícita a l’alcohol, la prostitució, el desig sexual,... Tampoc devien ser fàcils de digerir les crítiques constants als costums i l’aparent inconsistència del personatge, criticant a tothom i no assumint cap responsabilitat. Això en un entorn cultural protestant-calvinista, i amb un protagonista d’una família acomodada . Ara bé el llibre no és inconsistent. De fet apareixen una sèrie de temes col·laterals molt coherents: La psicoanàlisi, la fascinació per les filosofies orientals, la protecció de la imaginació infantil, la crítica als costums i a la moral tradicional,... Salinger potser es va quedar sol en el seu temps, potser va passar per trastornat (una mica ho sembla per la idealització que fa de la figura del seu germà petit mort prematurament i la tendència a culpar tot i tothom sublimant la seva mort), tanmateix uns anys més tard (els 64- 65 al campus de Berkeley, el 68 a París, etc...) una generació sencera va agafar aquest programa com a propi. Amb sensibilitats diverses i fenòmens nous es clar (Rock and Roll, drogues mes fortes que l’alcohol i el tabac, estil en el pentinat i el vestir,...). Diguem però de passada que aquesta és la generació que actualment dirigeix les societats actuals. No és estrany doncs que recomanin el llibre als adolescents, perquè és un retrat de la vida interior de l’adolescència d’una generació. El llibre es pot entendre doncs com la prefiguració d’una generació.

La metàfora del vigilant en el camp de sègol fa referència a una visió del protagonista que salva de caure per un precipici a nens que juguen i hi van caient. El protagonista (catcher) va, un a un, salvant aquests nens del seu destí de ser engolits per la societat. Aquesta dimensió de “salvar” les persones per crear una societat alternativa amb els valors del romanticisme, amb la creença amb la bondat natural de l’ésser humà, aquestes ganes de fugir i crear una societat amb unes bases noves, va ser uns anys més tard la il·lusió mobilitzadora de tota una generació que es va anomenar “hippy”. Aquest és el propòsit del llibre: proporcionar consciència, salvar la infantesa, entesa com a autenticitat, però també amb la característica manca de responsabilització pels problemes.

Salinger és un testimoni: Encara que el canvi generacional es va donar uns anys més tard de la publicació del llibre, molt abans, a principis de segle segons Toulmin, ja hi havia el bagatge cultural, científic i ideològic (Darwin, Freud, Einstein,...) per desmuntar el que s’ha denominat la Modernitat en la seva versió tecnocientífica i pragmàtica i els mecanismes socials que portava associada de defensa d’uns status-quo determinats. A principis de segle doncs tot estava apunt, però les dues guerres mundials van fer esperar a que tota una generació estes en disposició d’assumir aquest programa i a procedir al suposat desmuntatge. Les figuracions i ansietats quasi psicòtiques del protagonista es van fer reals en tota una generació, encara que la deriva contracultural ben aviat va ser assimilada per la cultura dominant, allò alternatiu va passar a ser oficial. Diuen que l’assassí de Lennon portava el llibre de Salinger sota el braç.

La excelencia universitaria, una oportunidad

(Article publicat a La Vanguardia. Dij. 15/12/11) 

Accés a la versió catalana

No es un reto nada fácil para nuestras universidades estar en los primeros puestos en los rankings internacionales. El modelo “Barça” no es fácilmente transportable a la universidad donde las distancias en presupuestos, indicadores de producción científica, premios Nobel formados en la universidad, etc. están muy condicionados por la historia y la tradición. Harvard o Columbia, hoy por hoy, quedan lejos. No vamos a entrar en detalles, pero también hay algunas variables en nuestro más rígido modelo que no ayudan. Hemos de abandonar el reto? De ninguna manera! 

ESADE e IESE, que están entre las mejores escuelas de negocios del mundo, nos muestran que la dirección a seguir puede consistir en realizar apuestas sectoriales. La visibilidad global de estos prestigiosos centros, además de su buen hacer, es posible porque hay un entorno, en este caso empresarial e innovador, donde escuelas-empresas se retroalimentan mutuamente. En esta línea contamos con otros “clusters” ya existentes como es el caso de las ciencias “Bio” -Biomedicina, Biotecnología-. Este “cluster” relaciona, mediante una institución coordinadora y promotora de la investigación e innovación como es Biocat, facultades de Medicina, hospitales, laboratorios farmacéuticos, y otras instituciones vinculadas con la salud. Otro “cluster” es el correspondiente al ámbito de las tecnologías de la Comunicación, con iniciativas como el 22@, y uniendo ingenierías, parques científicos y tecnológicos, infraestructuras de investigación e instituciones y empresas relacionadas con la comunicación. Estas apuestas de competición-colaboración proporcionan a estos “clusters” una visibilidad global. 

Hay otros ámbitos que, por nuestro bagaje, tienen también un gran potencial. Algunos ejemplos son: Arquitectura, que se puede relacionar con otras ingenierías de la construcción y –como dice Rifkin- con energías renovables!; Diseño, que se puede relacionar con la industria, el arte y las vanguardias artísticas; Cultura, con las industrias culturales y el sector editorial; o Deporte, que puede tener en el Barça su particular banderín de enganche. Estas apuestas, fundamentadas en valores sólidos existentes, más talento e innovación y la colaboración público-privada, pueden estirar de sectores económicos ya importantes de por sí e incidir además en otros como pueden ser el turismo o el ocio. También es imprescindible ser referentes en Educación, ámbito en el que destinamos muchos recursos y que puede unir instituciones educativas, de formación profesional y universidades. 

Todos estos “clusters” citados no serían viables sin unas buenas Universidades, que además se pueden retroalimentar de ellos. Seguramente no hay otro camino que el de la excelencia y visibilidad global. En este sentido es un buen síntoma que ocho universidades catalanas tengan el reconocimiento como “Campus de Excelencia Internacional” por parte del Ministerio de Educación, entre ellas recientemente la Universidad Ramon Llull. Enhorabuena a estas universidades! 

Estas apuestas bien coordinadas constituyen una verdadera estrategia de desarrollo regional, que puede ser también una referencia global. Además, en la medida que incide positivamente en sectores económicos, puede ser un elemento decisivo para salir de la crisis. 

Josep Gallifa 

Catedrático de la Facultad de Educación Blanquerna