Salinger o la prefiguració d'una generació

(Article publicat a Catalunya Religió. Dc, 14/12/2011)

Hi ha llibres que són un testimoni. Així m’ho sembla el llibre de Salinger “El vigilant en el camp de sègol” (The catcher in the rye). Es un llibre que hem treballat amb els estudiants del Seminari de primer de Psicologia a Blanquerna. Els companys professors l’havien escollit perquè descriu aspectes psicològics de la personalitat d’un adolescent i en aquest sentit és molt ric en descripcions psicològiques. De totes formes voldria compartir una lectura alternativa, més enllà d’aquests interessants aspectes psicològics.

Salinger, nascut el 1919 i mort el 2010, va escriure aquest llibre, el més llegit seu (65 milions d’exemplars), el 1951. El relat explica el retorn d’amagat d’un estudiant a Nova York on viu la seva família, un cop expulsat de l’internat prestigiós en el que estudiava. Està escrit en primera persona, com explicant tot el que li va passant pel cap en les situacions que va vivint. Sembla que la base del relat serien uns apunts que un psiquiatra hauria fet escriure al protagonista. L’estil narratiu és realista amb la descripció de la vida al internat, dels seus companys d’habitació i els seus comportaments, la seva família, els costums socials de la vida Nord-americana...

Els temes que va tractant: la hipocresia de les costums, la cara amagada de la vida als internats, la faceta menys desinteressada dels professors, la sexualitat sense tabús i amb un llenguatge directe, la problematització de les relacions entre sexes, l’homosexualitat, la prostitució, l’alcoholisme, el suïcidi etc. El tema recurrent és la denuncia de la falsedat i la hipocresia dels costums de la classe mitjana nord-americana que començava a entrar en els feliços 5o’s. Aquest estil de vida tradicional propi del comunitarisme d’arrel calvinista que s’havia en bona part estalviat la cara fosca de les dues grans guerres. El caràcter del protagonista és impulsiu i ple d’ansietat, amb reaccions de disgust per tot i gairebé per tothom. Jutja tothom i només se’n salven algunes figures que el protagonista idealitza: un seu germà mort, la seva germana petita, unes monges catòliques que anaven amb un cistellet a recollir caritat pels pobres... Tanmateix la religió convencional amb les seves manifestacions (enterraments) la veu també plena d’hipocresia i la considera separadora de les persones: Al personatge li sembla que la religió separa persones en aquell context multireligiós nord-americà. 

El llibre va ser molt criticat quan va sortir pel llenguatge vulgar que feia servir, i la referència oberta i explícita a l’alcohol, la prostitució, el desig sexual,... Tampoc devien ser fàcils de digerir les crítiques constants als costums i l’aparent inconsistència del personatge, criticant a tothom i no assumint cap responsabilitat. Això en un entorn cultural protestant-calvinista, i amb un protagonista d’una família acomodada . Ara bé el llibre no és inconsistent. De fet apareixen una sèrie de temes col·laterals molt coherents: La psicoanàlisi, la fascinació per les filosofies orientals, la protecció de la imaginació infantil, la crítica als costums i a la moral tradicional,... Salinger potser es va quedar sol en el seu temps, potser va passar per trastornat (una mica ho sembla per la idealització que fa de la figura del seu germà petit mort prematurament i la tendència a culpar tot i tothom sublimant la seva mort), tanmateix uns anys més tard (els 64- 65 al campus de Berkeley, el 68 a París, etc...) una generació sencera va agafar aquest programa com a propi. Amb sensibilitats diverses i fenòmens nous es clar (Rock and Roll, drogues mes fortes que l’alcohol i el tabac, estil en el pentinat i el vestir,...). Diguem però de passada que aquesta és la generació que actualment dirigeix les societats actuals. No és estrany doncs que recomanin el llibre als adolescents, perquè és un retrat de la vida interior de l’adolescència d’una generació. El llibre es pot entendre doncs com la prefiguració d’una generació.

La metàfora del vigilant en el camp de sègol fa referència a una visió del protagonista que salva de caure per un precipici a nens que juguen i hi van caient. El protagonista (catcher) va, un a un, salvant aquests nens del seu destí de ser engolits per la societat. Aquesta dimensió de “salvar” les persones per crear una societat alternativa amb els valors del romanticisme, amb la creença amb la bondat natural de l’ésser humà, aquestes ganes de fugir i crear una societat amb unes bases noves, va ser uns anys més tard la il·lusió mobilitzadora de tota una generació que es va anomenar “hippy”. Aquest és el propòsit del llibre: proporcionar consciència, salvar la infantesa, entesa com a autenticitat, però també amb la característica manca de responsabilització pels problemes.

Salinger és un testimoni: Encara que el canvi generacional es va donar uns anys més tard de la publicació del llibre, molt abans, a principis de segle segons Toulmin, ja hi havia el bagatge cultural, científic i ideològic (Darwin, Freud, Einstein,...) per desmuntar el que s’ha denominat la Modernitat en la seva versió tecnocientífica i pragmàtica i els mecanismes socials que portava associada de defensa d’uns status-quo determinats. A principis de segle doncs tot estava apunt, però les dues guerres mundials van fer esperar a que tota una generació estes en disposició d’assumir aquest programa i a procedir al suposat desmuntatge. Les figuracions i ansietats quasi psicòtiques del protagonista es van fer reals en tota una generació, encara que la deriva contracultural ben aviat va ser assimilada per la cultura dominant, allò alternatiu va passar a ser oficial. Diuen que l’assassí de Lennon portava el llibre de Salinger sota el braç.

La excelencia universitaria, una oportunidad

(Article publicat a La Vanguardia. Dij. 15/12/11) 

Accés a la versió catalana

No es un reto nada fácil para nuestras universidades estar en los primeros puestos en los rankings internacionales. El modelo “Barça” no es fácilmente transportable a la universidad donde las distancias en presupuestos, indicadores de producción científica, premios Nobel formados en la universidad, etc. están muy condicionados por la historia y la tradición. Harvard o Columbia, hoy por hoy, quedan lejos. No vamos a entrar en detalles, pero también hay algunas variables en nuestro más rígido modelo que no ayudan. Hemos de abandonar el reto? De ninguna manera! 

ESADE e IESE, que están entre las mejores escuelas de negocios del mundo, nos muestran que la dirección a seguir puede consistir en realizar apuestas sectoriales. La visibilidad global de estos prestigiosos centros, además de su buen hacer, es posible porque hay un entorno, en este caso empresarial e innovador, donde escuelas-empresas se retroalimentan mutuamente. En esta línea contamos con otros “clusters” ya existentes como es el caso de las ciencias “Bio” -Biomedicina, Biotecnología-. Este “cluster” relaciona, mediante una institución coordinadora y promotora de la investigación e innovación como es Biocat, facultades de Medicina, hospitales, laboratorios farmacéuticos, y otras instituciones vinculadas con la salud. Otro “cluster” es el correspondiente al ámbito de las tecnologías de la Comunicación, con iniciativas como el 22@, y uniendo ingenierías, parques científicos y tecnológicos, infraestructuras de investigación e instituciones y empresas relacionadas con la comunicación. Estas apuestas de competición-colaboración proporcionan a estos “clusters” una visibilidad global. 

Hay otros ámbitos que, por nuestro bagaje, tienen también un gran potencial. Algunos ejemplos son: Arquitectura, que se puede relacionar con otras ingenierías de la construcción y –como dice Rifkin- con energías renovables!; Diseño, que se puede relacionar con la industria, el arte y las vanguardias artísticas; Cultura, con las industrias culturales y el sector editorial; o Deporte, que puede tener en el Barça su particular banderín de enganche. Estas apuestas, fundamentadas en valores sólidos existentes, más talento e innovación y la colaboración público-privada, pueden estirar de sectores económicos ya importantes de por sí e incidir además en otros como pueden ser el turismo o el ocio. También es imprescindible ser referentes en Educación, ámbito en el que destinamos muchos recursos y que puede unir instituciones educativas, de formación profesional y universidades. 

Todos estos “clusters” citados no serían viables sin unas buenas Universidades, que además se pueden retroalimentar de ellos. Seguramente no hay otro camino que el de la excelencia y visibilidad global. En este sentido es un buen síntoma que ocho universidades catalanas tengan el reconocimiento como “Campus de Excelencia Internacional” por parte del Ministerio de Educación, entre ellas recientemente la Universidad Ramon Llull. Enhorabuena a estas universidades! 

Estas apuestas bien coordinadas constituyen una verdadera estrategia de desarrollo regional, que puede ser también una referencia global. Además, en la medida que incide positivamente en sectores económicos, puede ser un elemento decisivo para salir de la crisis. 

Josep Gallifa 

Catedrático de la Facultad de Educación Blanquerna

Celebració de la Festivitat del beat Ramon Llull

(Article publicat a catalunyareligio.cat Dim. 7/12/11)

La Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull celebra cada any la Festivitat del beat Ramon Llull, patró de la nostra Universitat. Enguany aquesta celebració va tenir diversos elements que voldria compartir.

L’acte va estar presidit per la Excma. i Mgfca. Rectora de la Universitat Ramon Llull Dra. Esther Giménez-Salinas i hi va intervenir el Degà de la Facultat Dr. Joan Martínez Porcell destacant la contribució que ha vingut fent la facultat en la celebració cada any d’aquesta festivitat que ha anat glossant, any rere any, les diferents dimensions de Ramon Llull. Enguany es va tractar la dimensió literària amb una conferència a càrrec de la Dra. Lola Badia, Catedràtica de Literatura Catalana Medieval i Directora del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona. La seva conferència portava per títol “El Llibre de Contemplació de Ramon Llull o l’emergència d’un continent literari”.

En la conferència la Dra. Badia va presentar el Llibre de contemplació en Déu de Ramon Llull (1271-1274). Es tracta d’un llibre de 7 volums i unes 1200 pàgines, que té versions catalana i llatina d’una primitiva redacció en àrab. L’obra està organitzada i estructurada per xifres que tenen un significat simbòlic, per exemple hi ha 365 capítols i prenen rellevància el 3 el 40 el 30 i el 10. Tracta temes teològics com la creació i la naturalesa de Déu o el Déu fet home i la Redempció. També tracta de la descripció de la realitat natural a través dels 5 sentits externs (convencionals) i els 5 sentits interns (cogitació, apercibiment, consciència, subtilesa i fervor). A més a més aprofundeix en temes de caràcter filosòfic com són: necessitat i contingència, sensualitat i intel·lectualitat, fe i raó, o predestinació i lliure albir. Hi ha quaranta-sis capítols dedicats al títol general d'amor i cinquanta-dos al d'oració. L’obra en el seu conjunt és una prefiguració de tota l’obra posterior de Ramon Llull en especial les primeres Ars.

La Dra. Badia va exposar com en el seu conjunt l’obra és tota una proposta literària que es presenta conscientment com una alternativa a la literatura cavalleresca del seu temps. Es, salvant les distàncies de temps (més de 300 anys) i d’estils, tota una alternativa literària com Cervantes va fer en el seu temps. La Dra. Badia la va denominar com una emergència d’un continent literari, glossant-ne la seva novetat (que no puc resumir aquí) i el seu valor en estar escrita també en llengua catalana. En el cas de l’obra de Llull tanmateix la difusió i influència posterior fou petita. Impressiona avui encara el sentit de globalitat i de síntesi, la voluntat d’explicar totes les realitats i l’organització simbòlica de les diferents parts articulades en un tot. Uns elements més en el redescobriment continuat de la genialitat de Ramon Llull. 

Un altre aspecte de l’acte fou la presentació de la nova etapa de la revista Comprendre a càrrec del seu director Dr. Armando Pego, professor titular de la facultat. Comprendre, Revista Catalana de Filosofia està coeditada per l’Editorial Herder i per la facultat de Filosofia. Francesc Arroyo a El País feia fa un temps una crònica elogiosa de la revista i la deia d’ella: “Hi ha petites joies que creixen en llocs inversemblants”, fent referència a la qualitat dels articles que s’hi publiquen. Aquesta anècdota la va recollir el Dr. Pego en la seva intervenció. La revista en aquesta nova etapa publica els articles en versió original amb un petit resum en anglès. Desitgem que la revista tingui la difusió i impacte que es mereix en aquesta nova etapa!

Hi hagué també un Interludi musical a càrrec de la Capella Sacra de Catalunya, que va presentar algunes peces que són part d’una Missa completa que aviat s’estrenarà. El Sanctus em va semblar molt majestuós amb un crescendo final molt expressiu. Desitgem també que aquesta estrena propera sigui tot un èxit.

Aquesta festivitat d’enguany estava precedida pel fet que en el mateix dia de la vigília del beat Ramon Llull morien dos professors: el Prof. Josep M. Via Taltavull de la Facultat de Filosofia i el Prof. Carlos Gallego de Blanquerna. Es tracta de dos professors que van ser molt apreciats per la nostra comunitat universitària i que se’ns feien molt presents en el record.

Moltes coses enguany, si. En definitiva una festivitat amb molts elements que contribueixen d’una manera molt significativa en el Ser de la nostra universitat.  

Sembla que Locke tenia menys raó que Chomsky

(Article publicat a Catalunya Religió. Dim. 28/11/11)

Vaig assistir recentment a una conferència sobre “la transparència del pensament humà”, del prestigiós investigador Mariano Sigman, investigador sobre la consciència, el pensament i el llenguatge des de la neurobiologia del cervell. Recerca neurobiològica pura, vaja. La conferència formava part d’un cicle de conferències sobre cervell i societat impulsat per la Dra. Mara Diersen, activa investigadora en neurociències, antiga professora de Blanquerna.

Va ser eloqüent l’explicació d’un experiment interessant utilitzant tècniques de neuroimatge cerebral: Escoltar paraules activa en els adults els lòbuls temporals i una àrea denominada àrea de Broca, en el cervell. Això era ja un fenomen conegut. L’àrea de Broca està implicada en l’articulació de la parla. Fins ara es pensava que escoltar activava aquesta àrea de Broca perquè hem après simultàniament de petits a escoltar i a parlar. Tanmateix, explicava Sigman, repetint aquest mateix experiment amb nadons de quatre mesos, ha resultat que en ells escoltar paraules activa les mateixes àrees, àrea de Broca inclosa, quan no han après encara a pronunciar cap paraula. Això és un signe clar pels neurocientífics que el cervell, en néixer, està preparat estructuralment per a desenvolupar el llenguatge.

Així la hipòtesi de Chomsky de que naixem amb un dispositiu innat per l’adquisició del llenguatge es veuria amb aquesta recent recerca molt reforçada. En canvi les versions anti-innatistes que tenen el seu referent més destacat en la perspectiva de John Locke no tindrien base real en el funcionament cerebral. Per tant un ambientalisme lingüístic pur, a l’estil Skinner o Bloomfield, quedaria en entredit.

A l’hora de les preguntes al conferenciant, a un científic del públic li costava acceptar haver de renunciar a la idea de la “tabula rasa”, i al molt seductor ambientalisme relativista, tant present en la ciència de base empirista. La ontologia realista semblava perdre el seu fonament. Em va semblar significatiu. Però era a partir del resultat de la pròpia ciència i de l’aplicació del mètode científic, a partir de recerques publicades en prestigioses revistes científiques , com s’arribava a aquesta conclusió. Es a dir no era ja una qüestió ideològica o de preferència. L’antiinnatisme no tindria la base científica que se li suposava. No naixem en estat de “tabula rasa”, digué Mariano Sigman.

I això, es clar, té conseqüències. La cultura, entesa com a producte del cervell, no seria una construcció arbitraria i relativa. Seria raonable pensar que la cultura respondria a unes estructuracions donades que tenen orígens previs a l’experiència individual. El relativisme pur perdria fonament. Aquesta línia de pensament debilitaria algunes de les bases en les que es fonamenta la cosmovisió cientificista pura a l’estil Frazer (1890). A més, si hi ha estructures innates, també des de la neurobiologia es podrà entendre i explicar el cor de l’home i la inevitable dimensió antropològica que l’obre a l’espiritualitat i la religió. La ciència de base empírico-lògica o positivista no podria donar compte de tota la Veritat. No és molt nou arribar aquí, ja ho sé, però si que és nou que s’hi arribi des de les neurociències basades en la neuroimatge funcional del cervell.

Relacions Església-Estat a Europa

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dim. 22/11/11)

La situació del diferent tracte a les universitats catòliques europees per part dels estats, explicada a l’anterior entrada, ens va portar a preguntar-nos per les causes d’aquesta situació. Com pot ser que en estats amb una forta empremta cristiana-catòlica, on l’educació obligatòria cristiana és concertada amb l’estat, valorin tant poc l’aportació de les universitats catòliques? Com pot ser en canvi que en d’altres països aquestes universitats siguin tractades a tots els efectes com a una universitat pràcticament pública? Respondre aquestes qüestions ens va portar al tema més ampli de les relacions Església-Estat a Europa i a estudiar els principis que regulen aquestes relacions per intentar explicar-nos d’on ve aquesta situació i perquè es dona.

Un comentari previ: En tractar el tema d’aquestes regulacions no entrarem en un aspecte important com és que actualment als estats d’Europa hi ha presència de diverses confessions, situacions que han començat a regular-se com a fenòmens nous que son, però que segurament tardaran un temps encara en traslladar-se del tot a les legislacions dels països. Si que tractem d’entendre en canvi la relació dels estats europeus amb la religió cristiana, que té una llarga tradició.

Per tractar un tema com aquest hem d’anar a la història. Cada país té les seves circumstàncies especials. Segur que haurem de simplificar una mica, però això no impedeix que puguem fer una anàlisi de conjunt en la que es perdran matisos segurament importants, però que ens permetran una interpretació.

John Madeley i Zsolt Enyedi (2003) varen proposar un marc per entendre comparativament les relacions Església-Estat a Europa. Aquest model inclou tres blocs de països històricament monoconfessionals (Catòlic, Luterà i Ortodox) separats per franges de territoris multiconfessionals. Els blocs monoconfessionals, pels autors citats, són:

-Sud Catòlic: Àustria, Bèlgica, França, Itàlia, Portugal, Eslovènia, Espanya.

-Nord Luterà: Dinamarca, Finlàndia Islàndia, Noruega, Suècia.

-Est Ortodox: Bielorússia, Bulgària, Grècia, Moldàvia, Romania, Rússia, Ucraïna.

Entre el Sud Catòlic i el nord Luterà hi ha -com dèiem- una franja de països de tradició multiconfessional: Alemanya, Irlanda, Holanda, Polònia, Suïssa o Regne Unit, fonamentalment. Hi ha també països que estan entre el Nord Luterà i l’est Ortodox. Tanmateix anem a fixar-nos en què passa entre els blocs anomenats com a bloc monoconfessional sud Catòlic i el multiconfessional Catòlic-Luterà, que són els que corresponen als països que ens interessava estudiar.

En cada un dels blocs citats els autors fan la hipòtesi que hi ha un patró distintiu pel que fa a les relacions Església-Estat, que s’ha de trobar justament en el fet del caràcter històricament exclusiu, majoritari o minoritari de les confessions. Cada país del bloc multiconfessional a més té les seves pròpies particularitats, que es deuen a les circumstàncies de com les confessions han reaccionat històricament als reptes i oportunitats en situacions de majories i minories.

Aquestes relacions condicionen qüestions com els subsidis de l’estat a l’Església, la interferència de l’estat en qüestions religioses, i un tema important que és com s’entén la neutralitat religiosa per part de l’estat. El tema que ens preocupava de la consideració de l’aportació de les universitats catòliques és una conseqüència dels temes anteriors.

Vàrem observar com en els països de tradició multiconfessional, sigui el catolicisme majoritari o minoritari, no hi ha un tracte especial per les universitats catòliques, que en general estan ben integrades al sistema i ajudades per l’estat. La neutralitat de l’estat en aquests països vol dir que la qüestió religiosa no interfereix, és a dir que, en un context de tradició multiconfessional, totes les iniciatives siguin religioses o laiques són tractades per igual, de forma neutral per part de l’estat.

En el sud Catòlic en canvi la neutralitat s’entén de diferent manera. En general en aquests països el tracte de la confessionalitat és molt més problemàtic. Hi pot haver excepcions. Una excepció amb el cas de les universitats és Bèlgica, explicable per la proximitat amb Holanda. La Universitat Catòlica de Lovaina -per exemple- està integrada en el sistema d’educació superior a tots els efectes.

Tanmateix Madeley y Enyedi remarquen que, com dèiem, els països de tradició monoconfessional interpreten diferentment la qüestió de la neutralitat de l’estat. Per la influencia de la revolució Francesa i la reacció a la mateixa, així com la implantació de l’estat Napoleònic, amb la tradició després de conflicte entre l’Església i l’anticlericalisme, finalment va quedar afectada aquesta qüestió. Els autors citats exposen com es van generar uns consensos basats en assumpcions lliberal-il·lustrades que actualment conculquen el principi de neutralitat religiosa i privilegien les creences seculars per damunt de les religioses, posant la religió als marges de la vida social. Això afecta la consideració de l’aportació de l’Església en l’educació superior a l’igual que a altres aspectes de les relacions Església-Estat. 

Així doncs mentalitats explicables per oposicions històriques i consensos en un moment donat estan condicionant les creences d’avui, que es tradueixen finalment en lleis concretes, que afecten finalment la realitat. És bastant significatiu que en els estats de tradició multiconfessional es respecti el principi de neutralitat real per part de l’estat. Tanmateix amb l’aparició de noves religions a l’espai públic, la consideració d’un cert multiconfessionalisme serà tard o d’hora inevitable. Això hauria de portar als nostres països a reflexionar i a instituir una més autèntica neutralitat de l’estat en qüestions religioses.

Autors citats:

John Madeley i Zsolt Enyedi (2003). Church and State in contemporary Europe: The chimera of neutrality. Londres: Frank Cass Publishers.

Les Universitats Catòliques Europees

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill. 14/11/11)

Les Universitats Catòliques són una realitat ben viva a tot el món. La constitució apostòlica de Joan Pau II “Ex corde Ecclesiae” comença expressant com la Universitat Catòlica és “nascuda del cor de l’Església” i exposa com, en aquesta Universitat, cercar la veritat en els diferents camps de coneixement es combina amb la certesa de saber la Font de la Veritat. Les Universitats Catòliques tenen orígens temporals diferents, algunes es remunten fins a la mateixa fundació de la institució universitària, altres es varen instituir un cop establerta ja la Universitat moderna, reial o estatal, altres més recents responen a l’impuls del Concili Vaticà II o s’han creat per circumstàncies diverses en les darreres dècades. Unes estan vinculades a les Diòcesis, altres a la Companyia de Jesús, altres a La Salle, altres a diverses institucions catòliques. També hi ha les Universitats Pontifícies vinculades directament a la Santa Seu.

A Europa la majoria d’aquestes Universitats estan integrades en la FUCE (Federació d’Universitats Catòliques Europees) de la que l’antic rector de la Universitat Ramon Llull -Dr. Miquel Gassiot- va ser-ne president. Un aspecte que va preocupar al Dr. Gassiot durant la seva presidència fou la diversitat de situacions en els diferents països pel que fa a la legislació, finançament per part de l’estat, control estatal en aspectes fonamentals com és l’expedició de títols, l’admissió d’estudiants, la selecció de professors o bé el funcionament dels òrgans de govern. Aquests són aspectes clau en la vida universitària.

Així doncs el Dr. Gassiot, amb el seu entusiasme característic, va decidir estudiar en detall aquestes situacions diverses. Per això vàrem treballar conjuntament (jo llavors feia de vicerector) en un estudi que es va basar en un qüestionari que varen contestar els rectors de les Universitats de la FUCE. Vàrem posar en comú tota la informació en una Conferència General a la Universitat Cardinal Stefan Wyszyński de Varsòvia. Aquests materials varen permetre la realització de la declaració d’Eichstätt, realitzada a la Katholische Universität Eichstätt-Ingolstadt . Recentment la revista Journal of Church and State ha publicat en forma d’article aquesta recerca. Aquest article es pot consultar a:

http://jcs.oxfordjournals.org/content/early/2011/05/19/jcs.csr009.extract

Aquest estudi posa de manifest com a Europa hi ha una gran variabilitat de situacions en el tracte per part dels estats a les Universitats Catòliques. Alguns dels aspectes generals que passem a exposar breument són:

Pel que fa al estatus jurídic de les Universitats Catòliques, alguns països les tracten exactament igual com a qualsevol altra universitat pública o estatal del seu territori. En aquests països les Universitats estan plenament integrades en el sistema d’educació superior. Hi ha també països o regions que tenen la figura del Concordat amb la Santa Seu que regula l’estatus legal de les Universitats Catòliques del territori. En altres casos les Universitats Catòliques tenen o bé una legislació especial o bé són tractades com a universitats privades. A França, excepte algun cas, com el de les Universités Catholiques de l’Ouest, de Lille o de Lyon, l’estat no permetia l’ús del mot Universitat, excepte per les Universitats públiques i per això s’havien denominat com “Institut Catholique”. Les excepcions es fonamentaven en qüestions de caràcter històric (L’estudi citat contribuí a que la situació a França comencés a flexibilitzar-se en aquest punt). Hi ha també les Universitats Pontifícies sota la jurisdicció de la Santa Seu, com hem dit. Hi ha, per altra banda, peculiaritats especials com es el cas de que en alguns països (Portugal per exemple) hi ha una única Universitat Catòlica a tot el país, amb vàries subseus, o a l’altre extrem a Espanya, que amb la legislació d’Universitats privades, hi hagueren moltes iniciatives que varen seguir el camí que va encetar la Universitat Ramon Llull, com a primera universitat privada reconeguda a Espanya. També és divers i interessant d’estudiar l’estatus diferencial dels estudis de Teologia als diferents països (ho deixarem per més endavant en una altra entrada de bloc).

La situació financera en general va paral·lela a la situació legislativa. Mentre hi ha països (per exemple Bèlgica, Holanda, Alemanya o Polònia) en els que les Universitats Catòliques reben un finançament igual que el de les Universitats públiques, en altres països no hi ha cap mena de suport financer per part de l’estat a aquestes universitats. A Espanya concretament es va haver de treballar per aconseguir igualtat de tracte en qüestions com beques pels alumnes, ajudes competitives per la recerca dels professors, ajuts per biblioteques o per serveis, etc. Això ho recorden molt bé els Drs. Coll i Gassiot que van tenir, com a primers rectors de la Universitat Ramon Llull, un paper cabdal en establir amb les administracions diferents (també la catalana) un marc de joc mínimament equitatiu. Això donant per suposada la que ha estat fins ara una total exclusió en el finançament bàsic. Es xocant que fins i tot a la laica França les Universitats Catòliques, per raons de tipus històric o la feina que es reconeix que fan, reben aproximadament un 30% del seu pressupost per part de l’estat! Aquesta dada va contribuir, per exemple, a que Universitats com Deusto o Navarra comencessin a rebre més recursos de la seva comunitat autònoma.

No tot és simple, perquè més finançament vol dir també més control en processos interns i així a vegades algunes de les Universitats Catòliques que tenen tradició de ser considerades com a quasi públiques, a base de tenir els mateixos sistemes de promoció de professors, sistemes de govern, selecció d’alumnes, etc., tot plegat ha portat a que pugui semblar que la denominació com a Universitat Catòlica sigui només una qüestió històrica, però no tingui res a veure amb el funcionament de la universitat, que és a tots els efectes com una universitat pública més. També hi ha algun cas d’aquests. A l’article citat s’estudia amb detall la situació de cada país.

La conclusió és que hi ha una gran diversitat i que aquesta té una explicació en la tradició de cada país. Sobta que en un Espai Europeu d’Educació Superior comú hi hagi tantes diferències. La tradició de cada estat és el que pesa. Però ara, un cop coneguda aquesta diversitat i el valor de la presència de les Universitats Catòliques, ens podem preguntar: Perquè la situació és tant diversa? Perquè els estats tracten tant diferentment les Universitats Catòliques? Què ho pot explicar? A la propera entrada de bloc donarem un intent d’explicació.

Antoni Brufau investit com a doctor honoris causa a l’IQS

(Article publicat a Catalunya Religió. Dim, 2/11/11)

La setmana passada es va celebrar a l’IQS la cerimònia d’investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull del Dr. Antoni Brufau Niubó. Faré unes reflexions sobre el significat d’aquest acte i unes altres sobre la seva rellevància.

A la universitat medieval el doctorat proporcionava l’autorització per a realitzar docència a qualsevol universitat. La utilització del llatí com a llengua comuna europea i la cosmovisió cristiana en la que havien nascut les universitats, facilitaven la circulació de professors molt abans d’això que s’ha denominat l’Espai Europeu d’Educació Superior. A les universitats europees d’avui dia, malgrat l’evolució dels coneixements i malgrat també el caràcter públic o estatal de la majoria d’elles,  resten encara alguns aspectes que recorden els seus orígens com a institucions nascudes en el cor de l’Església. Un acte ben significatiu en aquest sentit és el de concessió del grau de doctor “honoris causa”.  Rebre el doctorat “honoris causa” suposa rebre el reconeixement com a doctor per la via de l’honor més que per la via habitual que bé podríem denominar -parafrasejant l’expressió anterior- com a “laboris causa”. Són mereixedores d’aquest reconeixement persones, que per la seva trajectòria professional o cívica, la universitat -a proposta d’alguna de les seves facultats- vulgui distingir i honorar.

S’ha conservat en la cerimònia de reconeixement d’aquest grau honorífic un ritual especial del que no s’acostuma a conèixer del tot els seus orígens i el seu sentit. La quasi-litúrgia d’aquest acte ens recorda molt clarament les arrels de la universitat, que  les hem de trobar en el fet que eren institucions de l’Església, abans que aquestes es passessin a ser reials i estatals. Un primer element és el vestit acadèmic format per la toga, la muceta i les punyetes, que és una evolució dels hàbits clericals dels doctors de les primeres universitats. Així per exemple Sant Tomàs –dominic-  ensenyava a diferents universitats europees, i és avui el patró de les universitats. El birret és el signe distintiu del grau de doctor, i l’element visible que simbolitza aquest grau. El color del birret, així com el de la muceta,  indiquen l’especialitat. A la universitat espanyola: blanc per Teologia, blau fosc per ciències, blau clar per lletres, vermell per dret, groc per medicina, etc. El color negre, molt elegant, correspon al magnífic rector. El Dr. Brufau va estar investit amb un birret de color taronja que correspon a una disciplina més nova a la universitat com és l’Economia. Aquest color semblant a butà trobo que fa per aquesta professió que darrerament per la crisi econòmica ens hem d’escoltar tant, i era molt encertat pel cas ja que és gairebé el color corporatiu de la companyia del Dr. Brufau. Al començament de l’acte es forma una comitiva colorista amb el claustre de la Universitat, amb els doctors més nous al davant, els més antics o amb càrrecs a la universitat al darrera i amb el rector, en el nostre cas rectora, al final de la comitiva. La diferenciació de colors indica la diversitat de disciplines.

L’acte s’inicia amb l’entrada de la comitiva sense el doctorand, la rectora un cop llegida l’acta de nomenament demana que se’l vagi a buscar, cosa que fa el professor que el patrocina en nom de la facultat. Un cop el doctorand està a la sala, sense birret, el professor que el patrocina fa una intervenció elogiant els mèrits del candidat. Acte seguit la rectora li lliura el títol de doctor, li imposa el birret (signe de doctor), li lliura uns guants blancs (símbol de puresa) i un anell (per segellar dictàmens professionals). Finalment li dona una abraçada fraterna acollint-lo així com a nou membre de la comunitat acadèmica. El nou doctor fa un discurs i el rector realitza també una intervenció final. Per cloure l’acte surt la comitiva acadèmica, ara ja amb la incorporació del nou doctor. Participar en aquest acte com a professor, formant part de la comitiva, proporciona una sensació de fraternitat i identificació amb els companys de claustre, encara que siguin de disciplines molt allunyades i diferents, la sensació compartida de que tots som una universitat, que estem units en la diversitat. Entrar sense el doctor reconegut i sortir amb ell a la comitiva és el signe d’acollida i de lligam amb el nou doctor amb el que a partir d’ara ens uneix aquest vincle.   

L’IQS és el centre de la Universitat Ramon Llull que més havia preservat aquesta tradició, fins i tot en temps quan en moltes universitats s’acostumava a prescindir d’aquests elements de la  tradició. Entre doctors honoris causa de l’IQS hi ha fins i tot dos premis Nobel! Quan va començar la Universitat Ramon Llull, encara que moltes universitats públiques anaven perdent aquests elements rituals, vàrem adoptar l’estil de l’IQS i el vàrem adaptar al conjunt de la Universitat Ramon Llull. Als primers doctors honoris causa de l’IQS se’n han anat afegint molts d’altres de totes les especialitats i d’un indiscutible prestigi acadèmic i/o social.

El Dr. Tricàs, degà de la IQS School of Management, va fer l’elogi dels mèrits del Dr. Brufau, exposant magistralment la seva trajectòria professional. En la seva lliçó com a nou doctor el Dr. Brufau ens va parlar de les incerteses del context econòmic que estem vivint apuntant algunes claus i proporcionant algunes idees per tractar de cercar solucions. No puc reproduir aquí ni la llista dels mèrits indiscutibles del candidat ni tampoc el seu el discurs complet. Tampoc citaré les aportacions del magnífic discurs de la rectora. Recolliré només algun aspecte del discurs del nou doctor que em sembla ben significatiu.  

Entre les aportacions del Dr. Brufau, pel que fa a la situació de l’economia mundial, va parlar-nos d’una triple incertesa provocada per: els canvis en la governança mundial en un nou equilibri internacional, els problemes relacionats amb l’energia i el medi ambient i els canvis que s’estan produint en el sí de la societat. Ben significativament en la seva reflexió sobre els aspectes energètics, apostà per trobar alternatives al petroli, fomentant les energies renovables. Tenint en compte que presideix una companyia petrolera –Repsol- és tot un signe de fins a quin punt hi ha una necessitat de canvi de model energètic. Per la sortida de la situació d’incertesa crisi apuntà algunes idees: Innovació, talent i globalització i en concret més Europa. Insistí en que cal apostar per el talent, saber distingir-lo, trobar-lo, estimular-lo i reconèixer-lo per incentivar la innovació. El talent –digué Brufau- és el tret distintiu que pot aportar Europa en el mon globalitzat d’avui. Segurament molts aspectes altres àrees del mon poden fer-los igual o amb més eficiència que nosaltres els europeus. El valor afegit nostre ha de ser la innovació fonamentada en el talent. Hem de ser audaços i creatius –digué en acabar-. Unes ben interessants reflexions i propostes en un entorn ben apropiat.

Vaig pensar que en aquell acte s’estava unint l’antic amb el nou: el vell ritual de la Universitat europea, amb el coneixement mes nou de l’Economia en resposta als problemes actuals i futurs. Això em va portar a pensar també que el diferencial del talent europeu, pel que apostà el Dr. Brufau, necessitarà perquè es pugui desvetllar de l’ànima europea. I l’ànima europea, com ens recorda el ritual del doctorat honoris causa, té arrels cristianes. Segurament que per tal que aquest vell arbre que és Europa torni a produir fruits haurà de tornar a alimentar-se de les seves arrels.