Francesc Sagrera i la Federació de Joves Cristians de Catalunya

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill. 23/7/2012)

El recordat P. Josep Liñan va escriure el 2006 el llibre “Francesc Sagrera, avançat forjador de ciutadans”. En ell explica la biografia d’aquest singular escolapi i en recull alguns dels seus més importants escrits. Ens detindrem en un aspecte del pensament de Francesc Sagrera, a qui vàrem presentar en una anterior entrada de bloc, a propòsit de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, moviment fundat a finals de 1931 pel Dr. Albert Bonet i Marrufat i en el que Francesc Sagrera va col·laborar.

Era el 1932, uns temps no gens fàcils per l’Església ni per la societat, doncs es començava a manifestar la divisió (pors, odis,...) que uns anys més tard va acabar en la guerra que tots coneixem. “El temps és dolent, però Deu és bo”, deia Francesc Sagrera. Hi havia un sector de l’Església, segurament no majoritari i en el que participava Francesc Sagrera, que sintonitzava amb els valors de la justícia social a partir de la Doctrina Social de l’Església. Pensaven que calia reconquerir la massa treballadora embaucada per l’odi als grans explotadors i aquesta visió, explica Josep Liñan, no sempre era ben compresa per tothom. Per altra banda també a l’aula amb els seus alumnes, Francesc Sagrera educava en els valors de la llibertat, la responsabilitat, la justícia, la ciutadania, i els valors democràtics, concebent l’aula com una petita república. A més Francesc Sagrera es va comprometre amb els Cercles d’Estudi de la Federació de Joves Cristians, que concebia –com explica Josep Liñan- com un autèntic moviment de renovació de Catalunya, que ell esperava i desitjava i que es va malograr per la guerra del 36 i totes les seves conseqüències. 

Vegem en aquest context dues reflexions del mateix Francesc Sagrera i fem-ne algun comentari:

“Voleu saber, els romàntics panegiritzadors de les institucions caigudes, quin és l’estat religiós i moral de l’actual joventut? ... Un 5% escàs compleix els seus deures religiosos!”...”Tinguem la fortalesa de mirar-lo cara a cara, aquest fet; de contemplar-lo, aquest poble estimat, en altre temps cristià, i avui submergit per culpa nostra en les tenebres de la incredulitat i el vici”... “Redrecem-nos: el fet és davant nostre, tràgic, aclaparador. Cal una acció prompta, immediata, directa, heroica, diríem; exercida amb seny i caritat en els medis més allunyats a nosaltres”... “Heus ací el camp d’acció del Fejocisme. A les fàbriques, a les oficines, als tallers, a la terra, als cafès, en els rengles mateixos dels nostres actuals perseguidors, hem d’anar a cercar els nous prosèlits”.

Anotació nostra: La denominada secularització de la societat actual, de la que sovint parlem, no és nova i les seves causes són remotes. La societat catalana ja havia experimentat amb força aquest fenomen. Encara que després, amb el règim sorgit de la guerra civil, la situació es va redreçar com sabem, les arrels tanmateix ja estaven posades i eren bastant fondes. I quines formes d’encarar el fenomen tenia l’Església catalana de llavors, l’Església que havia entès el dinamisme de la democràcia? Ens pot donar alguna pista per actuar en la situació present? Seguim amb el pensament de Francesc Sagrera a propòsit de l’ideal del Fejocisme, amb un text que és prou eloqüent per respondre per si mateix a aquestes qüestions. I amb aquestes paraules i reflexions de Francesc Sagrera iniciem uns dies de vacances i desitgem als lectors un bon estiu! La veu de Francesc Sagrera (1932):

“No, no es tracta de fer un ‘cafè’ (volia dir un club tancat), ni un ‘partit’, ni una ‘societat’, ni una ‘congregació’ tant sols: l’esperit fejocista no és esperit de divisió, ni de rivalitats, ni de partidismes. Diríem que ha de ser el denominador comú de tots els ‘partits’, l’aglutinant de totes les ‘societats’ i com el principi vital de totes elles, aspirant a constituir aquella formosa unitat en la varietat, principi de tota harmonia i de tota bellesa; però jamai ha de ser una escissió, ni una nota diferencial”... “Aquest encongiment, aquesta estretor, aquesta eterna mania de voler empresonar l’esperit dintre el recinte estret i asfixiant d’una ‘societat’ determinada, posem per cas la més inofensiva i anodina, és ben bé un símptoma de la greu anèmia espiritual que fa tant temps patim; però aquest esperit de secta raquític i mesquí, no és ni serà mai l’esperit cristià, aquell esperit de llibertat evangèlica d’horitzons infinits, ni tampoc és l’esperit de la Federació; altrament nosaltres no hauríem entès mai un borrall del Fejocisme”...”Diríem que més que una concreció material d’individus, el Fejocisme és una idea, és un culte, és un esperit; i que el seu temple i el seu cenacle és el cor, és l’ànima dels joves i de les multituds, sedecs de Veritat i d’Amor”.

Les generacions de Catalunya (2)

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Lun. 2/7/2012)

Continuem amb el tema de les diferents generacions, després de l’entrada introductòria anterior. Ho fem, tal i com vàrem anticipar, amb la generació de persones que tenen ara aproximadament entre 52-54 anys i 67-69 (durada generacional de 15 anys). Si hagués de fer un tractat més sistemàtic segurament començaria per altres generacions, però exposo primer les que puc identificar com a més properes. 

Internacionalment a aquesta generació (especialment en els països anglosaxons) se la coneix com la generació del “baby boom”, fent referència a l’explosió demogràfica posterior a la II Guerra Mundial (A Espanya el “baby boom” demogràfic va arribar més tard). Aquesta generació a la que ens referim va viure amb gran intensitat la seva joventut, que ja sabem com influeix decisivament en les experiències generacionals. Alguns dels seus representats varen pertànyer a la generació que es va denominar també com a “hippie”, que es va expressar en una forma de vestir, de portar els cabells llargs, de participar en protestes, etc. Aquell moviment juvenil va donar-se a tot el món: Berkeley 65 per la llibertat d’expressió, Paris-maig 68, etc. Per a Toulmin aquesta generació representa la recuperació de la modernitat de l’humanisme en unes societats “modernes”, però tecnòcrates i molt autoritàries, que aquesta generació va començar a qüestionar i a desmuntar. Efectivament, després del col.lapse amb la segona Guerra Mundial, aquesta generació “babyboomer” es va posicionar contra l’”statu quo” imperant, volent construir una societat diferent, sobre unes bases que ja s’havien vingut preparant des de principis del segle XX, però que les dues grans guerres havien posposat. A vegades aquesta experiència renovadora alguns la van intentar portar a la pràctica: vida en comunitat alternativa i al marge del sistema social, búsqueda de nous referents (religions orientals, naturisme, experiències noves a partir del consum de substàncies, etc.) A Espanya -i a Catalunya amb més intensitat- la lluita democràtica contra la dictadura, encara va carregar de més raó aquesta generació, que va tenir més motius per la seva lluita. I no només va tenir motius sinó que a més a més va tenir èxit, quan es va poder iniciar un nou règim polític democràtic, coincidint amb l’impuls de la intensitat juvenil d’aquesta generació.

Recordem que estem interpretant com les experiències juvenils acaben marcant les visions del mon i la realitat d’una generació. Així doncs aquesta generació tendeix a creure que hi ha una alternativa de societat diferent i que lluitant col·lectivament es poden canviar les coses. El Dr. Miquel Tresserras, explicava en la lliçó inaugural d’aquest curs a la URL, com en el maig del 68 francès hi havia assemblees i també líders acceptats (a diferència del moviment dels indignats d’ara que no semblen acceptar la representació política). Aquesta generació sí que creia en la representació pública i en la dimensió col·lectiva, amb una híper-consciència de la importància del factor polític, encara que sigui per crear una comunitat apart. Hi va haver doncs una dimensió moral important, que per algunes coses segur que és útil però per altres no tant, perquè per exemple aquests esquemes a alguns els van portar cap a un cert maniqueisme de blanc o negre, tot o res, o a postures existencials difícils de portar a terme per poc realistes, encara que eren moralment conseqüents (hem conegut alguns casos dramàtics d’això). En general aquesta postura es segueix manifestant en molts representants d’aquesta generació, en la següent forma: Quan hi ha una discrepància entre l’ideal i la realitat, tendeixen a creure que el que s’ha de canviar és la realitat per acostar-la a l’ideal. Aquesta característica, que en principi pot semblar un tret desitjable, pot ser també limitadora, especialment quan l’ideal és una ideologia “alternativa” com les que estaven de moda en aquells anys. Per posar un exemple d’això, perquè ho entenguin els lectors joves: Pels líders de la universitat de llavors, els partits d’esquerres que hi ha ara haguessin estat considerats com a partits burgesos, adaptats al sistema, col·laboracionistes, etc. L’únic que valia i que era “representable” era una alternativa total i en el seu estat més pur.

Hi hagué dues sensibilitats principals dintre aquell idealisme: una més radical, que podríem expressar amb el lema “sexe, drogues i rock and roll” (Recordem com aquesta generació va viure grans canvis en les experiències relacionals i emocionals). Amb l’efecte incontrolat -i desconegut llavors- de les addiccions al final aquesta radicalitat va acabar essent molt passiva. L’altra sensibilitat podríem dir-ne, més “xiruquera” o “kumbaià” que aquí a Catalunya es va expressar amb la “Nova Cançó”, per exemple. Musicalment això seria la distància que va del “Canet Rock” a les “Sis hores de Cançó”, o internacionalment dels Rolling Stones fins als més adaptats i més “bons nois” Beatles. En qualsevol cas sempre calia transmetre algun missatge moralitzador a la societat: que hi ha una alternativa de societat diferent, millor que la present i per la que s’ha de lluitar, amb un esforç col·lectiu i contra l’individualisme. Seria llarg desgranar els molts influxos intel·lectuals d’aquesta generació. Destaquem la combinació de Marx (en allò social-material) i Freud (en allò relacional-emocional-instintiu) com a paradigmàtica.

I com va evolucionar aquí aquesta generació? Amb la democràcia a Espanya molts representants d’aquesta generació varen arribar molt aviat a llocs de gran responsabilitat. Estaven allà i la societat democràtica que començava era també jove i necessitava impuls que no podia venir del règim anterior (tot i que amb el temps hem pogut veure la reconversió del règim anterior amb una perspectiva més àmplia). Tornant al que ens ocupa hem de dir que potser no va ser una generació sempre prou ben formada (alguns no havien tingut oportunitat de formar-se i recordem també les vagues a les universitats, els aprovats generals,... ). Tanmateix eren en el lloc oportú en el moment oportú i, per l’edat actual dels seus membres, és la generació que està encara en la major part del llocs de responsabilitat i lideratge de la societat ara mateix. I alguns han tingut grans responsabilitats des de fa molts anys i des de que eren molt joves. Per exemple: El gruix del professorat de les universitats públiques és d’aquesta generació (recordem el cas dels PNN –professors no numeraris- que van passar a numeraris de forma massiva), bona part dels dirigents polítics fins fa ben poc eren d’aquesta generació, molts dels responsables i directius d’organitzacions i empreses, etc... De totes maneres molt pocs membres d’aquesta generació varen mantenir les experiències juvenils generacionals fins a les últimes conseqüències, i la majoria es varen anar adaptant pragmàticament (hi ha exemples de molt contrast). El que si va quedar com a tret psicològic generacional és aquella relació ideal-realitat que comentàvem.

Respecte la Religió: Molts van rebre educació bàsica religiosa a l’escola (quan el règim de Franco estava en la seva plenitud). Tanmateix el contrast entre l’educació religiosa rebuda (amb tics autoritaris dels que alguns encara es queixen) i l’experiència alliberadora antiautoritària posterior va ser tant fort que alguns varen acabar identificant: religió-règim-autoritarisme. Això va portar a alguns a distanciar-se del cristianisme i a pensar que la religió formava part del mon anterior que volien canviar. Simultàniament alguns assumien tanmateix sense més problema visions dogmàtiques (no vull dir tothom) que finalment s’han demostrat efímeres. Molts també, amb al estil generacional propi, van implicar-se tanmateix en moviments d’Acció Catòlica (en els mons intel·lectual, obrer, educatiu, etc.) amb l’impuls del Concili Vaticà II. 

En definitiva la generació dels internacionalment anomenats “babyboomers” va ser una generació que va buscar alternatives en les formes d’organitzar la societat, decididament contra tota forma d’ autoritarisme, de forma assembleària, i fins i tot si cal apel·lant a vegades a una altra autoritat, o bé creant una alternativa de societat-comunitat al marge del sistema. En allò personal van ser una generació que creia alliberar-se de molts tabús i que buscava una més gran autenticitat respecte els costums convencionals i tradicionals, percebuts i criticats com a buits i falsos. Podria estendre’m i parlar d’altres àmbits (conflictes amb la generació dels pares, emancipació econòmica, etc...). Ja vaig anticipar que tractaria de donar unes pinzellades, com un esbós de cada generació, sense pretendre tancar el tema ni voler donar cap lliçó sistemàtica, sinó tractant d’entendre com i perquè es manifesten les diferències generacionals. Deixo doncs aquí aquest primer esbós generacional i seguiré en l’entrada propera de bloc amb una altra generació.

Les generacions de Catalunya (3)

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill. 9/7/2012)

En l’entrada anterior tractàvem d’explicar alguns dels trets de la que podem denominar com a la generació adulta gran. Anem a tractar a continuació la generació immediatament anterior, és a dir la generació adulta-jove. “Els 40’s són la maduresa de la joventut i els 50’s la joventut de la maduresa” deia Victor Hugo. Tractarem d’explicar les experiències generacionals i com aquestes configuren alguns trets de la generació de les persones que tenen ara aproximadament de 37-39 a 52-54 anys. Aquesta generació es va batejar amb un nom ja fa uns anys: Se la va denominar “la generació x”. I perquè va rebre aquesta denominació? Doncs perquè estava molt clar que era una generació completament diferent i amb unes experiències generacionals molt allunyades de les de la generació anterior. Ara bé, tot i que se sabia que existia com a generació diferenciada, no se sabia ben bé com era. Era com una generació “incògnita”, segurament per això se li va posar el nom de “x”. Essent molt marcat l’estil generacional precedent intrigava fa uns anys conèixer aquesta nova generació que semblava no tenir llavors un perfil definit. I a Catalunya i a Espanya aquesta generació representa demogràficament l’autèntic “baby boom”. El canvi generacional respecte la generació posterior, entorn el 1975-77, ve marcat a més, pel canvi de règim polític espanyol.

Tractarem aquesta generació sobretot per contrast amb la generació anterior, que vàrem exposar en l’entrada de bloc precedent. Quines van ser les seves experiències adolescents i juvenils, que tal i com venim suposant, marquen les experiències generacionals? I com és aquesta generació? També partirem de certa experiència personal, desenvolupada a partir del coneixement directe de moltes persones d’aquesta generació: molts dels professors de la meva facultat hi pertanyen, la majoria dels pares i mares de l’escola dels meus fills també, però també els meus germans i bona part de la meva família extensa (cosins, família política), són d’aquesta generació. Tanmateix aviso, per si de cas, que en el que vaig a escriure no penso amb ningú en concret.

La denominada “generació x” va viure la seva joventut ja en una època democràtica. S’havien acabat abruptament les manifestacions i les lluites per les llibertats que havien portat a terme altres generacions. A més va ser un temps d’il·lusió positiva pel futur que s’estava obrint, amb creixement continuat (un cop superada la crisi del petroli) i de progrés i obertura a tots nivells de la societat. Varen ser uns anys molt optimistes i de consolidació de la democràcia amb alternança política. L’adopció de costums més lliberals, la major llibertat d’opinió, el millor coneixement del que passava a la resta del mon, la vivència de la transformació de la societat, varen ser factors molt presents en aquells anys. Aquesta generació, per altra banda, va tenir molt més accés als estudis (batxillerat, FP i estudis superiors) i en general l’educació que varen tenir va ser més actualitzada que la de les generacions precedents. Molts varen tenir ja l’ensenyament en català. El sistema educatiu havia canviat amb la reforma de Villar Palasí: És la generació dels que varen fer la EGB i el BUP. S’havien acabat els batxillerats elemental i superior i amb ells la “Formación del Espíritu Nacional”, el Llatí, i començava l’Anglès a substituir el Francès... També s’ha de tenir en compte que aquesta generació ja va estudiar en règim de coeducació de forma generalitzada des de petits. A la universitat s’havien acabat les vagues i les assembles i ara només s’hi anava a estudiar. Recordo dels meus primers anys a la Facultat alguns dels estudiants, que ja començaven a ser d’aquesta generació, enfrontant-se amb els més grans perquè volien deixar de fer assemblees i fer classe!

Havíem parlat de la cançó i la música i aquí podem assenyalar també un canvi generacional que va lligat a les formes de diversió. Comença d’una forma més generalitzada una cultura que podríem denominar com la cultura de la “diversió nocturna”, per l’endarreriment progressiu de l’hora de tornada a casa, primer els dissabtes i progressivament altres dies. No vol dir que generacions anteriors no anéssin també de “tasques” nocturnes, però la idea aquesta de la festa que s’allarga fins la matinada, l’anada massiva a locals d’oci i discoteques, amb una diversió preparada com a forma de consum es generalitza més i més en aquesta època. La música, amb major presència internacional, i també segurament més comercial, amb algunes figures que essent de la generació anterior connecten amb aquesta generació. Comença a desagradar tanmateix tot el que soni a cançó “de protesta” o ideològica, s’acaben els recitals que havien sigut tant massius, i en general es valora la música més internacional. Aquí es dona un fenomen particular amb el denominat Rock Català, que connecta amb aquesta generació. En general els joves d’aquesta generació tanmateix tornen a recuperar una estètica personal més cuidada, influïda ja pels models que projecten els mitjans de comunicació i el cinema. Això es concreta, per exemple, en un vestir més arreglat, la importància de les “marques”, cabell més curt els nois i major posat de “bons nois/es”. Com a factor molt influent hem de tenir en compte que la dècada dels 80’s, quan van ser joves, va ser la de Reagan i després, a principis dels 90, la de Bush-pare als USA. I recordem que no havia caigut encara el mur de Berlín! Els valors individualistes, de la responsabilitat en l’acció individual, amb una postura combativa i centrada en l’eficàcia, enlloc de la confiança de la generació anterior en el sistema social i en el col·lectiu, es van anar imposant. Amb la caiguda del mur (1989) hi va haver la sensació de victòria d’aquests valors. Així els valors del liberalisme pragmàtic, social i econòmic, segur que van ser valors implícits en els models que es projectaven en els mitjans de comunicació i en els que s’emmirallava la generació jove d’aquells anys. La disposició de bens de consum dels personatges de Hollywood i el seu esperit individualista, aventurer i realitzador, ben segur van fascinar aquesta generació.

Es una generació que va buscar i busca el benestar personal, anant molt més enllà que la generació dels seus pares en estàndards de benestar. Saben que cal treballar per aconseguir objectius i segurament són menys revolucionaris i confiats políticament, més “possibilistes” comparats amb la generació anterior. No vol dir que s’identifiquin políticament més amb partits “de dretes”, sinó que el to generacional té un tarannà podríem dir-ne més conservador. Compte que no volem alimentar el tòpic que la generació anterior era progressista i aquesta conservadora políticament. Trobaríem exemples creuats per desmentir això molt evidents, si hi pensem per un moment. Ens referim a un tarannà més que unes o altres opcions polítiques.

El que volem dir és que, a diferència de la generació anterior, quan es planteja una disjuntiva entre l’ideal i la realitat aquesta generació es decanta per canviar la realitat i per postures realistes i possibles. És a dir que ja no aplica allò de “tesi-antítesi”, dinàmica social, confrontació d’idees, etc... sinó que intenta explicar-se els canvis en funció de les accions individuals que els produeixen. Perquè s’entengui bé, el denominat “estil Guardiola” seria un exemple paradigmàtic d’aquesta generació: Enfocament en els resultats, bon to i absència de discussió ideològica, èmfasi en el que cal fer per assolir resultats pràctics. És una generació més pragmàtica i -dèiem- potser més individualista, cosa que pot ser una bona qualitat però que també té la limitació de que quan no es veuen possibilitats de progrés, a vegades alguns membres d’aquesta generació poden haver-se acomodat i renunciat a projectes i il·lusions més elevades, per una més gran estabilitat que ja satisfà les seves expectatives immediates. 

Aquesta generació va ser de jove mes exigent amb els estàndards en comoditats de vida respecte la generació anterior, que s’arriscava a començar projectes, relacions, etc. sense tenir-ho tot tant ben parat. Per exemple en la generació que ens ocupa, quan es casava una parella, esperava a vegades anys i anys a tenir un pis ben arreglat, que no hi falti res, si pot ser de propietat, cosa que contrasta amb la ràpida emancipació i menys expectatives de acomodament de la generació anterior. Això va voler dir viure més anys a casa amb el pares (alguns fins els 30, 35...), menys conflictes intergeneracionals, però també va portar a moltes de les parelles a casar-se molt més tard i això va comportar de retruc un retard progressiu en l’edat de la dona a tenir els fills, en la mesura que també estudiava i tenia un desenvolupament professional. Res diferent al que va passar també a altres països però aquí amb uns anys de retard. 

Aquesta és la generació que ara mateix té els fills en edat escolar o en els primers anys de la universitat. Si en una parella els seus membres no estan a l’atur, moltes vegades treballen els dos, i fan un gran esforç. A més pel sistema d’avui tenen moltes despeses econòmiques: Són la majoria dels que encara paguen les hipoteques que van fer en aquells anys de bonança, tenen també moltes despeses pels fills,... Sort en tenen moltes vegades de l’ajuda dels avis, tant amb la criança dels fills i, en alguns casos, recentment també amb la crisi hem vist com l’ajuda dels pares ha estat també econòmica. Aquesta generació més pragmàtica finalment vol que tot funcioni, tenir serveis eficients, seguretat, confort. Així doncs és una generació exigent envers la societat i la política bàsicament perquè els estàndards siguin alts i tot funcioni. Si una cosa no funciona és per alguna causa que s’ha de poder identificar i algú ho ha d’arreglar. Respecte la generació anterior hi ha una tendència a centrar-se en coses concretes i pràctiques, defugint la confrontació ideològica.

Malgrat el tarannà exposat, per dir-ne d’alguna forma, més conservador o tradicional tanmateix alguns varen experimentar també un allunyament de l’Església, malgrat el que hem comentat de la responsabilitat individual i un aparent major tradicionalisme en els costums. Segurament la religió alguns la van entendre de forma contrastada amb les experiències juvenils individuals de diversió, i amb els models projectats pel cinema o la TV on la religió ja sabem que no hi era mai present. Un exemple d’aquest tarannà generacional podria portar a que a alguns no els agradés gaire rebre “lliçons” ideològiques, ni tampoc morals, sobretot en aspectes que podessin limitar la llibertat individual. Altres tanmateix, ben segur, han trobat en la religió una forma d'ampliar la seva llibertat personal.

Hi ha una característica molt generalitzada d’aquesta generació, que és que encara que, com dèiem és una generació molt ben preparada, no van tenir tantes facilitats com la generació anterior per accedir ben aviat a llocs de alta responsabilitat. Així que molts es varen dedicar a treballar en un context que ja estava emmarcat i tancat, sense tantes oportunitats per la promoció i per la innovació i la creativitat. Això és una situació natural, però el que ha passat és que molts representants d’aquesta generació han experimentat quelcom així com un tap, o un “sostre de vidre” a les institucions, que han estat més dirigides per les generacions anteriors. A vegades això alguns ho han viscut conflictivament amb l’experiència d’estar liderats per persones percebudes com a menys preparades (no és el meu cas, eh?), i quan hi ha hagut poques oportunitats de canviar i progressar professionalment, alguns ho han viscut malament. Per exemple a la universitat pública, com dèiem, fins fa poc hi va haver un bloqueig de places un cop els PNN van ser numeraris i això va fer que alguns bons professors tinguessin poques oportunitats de promoció als nivells superiors. Podríem trobar altres exemples semblants. El repte col·lectiu dels propers anys serà el relleu generacional que probablement portarà a canvis molt notables a la societat quan aquesta generació preparada i demogràficament important faci aquesta substitució natural en el lideratge social.

Podríem seguir, però ja hem esbossat amb una mica de detall una altra generació. Acabem remarcant que no tothom és igual, que cada persona és un mon, però si que hi ha uns trets que són bastant generacionals, que no han de servir per jutjar les persones sinó per tractar d’entendre-les. Seguirem amb altres generacions passat l’estiu, per no abusar de la paciència dels amables lectors amb l’èmfasi de varis articles dedicats a un sol tema.

Les generacions de Catalunya (primera part)

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill. 25/6/2012)

Amb l’arribada de l’estiu i amb la graduació de noves promocions a la universitat tenim la sensació d’un final d’etapa. L’activitat pren un ritme més relaxat i el temps és molt bo per acabar d’escriure algun article pendent o per renovar els programes pel curs vinent. Amb aquest clima em proposo abordar, d’una manera més fresca i menys sistemàtica i acadèmica, el tema de les generacions d’avui a Catalunya. Es un tema que havia anticipat que tractaria. Es un bon moment per fer-ho, justament perquè vull tractar-lo d’una forma més aproximativa i informal. No seguiré una forma habitual acadèmica, sinó que barrejaré coneixements amb experiència directa de gent que he conegut d’edats diferents i de llocs diferents. Presentaré cada generació com fent-ne un retrat impressionista, sense pretendre donar-ne un perfil totalment acabat. Vull anar una mica més enllà de fer una caricatura, tampoc vull donar el tema per acabat o tancat, sinó donar unes idees aproximatives, com un esbós, que serveixin també per fer consideracions sobre aspectes rellevants per el diàleg entre generacions, que és important pel traspàs de les experiències d’una generació a una altra i, com és fàcil d’intuir, és un tema important pel país i per la religió. 

Vaig escriure uns articles previs en aquest bloc en els que recollia què és una generació i com es formaven les generacions. Allà vàrem destacar la importància de les experiències adolescents i juvenils com a fonament de les experiències generacionals i també tractàrem sobre la durada d’una generació que, després de fer vàries consideracions, xifràvem en 15 anys. No podem tanmateix prendre aquesta xifra com una xifra matemàticament exacta sinó aproximativa. Seguint aquelles consideracions que ja havíem fet tractarem el tema de quines són les generacions actuals.

El punt de partida és –com deia- poc acadèmic, es tracta d’una sensació personal: la sensació que sempre he tingut d’haver nascut en uns anys on es produeix un canvi generacional. És a dir que els que són més grans que jo són d’una generació molt diferent i molt contrastada respecte els que són més joves. Podria trobar infinitat de persones com a exemple d’això que escric. Ja he dit que no pretenia fer una ciència exacta sinó un treball aproximatiu, en el que espero que el lector em segueixi. Efectivament, les persones tan sols dos o tres anys més grans que jo són -de forma molt contrastada- molt diferents, generacionalment parlant, que les persones de dos o tres anys menys. Es a dir que he viscut, en diferents èpoques de la meva vida, amb la sensació d’estar en un punt d’inflexió generacional, estant exposat i podent-me identificar en unes èpoques més i en altres menys amb cadascuna de les dues generacions. Com que ja sóc una mica gran, vaig néixer el 1960, he tingut ocasió de comprovar en diferents contextos socials i culturals el que vaig a exposar en successives entrades de bloc. Com que és una percepció molt evident vaig intentar entendre perquè passava i vaig donar-hi una explicació. Per la meva feina he conegut moltes persones diferents, amb professions diferents, de la Catalunya urbana i de la Catalunya interior, i he tingut moltes ocasions per contrastar el fet generacional.

Una prèvia: parlaré de les persones d’una forma general. Ja sé que es podrà dir: doncs jo conec algú que no és així, o “jo no sóc així”. També aviso que a vegades a un no li agrada veure la seva imatge projectada, com en un mirall. Intentaré presentar una imatge “carinyosa” de cada generació, però es podran intuir virtuts i defectes. Com que presentaré experiències generacionals identificables potser no tothom les interpreti de la forma com ho faré aquí, és a dir per contrast amb altres generacions. Una forma de veure com és una generació és comparar-la amb les altres. Atenent al contrast es veuen els aspectes diferencials. Em centraré efectivament a donar més rellevància a les diferències. He de dir tanmateix que em basaré com he dit en la observació de moltes persones al llarg dels anys i que intento fer una aproximació fenomenològica, és a dir que no dono el tema per tancat, sinó que entenc que és dinàmic i amb que noves dades és susceptible d’evolucionar.

La primera generació que exposarem és la generació adulta gran. Això vol dir persones nascudes aproximadament entre 1943-45 i 1958-60 (regla dels aproximadament 15 anys). Tenen ara entre 52-54 i 67-69 anys. Pertanyen a aquesta generació la majoria dels meus amics, bona part de la gent diversa amb la que m’ha anat relacionant per la meva feina, en molts ambients diferents i –com deia- de nivells socioeconòmics i culturals diferents. Seguiré en la propera entrada de bloc.

En què es diferencia una universitat d'inspiració cristiana

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill. 18/6/2012)

Ha sortit el segon número del suplement de ‘Vida Nueva Catalunya’, que està dedicat en bona part a la formació dels cristians, com a “una necessitat que s’ha de cobrir, sobretot en els temps actuals, per tal que puguin donar compte d’una fe raonada, sòlida i profunda”. Vaig tenir la oportunitat de dialogar sobre aquest tema en una entrevista en aquest suplement amb el jesuïta Llorenç Puig, director del centre Cristianisme i Justícia i amb la religiosa de la Companyia de Maria, Maria Claustre Solé, professora a la Facultat de Teologia de Catalunya i a l'ISCREB. Aprofito l’avinentesa per desitjar sort i també un bon futur a aquesta iniciativa comunicativa. Voldria també animar als lectors a que llegeixin l’entrevista completa amb les tres visions complementàries. Aquell diàleg em va suggerir algunes reflexions respecte la universitat d’inspiració cristiana. Davant el model predominant d’universitat pública a Espanya hi ha l’alternativa universitària, de servei públic des de la iniciativa social, que representa la universitat d’inspiració cristiana. Quines característiques qualitatives diferencials té aquesta proposta universitària?

Abans d’explicar-ne alguns dels seus trets hem de dir que, per tenir qualitat, el primer que segur que ha de ser una universitat d’inspiració cristiana és ser una bona universitat. Això vol dir que la seva qualitat ha de poder ser mesurada i comparada amb els paràmetres internacionals de qualitat en educació superior amb qualsevol altra institució de qualitat. Seria llarg aquí ara estendre’m en les dimensions d’aquesta qualitat més genèrica. Posem-ne una com a exemple: la qualitat de la recerca. Una universitat que no contribuís a l’esforç de la recerca, que els seus professors no fossin reconeguts per la seva qualitat acadèmica, no seria mai considerada una bona universitat, i no passaria de ser una “acadèmia” però amb el sentit pejoratiu del terme, com li agradava dir a l’anterior rector de la Universitat Ramon Llull Dr. Miquel Gassiot. Per altra banda la rectora de la universitat Ramon Llull, Dra. Ester Giménez-Salinas, en un acte recent a ESADE, organitzat per la Càtedra de Lideratges i tot debatent el tema de la governabilitat en l’àmbit universitari i les diferències sector públic-sector privat, va exposar, entre altres coses interessants, com una bona universitat ha de complir a més una altra condició: “no pot ser una institució amb ànim de lucre”. També al mateix temps demanava que no es podia discriminar, des de l’estat, una bona universitat pel fet de ser privada en el finançament públic de la recerca, que és un esforç col·lectiu de tota la comunitat científica i acadèmica, cadascú en els seus diferents àmbits de coneixement.

Anem ara a la pregunta inicial: Quins trets específics de qualitat ofereix una universitat d’inspiració cristiana, a més de la qualitat més genèrica citada? No pretenem respondre des de els documents del Magisteri, la teoria o els idearis, sinó des del que es concreta finalment en pràctiques institucionals. Vegem-ne algunes de les dimensions, presents amb major o menor mesura, també depenent dels estudis que es tracti:

Una primera dimensió és que ha de formar bons professionals. I això en una societat dinàmica i cada vegada més exigent és un repte permanent. Els professionals universitaris no poden ser avui uns mers tècnics o aplicadors de coneixements sinó que, en la societat del coneixement en la que estem, han de ser també creadors de coneixement. Una dimensió molt important de la recerca universitària és, per tant, que permeti formar bons investigadors dintre els seus àmbits professionals. Així doncs els estudiants en el seu procés de formació han de passar a tenir un rol actiu, enlloc de un rol passiu amb el coneixement. Per això la universitat ha d’estar permanentment oberta a la racionalitat i a l’argumentació i fomentar processos creatius i de canvi. El que valia ahir potser no serveixi per demà. Es l’actitud d’estar confiadament en el present amb una mirada atenta vers el futur, quelcom que és natural al fer d’una institució d’inspiració cristiana.

Una altra dimensió és la formació integral. Aquesta pot estar reforçada per la presència o l’estudi de les Humanitats, l’Antropologia, les diferents Ciències Religioses,... No n’hi ha prou amb estudiar les matèries de la pròpia especialitat, cal tenir una part del currículum per cobrir la necessitat de formació de totes les dimensions de la persona i també la dimensió religiosa i espiritual. Una matèria important a remarcar aquí, per qualsevol professió, és la Ètica professional. En ella hi ha el model de professional-persona que es vol formar. L’Ètica no és exclusiva de la Universitat d’inspiració cristiana, tanmateix l’Evangeli li dona l’accent especial que permet anar més enllà d’aquestes “ètiques de mínims”, que estan de moda, però que quan hi ha conflictes, no sempre son suficients. Això donaria per més...

Un aspecte que també seria llarg, i sobre el que ja havíem escrit, és la importància competències genèriques o transversals. Per exemple: la responsabilitat, la capacitat pel treball en equip, la creativitat, la capacitat de comunicació, de lideratge i emprenedoria... No són exclusives de la universitat i és més fàcil de dir que treballar-les realment, perquè per això cal que hi hagi espais i temps en els plans d’estudis. Es una dimensió important, perquè el model de persona i professional ha de traduir-se les pràctiques educatives de les institucions. No podem dir per exemple “és important la responsabilitat” i que no hi hagi espais o formes d’interacció per fomentar-la, o fins i tot que la pràctica contradigués les expectatives... Moltes d’aquestes coses són possibles, en la universitat d’inspiració cristiana, precisament perquè hi ha espais d’interacció, com per exemple els Seminaris, que faciliten el diàleg i que permeten a més compartir perspectives sobre els temes i problemes entre professors-tutors i estudiants. Treballar en aquests entorns sobre temes d’actualitat, per exemple, permet anar compartint criteris sobre temes delicats que preocupen als joves, cosa que contribueix a fer aquest pont entre el coneixement teòric i la vida. No sempre els valors que surten i es comparteixen són els del món en el que viuen els joves. Aquests espais doncs permeten també obrir perspectives a la visió cristiana raonada. No seria possible tot això sense els professors que, dintre el valor universitari de la llibertat de càtedra, molts tenen també el valor del testimoniatge. Queda pendent per una altra entrada tractar el tema tan important del professorat.

Alguns dels altres elements són: la Pastoral Universitària, que hi és també en les universitats públiques. O l’acció cultural a través de cursos, conferències, universitats d’estiu, etc. que tenen finalment un impacte social i cultural. Aquí la universitat d’inspiració cristiana tendeix ponts entre sectors professionals diferents de la societat, agents diferents (públics i privats) i institucions cristianes. Una anècdota: En una reunió amb rectors europeus de la EUA (European University Association) que tractava el tema de l’impacte cultural de la universitat, un representant d’una universitat pública catalana, del que no diré el nom, va dir: “De fet hem de reconèixer que la universitat (es referia a la pública) no té cap mena impacte cultural”. Tots els rectors europeus presents a la sala van protestar visiblement, discrepant enèrgicament en les diverses successives intervencions davant el que acabaven d’escoltar..... Una universitat pot ser universitat sense impacte cultural?! La universitat d’inspiració cristiana si que aspira a tenir impacte cultural.

En resum: La universitat d’inspiració cristiana és una alternativa que té unes propostes i formes de funcionament diferenciades. Tracta de reunir tots els elements possibles per formar la persona de l’estudiant que, més enllà de sistemes i programes, esdevé el centre i el protagonista de la Universitat. És una realitat que acull estudiants cristians i també estudiants no cristians, un àmbit on proposar, compartir, dialogar, i permetre també presentar -al costat de les especialitats- la raonabilitat de la fe. ...I ser-ne testimoni en contextos tan fortament secularitzats com son els contextos universitaris i intel·lectuals en el nostre país.

Com es viu la religió als Estats Units?

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill. 11/6/2012)

No pretenc esgotar el tema de com es viu la dimensió religiosa en un país multiconfessional com els Estats Units i quin lloc hi té el catolicisme (aproximadament un 24% de la població) en un context on el protestantisme és majoritari (aproximadament un 51%), però on hi ha altres minories religioses no cristianes, alguna ben influent. Tampoc vull aprofundir en què suposa la religió per aquella societat, un país amb tradició de llibertat religiosa. Donaria per molt, però em vaig a centrar a explicar una experiència més vivencial i a fer-ne alguna reflexió. 

Vaig viure un any i mig als Estats Units, en diferents estats, diferents mides de ciutats, i amb presència religiosa cristiana diferent. Una sèrie de trets em van cridar l’atenció sobre la forma com es viu la religió cristiana de manera bastant generalitzada: el fort sentit de comunitat, la qualitat de les celebracions religioses: La cura amb els cants, les homilies, l’acolliment de les persones de fora la comunitat, etc. Segurament vaig tenir una mica de “síndrome de l’expatriat” que et fa veure les virtuts de tot allò de fora, que associes a l’experiència intensa d’estar immers en una realitat nova que et sorprèn. Tanmateix amb la distància del temps ho relativitzes, que aquí també sabem fer les coses bé!

En el que volia entrar és a explicar una experiència concreta: Durant les diverses estades als US vaig conèixer i relacionar-me sobretot amb persones del món intel·lectual i de la universitat i vaig poder copsar com és tractada la religió en aquests àmbits a partir de detalls molt senzills. Per exemple, durant varis mesos una beca de la fundació nord-americana Eisenhower em va permetre que m’entrevistés amb un centenar de persones dedicades a la política i la gestió universitàries de diferents punts del país: professors i investigadors d’universitat, rectors, instàncies federals, agències de qualitat, etc. Al que anava: En aquestes visites vaig descobrir que quan deia en la meva autopresentació “sóc catòlic”, l’interlocutor normalment somreia i acollia la frase com amb una certa complicitat i normalment pronunciava algun comentari positiu. Sovint no anava a més la conversa, però a vegades sí que continuava i l’interlocutor m’explicava la seva relació amb el cristianisme. Indefectiblement l’acolliment era positiu, era com dir: A més a més d’altres coses: la família, d’on un és (Barcelona!), el que un fa, on treballa (URL!), què pensa o viu,.. ser una persona religiosa és interpretat com “ser una persona correcta i positiva per la seva comunitat”. Amb aquest acolliment positiu et deien quelcom així com: “me’n alegro!”. Tant és així que vaig incloure aquesta dada en la meva autopresentació, jo que estava acostumat que aquí, en el nostre context intel·lectual, es considera una dada sense rellevància i que alguna vegada no és entesa positivament. Cal remarcar que estava –com he dit- en el món acadèmic universitari. El contrast amb el que passa aquí és evident.

Dues reflexions senzilles, que segurament s’haurien de matisar més, però que avanço:

Primera que, potser perquè els Estats Units és un país relativament nou, potser per la tradició de llibertat religiosa, sigui perquè sigui, però la religió és –en general- considerada una dimensió positiva per la persona. Una persona religiosa és equivalent a persona amb principis, que contribueix a la seva comunitat, preocupada pels altres,… Això no vol dir que considerin que s’hagi de discutir sobre temàtica religiosa (diferències doctrinals, particularitats de cada religió...) normalment no ho fan, perquè entenen que no s’ha d’entrar en la llibertat individual de que cadascú pugui viure segons la seva fe. És una forma d’entendre el pluralisme.

Segona: Les religions en general es creu que realitzen una contribució positiva a la dimensió col·lectiva, a l’espai públic. Potser per la tradició de pragmatisme i utilitarisme, però la religió té un valor social reconegut, sense que aquesta dimensió disminueixi les altres esferes de la vida. Un país doncs, a vegades considerat des d’aquí com individualista i materialista, però on la modernitat i el progrés no tenen res a veure amb marginar la religió. En general a Europa, i molt a Espanya, la modernitat ha entès que la religió ha de restar en una esfera privada, i sovint això vol dir que no s’ha de mencionar, que no ha de comptar. Als Estats Units compta, encara que no es parli massa d’una o altra religió, com per no crear desacord. Una perspectiva a considerar des d’aquí. No sembla que hi hagi moltes opcions més que desenvolupar marcs per acollir la pluralitat real, en el context multicultural i multireligiós en el que també vivim... i valorar l’aportació positiva que les religions fan a la societat.

50 números de la revista “Educació Social, revista d’intervenció sòcio-educativa”

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill, 4/6/2012)

Deu d’estar aquests dies ja a les llibreries, o bé està apunt de sortir, el número 50 de la revista “Educació Social, revista d’intervenció sòcio-educativa”. Cinquanta números és una bona ocasió per fer una reflexió sobre el camí recorregut i el significat que ha tingut i té aquest projecte editorial. 

Amb l’inici dels estudis d’Educació Social el 1992 la Fundació Pere Tarrés va ser innovadora en molts aspectes i un d’ells va ser la creació el 1995 de l’esmentada revista “Educació Social, revista d’intervenció sòcio-educativa.” Per la meva part he tingut l’experiència acadèmica agradable i interessant de formar part del comitè científic d’aquesta revista des dels seus inicis, així que puc ser testimoni de la feina feta.

Aquesta revista està dirigida en primera instància als professionals de l’Educació Social, però també ha sabut anar incorporant el rigor acadèmic d’una revista en la que també hi escriuen professors d’universitat de diverses universitats espanyoles. Des del principi es va decidir fer dues edicions, una en català i l’altra en castellà, perquè es volia que fos una revista de referència a tot l’estat sobre l’Educació Social, disciplina que estava naixent i en la que la Fundació Pere Tarrés va ser pionera. Per això es volgué des dels inicis que en el comitè científic hi participessin professionals i acadèmics d’altres llocs de l’estat on hi havia una tradició d’Educació Social amb perspectives i enfocs semblants als d’aquí a Catalunya. Una altra característica de la revista és que està organitzada en monogràfics: Cada número tracta un tema monogràfic d’interès per diferents àmbits de la professió. Des de fa uns anys es va decidir que la revista estes a RACÓ un portal de revistes en accés obert (on es poden consultar “on line” els números antics).

La notícia recent és que aquesta és la revista més consultada de totes les de la base de dades RACÓ i rep el 50% de les consultes de totes les revistes de la Universitat Ramon Llull. El 2011 la versió castellana va rebre 40992 visites i la versió catalana 26678. Són moltes per ser una revista d’aquestes característiques. I, perquè es produeix aquest èxit? Doncs perquè amb els 50 números publicats i disponibles, la qualitat dels col·laboradors i l’interès de les temàtiques que es tracten, fan que les persones que busquen informació sobre els temes que s’hi han tractat la trobin en aquesta revista. Es impressionant la varietat de les temàtiques i autors que s’hi poden trobar i que ara no puc resumir perquè francament no es pot fer una selecció parcial. S’ha anat doncs consolidant com una revista de referència a nivell estatal, tal com des del començament aspirava a ser.

Això és especialment important en el moment actual, ja que l’Educació Social ha passat a ser un grau, i per tant a poder desenvolupar màsters oficials i doctorats, és a dir s’ha consolidat com a titulació universitària. Així la revista afronta una nova etapa en la que la realitat universitària serà molt més important i present. La revista està ben posicionada per tenir les característiques de qualitat d’una revista acadèmica. El repte actual és com fer-ho sense trair el principi originari de que sigui també útil pels professionals.

Desitgem que segueixi l’encert que ha tingut fins ara l’equip responsable de la revista, encert en l’actualitat i interès dels continguts. Enhorabona a la Facultat Pere Tarrés-URL per aquests 50 números i per molts anys!