Les Universitats Catòliques Europees

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill. 14/11/11)

Les Universitats Catòliques són una realitat ben viva a tot el món. La constitució apostòlica de Joan Pau II “Ex corde Ecclesiae” comença expressant com la Universitat Catòlica és “nascuda del cor de l’Església” i exposa com, en aquesta Universitat, cercar la veritat en els diferents camps de coneixement es combina amb la certesa de saber la Font de la Veritat. Les Universitats Catòliques tenen orígens temporals diferents, algunes es remunten fins a la mateixa fundació de la institució universitària, altres es varen instituir un cop establerta ja la Universitat moderna, reial o estatal, altres més recents responen a l’impuls del Concili Vaticà II o s’han creat per circumstàncies diverses en les darreres dècades. Unes estan vinculades a les Diòcesis, altres a la Companyia de Jesús, altres a La Salle, altres a diverses institucions catòliques. També hi ha les Universitats Pontifícies vinculades directament a la Santa Seu.

A Europa la majoria d’aquestes Universitats estan integrades en la FUCE (Federació d’Universitats Catòliques Europees) de la que l’antic rector de la Universitat Ramon Llull -Dr. Miquel Gassiot- va ser-ne president. Un aspecte que va preocupar al Dr. Gassiot durant la seva presidència fou la diversitat de situacions en els diferents països pel que fa a la legislació, finançament per part de l’estat, control estatal en aspectes fonamentals com és l’expedició de títols, l’admissió d’estudiants, la selecció de professors o bé el funcionament dels òrgans de govern. Aquests són aspectes clau en la vida universitària.

Així doncs el Dr. Gassiot, amb el seu entusiasme característic, va decidir estudiar en detall aquestes situacions diverses. Per això vàrem treballar conjuntament (jo llavors feia de vicerector) en un estudi que es va basar en un qüestionari que varen contestar els rectors de les Universitats de la FUCE. Vàrem posar en comú tota la informació en una Conferència General a la Universitat Cardinal Stefan Wyszyński de Varsòvia. Aquests materials varen permetre la realització de la declaració d’Eichstätt, realitzada a la Katholische Universität Eichstätt-Ingolstadt . Recentment la revista Journal of Church and State ha publicat en forma d’article aquesta recerca. Aquest article es pot consultar a:

http://jcs.oxfordjournals.org/content/early/2011/05/19/jcs.csr009.extract

Aquest estudi posa de manifest com a Europa hi ha una gran variabilitat de situacions en el tracte per part dels estats a les Universitats Catòliques. Alguns dels aspectes generals que passem a exposar breument són:

Pel que fa al estatus jurídic de les Universitats Catòliques, alguns països les tracten exactament igual com a qualsevol altra universitat pública o estatal del seu territori. En aquests països les Universitats estan plenament integrades en el sistema d’educació superior. Hi ha també països o regions que tenen la figura del Concordat amb la Santa Seu que regula l’estatus legal de les Universitats Catòliques del territori. En altres casos les Universitats Catòliques tenen o bé una legislació especial o bé són tractades com a universitats privades. A França, excepte algun cas, com el de les Universités Catholiques de l’Ouest, de Lille o de Lyon, l’estat no permetia l’ús del mot Universitat, excepte per les Universitats públiques i per això s’havien denominat com “Institut Catholique”. Les excepcions es fonamentaven en qüestions de caràcter històric (L’estudi citat contribuí a que la situació a França comencés a flexibilitzar-se en aquest punt). Hi ha també les Universitats Pontifícies sota la jurisdicció de la Santa Seu, com hem dit. Hi ha, per altra banda, peculiaritats especials com es el cas de que en alguns països (Portugal per exemple) hi ha una única Universitat Catòlica a tot el país, amb vàries subseus, o a l’altre extrem a Espanya, que amb la legislació d’Universitats privades, hi hagueren moltes iniciatives que varen seguir el camí que va encetar la Universitat Ramon Llull, com a primera universitat privada reconeguda a Espanya. També és divers i interessant d’estudiar l’estatus diferencial dels estudis de Teologia als diferents països (ho deixarem per més endavant en una altra entrada de bloc).

La situació financera en general va paral·lela a la situació legislativa. Mentre hi ha països (per exemple Bèlgica, Holanda, Alemanya o Polònia) en els que les Universitats Catòliques reben un finançament igual que el de les Universitats públiques, en altres països no hi ha cap mena de suport financer per part de l’estat a aquestes universitats. A Espanya concretament es va haver de treballar per aconseguir igualtat de tracte en qüestions com beques pels alumnes, ajudes competitives per la recerca dels professors, ajuts per biblioteques o per serveis, etc. Això ho recorden molt bé els Drs. Coll i Gassiot que van tenir, com a primers rectors de la Universitat Ramon Llull, un paper cabdal en establir amb les administracions diferents (també la catalana) un marc de joc mínimament equitatiu. Això donant per suposada la que ha estat fins ara una total exclusió en el finançament bàsic. Es xocant que fins i tot a la laica França les Universitats Catòliques, per raons de tipus històric o la feina que es reconeix que fan, reben aproximadament un 30% del seu pressupost per part de l’estat! Aquesta dada va contribuir, per exemple, a que Universitats com Deusto o Navarra comencessin a rebre més recursos de la seva comunitat autònoma.

No tot és simple, perquè més finançament vol dir també més control en processos interns i així a vegades algunes de les Universitats Catòliques que tenen tradició de ser considerades com a quasi públiques, a base de tenir els mateixos sistemes de promoció de professors, sistemes de govern, selecció d’alumnes, etc., tot plegat ha portat a que pugui semblar que la denominació com a Universitat Catòlica sigui només una qüestió històrica, però no tingui res a veure amb el funcionament de la universitat, que és a tots els efectes com una universitat pública més. També hi ha algun cas d’aquests. A l’article citat s’estudia amb detall la situació de cada país.

La conclusió és que hi ha una gran diversitat i que aquesta té una explicació en la tradició de cada país. Sobta que en un Espai Europeu d’Educació Superior comú hi hagi tantes diferències. La tradició de cada estat és el que pesa. Però ara, un cop coneguda aquesta diversitat i el valor de la presència de les Universitats Catòliques, ens podem preguntar: Perquè la situació és tant diversa? Perquè els estats tracten tant diferentment les Universitats Catòliques? Què ho pot explicar? A la propera entrada de bloc donarem un intent d’explicació.

Antoni Brufau investit com a doctor honoris causa a l’IQS

(Article publicat a Catalunya Religió. Dim, 2/11/11)

La setmana passada es va celebrar a l’IQS la cerimònia d’investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull del Dr. Antoni Brufau Niubó. Faré unes reflexions sobre el significat d’aquest acte i unes altres sobre la seva rellevància.

A la universitat medieval el doctorat proporcionava l’autorització per a realitzar docència a qualsevol universitat. La utilització del llatí com a llengua comuna europea i la cosmovisió cristiana en la que havien nascut les universitats, facilitaven la circulació de professors molt abans d’això que s’ha denominat l’Espai Europeu d’Educació Superior. A les universitats europees d’avui dia, malgrat l’evolució dels coneixements i malgrat també el caràcter públic o estatal de la majoria d’elles,  resten encara alguns aspectes que recorden els seus orígens com a institucions nascudes en el cor de l’Església. Un acte ben significatiu en aquest sentit és el de concessió del grau de doctor “honoris causa”.  Rebre el doctorat “honoris causa” suposa rebre el reconeixement com a doctor per la via de l’honor més que per la via habitual que bé podríem denominar -parafrasejant l’expressió anterior- com a “laboris causa”. Són mereixedores d’aquest reconeixement persones, que per la seva trajectòria professional o cívica, la universitat -a proposta d’alguna de les seves facultats- vulgui distingir i honorar.

S’ha conservat en la cerimònia de reconeixement d’aquest grau honorífic un ritual especial del que no s’acostuma a conèixer del tot els seus orígens i el seu sentit. La quasi-litúrgia d’aquest acte ens recorda molt clarament les arrels de la universitat, que  les hem de trobar en el fet que eren institucions de l’Església, abans que aquestes es passessin a ser reials i estatals. Un primer element és el vestit acadèmic format per la toga, la muceta i les punyetes, que és una evolució dels hàbits clericals dels doctors de les primeres universitats. Així per exemple Sant Tomàs –dominic-  ensenyava a diferents universitats europees, i és avui el patró de les universitats. El birret és el signe distintiu del grau de doctor, i l’element visible que simbolitza aquest grau. El color del birret, així com el de la muceta,  indiquen l’especialitat. A la universitat espanyola: blanc per Teologia, blau fosc per ciències, blau clar per lletres, vermell per dret, groc per medicina, etc. El color negre, molt elegant, correspon al magnífic rector. El Dr. Brufau va estar investit amb un birret de color taronja que correspon a una disciplina més nova a la universitat com és l’Economia. Aquest color semblant a butà trobo que fa per aquesta professió que darrerament per la crisi econòmica ens hem d’escoltar tant, i era molt encertat pel cas ja que és gairebé el color corporatiu de la companyia del Dr. Brufau. Al començament de l’acte es forma una comitiva colorista amb el claustre de la Universitat, amb els doctors més nous al davant, els més antics o amb càrrecs a la universitat al darrera i amb el rector, en el nostre cas rectora, al final de la comitiva. La diferenciació de colors indica la diversitat de disciplines.

L’acte s’inicia amb l’entrada de la comitiva sense el doctorand, la rectora un cop llegida l’acta de nomenament demana que se’l vagi a buscar, cosa que fa el professor que el patrocina en nom de la facultat. Un cop el doctorand està a la sala, sense birret, el professor que el patrocina fa una intervenció elogiant els mèrits del candidat. Acte seguit la rectora li lliura el títol de doctor, li imposa el birret (signe de doctor), li lliura uns guants blancs (símbol de puresa) i un anell (per segellar dictàmens professionals). Finalment li dona una abraçada fraterna acollint-lo així com a nou membre de la comunitat acadèmica. El nou doctor fa un discurs i el rector realitza també una intervenció final. Per cloure l’acte surt la comitiva acadèmica, ara ja amb la incorporació del nou doctor. Participar en aquest acte com a professor, formant part de la comitiva, proporciona una sensació de fraternitat i identificació amb els companys de claustre, encara que siguin de disciplines molt allunyades i diferents, la sensació compartida de que tots som una universitat, que estem units en la diversitat. Entrar sense el doctor reconegut i sortir amb ell a la comitiva és el signe d’acollida i de lligam amb el nou doctor amb el que a partir d’ara ens uneix aquest vincle.   

L’IQS és el centre de la Universitat Ramon Llull que més havia preservat aquesta tradició, fins i tot en temps quan en moltes universitats s’acostumava a prescindir d’aquests elements de la  tradició. Entre doctors honoris causa de l’IQS hi ha fins i tot dos premis Nobel! Quan va començar la Universitat Ramon Llull, encara que moltes universitats públiques anaven perdent aquests elements rituals, vàrem adoptar l’estil de l’IQS i el vàrem adaptar al conjunt de la Universitat Ramon Llull. Als primers doctors honoris causa de l’IQS se’n han anat afegint molts d’altres de totes les especialitats i d’un indiscutible prestigi acadèmic i/o social.

El Dr. Tricàs, degà de la IQS School of Management, va fer l’elogi dels mèrits del Dr. Brufau, exposant magistralment la seva trajectòria professional. En la seva lliçó com a nou doctor el Dr. Brufau ens va parlar de les incerteses del context econòmic que estem vivint apuntant algunes claus i proporcionant algunes idees per tractar de cercar solucions. No puc reproduir aquí ni la llista dels mèrits indiscutibles del candidat ni tampoc el seu el discurs complet. Tampoc citaré les aportacions del magnífic discurs de la rectora. Recolliré només algun aspecte del discurs del nou doctor que em sembla ben significatiu.  

Entre les aportacions del Dr. Brufau, pel que fa a la situació de l’economia mundial, va parlar-nos d’una triple incertesa provocada per: els canvis en la governança mundial en un nou equilibri internacional, els problemes relacionats amb l’energia i el medi ambient i els canvis que s’estan produint en el sí de la societat. Ben significativament en la seva reflexió sobre els aspectes energètics, apostà per trobar alternatives al petroli, fomentant les energies renovables. Tenint en compte que presideix una companyia petrolera –Repsol- és tot un signe de fins a quin punt hi ha una necessitat de canvi de model energètic. Per la sortida de la situació d’incertesa crisi apuntà algunes idees: Innovació, talent i globalització i en concret més Europa. Insistí en que cal apostar per el talent, saber distingir-lo, trobar-lo, estimular-lo i reconèixer-lo per incentivar la innovació. El talent –digué Brufau- és el tret distintiu que pot aportar Europa en el mon globalitzat d’avui. Segurament molts aspectes altres àrees del mon poden fer-los igual o amb més eficiència que nosaltres els europeus. El valor afegit nostre ha de ser la innovació fonamentada en el talent. Hem de ser audaços i creatius –digué en acabar-. Unes ben interessants reflexions i propostes en un entorn ben apropiat.

Vaig pensar que en aquell acte s’estava unint l’antic amb el nou: el vell ritual de la Universitat europea, amb el coneixement mes nou de l’Economia en resposta als problemes actuals i futurs. Això em va portar a pensar també que el diferencial del talent europeu, pel que apostà el Dr. Brufau, necessitarà perquè es pugui desvetllar de l’ànima europea. I l’ànima europea, com ens recorda el ritual del doctorat honoris causa, té arrels cristianes. Segurament que per tal que aquest vell arbre que és Europa torni a produir fruits haurà de tornar a alimentar-se de les seves arrels. 

Sobre la Sagrada Família i el llibre d'Armand Puig

(Article publicat a Catalunya Religió. Dm, 27/09/2011)

No sembla que quedin gaires anys per desmentir el tòpic d’això que es diu quan una obra s’allarga que “tarda més en acabar-se que la Sagrada Família”. Gairebé com un miracle s’alça sorprenentment el temple que ens ha llegat el geni creador de Gaudí, continuat amb el treball i la perseverança de moltes persones durant molts anys. Podem estar joiosos i agraïts! Situada enmig -i en diàleg- amb la ciutat moderna, convertint-se en emblema i simbolitzant els seus més nobles ideals, la Sagrada Família esdevé una de les fites més rellevants de la màxima elevació de l’esperit humà. Ara a nosaltres ens toca comprendre-la, interpretar-la i capitalitzar el seu potencial perquè s’esdevingui allò pel qual va ser concebuda pel seu creador. Ens toca també saber-la explicar. En aquest sentit el llibre “La Sagrada Família segons Gaudí. Comprendre un símbol” d’Armand Puig, ens hi pot ajudar d’una forma molt notable. Ha estat una de les lectures d’aquest estiu que més he aprofitat, ja que el llibre és, a més a més, tot un tractat de coneixements bíblics, teològics i litúrgics, que ajuden a comprendre el simbolisme Gaudinià i el significat profund de la seva obra.

No pretenc resumir el llibre d’Armand Puig perquè no voldria ni minimitzar-lo ni estalviar la seva recomanable lectura. Si voldria presentar resumidament alguna de les seves qüestions centrals i fer-hi alguna consideració.

Primer sobre l’arquitectura coma definició de l’espai. La Sagrada Família és una genial articulació de l’espai, sobretot a través de les formes, però també a través dels jocs amb la llum-ombra. Efectivament, la imitació de les formes de la natura, tant característica de Gaudí, organitza l’espai, el defineix i dirigeix i distribueix la llum. Per altra banda, i de manera rellevant, les formes  queden ordenades per la Geometria, que pot ser entesa com l’expressió de les lleis divines que expliquen les formes de la natura. Es a dir la Geometria, en la mesura que permet entendre allò que Déu ha inscrit en la natura, serveix  per a conformar l’obra de Gaudí, com en una continuïtat en la col·laboració amb el Creador, cosa que Armand Puig observa ben en consonància amb la Teologia actual. Però a més la Geometria de Gaudí és la de l’hiperboloide i del paraboloide hiperbòlic, figures que són expressions màximes d’aquest ordre sobrenatural. A més a més la ciència i el càlcul gaudinians han permès fer avançar l’arquitectura en aquesta apropiació de l’espai amb solucions constructives noves, com és la sustentació amb pilars formant aquests arcs parabòlics des de baix cap a dalt. En si mateixa aquesta dimensió, diguem-n’hi científica o arquitectònica de la Sagrada Família és ja genial. Han calgut ordinadors potents per fer-ne totes els càlculs. Els arquitectes que han estat responsables de l’obra han reeixit en el propòsit. I ara podem contemplar la bellesa sublim d’aquest espai.

Però l’espai no és només un espai bell i neutre, sinó que està envoltat de significat. I aquí entra una segona dimensió, la sobrenatural. La Sagrada Família es també un símbol o si es vol un conjunt de símbols units, amb una gran força expressiva. Si l’espai era articulat per la Geometria, l’altra dimensió que és el temps, la història, el passat i el futur, estan articulats pel símbol. I el símbol es manifesta en el gest i en el detall. Gaudí no deixa res a la improvisació, tot té un sentit precís, cada petit detall i també la síntesi de conjunt. Armand Puig explica com el símbol actua des del primer moment en la concepció i realització de la construcció, dóna nom a les pedres i finalment determina els espais. La matèria rep així una qualitat espiritual. Gaudí va entendre la Sagrada Família com una iniciació al misteri cristià. El simbolisme crida a la comprensió, cal introduir-s´hi, per això el temple és també un tractat de Teologia i Litúrgia, des de l’Antic Testament a l’Apocalipsi, dels Evangelis a la cultura cristiana popular. I a més la Sagrada Família no és només pels que saben, sinó que atrau al qui hi entra, no cal ni que sigui cristià. El símbol atrapa, captiva... Només cal veure la composició de les cues de visitants que es formen cada dia per entrar-hi.

La Paraula –dèiem- articula el gest, dona forma a la matèria de la pedra, la singularitza i la ordena convertint-la en vehicle del sagrat. Armand Puig ens presenta el pensament de Gaudí que resumim: S’ha de preferir el pensament a la forma. La forma només apunta vers allò essencial, ho recull i ho integra. La forma sola es pot escórrer en la vanitat o caure en l’elitisme (carto pedra). El pensament sosté i dona ànima a la forma. La Glòria tant sols a Déu. Aquest pensament gaudinià és per pensar-lo bé. I es que el llegat de Gaudí no és només la creació d’un temple, sinó una proposta d’espiritualitat cristiana que esdevé tant important com la dimensió estrictament arquitectònica. Ambdues dimensions estan unides.  

Arribats aquí, reflexionaré sobre un aspecte, que podem considerar com a prou important, que és això que ens ha arribat de que Gaudí tenia un geni fort, per dir-ho d’alguna manera. Tal vegada podem entendre de forma diferent aquest aspecte de com ho hem vingut fent, és a dir com un defecte humà. Per replantejar-ho pensem per un moment en un diàleg imaginari entre Gaudí i un escultor. L’escultor podria estar dient a Gaudí quelcom així com: “Mestre, vol dir que aquest Sant Josep l’hem de fer inclinat? Jo li proposo fer-lo ben dret, així quedarà més bé” Gaudí: “No, no, ha d’estar inclinat cap a la Mare de Déu, així és com ha d’estar”... “Però quedaria millor com li dic, amb la vara florida, ben dret”. Gaudí finalment: “Miri, fàcil inclinat com li dic jo, no tinc temps per perdre”. No vull pas justificar amb aquest exemple imaginari que estigui bé ser expeditiu en el tracte amb els altres, però aquest exemple vol contribuir a entendre com el creador Gaudí tenia la ma esquerra al servei de la ma dreta... Que també la pedra s’ha de tallar per poder donar-li forma. El cisell exerceix una acció si es vol violenta sobre la pedra, i Gaudí n’era ben conscient. Però sense aquest cop precís no hauria pogut expressar el gest, el símbol i el propòsit superior al que estava destinada.

Gaudí, tornant al llibre d’Armand Puig, busca plasmar la Bíblia, mitjançant dos moviments espai i temps que son un. Espai-natura, temps-Història, unió de terra i cel,  la Sagrada Família de Jesús i la Sagrada Família celestial. Així com els càlculs geomètrics han permès als arquitectes calcular la dimensió espacial, el llibre d’Armand Puig, que com Gaudí no deixa ni un detall sense tractar,  permet comprendre el símbol i la proposta de conjunt de Gaudí. Acabo expressant el convenciment que ben segur  serà un llibre de referència davant les decisions de futur que encara s’han d’anar prenent en la continuïtat de la construcció i un llibre per aprendre a contemplar la Sagrada Família, deixant-se emportar per la bellesa i el simbolisme, però coneixent també el pensament que els articula i la proposta que Gaudí ens fa. Aquesta proposta ens parla avui amb un llenguatge ben clar i actual i esdevé un llegat que demana ser acollit. Així s’esdevindrà tal vegada la realització entre nosaltres de l’obra genial que el creador Gaudí va imaginar.

Els joves d'avui segons Javier Elzo

(Article publicat a CatalunyaReligio.cat. Dll, 19/09/2011)

 

Amb l’inici del curs acadèmic renovem la il·lusió i el contacte amb els joves universitaris, un contacte que ens enriqueix i ens  que ens interpel·la: Qui són aquests joves que tenim al davant escoltant-nos, als qui preguntem, suggerim i animem al treball intel·lectual i acadèmic?  

 

Javier Elzo és un dels sociòlegs que ha estudiat els joves des de la perspectiva generacional. A finals del curs passat vaig assistir a una conferència seva a Blanquerna on ens va donar algunes claus interessants per entendre els canvis en els joves d’avui. Passo a resumir molt breument algunes de les seves aportacions més singulars i  a fer-ne una breu reflexió.

Primer dir que les seves aportacions es basen en l’anàlisi de resultats de diferents enquestes als joves: Jóvenes españoles 2010, BBA universitarios 2010, Valors 2010, Jóvenes, valores y drogas 2006. Els resultats d’aquests estudis mostren en primer lloc que els joves no són una categoria uniforme, és a dir que no hi ha una única forma de ser jove. Per altra banda si els hem de contextualitzar respecte generacions d’altres èpoques els joves actuals per Elzo: són pocs i hi ha molts fills únics; l’adolescència (caracteritzada singularment per estar ancorats en el present) comença abans i acaba més tard; usen les noves tecnologies per comunicar-se (amb els efectes negatius que poden tenir les opinions anònimes negatives); provenen de moltes ètnies i cultures d’origen; viuen en famílies més fràgils; tendeixen a banalitzar les drogues (cànnabis, cocaïna, alcohol) amb major preponderància del model nòrdic de consum i associen alcohol a festa i diversió nocturna i -en general- tenen més recursos materials i educatius. 

Comparant els resultats de les enquestes del 2006 i del 2010 Elzo troba que:

Guanyen en importància per les vides dels joves els amics, el temps lliure i la política i baixen el treball i la religió. Pels joves amb estudis primaris el més important és guanyar diners i treballar i pels joves universitaris el més important és la parella, la vida sexual i la política. Contràriament al que es diu els joves del 2010 perceben menys amenaces que els del 2006, cosa que Elzo veu com un signe que els joves estan més acomodats, per això ens advertí que no ens enganyem amb el 15 M: Ha baixat en general la pertinença a associacions. Això va fer dia al ponent que, per les dades, sembla que son pocs els que volen canviar la societat, encara que es vegin més. Els joves d’ara tenen més confiança, excepte en les grans empreses i l’Església. El tema de la confiança varia una mica a Catalunya on els joves confien més en la premsa i menys en les forces armades, l’Església, les ONG, la política, les grans empreses, la Unió Europea, la OTAN o la corona si els comparem amb els seus semblants de la resta d’Espanya, són –podríem dir- una mica menys confiats.

Respecte les institucions que mereixen més confiança (2006) en els primers llocs hi ha les universitats, les escoles i  les ONG. Per altra banda les icones dels joves –detectades per Elzo- són per aquest ordre: les diners, la discoteca, el preservatiu, el cotxe, la moda, una copa d’alcohol, un llibre... Posem només les primeres, la llista és més llarga però ja veiem per on van els trets. Els problemes que han crescut en importància per ells són: la vivenda, la seguretat ciutadana i la immigració.

Dèiem que els joves no son iguals. Elzo elaborà les següents tipologies atenent a la doble dimensió integració/compromís: El 32% dels joves pertanyen a la categoria integrat/normatiu (alta integració), el 22% és retret (integració però amb passivitat), el 19% pertany a avantatgista/disfrutador (passivitat, sentit de la festa), el 15% és alternatiu (compromès però amb baixa integració) i finalment l’ 11% seria incívic/desadaptat (poca integració, poc compromís). Hi ha per tant,  malgrat els tòpics, un bon percentatge de joves amb alta integració.

Arribats aquí ens podem preguntar com entomarà aquesta generació jove, una mica més adaptada i acomodada que generacions anteriors, les dificultats i el realisme que requerirà el context de crisi en el que es trobaran immersos, sobretot quan acabin els estudis i s’hagin de fer càrrec del seu futur. Tant de bo en surtin ben parats, però és una dificultat ben objectiva quan s’ha de passar de la facilitat i l’abundància a un major esforç i dificultat. Segur que tindran noves estratègies més relacionals i d’ús de la tecnologia i això els farà estar més en consonància amb els temps que vindran o en els que ja estem.   

Per altra banda, i ja ve essent una constant en el nostre país entre els joves, és una autèntica llàstima la consideració que els mereix la religió en general i l’Església en particular. Ja sabem que no són tots, que també hi ha els joves de la JMJ, però les dades sociològiques ens han de fer reflexionar. Es un repte per tots, però sobretot els que estem en entorns universitaris o educatius  com arribar a aquests joves prou adaptats però amb aquest estil una mica descompromès i individualista (ja sabem que no es pot generalitzar).  No sembla que l’estil de vida actual hi ajudi. Algunes possibles llums: El sentit de lleialtat, la obertura al món, la importància de l’experiència del present que tenen els joves d’avui  poden tal vegada obrir escletxes. A més els joves –digué Elzo- busquen referents ja que reben mil inputs que no controlen i han de prendre decisions ràpides. Necessiten bons models i referents que hem de saber proporcionar i fer explícits.   

La perspectiva generacional (2)

(Article publicat a CatalunyaReligió.cat. Dill. 12/9/11)

En escrits i reflexions és comú utilitzar sovint expressions com: els ciutadans d’avui, la societat actual, ... sobreentenent com si les persones fossin iguals i uniformes. Es un llegat remot de les revolucions lliberals i les idees associades que aquestes varen portar.  L’ igualitarisme, que en aquells temps va ser emancipador respecte el caràcter de súbdits que tenien les persones en l’Antic Règim, es va convertir en uns dels motors de les dinàmiques socials. Sense voler tenim aquest igualitarisme una mica incorporat en les nostres comprensions de la història i de les dinàmiques de la societat, com tantes altres coses del passat que segueixen operant en les mentalitats del present. Des d’aquests marcs es fa difícil tenir en compte les diferències que es produeixen entre grups de persones que conviuen en la nostra època, és a dir tenir en compte la perspectiva generacional. I sense aquesta perspectiva no es poden entendre adequadament alguns interessants fenòmens.

Així en Història quan es parla de generacions es fa generalment com si aquestes podessin abastar llargs períodes de temps: La generació dels il·lustrats, la generació del Romanticisme, etc. Molt estranyament interessa estudiar les diferències entre persones que es puguin produir dintre una mateixa època. Per altra banda són encara pocs els sociòlegs que han tractat aquesta perspectiva. Això és explicable, tal vegada, a partir de la comprensió de l’impacte omnipresent que varen tenir fa uns anys les perspectives marxistes, o economicistes en general. Però aquesta mancança és, amb la perspectiva d’ara, intel·lectualment poc justificable.

Hi ha tanmateix una altra forma, segurament encara poc explorada, d’entendre les generacions. Ortega i Gasset, seguint Dilthey, va definir més o menys una generació com: “un grup d’edat d’homes i dones que comparteixen una forma d’existència o un mateix concepte de vida, i que valoren el significat del que els passa en termes d’un mateix fonament de convencions i aspiracions”.  Això vol dir que les persones que viuen en uns mateixos temps tenen unes experiències equivalents i això els porta a visions semblants i a donar significat a les seves experiències de formes semblants.  Només les experiències compartides donen lloc a generacions, va escriure Mannheim ja fa un segle.

I quan es formen aquestes experiències generacionals? Aquí hem de recórrer a la Psicologia. Muñoz Espinalt, que va estudiar el caràcter humà de forma innovadora i original, deia que és sobretot en l’adolescència quan es forma el caràcter de la persona.  Així, explicat resumidament, les experiències generacionals de les que parlàvem serien sobretot el resultat de l’impacte de les vivències tingudes en els anys de l’adolescència i primera joventut.      

Un pas més: I quan dura una generació? Uns autors diuen que la durada d’una generació és de 25 anys, d’altres 40 o també 70 anys. Aquestes llargues durades serien coherents amb aquelles visions més tendents a la uniformització històrica de les que parlàvem. Tornem a Ortega i Gasset quan xifra la durada d’una generació en un temps concret: 15 anys. Es podrà argumentar: bé i perquè no 14 o 17? D’acord, potser hi pugui haver una petita flexibilitat. Però la biologia humana té uns marcs temporals biològicament establerts i sembla que la dinàmica de la renovació de la cultura (idees, visions) és encara més ràpida. Alguns autors com Gardner la xifren en 10 anys per part de les ments més creatives. Es raonable esperar que el gruix d’una societat requereixi d’uns pocs anys més. Aquests aproximadament 15 anys haurien de permetre que un grup de persones en unes franges d’edat determinades (adolescència i primera joventut) estesin exposades a un mateix tipus d’experiències. Així es constituirien les experiències bàsiques d’una generació.

Ja tenim el marc interpretatiu. La rellevància d’entendre així les generacions és que avui, tal vegada com mai abans, hi ha unes importants diferències en les experiències generacionals bàsiques entre les persones. Espero poder anar explicant en propers articles (no successius) les característiques de les  generacions d’avui i la importància i rellevància de la convivència i col·laboració intergeneracional, així com l’interès que té aquesta reflexió per la Religió.

Diàleg entre generacions

(Article publicat a La Vanguardia, Dij, 1/09/2011 i publicat també Dij. 8/09/11)

Amb l'estiu i les vacances augmenta el temps dedicat a la convivència familiar i això afavoreix el contacte entre generacions. Potser mai com ara hi ha hagut unes diferències tan acusades en les experiències generacionals com les que hi ha entre els infants i els adolescents d'ara i les persones grans que ho van ser en l'època de la postguerra. Tanmateix, això ha de ser un obstacle per al diàleg entre generacions? Esperem que no.

La humanitat  s'ha desenvolupat gràcies a la transmissió de coneixements i aprenentatges de generació en generació, cosa que contrasta amb la tendència del món d'avui cap a l'aprenentatge individual, per exemple utilitzant la xarxa com a font d'informació. La pregunta seria: Podem prescindir de la saviesa i l'experiència de la gent gran? La resposta: no!  Potser la informació més objectiva pot proporcionar aprenentatges relacionats amb el saber i el saber fer. Tanmateix hi ha una part molt significativa de l'aprenentatge que té a veure amb el fet d’aprendre a ser. I aquesta part s'aprèn gràcies al contacte humà en un context d'afecte i de llaços familiars o d'amistat. Aquí és on resulta molt recomanable el diàleg entre generacions.

El ser de la persona s'entreteixeix en les històries familiars o en les narracions plenes de vivències i significat. Això és el que sempre van fer els grans: portar el passat al present, narrant-lo, explicant-lo, fet que afavoreix mecanismes humans indispensables per a la vida i per a la felicitat personal: l'atenció, el saber escoltar, l'actitud contemplativa, la imaginació, el valorar els petits detalls i la profunditat de les coses senzilles. Això requereix tanmateix calma, dedicació i temps. I el temps és l'element que es pot donar en aquests períodes de vacances en què hi ha oportunitats per a una convivència més relaxada.

 
Seria un error per part de la gent gran que es pensés que la seva experiència no pot servir a les noves generacions dels videojocs i de la imatge. Ben al contrari, el diàleg i la comunicació són més necessaris que mai davant l'abundància d'informació. Malgrat les diferències generacionals, és imprescindible el diàleg intergeneracional.

Josep Gallifa
Catedràtic de la Facultat de Psicologia i Ciències de l'Educació i l'Esport Blanquerna.
Universitat Ramon Llull

Qui va ser Francesc Sagrera

(Article publicat a Catalunyareligió.cat)

Francesc Sagrera (Breda, 1902- Moià, 1940) va ser un sacerdot escolapi, que malgrat la seva delicada salut, va desenvolupar un apostolat intens que va deixar una petjada profonda en tots els qui el van tractar i conèixer. Els seus deixebles (així és com els agradava autodenominar-se) vàren crear una fundació que porta el seu nom per donar continuitat en el mon d’avui al seu missatge i esperit. Aquesta fundació va iniciar fa uns anys el procés de beatificació d’aquest Servent de Deu, procés que està fent el seu curs a Roma, impulsada sobretot pel seu antic president el Sr. Isidre Prat.  Queden ja molts pocs deixebles i son d’edat avançada. Aquests deixebles fa uns anys em vàren fer l’honor de nomenar President del Patronat de la Fundació.

Escric sobre Francesc Sagrera a propòsit del trasllat de tota la documentació sobre Francesc Sagrera que estem fent des de la seu de la Fundació al nou arxiu provincial de l’Escola Pia. Aquesta setmana passada varem tenir la ocasió de visitar l’arxiu, amb el P. Josep Liñan –secretari del Patronat-. El P. Joan Florensa, arxiver provincial, molt amabement ens va mostrar totes les instal.lacions del nou arxiu i varem poder valorar la bona organització de la documentació i la bona feina que s’hi fa.

Sobre Francesc Sagrera s’han escrit vàries biografies (la del P. Solà, la de Josep Liñan, la de Carles Riera o la de Jaume Bayó son les més conegudes) També la Dra. M. Lidon Sanfeliu va realitzar la seva tesi doctoral sobre l’actualitat del seu pensament.  

Presentem Francesc Sagrera: Es fa difícil sintetitzar en poc espai tota una vida, però voldria donar, per començar, unes pinzellades sobre qui va ser Francesc Sagrera i explicar també quina  rellevancia crec que té per l’Església avui. Per presentar-lo, recullo algunes frases de persones que han parlat d’ell:

Mn. Pere Ribot, company de seminari, va dir de Francesc Sagrera que era… “Obert, generós, de paraula optimista, amb una humilitat natural que brollava de tot el seu ésser. La part espiritual i  sobrenatural era encara més evident i més forta.”

Mn. Josep M. Aragonès va titular la seva reflexió: El P. Francesc Sagrera, formador, Mestre Ungit. Diu d’ell: “Allò que ell sabia ho vivia, i el que vivia en plenitud ho feia viure als seus alumnes, que de mica en mica, enduts pel corrent vital i vitalitzador del mestre, esdevenien deixebles seus, seguidors dels seus ensenyaments. Era un mestre que tot fent “savis” sabia fer i feia persones”…. “…sant ho era a tot arreu, també a classe amb els alumnes. Ell s’hi santificava i introduïa els seus nois al camí del seguiment de Jesús en la vivència de la seva humanitat. El P. Sagrera fou un mestre ungit amb el carisma de l’educador i amb la unció sacerdotal, que el va fer ministre de la caritat de Crist, l’urgí a ser-ne fidel seguidor i apòstol en be del poble que tenia encomanat”.

El P. Josep Liñan, un dels seus biografs més complets destaca d’ell algunes qualitats humanes: el sentit de la justícia i de la dignitat, l’elegància espiritual i la delicadesa, també que va ser forjador de ciutadans a través de la seva avançada pedagogia. Diu d’ell: “La seva espiritualitat era ferma, a l’estil de Sant Joan de la Creu, a qui cita explícitament, en les seves nombroses cartes.”… “El P. Sagrera em va impressionar des del primer dia pel seu equilibri, per la seva manera de viure, de parlar, de riure, de pregar, de dir missa. Tots els novicis el veiem sempre coherent. La seva mort em va impactar… …Vam veure la gent que pujava a resar quan estava de cos present”.

El P. Jaume Bayó explica en el principi de la seva biografia sobre el P. Sagrera: “Quan vaig decidir fer-me escolapi i li dic al P. Josep M. Torrent, aleshores Vicari General de la Diòcesi de Barcelona, exercint pràcticament de bisbe, em fa: -Si has de ser com el P. Francesc Sagrera, d’acord; si no no cal que t’en facis-”. El P. Bayó parla de l’home, el capellà, l’escolapi, l’educador, i del seu apostolat a través dels Cercles d’Estudis de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Diu del seu sacerdoci: “El P. Sagrera s’avançà al qui, al cap de bastants anys, P. Balducci, insistí en que d’acord que érem educadors i religiosos, però no podiem deixar de banda el sacerdoci, tant de cara els alumnes com de cara a la societat. Era tot un sacerdot!. Quan més exercí el seu profund sacerdoci fou, naturalment, en els dies de la persecució i bàsicament en un epistolari que vessa per totes bandes una espiritualitat pregona”.  

     

El Dr. Carles Riera va escriure una biografia per infants i parlant en del P. Sagrera en primera persona diu: “…De mica en mica vaig descobrint el sentit de la vida: tot ho veig a través de Déu, comprenc, a poc a poc, com Crist és el centre de tota la creació.” “…El testament de Crist és l’Amor i amor vol dir perdó i oblit.”

Posem també unes paraules del propi P. Francesc Sagrera. Davant del dolor i la tristesa pels temps que li va tocar viure ell afirmava que volia com a sacerdot i educador: “Forjar homes de tremp i de caràcter, de conviccions fermes i arrelades, d’envergadura espiritual fortíssima, i que siguin alhora vertaders apòstols de la Veritat, abrandats de zel i ungits de la caritat evangèlica: llevat que fermentarà i infondrà un alè de vida nova a la gran massa de vida informe i inadaptada que és la societat present” (Agost, 1932).

Feta aquesta breu presentació ens podem preguntar perquè ens cal ara recuperar Francesc Sagrera. No es tracta pas  d’idolatrar persones, però si de reconeixer i admirar els bons models que Déu ha posat en el nostre camí. El P. Sagrera és un model de sacerdot-mestre, de predomini dels valors de l’Esperit en la pedagogia i en la vida. Però, a més a més, i de forma molt interessant, Francesc Sagrera ens permet fer un pont amb l’Església més viva de la segona meitat dels anys vint  i també dels anys trenta. Ens cal escoltar altra vegada la veu d’aquella Església i conèixer alguns dels seus ideals i propostes, que no es van poder realitzar del tot per tal com va anar després la història. Ens cal aquella veu per tenir més perspectiva i així, tal vegada, poder sortir de tants i tants plantejaments basats en esquemes massa influits pel que va passar després. Seguirem.