La formació dels Mestres

(Article publicat a catalunyareligio.cat, 13-05-2013)

(Text publicat a la Revista de Blanquerna, n. 28)

Les demandes de formació dels mestres d’avui estan determinades per la necessitat de donar resposta col·lectiva als reptes més importants de les nostres societats del segle XXI. En resumim alguns:

En primer lloc ens trobem amb la necessitat de respondre a uns problemes ben immediats com són les elevades i insostenibles taxes de fracàs escolar, reflectides en els resultats poc desitjables del nostre sistema educatiu en estudis comparatius internacionals. Per respondre a aquest repte caldrà impulsar un major èmfasi en l’adquisició de competències bàsiques, sobretot les referides a la lectura i l’escriptura i les matemàtiques. No es pot, en aquest mateix sentit, oblidar l’atenció a la diversitat i la cura més especial als alumnes amb problemes d’aprenentatge en aquests processos escolars bàsics. És possible, des de l’escola, abordar adequadament aquest repte per el major coneixement dels diferents tipus de dèficits i trastorns. Per respondre adequadament a l’atenció que requereixen aquests alumnes caldrà intensificar la col·laboració dels mestres amb altres professionals: els logopedes, els psicòlegs de l’educació, els pedagogs o els psicopedagogs. La finalitat es treballar, ja des dels primers anys d’escolaritat, per prevenir un fracàs escolar que acaba manifestant-se més endavant.

Un segon grup de reptes per l’educació provenen dels canvis accelerats que es donen en la societat, per exemple els relacionats amb l’avenç de les tecnologies de la comunicació. Hem de tenir en compte que els nens i nenes d’avui pertanyen a generacions de nadius digitals. I les tecnologies de la comunicació tenen unes grans possibilitats educatives, poden facilitar la tasca del mestre i proporcionar situacions d’aprenentatge motivadores. Un altre dels reptes de les societats d’avui es deriven de la seva característica multicultural i multilingüe, amb el paper de l’anglès com a llengua de comunicació global. Al costat del domini de les dues llengües cooficials s’ha d’aprendre amb naturalitat la tercera llengua, l’anglès. Es tracta d’un repte pedagògic, donada aquí l’escassa presència social de l’anglès, que contrasta amb les necessitats professionals i personals de domini lingüístic. Així doncs, a més d’aprendre l’anglès, caldrà intensificar l’aprendre també en anglès altres matèries (metodologia AICLE), per contribuir a aquesta naturalitat d’una escola multilingüe.

S’acaben aquí els reptes? És això tot? No ho creiem pas. Hi ha un repte tal vegada de més recorregut que deriva d’un canvi de fons i que podríem denominar com el pas d’una modernitat “tecnocientífica” a una modernitat “humanista”. Fa uns anys molts experts en educació, alguns d’ells importants, defensaven que l’escola només ha d’instruir. Això era molt coherent amb la cosmovisió d’aquesta sensibilitat tecnocientífica: ensenyament de continguts i procediments i pragmatisme en les formes d’actuar. Però és suficient avui instruir? Amb el canvi en la sensibilitat moderna que hem citat, hem de dir que no ho és, i que la instrucció ha d’anar acompanyada d’una educació de l’ésser de la persona, d’una educació integral; una educació de totes les dimensions de la persona, també les dimensions que poden passar més desapercebudes perquè tenen un dinamisme més inconscient com són l’esfera afectiva i emocional. L’ideal de persona d’avui s’assembla al de l’humanisme renaixentista, una persona amb diferents facultats i que va realitzant el seu potencial.

Aquesta educació integral replanteja també el repte de l’educació de la dimensió espiritual i religiosa. L’objectiu no és nou però si que ho és el repte de com abordar-lo d’acord amb les característiques del mon d’avui. Aquesta esfera comporta tractar el que en l’educació clàssica es denominava com a educació de les virtuts. Així, al costat de la formació de l’intel·lecte i les emocions, hi ha d’haver també la formació de la voluntat i del caràcter, per un desenvolupament harmònic de totes les facultats humanes.

Aterrant en la formació dels mestres, ja Manjón a principis del segle XX, va dir que “quien educa a un niño o a treinta hace un bien; pero aún lo hace mucho mayor quien forma a un Maestro, esto es a un educador de cientos y miles de niños que han de pasar por su escuela”. Tot un repte per Blanquerna, institució continuadora de l’escola de Magisteri del Sagrat Cor (fundada l’any 1948), i hereva del seu llegat de qualitat intel·lectual, de personalització, i de bon to en la formació de mestres de Catalunya. 

El cardenal Bergoglio i l'educació

(Article publicat a catalunyareligio.cat, 18-04-2013)

Hem anat coneixent, i ben segur que anirem coneixent més, el perfil personal, intel·lectual, teològic i pastoral del Cardenal Jorge Bergoglio. Ens agradaria reflexionar breument sobre una d'aquestes dimensions en la que potser no s’hagi prestat tanta atenció com és la del Bergoglio educador.

Ens ha arribat de l'altra banda de l'atlàntic un llibre de Sergio Rubin y Francesca Ambrogetti publicat el 2010 que es titula “El Jesuïta. Conversaciones con el cardenal Jorge Bergoglio, S. J. “. Efectivament, com bé es sap, el Cardenal Bergoglio prové de la Companyia de Jesús, així doncs el component educatiu va ser important en la seva biografia. En el llibre citat, que pren forma de diàleg amb els autors, explica entre altres aspectes les seves experiències educatives que es van iniciar, segons expliquen els autors al Colegio de la Inmaculada Concepción, de la ciudad de Santa Fe i després en el Colegio de El Salvador, de Buenos Aires. D’aquests colegis narra les seves primeres experiències educatives: “Antes de entrar al seminario, había estudiado química y pensé que me iban a dar alguna materia científica, pero no, me encomendaron impartir Psicología y Literatura. Y Psicología la había estudiado cuando cursé Filosofía y me resultaba fácil, mientras que para literatura, que me gustaba mucho, tuve que prepararme durante el verano” explica Bergoglio. En el llibre narra també les seves primeres experiències amb alumnes que se'ns fan comprensibles i ens impressionen perquè son les d’un educador molt vocacional en els seus inicis: “Los quise mucho —escribe Bergoglio en el prólogo del libro de un antiguo alumno al evocar aquellos alumnos—; no me fueron, ni me son, indiferentes y no me olvidé de ellos. Les quiero agradecer todo el bien que me hicieron, de manera especial, al obligarme y enseñarme a ser más hermano que padre.”

En el llibre citat hi ha també la perspectiva de com el Cardenal Bergoglio entèn l'escola i l'educació. Vegem-ne algun exemple. Li pregunten:

—"¿Cómo puede la escuela encontrar el difícil punto de equilibrio entre el anclaje en el pasado, que puede ser un necesario marco de referencia y la necesidad de educar para un mundo diferente, imaginando el futuro donde se deberán insertar los alumnos?

Respon Bergoglio: —Vamos a hablar del alumno y hacerlo extensivo a la escuela. Suelo decir que para educar hay que tener en cuenta dos realidades: el marco de seguridad y la zona de riesgo. No se puede educar solamente en base a marcos de seguridad, ni solamente en base a zonas de riesgo; tiene que haber una proporción, no digo equilibrio, sino proporción. Siempre la educación supone un desequilibrio. Uno empieza a caminar cuando nota lo que le falta, porque si no le falta algo no camina.

—¿Cuál sería, entonces, el sano desequilibrio educativo?

—Hay que caminar con un pié en el marco de seguridad, o sea, en todo lo que viene adquirido, lo que fue incorporado por el alumno, aquello donde está seguro y se siente cómodo. Y con el otro pié, tentar zonas de riesgo, que tienen que ser proporcionales al marco de seguridad, a la idiosincrasia de la persona, al entorno social. Entonces, se va transformando esa zona de riesgo en un marco de seguridad y así sucesivamente, se avanza en la educación. Pero, sin riesgo, no se puede avanzar y, a puro riesgo, tampoco".

Es molt clarificador com entèn Bergoglio l’educació: seguretat i zona de risc en desequilibri i moviment continuat, per possibilitar que l’alumne avanci. Una visió ben útil i necessària per la forma d’entendre l’educació en les institucions educatives d’avui. Tot un repte pels educadors. També sembla revelador el seu pensament sobre el canvi humà.