dilluns, 21 de gener del 2013

El Dr. Lluís Urpí i els orígens de l’Escola de Magisteri “Sagrat Cor” (Blanquerna) (1)

(Article publicat a Catalunyareligio.cat. Dima. 08-01-2013)

Hem rellegit el llibre de la Dra. Mariangels Riera “Les arrels de Blanquerna”, on explica la història de l’Escola de Magisteri Sagrat Cor, fundada el 1948, més tard anomenada Escola de Mestres Blanquerna, i avui integrada a la Fundació Blanquerna i a la Universitat Ramon Llull. Entendre els orígens de les institucions, l’esperit que animava els seus fundadors i els diferents moments de la història que les han marcat, així com les persones que hi han deixat empremta, és un exercici interessant per entendre el present. El treball de Mariangels Riera hi contribueix de manera molt rellevant.

L’Escola de Mestres Sagrat Cor va néixer a Barcelona com a escola normal femenina l’any 1948, per una iniciativa del canonge Dr. Lluís Urpí i Carbonell, sota el pontificat del bisbe Dr. Gregorio Modrego, a l’empara de la Llei d’Educació Primària del 1945, que atorgava a l’Església el dret a la creació d’escoles normals. Amb la creació de l’Escola del Sagrat Cor s’acomplia l’objectiu manifest de tenir una escola normal femenina on les religioses podessin obtenir una formació científica i pedagògica, al mateix temps que un títol de l’estat. 

Tanmateix el Dr. Urpí, tal i com exposa la Dra. Riera, tenia la il·lusió de poder crear un dia una universitat catòlica a la diòcesi de Barcelona. Així ho va manifestar en una intervenció amb motiu de la benedicció dels nous locals de la Balmesiana (Biblioteca Balmes) el 4 d’octubre de 1940, uns anys abans de la fundació de l’Escola del Sagrat Cor. La temàtica de les conferències i comunicacions tractaren el tema de “la organización de los estudios religiosos en España”. Intervingueren el Dr. Tusquets, els germans Carreras Artau, el jesuïta Enrique Herrera Oria, entre d’altres. La intervenció del Dr. Urpí va tractar de la necessitat de fundar universitats catòliques amb la vocació de formar “seglares ilustrados llamados a ser dirigentes en la sociedad”. La Dra. Riera explica com havia de participar també en l’acte el rector de la universitat del “Sacro Cuore” de Milà, que al final no va poder desplaçar-se per motiu de la guerra a Europa. Deia el Dr. Urpí lamentant aquesta absència: “Él nos hubiera contado, con frase sacudida por el entusiasmo cortante como su pluma fecunda, la gènesis, el desarrollo, las dificultades y los grandes éxitos de su centro universitario, sus distintes facultades, sus centenares de càtedras, el hormigueo de sus juventudes, sus laboratorios y seminarios, los afanes nunca colmados y sus realizaciones cada dia nuevas... Todo ello hubiera resultado altamente aleccionador, estimulante, en nuestras presentes circunstancias”. I més explícitament: “Se nos dirá que la idea de una universidad catòlica en nuestra patria debe ser relegada, hoy por hoy, a la categoria de sueño, expresamos un deseo, una necesidad, no hacemos más”. 

Uns anys més tard el Dr. Urpí va ser el primer director de l’Escola de Magisteri del Sagrat Cor. Ens diu la Dra. Riera, que l’escola era modesta en les seus inicis, amb més entusiasme que mitjans, però amb una gran exigència de qualitat. El Dr. Urpí, igual com passa per exemple a la universitat del “Sacro Cuore” -explica Mariàngels Riera- volia que l’escola fos la única a la diòcesi, com a referència de l’educació superior cristiana de qualitat. De totes formes en aquells anys es van anar fundant moltes altres escoles de mestres de l’Església, com veurem en una propera entrada.

Des d’aquells inicis es van anar produint progressivament canvis importants, per exemple en la composició de l’alumnat, que fou aviat mixt i amb la incorporació de seglars, que foren ben aviat majoritaris, esdevenint amb pocs anys una escola totalment oberta a estudiants de totes les procedències. S’han format a Blanquerna més de 12.000 mestres en el transcurs de la seva història. Història que continua i és ben viva en els estudis de Magisteri Blanquerna avui dins la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació i de l’Esport. 

El Dr. Lluís Urpí, nomenat en la inauguració del curs 1971-72 Director Honorari a perpetuïtat, hauria vist tal vegada acomplert el seu desig de que Barcelona tingui una gran universitat catòlica. Efectivament l’Escola de Mestres del Sagrat Cor (ja com a Blanquerna), essent fundadora i una part ben significativa de la Universitat Ramon Llull, va ser creadora d’altres estudis universitaris, avui integrats a la Fundació Blanquerna i a la Universitat Ramon Llull.

dimarts, 8 de gener del 2013

Sobre el seny


Article publicat a La Vanguardia el 31/10/12 (abans que una entitat financera fes del seny part de la seva imatge corporativa)

Són temps propicis per fer ús de la qualitat segurament més representativa del caràcter català: el seny. Molts s’hi refereixen i el demanen. Però què és exactament? 

Comencem per coses que se li assemblen però que no són el seny: Seny no és inhibició o timidesa, tampoc és covardia o retraïment, que estarien motivats en aquest cas per la por. Tampoc és seny, encara que es pugui confondre amb ell, posposar les decisions, no actuar, o deixar que les coses segueixin el seu curs sense interposar-s’hi. Seny no és doncs inacció, ni tampoc individualisme, o vetllar només pels interessos propis. Alguns han definit seny com a sentit comú, com a prudència, com tenir formes educades, o com a tradicionalisme però no és del tot exactament cap d'aquestes coses. Llavors què és? 

El seny es va forjar a través de la forma de vida de generacions i generacions a la casa pairal, un univers local, proper, càlid, conegut, familiar, i al mateix temps aspre i difícil, però finalment assumit i dominat. El seny es va fer també a partir dels cops precisos d'eina del menestral que va dominar el seu ofici, al llarg del transcórrer de la vida de generacions. És doncs una sensació de seguretat, de domini, de confiança serena. És una manera de ser i estar en el món, potser l'expressió més genuïna de l'ànima catalana. Es transmet amb la integració al país. El podríem definir com la capacitat de fer en cada moment el més oportú, de forma mesurada i harmònica, i de posar cada cosa al seu lloc. Així el seny seria la capacitat d'ordenar l'espai i el temps amb el moviment precís. Seny podria ser també el mesurat equilibri de l’ intel·lecte, la voluntat i les passions que va proposar Balmes a "el Criterio". 

Al seny no li agrada, per tant, ni el desordre, ni la manca d'harmonia, ni el fer les coses fora de temps. No obstant això el seny genuí és essencialment “proactiu” i “propositiu” i afecta tant a la percepció de la realitat, com a l'apreciació de la vida i les seves circumstàncies. També contribueix a una especial comprensió dels fenòmens i a trobar les formes més adequades d'actuació. Ser "assenyat" no està renyit doncs de cap manera, amb la col·laboració amb els altres, ni tampoc amb els projectes col·lectius quan són una prolongació harmònica, ordenada i en el moment oportú de l'univers personal. 

Josep Gallifa
Catedràtic. Facultat d'Educació Blanquerna-URL