La generació dels joves (3)

Article publicat a catalunyareligio.cat. DIL, 19/11/12)

Finalitzem la descripció del perfil generacional dels joves més grans, perfil generacional que estem exposant en les darreres entrades:

En els estudis que es fan sobre aquests joves hi ha alguns tòpics, per exemple el tòpic que degut a la crisi econòmica aquesta generació s’hauria quedat a viure a casa fins a ser més grans, passats els 30 anys. Vàrem tenir la ocasió de parlar d’aquest tema amb el sociòleg Dr. Salvador Cardús, que explicava que aquest fet de la emancipació tardana ja ve de generacions anteriors i és explicable per altres causes i no només per la crisi actual. Un altre tòpic es que es diu i es repeteix és que serà la primera generació que viurà pitjor que les generacions dels seus predecessors. Podem preguntar-nos: Això és segur? No ho sabem, ja que tenen més accés a tota mena de recursos i informació, que podran aportar-los-hi qualitat, i els joves més actius és ben segur que podran ser molt més creatius, especialment quan giri el cicle econòmic. Tampoc els models d’enriquiment d’alguns representants de generacions anteriors, basats en estirar més el braç que la màniga, no són un bon model a imitar. Segur que això era viure millor? Per altra banda creiem que hi ha generacions que objectivament ho han tingut pitjor.

Per altra banda tots els elements de les formes de vinculació social postmoderna o pròpies de la societat líquida (Bauman) o de l’”homo sentiens” (Lacroix) estan naturalment ben representats en aquesta generació. Això es manifesta per exemple en les formes de participació en la vida col·lectiva a través d’identificacions més emocionals (concerts en directe, partits de futbol,..) que tradicionals (poble, barri...), o bé en la búsqueda d’experiències emocionals intenses, en la preponderància del present, en les relacions personals més condicionals, etc... Això donaria per un tractament específic més detallat.

És ben segur una generació més audiovisual i televisiva que lectora. El Dr. Miquel Tresserras ho expressava en una conferència a l’inici de curs anterior a la URL quan comparava aquesta generació amb la del maig del 68. Aquesta generació té menys referents culturals, té molta formació, com dèiem, però possiblement és més especialitzada que generalista, més basada tal vegada en la fascinació per la novetat que en els referents de la tradició. Això pot afectar la religió, que podem considerar que segueix el mateix camí que els diferents àmbits de la cultura. No tothom és igual i hi ha de tot, però segurament sigui la primera generació, sociològicament de forma més massiva, en que uns bona part dels seus membres o bé no han rebut educació religiosa, o bé no hi ha hagut la transmissió de la religió per part de la família o bé la religió de la pròpia tradició no està essent un aspecte central, ni tant sols important, de la vida. Faig uns descripció que vol ser neutral, sabem que hi ha de tot. Tanmateix ja havíem exposat anteriorment la poca consideració que els mereix als joves (sociològicament parlant) la religió. No és un problema d’aquí. Comentava aquesta dada amb una professora Nord-americana de North Carolina que expressava més o menys el mateix sobre els seus fills de la generació dels joves de l’”Occupy Wall Street”. Els seus fills, em deia, no valoraven la importància de la religió per la persona, ni compartien el sentit que té per ella la comunitat cristiana. No vol dir que no tinguin valors, eh?, només que els elements culturals que, almenys aquí en generacions anteriors, estaven totalment presents, que no calia ni vetllar-hi perquè es transpiraven en la societat (encara que fos en alguns casos per estar-hi en contra o qüestionar-los) simplement ara no es tenen tant presents. Així doncs en temes religiosos a vegades pot haver-hi una opinió formada, d’altra banda influïda pel tractament de la religió en els mitjans, que els pot fer percebre la religió com a limitadora de la llibertat. Com que, per aquest aspecte que comentàvem de participació en xarxes relacionals, les opinions es contagien fàcilment, finalment la religió no resulta per molts un aspecte rellevant de la comunicació. Segurament caldrà trobar un estil comunicatiu diferent per connectar amb les representacions i els imaginaris d’aquests joves.

No voldria acabar sense “trencar una llança” per aquesta generació, i voldria fer-ho de forma que no es pogués interpretar com a paternalista, però és el que es pot deduir de l’exposició desenvolupada fins ara: Segur que se’n sortirà, està més preparada que cap altre generació i té un estil propi, més relacional i més solidari. Tenen més informació, són capaços de construir més xarxa, més col·laboració, tenen més intel·ligència social. Són més internacionals i estan, en definitiva, més preparats pels tipus de societats que vindran.

Continuarem en el següent article amb una altra generació, la dels joves més joves.

La generació dels joves (2)

(Article publicat a Catalunyareligio.cat. Dim. 7/11/12)

Continuem amb el perfil generacional que havíem iniciat:

Aquesta generació de joves (que ja comencen a ser una mica més grans) té dues característiques que, per Rifkin, són el motor de la societat que està venint: el domini de la tecnologia i també dels aspectes relacionals. Són dos actius molt importants i que estan efectivament molt representats en aquesta generació: La tecnologia perquè han crescut amb ella i l’han incorporat de forma natural, sense passar per tot el camí de canvi constant de sistemes i versions que vàrem tenir altres generacions. Efectivament podríem dir que és la generació que més ràpidament ha incorporat el Facebook, Twitter, What’s up,... Tecnologia i relació. Amb les xarxes socials no es veritat que la tecnologia individualitzi i separi, tot i que el control de la relació resti finalment en mans individuals. Les persones però estan connectades en xarxes i això no exclou ni substitueix l‘experiència presencial, pot fins i tot facilitar-la. En aquest sentit, i sempre segons algunes enquestes, els joves als que ens referim tenen un bon sentit de la festa i la diversió, que passen a ser les seves icones generacionals més representatives. Això és ben presencial.

Les xarxes per altra banda canvien les mentalitats pel caràcter que tenen de participació directa, sense mediacions, i pel caràcter d’internet on hi ha una àmplia llibertat d’expressió i on els posicionaments són sovint directes i clars, sense ambigüitats. Així alguns membres d’aquesta generació haurien afegit a l’anhel de llibertat individual la cerca d’una experiència més directa en els processos socials, buscant més immediatesa o canalitzant tal vegada el descontent per la frustració de les expectatives creades en els anys d’abundància. Això sens dubte contrasta amb el sistema polític i social convencional basat en la delegació de responsabilitats en sistemes representatius. El crit del 15 M “ningú no em representa” pot tenir en part aquesta explicació. Tanmateix això no esgota la interpretació del moviment dels indignats, però pot constituir-ne tal vegada la seva aportació més genuïna, encara que difícil de concretar en un sistema específic, ja que en ella mateixa anul·la la possibilitat de lideratges, necessaris en les dinàmiques socials col.lectives (almenys fins ara, que sapiguem). Ara bé si alguna generació pot posar les bases per una societat diferent a l’actual tal vegada sigui aquesta, però haurà de trobar els valors propis des dels quals fer les propostes de canvi.

Sembla tanmateix una generació en general poc ideològica. Algú pot pensar: I aquells episodis de violència en manifestacions protagonitzats per joves? Segurament son protagonitzats per una absoluta minoria amb més finalitat desestabilitzadora que ideològica, l’estil sembla més d’una minoria llibertària i anarquitzant. En general tanmateix els canvis que proposen són de base no violenta, encara que siguin potser difícils d’aplicar i/o acceptar: crítica del sistema social i polític actuals, participació directa individual en els processos, major autenticitat i estil més directe i immediatista, menor separació esfera pública-esfera privada, no a la doble moralitat, no als poders fàctics... Els membres d’aquesta generació tenen molt sentit de la llibertat individual i la tecnologia els ha fet més directes en l’expressió, més clars, i segurament també més tolerants i solidaris, que són alguns dels seus actius generacionals. A més tenen una bona preparació en llengües i això ha portat a molts a experiències internacionals: Siguin grans viatges estil aventurer o emigració per qüestions de feina davant la falta d’oportunitats aquí, amb la greu pèrdua de talent per la societat que això pot suposar a la llarga.

Continuarem en la propera entrada.

La generació dels joves

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill. 29/10/12)

Continuem amb l’exposició de les diferents generacions que havíem iniciat ja fa un temps, centrant-nos ara amb les generacions joves. Començarem pels joves que ja comencen a ser més grans, és a dir que tenen ara aproximadament de 22-24 anys a 37-39 anys (nascuts entre 1973-75 fins 1988-90). Els hi apliquem el qualificatiu de “joves” potser perquè som nosaltres els que ja ens hem fet grans, però de fet ja no són tant joves... Recordem que estem seguint la hipòtesi d’una durada aproximada de 15 anys per cada generació i que parlem molt en general, sobre experiències generacionals. Pel que fa a la font directa de coneixement d’aquesta generació hem de dir que ja no és per nosaltres una generació tan propera com les anteriors que havíem descrit, però hem tingut la ocasió de conèixer persones d’aquesta generació per milers, doncs ha estat la generació de la major part dels estudiants que hem tingut a la universitat durant els darrers 25 anys, tot i que els hem conegut sobretot en una situació d’aprenentatge formal. Haurem de complementar la visió personal a partir del que es desprèn també de diferents estudis i anàlisi.

El tema a esbrinar tanmateix és: Quins trets específics marquen les experiències juvenils primerenques d’aquesta generació, que, com venim suposant, són la base de les experiències generacionals?

En primer lloc el gruix d’aquestes experiències es varen donar des de mitjans-finals dels 90 fins a mitjans-finals del de la primera dècada del 2000, és a dir uns temps que són molt clars: de notable creixement econòmic, d’optimisme absolut en el futur, d’abundància i de facilitats en tots els ordres, diríem també d’entusiasme consumista potser com en cap altra època anterior. Segurament molts representants d’aquesta generació ja havien tingut unes experiències infantils amb moltes facilitats (comparant sempre amb generacions anteriors) tal vegada perquè els seus pares els volien estalviar carències que ells havien tingut, tal vegada pels canvis en la societat i el major accés al consum, tal vegada per motius més ideològics, però alguns no haurien tingut de fer massa esforç per obtenir resultats. Per altra banda l’estil optimista que es donava en totes les dimensions de la societat, la cultura de la facilitat de “nous rics” tan estesa, el paper més i més preponderant de l’oci consumista, haurien estat molt presents en aquells anys. Així doncs a l’estil més pragmàtic individualista en continuïtat amb la generació anterior hi hem d’afegir la vivència de la cultura de la facilitat (sempre ho comparem amb altres generacions). “Ho vull, ho tinc”, amb una certa immediatesa.

Donat tot això tanmateix aquesta generació s’ha trobat amb un fort contrast quan ha estat l’hora de tenir un paper a la societat, de buscar i trobar feina, ja que molts d’ells s’han hagut d’incorporar al mon del treball en la època ja de la crisi econòmica d’aquests darrers anys. Sembla però una mica injust anomenar a aquesta generació com a “ninis” (“ni estudia, ni treballa”). La majoria sí que treballen i els altres si no ho fa no és pas perquè no vulguin. A més a més, sempre generalitzant, és una generació molt ben preparada, amb una proporció molt alta d’universitaris, molts d’ells amb estudis de màster i amb una bona especialització. D’altres tanmateix, per les facilitats anteriors en trobar feina, no varen preparar-se tant bé i es van integrar aviat al mon laboral. Alguns d’ells s’han trobat amb la part més crua de la crisi econòmica quan els seus llocs de treball no estaven consolidats. Molts reprenen la formació, d’altres treballen en feines menys qualificades respecte les possibilitats de la seva formació. Respecte la preparació, un polític rellevant espanyol d’esquerres va dir fa uns anys sobre aquesta generació: “Es la generación más bien preparada de la historia, y se han hecho conservadores”. Això de conservadors pot sorprendre a algú, després del fenomen dels “indignats” aquí o d’“Occupy Wall Street”, protagonitzats majoritàriament per membres d’aquesta generació. Tanmateix els sociòlegs que han estudiat la joventut, com Javier Elzo, ja ens adverteixen que els joves inconformistes i compromesos són una minoria, molt visible potser, però sociològicament tal vegada no del tot representativa. En un article anterior ja havíem comentat algunes dades sociològiques proporcionades per el Dr. Elzo respecte els joves.

D’altra banda aquests joves a Espanya van estudiar majoritàriament en el context de la LOGSE. Donaria per més el que vaig a dir, però alguns han sostingut que les perspectives psicopedagògiques darrera la reforma dels currículums, malgrat ser impulsada aquella reforma per un govern d’esquerres, portava implícits uns valors individualistes i pragmàtics més típics d’una mentalitat liberal-burgesa-conservadora. I a això se li ha de sumar la inèrcia social consumista i de facilitats que comentàvem abans, cosa que pot contribuir al tarannà al·ludit. És més fàcil segurament això estudiar-ho “a toro pasado”, ja que la reforma va suposar un gran avenç en molts ordres i en molts aspectes ha canviat molt positivament el sistema educatiu. En vàrem ser en el seu moment actius defensors, però això no vol dir que no hagi pogut contribuir a ser causa d’alguns efectes, que pel que es veu, no estaven previstos per alguns.

Continuarem en una propera entrada de bloc.