Sobre la ment humana i els prejudicis

(Article publicat a catalunyareligio.cat, Dill, 17/09/12)

Hem iniciat un nou curs a la universitat. Els professors procurem estar al dia dels llibres que van sortint que tracten temes propers a les nostres assignatures per tal que puguin ser potencials materials de lectura o de treball pels estudiants. Una lectura recent interessant que hem fet ha estat el llibre “La mente: la última frontera” de Juan Pedro Nuñez, publicat per la Universidad Pontifícia de Comillas en la seva col·lecció de Psicologia. En aquest llibre l’autor descriu i explica de forma molt completa la ment humana i molt especialment les dimensions consciència-inconsciència. Ho fa des de la Psicologia però incorporant dades d’estudis provinents de la Neurologia, l’Antropologia o la Intel.ligència Artificial, tractant de donar una explicació comprensiva de la ment, així com de les bases psicològiques del pensament humà i d’alguns conceptes filosòfics. Es tracta d’un llibre interessant també per com està escrit, ja que pren la forma d’un diàleg professor-estudiant, que reprodueix molt bé l’educació a la Universitat.

Un aspecte d’entre els molts que hi hauria per fer una reflexió, és la descripció de com funciona el procés perceptiu de la ment, que tracta d’elaborar i donar significat a la informació que arriba dels sentits, convertint-la en la imatge que tenim del món. Fins i tot els processos més bàsics a nivell inconscient consisteixen en comparar característiques dels objectes, col·locant en primer pla els trets diferencials i deixant els aspectes menys singulars en un segon terme, distingint així entre “forma” i “fons”. Aquest procés, que explica amb molt més detall el llibre citat, permet contribuir a explicar com es passa dels objectes del món físic al mon subjectiu o mental, una preocupació de l’autor al llarg de l’obra, i un problema que, amb formulacions diferents, ha estat present en molts autors en el transcurs de la història del pensament. Seria ara llarg explicar-ne els detalls, sense passar per tots els passos i les reflexions que realitza l’autor, fonamentades en la recerca científica neuropsicològica. Voldria reflexionar només sobre un aspecte que sembla rellevant.

La nostra ment és molt eficaç detectant trets dels objectes i creant i identificant esquemes o patrons, a partir d’unes poques dades que, com dèiem, passen al primer pla, deixant les altres informacions al “fons”. Aquest procés perceptiu permet identificar amb gran rapidesa un objecte a partir d’unes poques característiques i treure’n conseqüències per al comportament. L’autor exposa també com aquest procés bàsic tant arrelat en la nostra ment és també la base sobre la qual, a partir de poques dades i comparant constantment el que ens uneix i el que ens separa com a éssers humans, traiem conclusions massa ràpides sobre els altres basant-nos amb poca informació. És una de les formes per explicar la base neuropsicològica pels prejudicis, que són la causa de molts conflictes entre les persones i els grups. Així doncs un sistema que és molt eficaç per tractar amb els objectes esdevé una limitació quan els seus automatismes actuen en l’àmbit de la relació humana.

Es requereix d’un petit esforç de consciència per prendre’ns més temps, per considerar més dades, per no atendre només a les diferències i incorporar més el “fons”, és a dir les moltes coses que ens fan iguals als éssers humans i que la nostra ment pot donar automàticament per descomptades. Estimar els altres comporta ben segur prendre en consideració aspectes de les persones als que potser no havíem prestat prou atenció.

Catalunya necessita bons mestres

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dij. 6/09/2012)

La consellera Irene Rigau va participar aquest any en la Jornada de professors que tenim al començament de cada curs a la nostra facultat, com explica avui mateix CatalunyaReligió. Va ser presentada pels Drs. Salvador Pié, president de la Fundació Blanquerna, i pel nostre degà el Dr. Climent Giné, que en van destacar la seva trajectòria professional, que es va iniciar com a mestra, i també la seva passió per l’educació, passió que va també transmetre al llarg de la seva intervenció. Tot un privilegi tenir entre nosaltres la consellera, just en aquests dies d’inici del curs escolar en els que hi ha molts actes i en els que ben segur la seva agenda està ben plena. 

En la motivació per la seva intervenció hi havia una constatació: els resultats del sistema educatiu no son bons. Ho destaca aquests dies la premsa: Tenim un percentatge del 26% d’abandonament prematur dels estudis, unes taxes de graduació de l’ESO per sota la mitjana espanyola i europea o, per exemple, l’indicador de que un 51% dels alumnes de primer d’ESO no aproven totes les matèries. En l’educació obligatòria hi ha una franja important de joves que no arriben a assolir les competències mínimes. La consellera Rigau va dir que “no estem obtenint els resultats que pensàvem. Pensàvem que reduint les ràtios d’alumnes o posant una ràtio de més d’un mestre per aula, milloraria la qualitat i els resultats”. No es això el que indiquen els estudis internacionals sobre qualitat en l’educació. Així doncs “si volem resultats diferents no podem fer sempre el mateix”, digué la consellera recordant la coneguda frase d’Einstein. 

“La qualitat la determina el mestre”, va dir Irene Rigau. Els països europeus amb els millors resultats educatius donen molta importància al perfil del mestre. Per exemple a Finlàndia, digué la consellera, els estudiants que tenen empatia amb els nens/es i els joves (participen en esplais, agrupaments, associacions...) passen al davant, en l’accés a la Universitat, als que tenen només un bon expedient acadèmic. Hem tingut aquí poc en compte el perfil del mestre. Irene Rigau portava un llibre a la ma de principis dels 90 editat per Cruïlla en una experiència en la que Blanquerna en el seu moment va participar junt amb la Fundación Santa María, un espai que vàrem denominar “Proposta: Espai de Pedagogia”. En aquest llibre la recordada pedagoga Maria Rubies parlava del perfil del mestre i deia: “Com ha de ser el mestre? Què ha de tenir? Què ha de saber?” Llegia la consellera del text de Maria Rubies: “El mestre requereix uns trets en la seva identitat: creu en l’home, s’esforça en conèixer l’home, espera en l’home”. Es a dir que una persona pessimista no pot ser mestre, “si creus en el potencial de la persona podràs desvetllar-lo”, digué Irene Rigau, que continuava exposant com a diferencia de principis d’aquells anys 90’s, després com a sistema hem posat l’accent més en els recursos que en la persona, en la confiança en que tot ho solventaria la organització-administració i això ha portat a un cert desplaçament de la responsabilitat.

El mestre que es necessita ha de ser també generalista, culte. L’excés d’especialització en una branca de coneixement pot estar bé, però cal sobretot saber desvetllar en l’alumne el desig i la motivació de conèixer. Santaló deia que el mestre ha de tenir un coneixement general de totes les matèries i “alguna dèria”. Irene Rigau exposà com, els plans d’estudi de les Facultats d’Educació (que sovint són molt especialitzats) acaben tenint uns resultats o uns altres, que acaben afectant a la societat. Emplaçà a les Facultats d’Educació a seguir aquest camí de posar l’accent en la persona i reconegué i agraí, en algun moment de la conferència, l’aportació significativa de Blanquerna en aquest aspecte durant tants anys.

Hi hagué més elements, però em referiré a un darrer aspecte. La consellera va dir també que “el mestre, abans que res ha de ser exemplar”. Que tot educa o maleduca. Hem potenciat molt la funció del “mestre com a ciutadà”, que té una visió de la societat que vol transmetre, i poc la del “mestre com a professional” que posa en el centre l’alumne i el seu desenvolupament com a persona. En aquest sentit digué als mestres: “el dia en que la mirada d’un nen o un adolescent no et faci pessigolles per dintre, t’has de plantejar canviar d’ofici”.

Sense voler dir que els mestres que treballen en les escoles no ho siguin, tanmateix necessitem bons mestres! 

Francesc Sagrera i la Federació de Joves Cristians de Catalunya

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill. 23/7/2012)

El recordat P. Josep Liñan va escriure el 2006 el llibre “Francesc Sagrera, avançat forjador de ciutadans”. En ell explica la biografia d’aquest singular escolapi i en recull alguns dels seus més importants escrits. Ens detindrem en un aspecte del pensament de Francesc Sagrera, a qui vàrem presentar en una anterior entrada de bloc, a propòsit de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, moviment fundat a finals de 1931 pel Dr. Albert Bonet i Marrufat i en el que Francesc Sagrera va col·laborar.

Era el 1932, uns temps no gens fàcils per l’Església ni per la societat, doncs es començava a manifestar la divisió (pors, odis,...) que uns anys més tard va acabar en la guerra que tots coneixem. “El temps és dolent, però Deu és bo”, deia Francesc Sagrera. Hi havia un sector de l’Església, segurament no majoritari i en el que participava Francesc Sagrera, que sintonitzava amb els valors de la justícia social a partir de la Doctrina Social de l’Església. Pensaven que calia reconquerir la massa treballadora embaucada per l’odi als grans explotadors i aquesta visió, explica Josep Liñan, no sempre era ben compresa per tothom. Per altra banda també a l’aula amb els seus alumnes, Francesc Sagrera educava en els valors de la llibertat, la responsabilitat, la justícia, la ciutadania, i els valors democràtics, concebent l’aula com una petita república. A més Francesc Sagrera es va comprometre amb els Cercles d’Estudi de la Federació de Joves Cristians, que concebia –com explica Josep Liñan- com un autèntic moviment de renovació de Catalunya, que ell esperava i desitjava i que es va malograr per la guerra del 36 i totes les seves conseqüències. 

Vegem en aquest context dues reflexions del mateix Francesc Sagrera i fem-ne algun comentari:

“Voleu saber, els romàntics panegiritzadors de les institucions caigudes, quin és l’estat religiós i moral de l’actual joventut? ... Un 5% escàs compleix els seus deures religiosos!”...”Tinguem la fortalesa de mirar-lo cara a cara, aquest fet; de contemplar-lo, aquest poble estimat, en altre temps cristià, i avui submergit per culpa nostra en les tenebres de la incredulitat i el vici”... “Redrecem-nos: el fet és davant nostre, tràgic, aclaparador. Cal una acció prompta, immediata, directa, heroica, diríem; exercida amb seny i caritat en els medis més allunyats a nosaltres”... “Heus ací el camp d’acció del Fejocisme. A les fàbriques, a les oficines, als tallers, a la terra, als cafès, en els rengles mateixos dels nostres actuals perseguidors, hem d’anar a cercar els nous prosèlits”.

Anotació nostra: La denominada secularització de la societat actual, de la que sovint parlem, no és nova i les seves causes són remotes. La societat catalana ja havia experimentat amb força aquest fenomen. Encara que després, amb el règim sorgit de la guerra civil, la situació es va redreçar com sabem, les arrels tanmateix ja estaven posades i eren bastant fondes. I quines formes d’encarar el fenomen tenia l’Església catalana de llavors, l’Església que havia entès el dinamisme de la democràcia? Ens pot donar alguna pista per actuar en la situació present? Seguim amb el pensament de Francesc Sagrera a propòsit de l’ideal del Fejocisme, amb un text que és prou eloqüent per respondre per si mateix a aquestes qüestions. I amb aquestes paraules i reflexions de Francesc Sagrera iniciem uns dies de vacances i desitgem als lectors un bon estiu! La veu de Francesc Sagrera (1932):

“No, no es tracta de fer un ‘cafè’ (volia dir un club tancat), ni un ‘partit’, ni una ‘societat’, ni una ‘congregació’ tant sols: l’esperit fejocista no és esperit de divisió, ni de rivalitats, ni de partidismes. Diríem que ha de ser el denominador comú de tots els ‘partits’, l’aglutinant de totes les ‘societats’ i com el principi vital de totes elles, aspirant a constituir aquella formosa unitat en la varietat, principi de tota harmonia i de tota bellesa; però jamai ha de ser una escissió, ni una nota diferencial”... “Aquest encongiment, aquesta estretor, aquesta eterna mania de voler empresonar l’esperit dintre el recinte estret i asfixiant d’una ‘societat’ determinada, posem per cas la més inofensiva i anodina, és ben bé un símptoma de la greu anèmia espiritual que fa tant temps patim; però aquest esperit de secta raquític i mesquí, no és ni serà mai l’esperit cristià, aquell esperit de llibertat evangèlica d’horitzons infinits, ni tampoc és l’esperit de la Federació; altrament nosaltres no hauríem entès mai un borrall del Fejocisme”...”Diríem que més que una concreció material d’individus, el Fejocisme és una idea, és un culte, és un esperit; i que el seu temple i el seu cenacle és el cor, és l’ànima dels joves i de les multituds, sedecs de Veritat i d’Amor”.