En què es diferencia una universitat d'inspiració cristiana

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill. 18/6/2012)

Ha sortit el segon número del suplement de ‘Vida Nueva Catalunya’, que està dedicat en bona part a la formació dels cristians, com a “una necessitat que s’ha de cobrir, sobretot en els temps actuals, per tal que puguin donar compte d’una fe raonada, sòlida i profunda”. Vaig tenir la oportunitat de dialogar sobre aquest tema en una entrevista en aquest suplement amb el jesuïta Llorenç Puig, director del centre Cristianisme i Justícia i amb la religiosa de la Companyia de Maria, Maria Claustre Solé, professora a la Facultat de Teologia de Catalunya i a l'ISCREB. Aprofito l’avinentesa per desitjar sort i també un bon futur a aquesta iniciativa comunicativa. Voldria també animar als lectors a que llegeixin l’entrevista completa amb les tres visions complementàries. Aquell diàleg em va suggerir algunes reflexions respecte la universitat d’inspiració cristiana. Davant el model predominant d’universitat pública a Espanya hi ha l’alternativa universitària, de servei públic des de la iniciativa social, que representa la universitat d’inspiració cristiana. Quines característiques qualitatives diferencials té aquesta proposta universitària?

Abans d’explicar-ne alguns dels seus trets hem de dir que, per tenir qualitat, el primer que segur que ha de ser una universitat d’inspiració cristiana és ser una bona universitat. Això vol dir que la seva qualitat ha de poder ser mesurada i comparada amb els paràmetres internacionals de qualitat en educació superior amb qualsevol altra institució de qualitat. Seria llarg aquí ara estendre’m en les dimensions d’aquesta qualitat més genèrica. Posem-ne una com a exemple: la qualitat de la recerca. Una universitat que no contribuís a l’esforç de la recerca, que els seus professors no fossin reconeguts per la seva qualitat acadèmica, no seria mai considerada una bona universitat, i no passaria de ser una “acadèmia” però amb el sentit pejoratiu del terme, com li agradava dir a l’anterior rector de la Universitat Ramon Llull Dr. Miquel Gassiot. Per altra banda la rectora de la universitat Ramon Llull, Dra. Ester Giménez-Salinas, en un acte recent a ESADE, organitzat per la Càtedra de Lideratges i tot debatent el tema de la governabilitat en l’àmbit universitari i les diferències sector públic-sector privat, va exposar, entre altres coses interessants, com una bona universitat ha de complir a més una altra condició: “no pot ser una institució amb ànim de lucre”. També al mateix temps demanava que no es podia discriminar, des de l’estat, una bona universitat pel fet de ser privada en el finançament públic de la recerca, que és un esforç col·lectiu de tota la comunitat científica i acadèmica, cadascú en els seus diferents àmbits de coneixement.

Anem ara a la pregunta inicial: Quins trets específics de qualitat ofereix una universitat d’inspiració cristiana, a més de la qualitat més genèrica citada? No pretenem respondre des de els documents del Magisteri, la teoria o els idearis, sinó des del que es concreta finalment en pràctiques institucionals. Vegem-ne algunes de les dimensions, presents amb major o menor mesura, també depenent dels estudis que es tracti:

Una primera dimensió és que ha de formar bons professionals. I això en una societat dinàmica i cada vegada més exigent és un repte permanent. Els professionals universitaris no poden ser avui uns mers tècnics o aplicadors de coneixements sinó que, en la societat del coneixement en la que estem, han de ser també creadors de coneixement. Una dimensió molt important de la recerca universitària és, per tant, que permeti formar bons investigadors dintre els seus àmbits professionals. Així doncs els estudiants en el seu procés de formació han de passar a tenir un rol actiu, enlloc de un rol passiu amb el coneixement. Per això la universitat ha d’estar permanentment oberta a la racionalitat i a l’argumentació i fomentar processos creatius i de canvi. El que valia ahir potser no serveixi per demà. Es l’actitud d’estar confiadament en el present amb una mirada atenta vers el futur, quelcom que és natural al fer d’una institució d’inspiració cristiana.

Una altra dimensió és la formació integral. Aquesta pot estar reforçada per la presència o l’estudi de les Humanitats, l’Antropologia, les diferents Ciències Religioses,... No n’hi ha prou amb estudiar les matèries de la pròpia especialitat, cal tenir una part del currículum per cobrir la necessitat de formació de totes les dimensions de la persona i també la dimensió religiosa i espiritual. Una matèria important a remarcar aquí, per qualsevol professió, és la Ètica professional. En ella hi ha el model de professional-persona que es vol formar. L’Ètica no és exclusiva de la Universitat d’inspiració cristiana, tanmateix l’Evangeli li dona l’accent especial que permet anar més enllà d’aquestes “ètiques de mínims”, que estan de moda, però que quan hi ha conflictes, no sempre son suficients. Això donaria per més...

Un aspecte que també seria llarg, i sobre el que ja havíem escrit, és la importància competències genèriques o transversals. Per exemple: la responsabilitat, la capacitat pel treball en equip, la creativitat, la capacitat de comunicació, de lideratge i emprenedoria... No són exclusives de la universitat i és més fàcil de dir que treballar-les realment, perquè per això cal que hi hagi espais i temps en els plans d’estudis. Es una dimensió important, perquè el model de persona i professional ha de traduir-se les pràctiques educatives de les institucions. No podem dir per exemple “és important la responsabilitat” i que no hi hagi espais o formes d’interacció per fomentar-la, o fins i tot que la pràctica contradigués les expectatives... Moltes d’aquestes coses són possibles, en la universitat d’inspiració cristiana, precisament perquè hi ha espais d’interacció, com per exemple els Seminaris, que faciliten el diàleg i que permeten a més compartir perspectives sobre els temes i problemes entre professors-tutors i estudiants. Treballar en aquests entorns sobre temes d’actualitat, per exemple, permet anar compartint criteris sobre temes delicats que preocupen als joves, cosa que contribueix a fer aquest pont entre el coneixement teòric i la vida. No sempre els valors que surten i es comparteixen són els del món en el que viuen els joves. Aquests espais doncs permeten també obrir perspectives a la visió cristiana raonada. No seria possible tot això sense els professors que, dintre el valor universitari de la llibertat de càtedra, molts tenen també el valor del testimoniatge. Queda pendent per una altra entrada tractar el tema tan important del professorat.

Alguns dels altres elements són: la Pastoral Universitària, que hi és també en les universitats públiques. O l’acció cultural a través de cursos, conferències, universitats d’estiu, etc. que tenen finalment un impacte social i cultural. Aquí la universitat d’inspiració cristiana tendeix ponts entre sectors professionals diferents de la societat, agents diferents (públics i privats) i institucions cristianes. Una anècdota: En una reunió amb rectors europeus de la EUA (European University Association) que tractava el tema de l’impacte cultural de la universitat, un representant d’una universitat pública catalana, del que no diré el nom, va dir: “De fet hem de reconèixer que la universitat (es referia a la pública) no té cap mena impacte cultural”. Tots els rectors europeus presents a la sala van protestar visiblement, discrepant enèrgicament en les diverses successives intervencions davant el que acabaven d’escoltar..... Una universitat pot ser universitat sense impacte cultural?! La universitat d’inspiració cristiana si que aspira a tenir impacte cultural.

En resum: La universitat d’inspiració cristiana és una alternativa que té unes propostes i formes de funcionament diferenciades. Tracta de reunir tots els elements possibles per formar la persona de l’estudiant que, més enllà de sistemes i programes, esdevé el centre i el protagonista de la Universitat. És una realitat que acull estudiants cristians i també estudiants no cristians, un àmbit on proposar, compartir, dialogar, i permetre també presentar -al costat de les especialitats- la raonabilitat de la fe. ...I ser-ne testimoni en contextos tan fortament secularitzats com son els contextos universitaris i intel·lectuals en el nostre país.

Com es viu la religió als Estats Units?

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill. 11/6/2012)

No pretenc esgotar el tema de com es viu la dimensió religiosa en un país multiconfessional com els Estats Units i quin lloc hi té el catolicisme (aproximadament un 24% de la població) en un context on el protestantisme és majoritari (aproximadament un 51%), però on hi ha altres minories religioses no cristianes, alguna ben influent. Tampoc vull aprofundir en què suposa la religió per aquella societat, un país amb tradició de llibertat religiosa. Donaria per molt, però em vaig a centrar a explicar una experiència més vivencial i a fer-ne alguna reflexió. 

Vaig viure un any i mig als Estats Units, en diferents estats, diferents mides de ciutats, i amb presència religiosa cristiana diferent. Una sèrie de trets em van cridar l’atenció sobre la forma com es viu la religió cristiana de manera bastant generalitzada: el fort sentit de comunitat, la qualitat de les celebracions religioses: La cura amb els cants, les homilies, l’acolliment de les persones de fora la comunitat, etc. Segurament vaig tenir una mica de “síndrome de l’expatriat” que et fa veure les virtuts de tot allò de fora, que associes a l’experiència intensa d’estar immers en una realitat nova que et sorprèn. Tanmateix amb la distància del temps ho relativitzes, que aquí també sabem fer les coses bé!

En el que volia entrar és a explicar una experiència concreta: Durant les diverses estades als US vaig conèixer i relacionar-me sobretot amb persones del món intel·lectual i de la universitat i vaig poder copsar com és tractada la religió en aquests àmbits a partir de detalls molt senzills. Per exemple, durant varis mesos una beca de la fundació nord-americana Eisenhower em va permetre que m’entrevistés amb un centenar de persones dedicades a la política i la gestió universitàries de diferents punts del país: professors i investigadors d’universitat, rectors, instàncies federals, agències de qualitat, etc. Al que anava: En aquestes visites vaig descobrir que quan deia en la meva autopresentació “sóc catòlic”, l’interlocutor normalment somreia i acollia la frase com amb una certa complicitat i normalment pronunciava algun comentari positiu. Sovint no anava a més la conversa, però a vegades sí que continuava i l’interlocutor m’explicava la seva relació amb el cristianisme. Indefectiblement l’acolliment era positiu, era com dir: A més a més d’altres coses: la família, d’on un és (Barcelona!), el que un fa, on treballa (URL!), què pensa o viu,.. ser una persona religiosa és interpretat com “ser una persona correcta i positiva per la seva comunitat”. Amb aquest acolliment positiu et deien quelcom així com: “me’n alegro!”. Tant és així que vaig incloure aquesta dada en la meva autopresentació, jo que estava acostumat que aquí, en el nostre context intel·lectual, es considera una dada sense rellevància i que alguna vegada no és entesa positivament. Cal remarcar que estava –com he dit- en el món acadèmic universitari. El contrast amb el que passa aquí és evident.

Dues reflexions senzilles, que segurament s’haurien de matisar més, però que avanço:

Primera que, potser perquè els Estats Units és un país relativament nou, potser per la tradició de llibertat religiosa, sigui perquè sigui, però la religió és –en general- considerada una dimensió positiva per la persona. Una persona religiosa és equivalent a persona amb principis, que contribueix a la seva comunitat, preocupada pels altres,… Això no vol dir que considerin que s’hagi de discutir sobre temàtica religiosa (diferències doctrinals, particularitats de cada religió...) normalment no ho fan, perquè entenen que no s’ha d’entrar en la llibertat individual de que cadascú pugui viure segons la seva fe. És una forma d’entendre el pluralisme.

Segona: Les religions en general es creu que realitzen una contribució positiva a la dimensió col·lectiva, a l’espai públic. Potser per la tradició de pragmatisme i utilitarisme, però la religió té un valor social reconegut, sense que aquesta dimensió disminueixi les altres esferes de la vida. Un país doncs, a vegades considerat des d’aquí com individualista i materialista, però on la modernitat i el progrés no tenen res a veure amb marginar la religió. En general a Europa, i molt a Espanya, la modernitat ha entès que la religió ha de restar en una esfera privada, i sovint això vol dir que no s’ha de mencionar, que no ha de comptar. Als Estats Units compta, encara que no es parli massa d’una o altra religió, com per no crear desacord. Una perspectiva a considerar des d’aquí. No sembla que hi hagi moltes opcions més que desenvolupar marcs per acollir la pluralitat real, en el context multicultural i multireligiós en el que també vivim... i valorar l’aportació positiva que les religions fan a la societat.

50 números de la revista “Educació Social, revista d’intervenció sòcio-educativa”

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill, 4/6/2012)

Deu d’estar aquests dies ja a les llibreries, o bé està apunt de sortir, el número 50 de la revista “Educació Social, revista d’intervenció sòcio-educativa”. Cinquanta números és una bona ocasió per fer una reflexió sobre el camí recorregut i el significat que ha tingut i té aquest projecte editorial. 

Amb l’inici dels estudis d’Educació Social el 1992 la Fundació Pere Tarrés va ser innovadora en molts aspectes i un d’ells va ser la creació el 1995 de l’esmentada revista “Educació Social, revista d’intervenció sòcio-educativa.” Per la meva part he tingut l’experiència acadèmica agradable i interessant de formar part del comitè científic d’aquesta revista des dels seus inicis, així que puc ser testimoni de la feina feta.

Aquesta revista està dirigida en primera instància als professionals de l’Educació Social, però també ha sabut anar incorporant el rigor acadèmic d’una revista en la que també hi escriuen professors d’universitat de diverses universitats espanyoles. Des del principi es va decidir fer dues edicions, una en català i l’altra en castellà, perquè es volia que fos una revista de referència a tot l’estat sobre l’Educació Social, disciplina que estava naixent i en la que la Fundació Pere Tarrés va ser pionera. Per això es volgué des dels inicis que en el comitè científic hi participessin professionals i acadèmics d’altres llocs de l’estat on hi havia una tradició d’Educació Social amb perspectives i enfocs semblants als d’aquí a Catalunya. Una altra característica de la revista és que està organitzada en monogràfics: Cada número tracta un tema monogràfic d’interès per diferents àmbits de la professió. Des de fa uns anys es va decidir que la revista estes a RACÓ un portal de revistes en accés obert (on es poden consultar “on line” els números antics).

La notícia recent és que aquesta és la revista més consultada de totes les de la base de dades RACÓ i rep el 50% de les consultes de totes les revistes de la Universitat Ramon Llull. El 2011 la versió castellana va rebre 40992 visites i la versió catalana 26678. Són moltes per ser una revista d’aquestes característiques. I, perquè es produeix aquest èxit? Doncs perquè amb els 50 números publicats i disponibles, la qualitat dels col·laboradors i l’interès de les temàtiques que es tracten, fan que les persones que busquen informació sobre els temes que s’hi han tractat la trobin en aquesta revista. Es impressionant la varietat de les temàtiques i autors que s’hi poden trobar i que ara no puc resumir perquè francament no es pot fer una selecció parcial. S’ha anat doncs consolidant com una revista de referència a nivell estatal, tal com des del començament aspirava a ser.

Això és especialment important en el moment actual, ja que l’Educació Social ha passat a ser un grau, i per tant a poder desenvolupar màsters oficials i doctorats, és a dir s’ha consolidat com a titulació universitària. Així la revista afronta una nova etapa en la que la realitat universitària serà molt més important i present. La revista està ben posicionada per tenir les característiques de qualitat d’una revista acadèmica. El repte actual és com fer-ho sense trair el principi originari de que sigui també útil pels professionals.

Desitgem que segueixi l’encert que ha tingut fins ara l’equip responsable de la revista, encert en l’actualitat i interès dels continguts. Enhorabona a la Facultat Pere Tarrés-URL per aquests 50 números i per molts anys!