Creu de Sant Jordi a Blanquerna

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill, 23/4/2012)

El divendres 20 d’Abril la Generalitat de Catalunya va realitzar l’acte de concessió de les Creus de Sant Jordi del 2012. La Creu de Sant Jordi pretén distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural. En l’edició d’enguany es va distingir la Fundació Blanquerna.

Es molt encertat que les Creus de Sant Jordi distingeixin, ja des de la seva creació, a més de persones naturals a persones jurídiques (institucions, associacions, organitzacions...) és a dir a projectes no només individuals sinó col·lectius. És el cas de Blanquerna. Ja sé que pot semblar que elogiant Blanquerna, institució en la que fa 25 anys que treballo, faig una mica d’autobombo, però també és cert que a vegades no valorem o no apreciem suficientment el significat que tenen els moments de reconeixement públic objectiu, com ho és sens dubte aquest. Perquè no ho hauria de compartir? 

Segurament ja se sap, però per si de cas no està de més recordar, que la Fundació Blanquerna és una institució d'ensenyament universitari, fundada el 1948 com a Escola de Magisteri de l'Església, depenent de l'arquebisbat de Barcelona. Posteriorment es va fusionar amb les Escoles de Magisteri de Sant Joan Baptista de la Salle i de Sant Joan Bosco i assumí el nom de Blanquerna, l'obra literària i pedagògica de Ramon Llull. Blanquerna ofereix un projecte integrador de formació universitària d'inspiració cristiana, d'acord amb el Concili Vaticà II i les orientacions de la Santa Seu sobre Universitats Catòliques del 1990. El 1988 es constituí en Fundació Diocesana i fou reconeguda com a fundació privada benèfico-docent i sense ànim de lucre. El 1990 fou una de les institucions fundadores de la Universitat Ramon Llull, on té la titularitat de tres centres: La Facultat de Psicología, Ciencies de l'Educació i l'Esport Blanquerna, la Facultat de Comunicació Blanquerna i la Facultat Ciències de la Salut Blanquerna. 

Amb la Creu de Sant Jordi se li reconeix a la Fundació Blanquerna: "La seva aportació a la comunitat educativa a partir de la fidelitat a uns valors humanistes, a un estil de mestratge i la vocació de servei públic des de la iniciativa social. Vinculada a la Universitat Ramon Llull, incideix en àmbits com l'educació, la psicologia, l'esport, la comunicació i la salut, en els quals ha contribuït a formar bons professionals". 

Crec, i ho dic amb tota la modèstia, que Blanquerna és un exemple d’institució diocesana que ha sabut trobar una forma d’estar en el complex mon d’avui. Ho fa amb un estil pedagògic consolidat per l’experiència de molts anys, i que configura la seva empremta. Un estil pedagògic que vol ser una traducció al món de la pedagogia universitària dels valors evangèlics. A més se li reconeix a Blanquerna sobretot que ha format i forma bons professionals. És a dir que hi ha no sols una presència, que podria ser només testimonial, sinó també i sobretot competència. Una competència professional actualitzada i en permanent evolució per respondre a les demandes dels temps, per oferir una formació més i més útil als estudiants i que els atorgui una posició d’avantatge per al seu futur. Tot això, destaca la Generalitat, amb vocació de fer un servei públic, com ho ha de ser la autèntica Universitat. I a més des de la iniciativa social, que té el seu mèrit, tenint en compte que Blanquerna no compta amb pressupostos públics.

Aquesta distinció s’afegeix al Premi Catalunya Educació 2009 a l'Escola de Mestres Blanquerna en la categoria d'institucions que va lliurar l’anterior conseller d’Educació. Llavors Maragall digué que l'Escola de Mestres Blanquerna havia obtingut aquest guardó per haver esdevingut "una referència en la formació del professorat". El conseller va explicar que "la formació dels mestres que han passat per Blanquerna té avui dia un gran prestigi i per això, la institució rep un reconeixement al seu servei a la renovació pedagògica del país i a la catalanització de l'escola". 

En pocs anys de diferencia doncs, hi ha hagut dos reconeixements dels diferents grups polítics que han governat i governen Catalunya. Això és un signe clar d’arrelament a la societat catalana i de profunditat del projecte universitari. El mèrit és de moltes persones que hi han treballat durant molts anys, algunes de les quals ja no estan entre nosaltres. Tanmateix algunes persones han estat molt significatives i decisives per la seva empremta en aquest estil propi i en aquesta transversalitat i identitat de Blanquerna, sobretot el Dr. Salvador Pié, que recollí divendres la Creu de Sant Jordi com a president de la Fundació Blanquerna. També es una bona ocasió per destacar la tasca dels directors generals d’aquests darrers anys: l’anterior director general, Dr. Lluís Font, i l’actual Dr. Andreu Ibarz.

Enhorabona a tots els col·legues de Blanquerna! I a tots els lectors: bona diada de Sant Jordi!

Sobre la violència amb motiu de la vaga general

(Article publicat a CatalunyaReligió. Dill, 16/4/2012)

Alguna altra vegada he expressat que no volia entrar en qüestions d’opinió social i política, però aquesta qüestió, encara que sigui de fa dies, no em sembla que la pugui deixar passar perquè és prou greu i important. Em refereixo als episodis de violència que es van donar a les manifestacions de la vaga general del 29 de Març. 

Primer deixar clar que naturalment em sembla bé que les persones exerceixin els seus drets a manifestar-se. També dir que no entraré a valorar si la vaga general va ser més o menys justificada, necessària, etc. Em limitaré a comentar només l’episodi de violència.

Em va resultar sorprenent la seva magnitud. En els meus primers anys a la universitat, ja al principi de la democràcia, recordo haver assistit a les assemblees per preparar “manis”, tot i que jo no n’era gaire entusiasta. Els estudiants més grans i experts proposaven fer “piquets d’atac” contra els “grisos” (pels lectors més joves: policia de llavors), però al final tot quedava en quatre corredisses, alguns morats, i algú passant la nit a comissaria que no ho passava tant bé, però no recordo accions violentes tant planificades i contundents com les que es van donar el 29 M: Trencament de vidres dels establiments amb pedres i masses, cremada sistemàtica de containers d’escombraries al mig del carrer, talls del tràfic, trencament de mobiliari urbà... No hi hagué agressió física a persones, sembla ser, però sí violència verbal i destrucció de bens, uns privats i altres que paguem entre tots. Era una minoria, està clar, però molt contundent en la seva forma d’actuar.

Com sabem la violència és una resposta possible també pels humans, sovint portada per motivacions gens empàtiques ni altruistes. En el cas que ens ocupa l’actuar d’amagat (amb la cara tapada per no ser reconegut i responsabilitzat pels delictes comesos), l’actuació gregària en grup, el sentit de “sentir-se amb el dret” d’exercir aquestes accions que s’endevinava de la determinació (per algun tipus de seguretat moral o ideològica),... Tot plegat sembla una espècie de “guerrilla urbana” perfectament organitzada. De totes maneres hi ha un aspecte del fenomen que el fa singular: Sembla ser que són les xarxes socials que apleguen a persones diferents que s’apunten flexiblement a radicalitzar manifestacions diferents (victòries del Barça, indignats, vaga general, ... ). Aquestes persones curiosament tornen l’endemà a una vida totalment normalitzada com si res hagués passat i “fins la propera!” o “ens trobem al facebook”. Es doncs una forma de violència postmoderna o “líquida”, parafrasejant Bauman.

De les anàlisi que s’han fet, comentar que no va semblar una violència anàrquica, sinó molt planificada: els temps, els llocs, els moviments... Estava preparada “ad-hoc” per l’esdeveniment, perfectament dissenyada, i era una acció contundent i puntual. Hi ha dos tipus de dany, un el ja mencionat dels béns privats i públics, i l’altre és el dany que causa a la imatge de Barcelona i en aquest cas d’Espanya: Les imatges de les accions contundents barcelonines van ser portada de la major part de diaris internacionals, aprofitant l’aparador de Barcelona, que és el que suposadament es buscava. Aquí hem de dir: Compte que des de fora això es llegeix molt pitjor de com ho fem des d’aquí. Per nosaltres són unes accions aïllades, des de fora es veu tot un país que no se’n surt i que està al límit de la desesperació. Sens dubte les imatges han aportat la seva contribució a crear desconfiança als mercats, a apujar la prima de risc, etc., tal i com anem aprenent en aquesta mena d’ ”economista d’estar per casa” que hi ha dintre cadascú de nosaltres. És a dir que al final ens perjudica i no ens ho podem permetre.

El tema és: Té solució? Són adequades les vies de solució que es proposen?

No crec que contribueixi a la solució fer d’aquesta qüestió alguna petita picabaralla política sobre qui és més permissiu o menys amb els anomenats “anti-sistema”. No crec que ningú aprovi aquest tipus de vandalisme. La gran majoria de persones que van anar a les manifestacions suposem que tampoc. Qualsevol divisió, falta d’unitat, pim pam pum de sempre, afebleix la unitat i pot alimentar la justificació de qui perpetra la violència organitzada perquè “alguns ho veuen bé”. Els responsables són només els que cometen els delictes. Convé també desmarcar-se totalment d’aquestes accions i aïllar els violents. Ja sé que molts tenen motius per estar enfadats, però no hauria de ser excusa. No podem caure en la trampa de la que s’alimenta aquesta violència. Estaria bé deixar sempre ben clar i ben explícit que aquestes conductes no tenen cap justificació i no representen a ningú. Per indignat que un pugui estar, el salt cap a la violència hauria de ser una línia vermella per tots.

La solució segurament no podrà ser només policial i judicial, com sembla que es proposa. La policia ha d’actuar per protegir bens i persones, les lleis també, però els que actuen així ja hi deuen comptar amb que van contra el sistema i que se la juguen. I quan s’arriba a aquest nivell ja arribem massa tard. No sóc ni molt menys expert en temes policials ni de seguretat, però cal investigar i tenir informació de qui són els que actuen, per quins motius actuen, identificar el líders, etc. La violència té causes i propòsits. En aquest cas sembla que es vol representar violentament un descontentament general per la via de radicalitzar manifestacions, capitalitzant l’espai informatiu i la interpretació dels fets.

Ja se que pot semblar “naif” el que vaig a dir, però a més d’aïllar-los, s’ha de dialogar i convèncer els violents, que aquesta no es la via. Cal canalitzar els conflictes, que existeixen en la vida social, cap a vies civilitzades i no violentes. Fer veure les contradiccions d’alguns que diuen que no creuen en la representació pública i pretenen representar-nos a tots. Ja sé que algú pot pensar que al final la única resposta efectiva és l’enduriment legal i policial, però més violència, encara que pugui semblar democràtica i justificada, no sembla que per ara hagi resolt el problema. El taló d’Aquiles d’aquesta violència pot ser justament el compromís només puntual, líquid, ja que l’adhesió de les persones i la unitat d’acció, encara que sigui momentàniament intensa, és flexible, puntual i circumstancial. S’han de poder trobar les esquerdes de les possibles justificacions violentes en el diàleg en la vida habitual d’aquestes persones. Cal una acció conscient de tots per desincentivar aquestes conductes incíviques i perjudicials. No és recomanable però “si us voleu indignar indigneu-vos però no tant!”

Diferents vivències de la Setmana Santa i Pasqüa

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dim, 10/4/2012)

Per uns han estat uns dies de vacances necessaris per desconnectar i descansar d’un trimestre llarg. Per molts en aquests dies també s’ha fet present la dimensió de les tradicions i els costums en les processons de Setmana Santa, les caramelles, les mones de Pasqua del padrí, etc. Tanmateix el més significatiu d’aquests dies pels cristians ha estat -i és- reviure el profund sentit religiós i espiritual que tenen. Aquestes tres dimensions: vacances, tradició i costums i sentit religiós configuren, amb diferents accents i intensitats, les diferents vivències de la Setmana Santa, uns hauran viscut més una dimensió, altres les altres.

Que som un país de tradició catòlica es fa en aquests dies, d’una forma o altra, evident. Els mes grans recorden encara les Setmanes Santes d’abans on l’element religiós era inevitable i gairebé inescapable: ambient de general gravetat, pel·lícules religioses, inexistència d’elements de diversió, etc... Sense tanta intensitat, els elements de la tradició es fan presents i s’obren debats sobre si les festes en l’espai públic han de tenir un sentit religiós, o sobre la visió de la Setmana Santa per part de creients i no creients. Tanmateix es parla poc del sentit profund que hi ha al darrere les tradicions. Pels cristians son uns dies amb un sentit profund, amb moments centrals per la nostra Fe, que segurament hem de saber explicar millor als cristians allunyats de l’Església i als no creients, més enllà de les respectables formes externes i costums. Les festes, a més a més de marcar el temps, són moments que permeten una vivència especial.

La Pasqua és sobretot llibertat i redempció. Els Israelites celebren en la Pasqua que Déu els va alliberar de l’esclavatge d’Egipte, i que varen iniciar l’Èxode, amb Moisès, quan van dirigir-se cap a la Terra Promesa, cap a un alliberament, marcat per l’Aliança amb Déu en el Sinaí. Aquesta existència nova no estava exempta de riscos i problemes. La Pasqua recorda aquella vivència de recobrar la llibertat per la voluntat del Déu únic. Per nosaltres els cristians també la Pasqua és alliberament. Crist va vèncer la mort, el límit darrer de la nostra condició humana en aquest món, i amb el seu sacrifici últim, per Amor de Déu, va esborrar el pecat de la humanitat, el nostre. Per aquest fet el pecat i la mort no tenen la última paraula, i Crist restaura la humanitat caiguda. La Resurrecció és el triomf de la Vida sobre tota forma de mort. Es per això que ens alegrem i fem festa, sentint-nos doncs lliures en el sentit més profund.

Durant la Setmana Santa i Pasqua les festes tenen un màxim sentit religiós i permeten als creients una vivència espiritual. Respectant totes les formes de viure les festes de Setmana Santa i Pasqua, no està de més remarcar la seva singularitat essencial per la vida cristiana.

Bona Pasqua!

Què ens diuen les Confessions de Sant Agustí avui?

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill, 26/3/2012)

Dimarts passat a l’Aula Magna del Seminari hi hagué la lectura de fragments de les Confessions de Sant Agustí en el marc de la Missió Metròpolis, que té lloc en 12 ciutats europees, promoguda pel Pontifici Consell per a la Nova Evangelització. No pretenc resumir ni fer una crònica de l’acte, que va tenir molts elements destacables ni tampoc sintetitzar la Teologia agustiniana. Només voldria compartir què podem entendre que ens diu el Sant Agustí de les Confessions al mon universitari i intel·lectual d’avui. Es doncs senzillament escriure sobre el sentit que va tenir l’acte en el que vàrem participar.

Unes paraules sobre el desenvolupament de l’acte: En primer lloc va intervenir el Sr. Cardenal i Arquebisbe de Barcelona el Dr. Lluís Martínez Sistach, donant la benvinguda, parlant de Sant Agustí i contextualitzant l’acte en el context de la Missió Metròpolis. El Dr. David Jou va realitzar les diferents introduccions a les lectures del text agustinià. La lectura dels textos va ser realitzada amb la magnifica dicció d’Ester Romero i Francesc Figueras. Hi hagué també peces musicals amb musica religiosa de compositors catalans segle XX a càrrec del pianista Vicenç Prunés, que facilitaven la reflexió entre lectura i lectura. També s’anaven projectant en una pantalla algunes fotografies amb obres mestres de tots els temps sobre Sant Agustí i amb escenaris on transcorregué la seva vida. L’acte va tenir cura de tots els detalls... Es va repartir també l’Evangeli segons Marc editat per la Missió Metròpolis.

Anem al contingut: Abans que res dir que ja és prou significatiu que Sant Agustí (354-430) ens digui coses que siguin rellevants pel mon d’avui, quan va viure fa uns 1600 anys! Pensem-ho per un moment: Sistemes filosòfics de fa cinquanta o cent anys, que semblaven definitius, han quedat bastant obsolets i sembla que ja no connecten amb la contemporaneïtat. En canvi el text de Sant Agustí al que ens referim dona la impressió que podia haver estat escrit abans d’ahir. Més enllà d’estar ben escrita (Agustí era mestre de retòrica) alguna veritat deu tenir aquesta experiència interior quan se’ns fa tant comprensible i propera, no? Anem a comentar-ne algun dels aspectes clau:

El punt de partida de Sant Agustí és creure. Però no es tracta -com va exposar el Sr. Cardenal- d’una credulitat cega, sinó de la narració de la història interior d’una ànima en lluita. Una recerca de Déu que se’ns fa propera perquè es reprodueix en la història interior de moltes persones. El creure que ens presenta Sant Agustí no està oposat al comprendre. Ens exposà el Dr. David Jou com avui creure i comprendre es consideren antagònics en lloc de en un diàleg complementari. Entendre bé el dinamisme d’aquest diàleg és, pel Dr. Jou, un element crucial pel mon d’avui: En qualsevol ciència es comença per creure i quan es va comprenent es revisa el que es creu i així comprendre reforça el creure. La perspectiva d’Agustí és “creure per comprendre i comprendre per creure”. Un no pot anar sense l’altre. Per altra banda el camí del creure, sembla dir-nos Agustí, no està mancat de dubtes, neguits i dificultats, i pot ser, com va ser en el seu cas, una lluita interior.

Un segon aspecte és parlar amb Deu. Una part significativa de les confessions són l’explicitació d’aquesta experiència de diàleg. Un diàleg amb el Deu Creador, un diàleg que pren forma de diàleg personal. A més de pregària aquesta conversa amb Déu és també una recerca. Agustí parlava amb Deu, i al principi, neguitejat per qüestions vitals, per la seva experiència humana anterior, per les seves postures intel·lectuals, li semblava que Deu no l’acabava de respondre. Els seus neguits no s’esvaïen i seguia la lluita interior i aquesta recerca de Déu. Agustí tanmateix no va abandonar el diàleg amb Déu, va seguir parlant-hi. 

L’experiència central de les Confessions tanmateix és la manifestació de Déu. Aquest Déu al que Sant Agustí parlava, en un moment donat va respondre. Aquesta és l’experiència de la conversió. A Milà Agustí va sentir una veu d’un nen que repetia les paraules: “tolle llege”, “pren i llegeix”, i va entendre que era una invitació a llegir l’Evangeli. Va obrir-lo i va llegir una pàgina i fragment a l’atzar: "Com escau a ple dia, comportem-nos dignament, sense orgies ni borratxeres, sense luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges. Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor, i no us preocupeu de satisfer els desigs terrenals” (Rom 13: 13-14). Les paraules que Agustí va llegir es van manifestar en aquell mateix moment en la seva ànima, i de cop tots els seus dubtes i neguits es van esvair. És l’experiència de l’alegria i la satisfacció per la presència de Déu. Es una qüestió no només racional sinó d’estat emocional. “he trobat la veritat: la conversió, la joia , la pau”. Déu, a través de la seva Paraula, es va manifestar. L’ànima va canviar: “I es feu la llum dins el cor i Deu se’m va manifestar”. La llum esvaeix la foscor. La conversió és doncs una nova manera d’entendre la Paraula de Déu. Paraula que es manifesta dins l’ànima i es fa viva i real. El creure es veu reforçat per la comprensió d’una experiència transformadora.

Es tractaren en l’acte encara més qüestions, que exposarem breument, com la memòria.: “Vos éreu en mi” diu Sant Agustí fent referència a aquesta relació íntima amb el Deu que es manifesta també en l’ànima humana, i que Agustí identifica amb el Déu del seu record, inseparable de la seva autobiografia. Hi ha també la necessitat del bisbe d’Hipona de comunicació i de compartir l’experiència religiosa . I també com a resultat exposa la vivència de la joia i felicitat i la sensació de repòs de l’ànima, de connexió amb la dimensió de l’eternitat. Sant Agustí va fer moltes altres aportacions a la Teologia com se sap: la comprensió del mal, el Déu Trinitari... Tanmateix es pot entendre la seva religiositat a partir de la vivència d’una espiritualitat forjada amb el coneixement i experiència per una banda, i també pel contrast amb postures intel·lectuals i espirituals diverses del seu temps: els gnòstics, els hel·lenistes epicuris, els maniqueus, els arrians... el Dr. Jou va exposar com aquesta situació és molt semblant a la que es dona en el mon d’avui, que també té aquesta diversitat de postures, unes materialistes, altres amb sincrètiques espiritualitats variades, altres fonamentades en religions diverses. En aquest context del mon d’avui la recerca espiritual de la tradició cristiana, el creure i comprendre de Sant Agustí, es fan transparents i raonables.