El Cardenal Newman i l'Educació Superior Catòlica

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill, 23/1/2012)

Benet XVI va beatificar el 2010 el Cardenal i Servent de Déu John Henry Newman (1801-1890). El cardenal Newman va ser una figura molt rellevant del pensament i la Religió anglesa del segle XIX. Fou un pastor anglicà que, després d’intentar restaurar l’Església anglesa amb el retorn a les creences i formes de culte tradicionals de l’Església, es va convertir al Catolicisme el 1854. Va ser nomenat Cardenal per Lleó XIII i va facilitar la fundació de la Universitat Catòlica d’Irlanda (l’actual University College de Dublín, la universitat més gran d’Irlanda). El Cardenal Newman es va traslladar a Dublín com a Rector on va fundar la “Literary and Historical Society”. Entre les seves moltes i valuoses aportacions intel·lectuals ens interessa destacar una contribució molt significativa, com va ser entendre en ple segle XIX, la importància de l’Educació Superior Catòlica, expressada en el seu llibre potser més significatiu “The Idea of a University”.

Un primer element que ens sorgeix en interpretar l’aportació de Newman és la necessitat de prendre consciència de que les universitats van néixer com a escoles catedralícies a les ciutats de la baixa edat mitjana a Europa, esdevenint centres d’educació superior no nomes pel clergat, sinó també pels laics. La Teologia s’estudiava al costat de les Matemàtiques i la Retòrica entre d’altres disciplines (el “Trívium” i el “Quadrívium” de les escoles monàstiques carolíngies, que remeten als fonaments de l’ànima europea). Les primeres professions (Teologia, Medicina , Dret,... ) naixeren en aquelles primeres universitats catòliques europees. El nom d’universitat deriva precisament del nom del seu estatut legal, que es constituïa com a associació d’estudiants i professors amb característiques d’autonomia respecte altres institucions del seu temps. D’aquí venen alguns trets de la universitat com la idea de comunitat acadèmica, d’elecció democràtica del rector, de llibertat en la recerca de la Veritat, etc... Amb els segles moltes de les universitats es van convertir en reials i després en estatals. Tanmateix no es poden oblidar els orígens, encara que avui dia moltes persones, dintre i fora la Universitat, no en siguin conscients. Recuperar aquesta consciència és el que feu Newman en un debat obert amb la Universitat Moderna del seu temps. La Universitat Moderna havia evolucionat cap al professionalisme i l’especialització científica, basant-se en el dinamisme de les ciències positives.

En aquest debat, Newman va discutir la idea que les ciències materials facin, per si mateixes, l’home moral. És a dir que el coneixement per sí mateix, no fa l’home millor. No es pot pretendre 'tallar el granit amb fulles d'afaitar', o 'amarrar una embarcació amb un fil de seda', escrigué Newman, fent referència que no es pot esperar que amb instruments delicats, com són el coneixement humà i la raó humana aplicada a la ciència, es pugui lluitar contra gegants que tenen una gran força, com són la passió i l'orgull de l'home. Calen doncs els instruments adequats i, a més, fortes conviccions reforçades per un intel·lecte sòlid que guiï la voluntat i desenvolupi el caràcter per assolir èxit en aquesta tasca. En aquest punt ens recorda molt a un contemporani seu, el nostre Balmes (queda pendent parlar-ne en algun article).

Un altre aspecte important en aquest diàleg amb la universitat moderna és la importància de l’ensenyament de la Teologia, que Newman va definir (referint-se a la Teologia Natural o coneixement de Déu) com la més alta Ciència. L’exclusió de la Teologia de la Universitat nega la voluntat declarada per la Universitat d’assolir un coneixement universal (“Universitas” també té aquest significat). El coneixement per Newman és un tot, la Veritat religiosa no és només una part, sinó una condició de coneixement general. Per Newman, es clar que les Ciències contenen veritat, en el “fragment” (per dir-ho amb una paraula comprensible avui) hi ha reflex de la veritat, però per tenir tota la Veritat no n’hi ha prou amb el fragment, es requereix la consciència de totalitat i la condició de la Veritat mateixa. 

Altres aportacions no menys importants del Cardenal Newman foren: la insistència de l'harmonia entre fe i raó, la importància del compromís apassionat i ardent amb les Veritats Catòliques , la recerca de la virtut dins d'una cultura Catòlica, i les formes que ha de tenir una correcta assimilació del pensament provinent de fora de la tradició Catòlica. Totes aquestes idees forjades per Newman van tenir una notable influència en el món Catòlic Universitari Europeu. A nosaltres ens poden servir avui per revisar la identitat i la missió de les nostres institucions d’Educació Superior.

Educació com a mediació

(Article publicat a Catalunya Religió. Dim, 17/1/2012)

En l’anterior entrada tractàvem breument sobre l’aprendre a pensar. I això ens porta a considerar la dimensió mediadora de l’educació. La rellevància d’entendre l’educació com a mediació està en que aquesta concepció va més enllà d’entendre educació només com a instrucció o com a transmissió de coneixements. I és això tant rellevant? Vegem: Fins fa poc temps fins i tot alguns professors catedràtics o titulars de Pedagogia sostenien que les institucions educatives (escola, universitat) només havien d’instruir, de transmetre coneixements! Això estava molt en consonància, per altra banda, amb els ideals de la Modernitat: transmetre coneixements i com a màxim inculcar alguns valors de ciutadania a través de matèries com la història, entesa com a història del progrés humà regit per la ciència i la tecnologia. No dic que no sigui coherent, ni que estigui malament. Només que si entenem l’educació com a mediació se’ns clarifica el fet que amb la perspectiva anterior no n’hi ha prou per explicar totes les dimensions de l’educació. 

Hi ha varis significats de la paraula mediació. El significat més emprat és el que entén mediació com a situació d’estar enmig de dues parts amb postures i interessos diferents i/o com a procés d’ajuda per resoldre conflictes entre parts. Tanmateix aquest no és l’únic significat de la paraula mediació, ni el més emprat per l’educació, que és el que exposarem a continuació. Mediació s’entén, també des de la psicologia i l’educació, com estar al mig però en aquest cas entre l’individu que aprèn i la seva cultura de referència. Els mediadors primers són els pares i després també els adults que tenen una funció educativa. Vigotski, un psicòleg rus de principis del segle XX, és qui primer va entendre la mediació d’aquesta forma . Així la cultura, a través d’aquest procés antropològic de mediació, esdevé font d’humanització. És tota una perspectiva que ha donat lloc a considerar la importància de les dimensions socials i culturals, com a complementàries a les més biològiques i individuals.

Entenem cultura en sentit ampli del terme, en sentit antropològic: valors, aprenentatges, actituds o comportaments valorats per un grup humà i que passen d’una generació a una altra. No estem parlant de inculcar uns valors o uns altres, estem parlant del procés general mitjançant el que totes les cultures humanes, pel fet de ser-ne, traspassen als membres més joves la seva visió del mon i aprenentatges bàsics i així les persones i les cultures tenen una continuïtat generacional. És important fer notar aquí que els processos de mediació no sempre són totalment conscients o controlats, sinó que com Bruner sosté, formen part de l’estil de vida tècnic-social humà. Així és com aquest autor nord-americà va estudiar i entendre el procés d’adquisició del llenguatge per part dels nens i nenes.

I que fan els mediadors? Feuerstein ens explica com els mediadors seleccionen els estímuls educatius, els emmarquen en l’espai i en el temps i també doten els estímuls de significat. Sense aquest procés de mediació no acabaríem de sortir dels models conductistes, centrats en connectar estímul amb resposta. Per l’individu, quan els mediadors no han actuat, es tradueix en un estat de desorientació i falta d’identitat cultural que el deixa en una situació desfavorable. Els mediadors ajuden en el procés de flexibilitzar la ment, d’estimular la confiança en les pròpies possibilitats i ajuden fonamentalment al que Feuesrtein observa com a característica més important de l’antropologia humana: la capacitat d’adaptar-se i canviar. La perspectiva de Feuerstein va ser introduïda a Catalunya i a Espanya fa uns anys per La Salle. Jo la vaig descobrir del Gmà. Ramon Farrés i vaig desenvolupar sobre aquesta perspectiva la tesi doctoral.

L’educació es pot entendre com a mediació. Així no seria possible educar sense traslladar, més conscientment o menys, una visió del mon, una actitud davant els objectes de coneixement i davant els altres. Els educands aprenen de tot, dels que se’ls hi ensenya conscientment i deliberada però també aprenen de l’exemple que se’ls dona. Per tant el contingut a aprendre no esgota la finalitat de l’educació. S’ensenya per la vida i el contingut és un mitjà. Des de la perspectiva que considerem no es pot prescindir d’aquesta dimensió, ja que està implicada en el mateix fet d’ensenyar i aprendre. Millor, per tant, fer-nos conscients de tots els processos involucrats en l’ensenyar i aprendre i així poder clarificar millor què suposa la interacció educativa i quins elements hi han implicats.

Una educació sense la dimensió de la mediació posa, per exemple, les coses més difícils a l’educació religiosa. Més enllà de transmissió d’informació, és important per l’educació religiosa que l’educand pugui relacionar el que aprèn amb la vida. Educar en la dimensió religiosa troba el seu encaix natural en entendre l’educació com a mediació.

Sobre l'aprendre a pensar

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dim. 10/1/2012)

Imaginar, recordar, planificar, resoldre problemes, redactar, calcular, memoritzar, meditar, ... Són activitats mentals diferenciades i que involucren àrees diferents del cervell. Ens referim a totes aquestes activitats amb una mateixa paraula genèrica: “pensar”. Pensar per tant no és una única i simple activitat mental, sinó moltes activitats diferents a vegades interrelacionades. Moltes activitats humanes requereixen del pensament. Pensem amb paraules, amb imatges, amb accions,... Anem al passat, anticipem el futur... Sempre que pensem, tanmateix, accedim al contingut de la nostra ment en el moment present. Pensar és potser l’activitat de la ment humana que més ens diferencia d’altres espècies. Pensant esdevenim conscients: ens identifiquem amb pensaments sobre nosaltres mateixos i així construïm una identitat i també una autobiografia. Perquè pensem podem anar construint qui som, de forma relacionada amb els qui ens envolten i amb els continguts de la nostra cultura. És un repte esdevenir conscients dels nostres pensaments i del seu potencial. Pensar és una activitat fonamental per la persona.

És lloc comú en els debats sobre educació considerar que l’educació bàsica hauria de permetre com a mínim desenvolupar “les quatre erres”, que són: “Reading, wRiting, aRithmetics i Reasoning”. Aquesta quarta R, pensar, ha anat guanyant en importància en la societat en la que vivim . Mai com ara les persones s’han hagut d’enfrontar amb tantes situacions en seva vida que requereixen aplicar el pensament (àmbits laboral o professional, de la pròpia salut, de les relacions interpersonals, de l’autoconeixement, també de l’espiritualitat). Pensar més i sobretot pensar millor és també una necessitat –com Sòcrates va intentar en el seu temps- per a crear una societat millor.

Recordo que en les seves conferències sobre aprendre a pensar en Josep M. Terricabras, amb el seu estil enèrgic i irònic característics, començava dient: “No s’ha d’ensenyar a pensar, de pensar ja se’n sap!”. No puc estar mes d’acord amb la segona part de la frase, sí, de pensar ja se’n sap. Només afegiria un matís a la primera part: Crec que s’ha facilitar l’aprendre a pensar, perquè del que es tracta es d’aprendre a pensar bé. I pensar bé no es una cosa que vingui tant donada, s’ha d’aprendre i exercitar. Ja Balmes en el seu Criterio posava en primer pla la importància de pensar bé per a afermar el criteri, destacant les dificultats i problemes que pot portar el pensament quan no està adequadament exercitat.

Parlant molt en general i sense entrar en detalls, els currículums habituals haurien de facilitar l’exercitació de l’aprendre a pensar en els “procediments” de les matèries i/o en espais i temps específics. Molts són els beneficis de treballar amb algun dels molts programes específics per aprendre a pensar, en l’assoliment d’aquesta finalitat d’aprendre a pensar bé. Exemples d’alguns programes específics, entre d’altres, són el PEI de Feuerstein o el PAI de Marian Baqués. Els educadors que treballin amb aquests o d’altres programes podran prendre més consciencia dels processos involucrats en el pensar bé, les diferents modalitats de pensament i la natura dialèctica del pensar. Els educands podran adquirir més vocabulari sobre el pensament, prendre també consciència de les diferents tipologies de pensament i de com aplicar el pensament a diferents situacions de la vida. La rellevància dels continguts i procediments apresos a l’escola està en que serveixin per la vida, sigui en els àmbits laboral, interpersonal, social, religiós... Treballar el pensament a l’escola, la quarta R, és treballar en aquesta direcció. L’objectiu és aprendre a pensar bé a l’escola per pensar bé també a la vida.