Relacions Església-Estat a Europa

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dim. 22/11/11)

La situació del diferent tracte a les universitats catòliques europees per part dels estats, explicada a l’anterior entrada, ens va portar a preguntar-nos per les causes d’aquesta situació. Com pot ser que en estats amb una forta empremta cristiana-catòlica, on l’educació obligatòria cristiana és concertada amb l’estat, valorin tant poc l’aportació de les universitats catòliques? Com pot ser en canvi que en d’altres països aquestes universitats siguin tractades a tots els efectes com a una universitat pràcticament pública? Respondre aquestes qüestions ens va portar al tema més ampli de les relacions Església-Estat a Europa i a estudiar els principis que regulen aquestes relacions per intentar explicar-nos d’on ve aquesta situació i perquè es dona.

Un comentari previ: En tractar el tema d’aquestes regulacions no entrarem en un aspecte important com és que actualment als estats d’Europa hi ha presència de diverses confessions, situacions que han començat a regular-se com a fenòmens nous que son, però que segurament tardaran un temps encara en traslladar-se del tot a les legislacions dels països. Si que tractem d’entendre en canvi la relació dels estats europeus amb la religió cristiana, que té una llarga tradició.

Per tractar un tema com aquest hem d’anar a la història. Cada país té les seves circumstàncies especials. Segur que haurem de simplificar una mica, però això no impedeix que puguem fer una anàlisi de conjunt en la que es perdran matisos segurament importants, però que ens permetran una interpretació.

John Madeley i Zsolt Enyedi (2003) varen proposar un marc per entendre comparativament les relacions Església-Estat a Europa. Aquest model inclou tres blocs de països històricament monoconfessionals (Catòlic, Luterà i Ortodox) separats per franges de territoris multiconfessionals. Els blocs monoconfessionals, pels autors citats, són:

-Sud Catòlic: Àustria, Bèlgica, França, Itàlia, Portugal, Eslovènia, Espanya.

-Nord Luterà: Dinamarca, Finlàndia Islàndia, Noruega, Suècia.

-Est Ortodox: Bielorússia, Bulgària, Grècia, Moldàvia, Romania, Rússia, Ucraïna.

Entre el Sud Catòlic i el nord Luterà hi ha -com dèiem- una franja de països de tradició multiconfessional: Alemanya, Irlanda, Holanda, Polònia, Suïssa o Regne Unit, fonamentalment. Hi ha també països que estan entre el Nord Luterà i l’est Ortodox. Tanmateix anem a fixar-nos en què passa entre els blocs anomenats com a bloc monoconfessional sud Catòlic i el multiconfessional Catòlic-Luterà, que són els que corresponen als països que ens interessava estudiar.

En cada un dels blocs citats els autors fan la hipòtesi que hi ha un patró distintiu pel que fa a les relacions Església-Estat, que s’ha de trobar justament en el fet del caràcter històricament exclusiu, majoritari o minoritari de les confessions. Cada país del bloc multiconfessional a més té les seves pròpies particularitats, que es deuen a les circumstàncies de com les confessions han reaccionat històricament als reptes i oportunitats en situacions de majories i minories.

Aquestes relacions condicionen qüestions com els subsidis de l’estat a l’Església, la interferència de l’estat en qüestions religioses, i un tema important que és com s’entén la neutralitat religiosa per part de l’estat. El tema que ens preocupava de la consideració de l’aportació de les universitats catòliques és una conseqüència dels temes anteriors.

Vàrem observar com en els països de tradició multiconfessional, sigui el catolicisme majoritari o minoritari, no hi ha un tracte especial per les universitats catòliques, que en general estan ben integrades al sistema i ajudades per l’estat. La neutralitat de l’estat en aquests països vol dir que la qüestió religiosa no interfereix, és a dir que, en un context de tradició multiconfessional, totes les iniciatives siguin religioses o laiques són tractades per igual, de forma neutral per part de l’estat.

En el sud Catòlic en canvi la neutralitat s’entén de diferent manera. En general en aquests països el tracte de la confessionalitat és molt més problemàtic. Hi pot haver excepcions. Una excepció amb el cas de les universitats és Bèlgica, explicable per la proximitat amb Holanda. La Universitat Catòlica de Lovaina -per exemple- està integrada en el sistema d’educació superior a tots els efectes.

Tanmateix Madeley y Enyedi remarquen que, com dèiem, els països de tradició monoconfessional interpreten diferentment la qüestió de la neutralitat de l’estat. Per la influencia de la revolució Francesa i la reacció a la mateixa, així com la implantació de l’estat Napoleònic, amb la tradició després de conflicte entre l’Església i l’anticlericalisme, finalment va quedar afectada aquesta qüestió. Els autors citats exposen com es van generar uns consensos basats en assumpcions lliberal-il·lustrades que actualment conculquen el principi de neutralitat religiosa i privilegien les creences seculars per damunt de les religioses, posant la religió als marges de la vida social. Això afecta la consideració de l’aportació de l’Església en l’educació superior a l’igual que a altres aspectes de les relacions Església-Estat. 

Així doncs mentalitats explicables per oposicions històriques i consensos en un moment donat estan condicionant les creences d’avui, que es tradueixen finalment en lleis concretes, que afecten finalment la realitat. És bastant significatiu que en els estats de tradició multiconfessional es respecti el principi de neutralitat real per part de l’estat. Tanmateix amb l’aparició de noves religions a l’espai públic, la consideració d’un cert multiconfessionalisme serà tard o d’hora inevitable. Això hauria de portar als nostres països a reflexionar i a instituir una més autèntica neutralitat de l’estat en qüestions religioses.

Autors citats:

John Madeley i Zsolt Enyedi (2003). Church and State in contemporary Europe: The chimera of neutrality. Londres: Frank Cass Publishers.

Les Universitats Catòliques Europees

(Article publicat a catalunyareligio.cat. Dill. 14/11/11)

Les Universitats Catòliques són una realitat ben viva a tot el món. La constitució apostòlica de Joan Pau II “Ex corde Ecclesiae” comença expressant com la Universitat Catòlica és “nascuda del cor de l’Església” i exposa com, en aquesta Universitat, cercar la veritat en els diferents camps de coneixement es combina amb la certesa de saber la Font de la Veritat. Les Universitats Catòliques tenen orígens temporals diferents, algunes es remunten fins a la mateixa fundació de la institució universitària, altres es varen instituir un cop establerta ja la Universitat moderna, reial o estatal, altres més recents responen a l’impuls del Concili Vaticà II o s’han creat per circumstàncies diverses en les darreres dècades. Unes estan vinculades a les Diòcesis, altres a la Companyia de Jesús, altres a La Salle, altres a diverses institucions catòliques. També hi ha les Universitats Pontifícies vinculades directament a la Santa Seu.

A Europa la majoria d’aquestes Universitats estan integrades en la FUCE (Federació d’Universitats Catòliques Europees) de la que l’antic rector de la Universitat Ramon Llull -Dr. Miquel Gassiot- va ser-ne president. Un aspecte que va preocupar al Dr. Gassiot durant la seva presidència fou la diversitat de situacions en els diferents països pel que fa a la legislació, finançament per part de l’estat, control estatal en aspectes fonamentals com és l’expedició de títols, l’admissió d’estudiants, la selecció de professors o bé el funcionament dels òrgans de govern. Aquests són aspectes clau en la vida universitària.

Així doncs el Dr. Gassiot, amb el seu entusiasme característic, va decidir estudiar en detall aquestes situacions diverses. Per això vàrem treballar conjuntament (jo llavors feia de vicerector) en un estudi que es va basar en un qüestionari que varen contestar els rectors de les Universitats de la FUCE. Vàrem posar en comú tota la informació en una Conferència General a la Universitat Cardinal Stefan Wyszyński de Varsòvia. Aquests materials varen permetre la realització de la declaració d’Eichstätt, realitzada a la Katholische Universität Eichstätt-Ingolstadt . Recentment la revista Journal of Church and State ha publicat en forma d’article aquesta recerca. Aquest article es pot consultar a:

http://jcs.oxfordjournals.org/content/early/2011/05/19/jcs.csr009.extract

Aquest estudi posa de manifest com a Europa hi ha una gran variabilitat de situacions en el tracte per part dels estats a les Universitats Catòliques. Alguns dels aspectes generals que passem a exposar breument són:

Pel que fa al estatus jurídic de les Universitats Catòliques, alguns països les tracten exactament igual com a qualsevol altra universitat pública o estatal del seu territori. En aquests països les Universitats estan plenament integrades en el sistema d’educació superior. Hi ha també països o regions que tenen la figura del Concordat amb la Santa Seu que regula l’estatus legal de les Universitats Catòliques del territori. En altres casos les Universitats Catòliques tenen o bé una legislació especial o bé són tractades com a universitats privades. A França, excepte algun cas, com el de les Universités Catholiques de l’Ouest, de Lille o de Lyon, l’estat no permetia l’ús del mot Universitat, excepte per les Universitats públiques i per això s’havien denominat com “Institut Catholique”. Les excepcions es fonamentaven en qüestions de caràcter històric (L’estudi citat contribuí a que la situació a França comencés a flexibilitzar-se en aquest punt). Hi ha també les Universitats Pontifícies sota la jurisdicció de la Santa Seu, com hem dit. Hi ha, per altra banda, peculiaritats especials com es el cas de que en alguns països (Portugal per exemple) hi ha una única Universitat Catòlica a tot el país, amb vàries subseus, o a l’altre extrem a Espanya, que amb la legislació d’Universitats privades, hi hagueren moltes iniciatives que varen seguir el camí que va encetar la Universitat Ramon Llull, com a primera universitat privada reconeguda a Espanya. També és divers i interessant d’estudiar l’estatus diferencial dels estudis de Teologia als diferents països (ho deixarem per més endavant en una altra entrada de bloc).

La situació financera en general va paral·lela a la situació legislativa. Mentre hi ha països (per exemple Bèlgica, Holanda, Alemanya o Polònia) en els que les Universitats Catòliques reben un finançament igual que el de les Universitats públiques, en altres països no hi ha cap mena de suport financer per part de l’estat a aquestes universitats. A Espanya concretament es va haver de treballar per aconseguir igualtat de tracte en qüestions com beques pels alumnes, ajudes competitives per la recerca dels professors, ajuts per biblioteques o per serveis, etc. Això ho recorden molt bé els Drs. Coll i Gassiot que van tenir, com a primers rectors de la Universitat Ramon Llull, un paper cabdal en establir amb les administracions diferents (també la catalana) un marc de joc mínimament equitatiu. Això donant per suposada la que ha estat fins ara una total exclusió en el finançament bàsic. Es xocant que fins i tot a la laica França les Universitats Catòliques, per raons de tipus històric o la feina que es reconeix que fan, reben aproximadament un 30% del seu pressupost per part de l’estat! Aquesta dada va contribuir, per exemple, a que Universitats com Deusto o Navarra comencessin a rebre més recursos de la seva comunitat autònoma.

No tot és simple, perquè més finançament vol dir també més control en processos interns i així a vegades algunes de les Universitats Catòliques que tenen tradició de ser considerades com a quasi públiques, a base de tenir els mateixos sistemes de promoció de professors, sistemes de govern, selecció d’alumnes, etc., tot plegat ha portat a que pugui semblar que la denominació com a Universitat Catòlica sigui només una qüestió històrica, però no tingui res a veure amb el funcionament de la universitat, que és a tots els efectes com una universitat pública més. També hi ha algun cas d’aquests. A l’article citat s’estudia amb detall la situació de cada país.

La conclusió és que hi ha una gran diversitat i que aquesta té una explicació en la tradició de cada país. Sobta que en un Espai Europeu d’Educació Superior comú hi hagi tantes diferències. La tradició de cada estat és el que pesa. Però ara, un cop coneguda aquesta diversitat i el valor de la presència de les Universitats Catòliques, ens podem preguntar: Perquè la situació és tant diversa? Perquè els estats tracten tant diferentment les Universitats Catòliques? Què ho pot explicar? A la propera entrada de bloc donarem un intent d’explicació.

Antoni Brufau investit com a doctor honoris causa a l’IQS

(Article publicat a Catalunya Religió. Dim, 2/11/11)

La setmana passada es va celebrar a l’IQS la cerimònia d’investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull del Dr. Antoni Brufau Niubó. Faré unes reflexions sobre el significat d’aquest acte i unes altres sobre la seva rellevància.

A la universitat medieval el doctorat proporcionava l’autorització per a realitzar docència a qualsevol universitat. La utilització del llatí com a llengua comuna europea i la cosmovisió cristiana en la que havien nascut les universitats, facilitaven la circulació de professors molt abans d’això que s’ha denominat l’Espai Europeu d’Educació Superior. A les universitats europees d’avui dia, malgrat l’evolució dels coneixements i malgrat també el caràcter públic o estatal de la majoria d’elles,  resten encara alguns aspectes que recorden els seus orígens com a institucions nascudes en el cor de l’Església. Un acte ben significatiu en aquest sentit és el de concessió del grau de doctor “honoris causa”.  Rebre el doctorat “honoris causa” suposa rebre el reconeixement com a doctor per la via de l’honor més que per la via habitual que bé podríem denominar -parafrasejant l’expressió anterior- com a “laboris causa”. Són mereixedores d’aquest reconeixement persones, que per la seva trajectòria professional o cívica, la universitat -a proposta d’alguna de les seves facultats- vulgui distingir i honorar.

S’ha conservat en la cerimònia de reconeixement d’aquest grau honorífic un ritual especial del que no s’acostuma a conèixer del tot els seus orígens i el seu sentit. La quasi-litúrgia d’aquest acte ens recorda molt clarament les arrels de la universitat, que  les hem de trobar en el fet que eren institucions de l’Església, abans que aquestes es passessin a ser reials i estatals. Un primer element és el vestit acadèmic format per la toga, la muceta i les punyetes, que és una evolució dels hàbits clericals dels doctors de les primeres universitats. Així per exemple Sant Tomàs –dominic-  ensenyava a diferents universitats europees, i és avui el patró de les universitats. El birret és el signe distintiu del grau de doctor, i l’element visible que simbolitza aquest grau. El color del birret, així com el de la muceta,  indiquen l’especialitat. A la universitat espanyola: blanc per Teologia, blau fosc per ciències, blau clar per lletres, vermell per dret, groc per medicina, etc. El color negre, molt elegant, correspon al magnífic rector. El Dr. Brufau va estar investit amb un birret de color taronja que correspon a una disciplina més nova a la universitat com és l’Economia. Aquest color semblant a butà trobo que fa per aquesta professió que darrerament per la crisi econòmica ens hem d’escoltar tant, i era molt encertat pel cas ja que és gairebé el color corporatiu de la companyia del Dr. Brufau. Al començament de l’acte es forma una comitiva colorista amb el claustre de la Universitat, amb els doctors més nous al davant, els més antics o amb càrrecs a la universitat al darrera i amb el rector, en el nostre cas rectora, al final de la comitiva. La diferenciació de colors indica la diversitat de disciplines.

L’acte s’inicia amb l’entrada de la comitiva sense el doctorand, la rectora un cop llegida l’acta de nomenament demana que se’l vagi a buscar, cosa que fa el professor que el patrocina en nom de la facultat. Un cop el doctorand està a la sala, sense birret, el professor que el patrocina fa una intervenció elogiant els mèrits del candidat. Acte seguit la rectora li lliura el títol de doctor, li imposa el birret (signe de doctor), li lliura uns guants blancs (símbol de puresa) i un anell (per segellar dictàmens professionals). Finalment li dona una abraçada fraterna acollint-lo així com a nou membre de la comunitat acadèmica. El nou doctor fa un discurs i el rector realitza també una intervenció final. Per cloure l’acte surt la comitiva acadèmica, ara ja amb la incorporació del nou doctor. Participar en aquest acte com a professor, formant part de la comitiva, proporciona una sensació de fraternitat i identificació amb els companys de claustre, encara que siguin de disciplines molt allunyades i diferents, la sensació compartida de que tots som una universitat, que estem units en la diversitat. Entrar sense el doctor reconegut i sortir amb ell a la comitiva és el signe d’acollida i de lligam amb el nou doctor amb el que a partir d’ara ens uneix aquest vincle.   

L’IQS és el centre de la Universitat Ramon Llull que més havia preservat aquesta tradició, fins i tot en temps quan en moltes universitats s’acostumava a prescindir d’aquests elements de la  tradició. Entre doctors honoris causa de l’IQS hi ha fins i tot dos premis Nobel! Quan va començar la Universitat Ramon Llull, encara que moltes universitats públiques anaven perdent aquests elements rituals, vàrem adoptar l’estil de l’IQS i el vàrem adaptar al conjunt de la Universitat Ramon Llull. Als primers doctors honoris causa de l’IQS se’n han anat afegint molts d’altres de totes les especialitats i d’un indiscutible prestigi acadèmic i/o social.

El Dr. Tricàs, degà de la IQS School of Management, va fer l’elogi dels mèrits del Dr. Brufau, exposant magistralment la seva trajectòria professional. En la seva lliçó com a nou doctor el Dr. Brufau ens va parlar de les incerteses del context econòmic que estem vivint apuntant algunes claus i proporcionant algunes idees per tractar de cercar solucions. No puc reproduir aquí ni la llista dels mèrits indiscutibles del candidat ni tampoc el seu el discurs complet. Tampoc citaré les aportacions del magnífic discurs de la rectora. Recolliré només algun aspecte del discurs del nou doctor que em sembla ben significatiu.  

Entre les aportacions del Dr. Brufau, pel que fa a la situació de l’economia mundial, va parlar-nos d’una triple incertesa provocada per: els canvis en la governança mundial en un nou equilibri internacional, els problemes relacionats amb l’energia i el medi ambient i els canvis que s’estan produint en el sí de la societat. Ben significativament en la seva reflexió sobre els aspectes energètics, apostà per trobar alternatives al petroli, fomentant les energies renovables. Tenint en compte que presideix una companyia petrolera –Repsol- és tot un signe de fins a quin punt hi ha una necessitat de canvi de model energètic. Per la sortida de la situació d’incertesa crisi apuntà algunes idees: Innovació, talent i globalització i en concret més Europa. Insistí en que cal apostar per el talent, saber distingir-lo, trobar-lo, estimular-lo i reconèixer-lo per incentivar la innovació. El talent –digué Brufau- és el tret distintiu que pot aportar Europa en el mon globalitzat d’avui. Segurament molts aspectes altres àrees del mon poden fer-los igual o amb més eficiència que nosaltres els europeus. El valor afegit nostre ha de ser la innovació fonamentada en el talent. Hem de ser audaços i creatius –digué en acabar-. Unes ben interessants reflexions i propostes en un entorn ben apropiat.

Vaig pensar que en aquell acte s’estava unint l’antic amb el nou: el vell ritual de la Universitat europea, amb el coneixement mes nou de l’Economia en resposta als problemes actuals i futurs. Això em va portar a pensar també que el diferencial del talent europeu, pel que apostà el Dr. Brufau, necessitarà perquè es pugui desvetllar de l’ànima europea. I l’ànima europea, com ens recorda el ritual del doctorat honoris causa, té arrels cristianes. Segurament que per tal que aquest vell arbre que és Europa torni a produir fruits haurà de tornar a alimentar-se de les seves arrels.