Els joves d'avui segons Javier Elzo

(Article publicat a CatalunyaReligio.cat. Dll, 19/09/2011)

 

Amb l’inici del curs acadèmic renovem la il·lusió i el contacte amb els joves universitaris, un contacte que ens enriqueix i ens  que ens interpel·la: Qui són aquests joves que tenim al davant escoltant-nos, als qui preguntem, suggerim i animem al treball intel·lectual i acadèmic?  

 

Javier Elzo és un dels sociòlegs que ha estudiat els joves des de la perspectiva generacional. A finals del curs passat vaig assistir a una conferència seva a Blanquerna on ens va donar algunes claus interessants per entendre els canvis en els joves d’avui. Passo a resumir molt breument algunes de les seves aportacions més singulars i  a fer-ne una breu reflexió.

Primer dir que les seves aportacions es basen en l’anàlisi de resultats de diferents enquestes als joves: Jóvenes españoles 2010, BBA universitarios 2010, Valors 2010, Jóvenes, valores y drogas 2006. Els resultats d’aquests estudis mostren en primer lloc que els joves no són una categoria uniforme, és a dir que no hi ha una única forma de ser jove. Per altra banda si els hem de contextualitzar respecte generacions d’altres èpoques els joves actuals per Elzo: són pocs i hi ha molts fills únics; l’adolescència (caracteritzada singularment per estar ancorats en el present) comença abans i acaba més tard; usen les noves tecnologies per comunicar-se (amb els efectes negatius que poden tenir les opinions anònimes negatives); provenen de moltes ètnies i cultures d’origen; viuen en famílies més fràgils; tendeixen a banalitzar les drogues (cànnabis, cocaïna, alcohol) amb major preponderància del model nòrdic de consum i associen alcohol a festa i diversió nocturna i -en general- tenen més recursos materials i educatius. 

Comparant els resultats de les enquestes del 2006 i del 2010 Elzo troba que:

Guanyen en importància per les vides dels joves els amics, el temps lliure i la política i baixen el treball i la religió. Pels joves amb estudis primaris el més important és guanyar diners i treballar i pels joves universitaris el més important és la parella, la vida sexual i la política. Contràriament al que es diu els joves del 2010 perceben menys amenaces que els del 2006, cosa que Elzo veu com un signe que els joves estan més acomodats, per això ens advertí que no ens enganyem amb el 15 M: Ha baixat en general la pertinença a associacions. Això va fer dia al ponent que, per les dades, sembla que son pocs els que volen canviar la societat, encara que es vegin més. Els joves d’ara tenen més confiança, excepte en les grans empreses i l’Església. El tema de la confiança varia una mica a Catalunya on els joves confien més en la premsa i menys en les forces armades, l’Església, les ONG, la política, les grans empreses, la Unió Europea, la OTAN o la corona si els comparem amb els seus semblants de la resta d’Espanya, són –podríem dir- una mica menys confiats.

Respecte les institucions que mereixen més confiança (2006) en els primers llocs hi ha les universitats, les escoles i  les ONG. Per altra banda les icones dels joves –detectades per Elzo- són per aquest ordre: les diners, la discoteca, el preservatiu, el cotxe, la moda, una copa d’alcohol, un llibre... Posem només les primeres, la llista és més llarga però ja veiem per on van els trets. Els problemes que han crescut en importància per ells són: la vivenda, la seguretat ciutadana i la immigració.

Dèiem que els joves no son iguals. Elzo elaborà les següents tipologies atenent a la doble dimensió integració/compromís: El 32% dels joves pertanyen a la categoria integrat/normatiu (alta integració), el 22% és retret (integració però amb passivitat), el 19% pertany a avantatgista/disfrutador (passivitat, sentit de la festa), el 15% és alternatiu (compromès però amb baixa integració) i finalment l’ 11% seria incívic/desadaptat (poca integració, poc compromís). Hi ha per tant,  malgrat els tòpics, un bon percentatge de joves amb alta integració.

Arribats aquí ens podem preguntar com entomarà aquesta generació jove, una mica més adaptada i acomodada que generacions anteriors, les dificultats i el realisme que requerirà el context de crisi en el que es trobaran immersos, sobretot quan acabin els estudis i s’hagin de fer càrrec del seu futur. Tant de bo en surtin ben parats, però és una dificultat ben objectiva quan s’ha de passar de la facilitat i l’abundància a un major esforç i dificultat. Segur que tindran noves estratègies més relacionals i d’ús de la tecnologia i això els farà estar més en consonància amb els temps que vindran o en els que ja estem.   

Per altra banda, i ja ve essent una constant en el nostre país entre els joves, és una autèntica llàstima la consideració que els mereix la religió en general i l’Església en particular. Ja sabem que no són tots, que també hi ha els joves de la JMJ, però les dades sociològiques ens han de fer reflexionar. Es un repte per tots, però sobretot els que estem en entorns universitaris o educatius  com arribar a aquests joves prou adaptats però amb aquest estil una mica descompromès i individualista (ja sabem que no es pot generalitzar).  No sembla que l’estil de vida actual hi ajudi. Algunes possibles llums: El sentit de lleialtat, la obertura al món, la importància de l’experiència del present que tenen els joves d’avui  poden tal vegada obrir escletxes. A més els joves –digué Elzo- busquen referents ja que reben mil inputs que no controlen i han de prendre decisions ràpides. Necessiten bons models i referents que hem de saber proporcionar i fer explícits.   

La perspectiva generacional (2)

(Article publicat a CatalunyaReligió.cat. Dill. 12/9/11)

En escrits i reflexions és comú utilitzar sovint expressions com: els ciutadans d’avui, la societat actual, ... sobreentenent com si les persones fossin iguals i uniformes. Es un llegat remot de les revolucions lliberals i les idees associades que aquestes varen portar.  L’ igualitarisme, que en aquells temps va ser emancipador respecte el caràcter de súbdits que tenien les persones en l’Antic Règim, es va convertir en uns dels motors de les dinàmiques socials. Sense voler tenim aquest igualitarisme una mica incorporat en les nostres comprensions de la història i de les dinàmiques de la societat, com tantes altres coses del passat que segueixen operant en les mentalitats del present. Des d’aquests marcs es fa difícil tenir en compte les diferències que es produeixen entre grups de persones que conviuen en la nostra època, és a dir tenir en compte la perspectiva generacional. I sense aquesta perspectiva no es poden entendre adequadament alguns interessants fenòmens.

Així en Història quan es parla de generacions es fa generalment com si aquestes podessin abastar llargs períodes de temps: La generació dels il·lustrats, la generació del Romanticisme, etc. Molt estranyament interessa estudiar les diferències entre persones que es puguin produir dintre una mateixa època. Per altra banda són encara pocs els sociòlegs que han tractat aquesta perspectiva. Això és explicable, tal vegada, a partir de la comprensió de l’impacte omnipresent que varen tenir fa uns anys les perspectives marxistes, o economicistes en general. Però aquesta mancança és, amb la perspectiva d’ara, intel·lectualment poc justificable.

Hi ha tanmateix una altra forma, segurament encara poc explorada, d’entendre les generacions. Ortega i Gasset, seguint Dilthey, va definir més o menys una generació com: “un grup d’edat d’homes i dones que comparteixen una forma d’existència o un mateix concepte de vida, i que valoren el significat del que els passa en termes d’un mateix fonament de convencions i aspiracions”.  Això vol dir que les persones que viuen en uns mateixos temps tenen unes experiències equivalents i això els porta a visions semblants i a donar significat a les seves experiències de formes semblants.  Només les experiències compartides donen lloc a generacions, va escriure Mannheim ja fa un segle.

I quan es formen aquestes experiències generacionals? Aquí hem de recórrer a la Psicologia. Muñoz Espinalt, que va estudiar el caràcter humà de forma innovadora i original, deia que és sobretot en l’adolescència quan es forma el caràcter de la persona.  Així, explicat resumidament, les experiències generacionals de les que parlàvem serien sobretot el resultat de l’impacte de les vivències tingudes en els anys de l’adolescència i primera joventut.      

Un pas més: I quan dura una generació? Uns autors diuen que la durada d’una generació és de 25 anys, d’altres 40 o també 70 anys. Aquestes llargues durades serien coherents amb aquelles visions més tendents a la uniformització històrica de les que parlàvem. Tornem a Ortega i Gasset quan xifra la durada d’una generació en un temps concret: 15 anys. Es podrà argumentar: bé i perquè no 14 o 17? D’acord, potser hi pugui haver una petita flexibilitat. Però la biologia humana té uns marcs temporals biològicament establerts i sembla que la dinàmica de la renovació de la cultura (idees, visions) és encara més ràpida. Alguns autors com Gardner la xifren en 10 anys per part de les ments més creatives. Es raonable esperar que el gruix d’una societat requereixi d’uns pocs anys més. Aquests aproximadament 15 anys haurien de permetre que un grup de persones en unes franges d’edat determinades (adolescència i primera joventut) estesin exposades a un mateix tipus d’experiències. Així es constituirien les experiències bàsiques d’una generació.

Ja tenim el marc interpretatiu. La rellevància d’entendre així les generacions és que avui, tal vegada com mai abans, hi ha unes importants diferències en les experiències generacionals bàsiques entre les persones. Espero poder anar explicant en propers articles (no successius) les característiques de les  generacions d’avui i la importància i rellevància de la convivència i col·laboració intergeneracional, així com l’interès que té aquesta reflexió per la Religió.

Diàleg entre generacions

(Article publicat a La Vanguardia, Dij, 1/09/2011 i publicat també Dij. 8/09/11)

Amb l'estiu i les vacances augmenta el temps dedicat a la convivència familiar i això afavoreix el contacte entre generacions. Potser mai com ara hi ha hagut unes diferències tan acusades en les experiències generacionals com les que hi ha entre els infants i els adolescents d'ara i les persones grans que ho van ser en l'època de la postguerra. Tanmateix, això ha de ser un obstacle per al diàleg entre generacions? Esperem que no.

La humanitat  s'ha desenvolupat gràcies a la transmissió de coneixements i aprenentatges de generació en generació, cosa que contrasta amb la tendència del món d'avui cap a l'aprenentatge individual, per exemple utilitzant la xarxa com a font d'informació. La pregunta seria: Podem prescindir de la saviesa i l'experiència de la gent gran? La resposta: no!  Potser la informació més objectiva pot proporcionar aprenentatges relacionats amb el saber i el saber fer. Tanmateix hi ha una part molt significativa de l'aprenentatge que té a veure amb el fet d’aprendre a ser. I aquesta part s'aprèn gràcies al contacte humà en un context d'afecte i de llaços familiars o d'amistat. Aquí és on resulta molt recomanable el diàleg entre generacions.

El ser de la persona s'entreteixeix en les històries familiars o en les narracions plenes de vivències i significat. Això és el que sempre van fer els grans: portar el passat al present, narrant-lo, explicant-lo, fet que afavoreix mecanismes humans indispensables per a la vida i per a la felicitat personal: l'atenció, el saber escoltar, l'actitud contemplativa, la imaginació, el valorar els petits detalls i la profunditat de les coses senzilles. Això requereix tanmateix calma, dedicació i temps. I el temps és l'element que es pot donar en aquests períodes de vacances en què hi ha oportunitats per a una convivència més relaxada.

 
Seria un error per part de la gent gran que es pensés que la seva experiència no pot servir a les noves generacions dels videojocs i de la imatge. Ben al contrari, el diàleg i la comunicació són més necessaris que mai davant l'abundància d'informació. Malgrat les diferències generacionals, és imprescindible el diàleg intergeneracional.

Josep Gallifa
Catedràtic de la Facultat de Psicologia i Ciències de l'Educació i l'Esport Blanquerna.
Universitat Ramon Llull

Qui va ser Francesc Sagrera

(Article publicat a Catalunyareligió.cat)

Francesc Sagrera (Breda, 1902- Moià, 1940) va ser un sacerdot escolapi, que malgrat la seva delicada salut, va desenvolupar un apostolat intens que va deixar una petjada profonda en tots els qui el van tractar i conèixer. Els seus deixebles (així és com els agradava autodenominar-se) vàren crear una fundació que porta el seu nom per donar continuitat en el mon d’avui al seu missatge i esperit. Aquesta fundació va iniciar fa uns anys el procés de beatificació d’aquest Servent de Deu, procés que està fent el seu curs a Roma, impulsada sobretot pel seu antic president el Sr. Isidre Prat.  Queden ja molts pocs deixebles i son d’edat avançada. Aquests deixebles fa uns anys em vàren fer l’honor de nomenar President del Patronat de la Fundació.

Escric sobre Francesc Sagrera a propòsit del trasllat de tota la documentació sobre Francesc Sagrera que estem fent des de la seu de la Fundació al nou arxiu provincial de l’Escola Pia. Aquesta setmana passada varem tenir la ocasió de visitar l’arxiu, amb el P. Josep Liñan –secretari del Patronat-. El P. Joan Florensa, arxiver provincial, molt amabement ens va mostrar totes les instal.lacions del nou arxiu i varem poder valorar la bona organització de la documentació i la bona feina que s’hi fa.

Sobre Francesc Sagrera s’han escrit vàries biografies (la del P. Solà, la de Josep Liñan, la de Carles Riera o la de Jaume Bayó son les més conegudes) També la Dra. M. Lidon Sanfeliu va realitzar la seva tesi doctoral sobre l’actualitat del seu pensament.  

Presentem Francesc Sagrera: Es fa difícil sintetitzar en poc espai tota una vida, però voldria donar, per començar, unes pinzellades sobre qui va ser Francesc Sagrera i explicar també quina  rellevancia crec que té per l’Església avui. Per presentar-lo, recullo algunes frases de persones que han parlat d’ell:

Mn. Pere Ribot, company de seminari, va dir de Francesc Sagrera que era… “Obert, generós, de paraula optimista, amb una humilitat natural que brollava de tot el seu ésser. La part espiritual i  sobrenatural era encara més evident i més forta.”

Mn. Josep M. Aragonès va titular la seva reflexió: El P. Francesc Sagrera, formador, Mestre Ungit. Diu d’ell: “Allò que ell sabia ho vivia, i el que vivia en plenitud ho feia viure als seus alumnes, que de mica en mica, enduts pel corrent vital i vitalitzador del mestre, esdevenien deixebles seus, seguidors dels seus ensenyaments. Era un mestre que tot fent “savis” sabia fer i feia persones”…. “…sant ho era a tot arreu, també a classe amb els alumnes. Ell s’hi santificava i introduïa els seus nois al camí del seguiment de Jesús en la vivència de la seva humanitat. El P. Sagrera fou un mestre ungit amb el carisma de l’educador i amb la unció sacerdotal, que el va fer ministre de la caritat de Crist, l’urgí a ser-ne fidel seguidor i apòstol en be del poble que tenia encomanat”.

El P. Josep Liñan, un dels seus biografs més complets destaca d’ell algunes qualitats humanes: el sentit de la justícia i de la dignitat, l’elegància espiritual i la delicadesa, també que va ser forjador de ciutadans a través de la seva avançada pedagogia. Diu d’ell: “La seva espiritualitat era ferma, a l’estil de Sant Joan de la Creu, a qui cita explícitament, en les seves nombroses cartes.”… “El P. Sagrera em va impressionar des del primer dia pel seu equilibri, per la seva manera de viure, de parlar, de riure, de pregar, de dir missa. Tots els novicis el veiem sempre coherent. La seva mort em va impactar… …Vam veure la gent que pujava a resar quan estava de cos present”.

El P. Jaume Bayó explica en el principi de la seva biografia sobre el P. Sagrera: “Quan vaig decidir fer-me escolapi i li dic al P. Josep M. Torrent, aleshores Vicari General de la Diòcesi de Barcelona, exercint pràcticament de bisbe, em fa: -Si has de ser com el P. Francesc Sagrera, d’acord; si no no cal que t’en facis-”. El P. Bayó parla de l’home, el capellà, l’escolapi, l’educador, i del seu apostolat a través dels Cercles d’Estudis de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Diu del seu sacerdoci: “El P. Sagrera s’avançà al qui, al cap de bastants anys, P. Balducci, insistí en que d’acord que érem educadors i religiosos, però no podiem deixar de banda el sacerdoci, tant de cara els alumnes com de cara a la societat. Era tot un sacerdot!. Quan més exercí el seu profund sacerdoci fou, naturalment, en els dies de la persecució i bàsicament en un epistolari que vessa per totes bandes una espiritualitat pregona”.  

     

El Dr. Carles Riera va escriure una biografia per infants i parlant en del P. Sagrera en primera persona diu: “…De mica en mica vaig descobrint el sentit de la vida: tot ho veig a través de Déu, comprenc, a poc a poc, com Crist és el centre de tota la creació.” “…El testament de Crist és l’Amor i amor vol dir perdó i oblit.”

Posem també unes paraules del propi P. Francesc Sagrera. Davant del dolor i la tristesa pels temps que li va tocar viure ell afirmava que volia com a sacerdot i educador: “Forjar homes de tremp i de caràcter, de conviccions fermes i arrelades, d’envergadura espiritual fortíssima, i que siguin alhora vertaders apòstols de la Veritat, abrandats de zel i ungits de la caritat evangèlica: llevat que fermentarà i infondrà un alè de vida nova a la gran massa de vida informe i inadaptada que és la societat present” (Agost, 1932).

Feta aquesta breu presentació ens podem preguntar perquè ens cal ara recuperar Francesc Sagrera. No es tracta pas  d’idolatrar persones, però si de reconeixer i admirar els bons models que Déu ha posat en el nostre camí. El P. Sagrera és un model de sacerdot-mestre, de predomini dels valors de l’Esperit en la pedagogia i en la vida. Però, a més a més, i de forma molt interessant, Francesc Sagrera ens permet fer un pont amb l’Església més viva de la segona meitat dels anys vint  i també dels anys trenta. Ens cal escoltar altra vegada la veu d’aquella Església i conèixer alguns dels seus ideals i propostes, que no es van poder realitzar del tot per tal com va anar després la història. Ens cal aquella veu per tenir més perspectiva i així, tal vegada, poder sortir de tants i tants plantejaments basats en esquemes massa influits pel que va passar després. Seguirem.