Educació reflexiva

(Article publicat a Catalunyareligio.cat, 18-11-2013)

Les XII Jornades Diàleg Escola-Universitat, en la que participen i presenten projectes els centres de pràctiques que col·laboren amb la nostra facultat, van estar dedicades a la pràctica reflexiva a l’escola. Va ser especialment interessant la conferència “Tot fomentant l’aprenentatge reflexiu i col·laboratiu a l’escola”, a càrrec de la Dra. Olga Esteve, professora de la UPF. El tema que es va plantejar va ser el de l’aprenentatge reflexiu i el més general d’una educació reflexiva.

L’aprenentatge reflexiu té la característica que parteix de l’experiència dels alumnes i des d’aquesta experiència es planteja els objectius i les fites als que es vol arribar. No es tracta doncs de partir de continguts o coneixements preconcebuts, sinó de plantejar preguntes. Els continguts es cerquen quan es requereixen, essent l’educador un facilitador de processos interactius i molt especialment de processos de col.laboració. Així es construeix aprenentatge compartit que acaba enriquint l’experiència de partida, en un procés circular reflexiu.

També aquest procés es pot aplicar a l’equip de mestres o professors quan reflexionen sobre la seva pràctica docent. Formular-se preguntes i buscar teories que ajudin a donar explicació, per trobar millors pautes i millors activitats formatives. En equip es pot anar més a fons en les qüestions i es pot generar experiència compartida. Quants bon exemples en tenim en les escoles de Catalunya, i singularment en les escoles cristianes!

El cercle reflexiu es pot aplicar també en la relació família-escola, per poder dialogar amb les expectatives d’uns i altres per trobar elements d’enriquiment de les visions i per anar trobant visions compartides. La clau és doncs el diàleg, entès com intercanvi de significats.

L’aprenentatge reflexiu i l’educació reflexiva no lliguen gaire amb la tendència burocratitzada del model educatiu imperant entre nosaltres, encara menys del que ens ve des de 700 km enllà. L’educació reflexiva és crítica i segurament incòmoda per les tendències reguladores i intervencionistes envers les tasques dels equips de mestres i professors. La Dra. Esteve conscient d’aquest problema va exposar com el model actual d’aprenentatge per competències pot facilitar una educació reflexiva, malgrat els entrebancs legals.

També una escola reflexiva i que es formuli preguntes voldrà anar a fons sobre els aspectes últims de la persona. Hi ha doncs un lloc natural per la visió cristiana, que haurà de ser dialogada i a ser possible integrable en l’experiència.   

Informe PISA. Opinió al diari ARA

Opinió sobre l'Informe PISA al Diari ARA

http://grups.blanquerna.url.edu/premsa/FPCEE/13-14/JGallifa_Ara_CanvisLegislatius_4des13.pdf

La formació dels Mestres

(Article publicat a catalunyareligio.cat, 13-05-2013)

(Text publicat a la Revista de Blanquerna, n. 28)

Les demandes de formació dels mestres d’avui estan determinades per la necessitat de donar resposta col·lectiva als reptes més importants de les nostres societats del segle XXI. En resumim alguns:

En primer lloc ens trobem amb la necessitat de respondre a uns problemes ben immediats com són les elevades i insostenibles taxes de fracàs escolar, reflectides en els resultats poc desitjables del nostre sistema educatiu en estudis comparatius internacionals. Per respondre a aquest repte caldrà impulsar un major èmfasi en l’adquisició de competències bàsiques, sobretot les referides a la lectura i l’escriptura i les matemàtiques. No es pot, en aquest mateix sentit, oblidar l’atenció a la diversitat i la cura més especial als alumnes amb problemes d’aprenentatge en aquests processos escolars bàsics. És possible, des de l’escola, abordar adequadament aquest repte per el major coneixement dels diferents tipus de dèficits i trastorns. Per respondre adequadament a l’atenció que requereixen aquests alumnes caldrà intensificar la col·laboració dels mestres amb altres professionals: els logopedes, els psicòlegs de l’educació, els pedagogs o els psicopedagogs. La finalitat es treballar, ja des dels primers anys d’escolaritat, per prevenir un fracàs escolar que acaba manifestant-se més endavant.

Un segon grup de reptes per l’educació provenen dels canvis accelerats que es donen en la societat, per exemple els relacionats amb l’avenç de les tecnologies de la comunicació. Hem de tenir en compte que els nens i nenes d’avui pertanyen a generacions de nadius digitals. I les tecnologies de la comunicació tenen unes grans possibilitats educatives, poden facilitar la tasca del mestre i proporcionar situacions d’aprenentatge motivadores. Un altre dels reptes de les societats d’avui es deriven de la seva característica multicultural i multilingüe, amb el paper de l’anglès com a llengua de comunicació global. Al costat del domini de les dues llengües cooficials s’ha d’aprendre amb naturalitat la tercera llengua, l’anglès. Es tracta d’un repte pedagògic, donada aquí l’escassa presència social de l’anglès, que contrasta amb les necessitats professionals i personals de domini lingüístic. Així doncs, a més d’aprendre l’anglès, caldrà intensificar l’aprendre també en anglès altres matèries (metodologia AICLE), per contribuir a aquesta naturalitat d’una escola multilingüe.

S’acaben aquí els reptes? És això tot? No ho creiem pas. Hi ha un repte tal vegada de més recorregut que deriva d’un canvi de fons i que podríem denominar com el pas d’una modernitat “tecnocientífica” a una modernitat “humanista”. Fa uns anys molts experts en educació, alguns d’ells importants, defensaven que l’escola només ha d’instruir. Això era molt coherent amb la cosmovisió d’aquesta sensibilitat tecnocientífica: ensenyament de continguts i procediments i pragmatisme en les formes d’actuar. Però és suficient avui instruir? Amb el canvi en la sensibilitat moderna que hem citat, hem de dir que no ho és, i que la instrucció ha d’anar acompanyada d’una educació de l’ésser de la persona, d’una educació integral; una educació de totes les dimensions de la persona, també les dimensions que poden passar més desapercebudes perquè tenen un dinamisme més inconscient com són l’esfera afectiva i emocional. L’ideal de persona d’avui s’assembla al de l’humanisme renaixentista, una persona amb diferents facultats i que va realitzant el seu potencial.

Aquesta educació integral replanteja també el repte de l’educació de la dimensió espiritual i religiosa. L’objectiu no és nou però si que ho és el repte de com abordar-lo d’acord amb les característiques del mon d’avui. Aquesta esfera comporta tractar el que en l’educació clàssica es denominava com a educació de les virtuts. Així, al costat de la formació de l’intel·lecte i les emocions, hi ha d’haver també la formació de la voluntat i del caràcter, per un desenvolupament harmònic de totes les facultats humanes.

Aterrant en la formació dels mestres, ja Manjón a principis del segle XX, va dir que “quien educa a un niño o a treinta hace un bien; pero aún lo hace mucho mayor quien forma a un Maestro, esto es a un educador de cientos y miles de niños que han de pasar por su escuela”. Tot un repte per Blanquerna, institució continuadora de l’escola de Magisteri del Sagrat Cor (fundada l’any 1948), i hereva del seu llegat de qualitat intel·lectual, de personalització, i de bon to en la formació de mestres de Catalunya. 

El cardenal Bergoglio i l'educació

(Article publicat a catalunyareligio.cat, 18-04-2013)

Hem anat coneixent, i ben segur que anirem coneixent més, el perfil personal, intel·lectual, teològic i pastoral del Cardenal Jorge Bergoglio. Ens agradaria reflexionar breument sobre una d'aquestes dimensions en la que potser no s’hagi prestat tanta atenció com és la del Bergoglio educador.

Ens ha arribat de l'altra banda de l'atlàntic un llibre de Sergio Rubin y Francesca Ambrogetti publicat el 2010 que es titula “El Jesuïta. Conversaciones con el cardenal Jorge Bergoglio, S. J. “. Efectivament, com bé es sap, el Cardenal Bergoglio prové de la Companyia de Jesús, així doncs el component educatiu va ser important en la seva biografia. En el llibre citat, que pren forma de diàleg amb els autors, explica entre altres aspectes les seves experiències educatives que es van iniciar, segons expliquen els autors al Colegio de la Inmaculada Concepción, de la ciudad de Santa Fe i després en el Colegio de El Salvador, de Buenos Aires. D’aquests colegis narra les seves primeres experiències educatives: “Antes de entrar al seminario, había estudiado química y pensé que me iban a dar alguna materia científica, pero no, me encomendaron impartir Psicología y Literatura. Y Psicología la había estudiado cuando cursé Filosofía y me resultaba fácil, mientras que para literatura, que me gustaba mucho, tuve que prepararme durante el verano” explica Bergoglio. En el llibre narra també les seves primeres experiències amb alumnes que se'ns fan comprensibles i ens impressionen perquè son les d’un educador molt vocacional en els seus inicis: “Los quise mucho —escribe Bergoglio en el prólogo del libro de un antiguo alumno al evocar aquellos alumnos—; no me fueron, ni me son, indiferentes y no me olvidé de ellos. Les quiero agradecer todo el bien que me hicieron, de manera especial, al obligarme y enseñarme a ser más hermano que padre.”

En el llibre citat hi ha també la perspectiva de com el Cardenal Bergoglio entèn l'escola i l'educació. Vegem-ne algun exemple. Li pregunten:

—"¿Cómo puede la escuela encontrar el difícil punto de equilibrio entre el anclaje en el pasado, que puede ser un necesario marco de referencia y la necesidad de educar para un mundo diferente, imaginando el futuro donde se deberán insertar los alumnos?

Respon Bergoglio: —Vamos a hablar del alumno y hacerlo extensivo a la escuela. Suelo decir que para educar hay que tener en cuenta dos realidades: el marco de seguridad y la zona de riesgo. No se puede educar solamente en base a marcos de seguridad, ni solamente en base a zonas de riesgo; tiene que haber una proporción, no digo equilibrio, sino proporción. Siempre la educación supone un desequilibrio. Uno empieza a caminar cuando nota lo que le falta, porque si no le falta algo no camina.

—¿Cuál sería, entonces, el sano desequilibrio educativo?

—Hay que caminar con un pié en el marco de seguridad, o sea, en todo lo que viene adquirido, lo que fue incorporado por el alumno, aquello donde está seguro y se siente cómodo. Y con el otro pié, tentar zonas de riesgo, que tienen que ser proporcionales al marco de seguridad, a la idiosincrasia de la persona, al entorno social. Entonces, se va transformando esa zona de riesgo en un marco de seguridad y así sucesivamente, se avanza en la educación. Pero, sin riesgo, no se puede avanzar y, a puro riesgo, tampoco".

Es molt clarificador com entèn Bergoglio l’educació: seguretat i zona de risc en desequilibri i moviment continuat, per possibilitar que l’alumne avanci. Una visió ben útil i necessària per la forma d’entendre l’educació en les institucions educatives d’avui. Tot un repte pels educadors. També sembla revelador el seu pensament sobre el canvi humà.

Alegria pels temps que viu l'Església

(Article publicat a Catalunyareligio.cat, 10-04-2013)

Si hagués de resumir el sentiment per aquests darrers temps que està vivint l’Església amb una paraula diria: Alegria. Hem viscut amb una gran alegria l’elecció, entronització i progressiu coneixement del papa Francesc. Confesso que no hi entenc molt de la Cúria del Vaticà, ni sabria explicar quins canvis interns s’hi haurien de fer, on pel que va dir Benet XVI alguna renovació caldrà. Per la meva part no tinc expectatives de canvis doctrinals, ni de reformes espectaculars. Sí crec que hi pot haver una progressiva evolució seguint les lògiques dels temps. Però, d’on ve aquesta alegria? En què es fonamenta? Tractaré d’explicar-ho.

El papa Francesc té una forma de comunicar, una manera d’acostar-se a les persones, siguin més importants o menys, i una expressió personal molt identificables. El sentim proper perquè té aquest sentit de l’humor sà que hem pogut conèixer en religiosos que hem tractat, o en capellans de parròquia, un to alegre, distès, cordial, amb aquest distanciar-se una mica del seu rol important i posar en primer pla a l’altre. El Papa Francesc posa per davant les persones, si cal trencant el protocol. L’Església amb Francesc es fa més identificable i reconeixible per allò que en realitat ja és, per aquest estil personal i planer. Això l’apropa a la gent, els propis catòlics i potser també a persones allunyades de l’Església. Això no està contraposat a la seva alçada intel.lectual.

Per altra banda amb els seus gestos dona bona mostra que es posa al servei dels altres, els seus germans bisbes i cardenals, i al servei de Roma i de tot el poble de Déu. Amb aquests gestos l’Església es situa en una posició de major humilitat. En una frase va expressar-ho així: “Una Església pobra i pels pobres”. El servei als altres, als més necessitats, es posa per davant, adoptant explícitament posicions inequívocament evangèliques que són comprensibles per tothom, i acostant millor al món d’avui la figura de Jesucrist. Els temps canvien i les circumstàncies i els temps marquen el tarannà que segurament cal seguir en cada època. Segurament Francesc és el Papa que necessita el món d’avui per acostar Jesucrist a les persones, altres temps haurien tingut altres lògiques.

El seu mateix nom fa que inequívocament s’obrin uns temps nous per l’Església. El Dr. Salvador Pié en el full dominical últim titulava un escrit amb la següent frase: “El nom de Francesc, tot un programa Eclesial”. Aquests signes i gestos, aquest estil, són consubstancials a aquest pontificat i a aquests nostres temps i un nom ho sintetitza: Francesc. Mai un Papa havia tingut per nom Francesc. El que vaig a dir potser és un desig, però el veig possible: Tal vegada Francesc propiciï la tan necessària aproximació de dues realitats de l’Església que a vegades han semblat seguir direccions diferents: La cúria i l’Església-organització per una banda i els valors evangèlics i poble de Déu per una altra. Quantes vegades hem sentit cristians dir alguna cosa així com “sóc cristià però no m’identifico amb la part institucional de l’Església. Tal vegada amb Francesc hi pugui haver una major experiència d’unitat. Recordem que sense unitat no hi ha amor.

Alegria doncs per el nou Sant Pare. Un jesuïta, un religiós, un cardenal provinent d’una ciutat cosmopolita i diversa, un pedagog i pastor, un home preparat i coherent, que parla clar, d’un país perifèric, i de llengua espanyola. Tal vegada serà un Papa que sabrem interpretar més bé, més pròxim culturalment a les coordenades de la nostra Església. Ens el podrem fer més nostre, de tots. El Papa Francesc ens ha sorprès però també ens interpel·la. Sí, parla molt clar: “Si no parlem de Jesucrist això no funciona”.

El Dr. Lluís Urpí i els orígens de l’Escola de Magisteri “Sagrat Cor” (Blanquerna) (1)

(Article publicat a Catalunyareligio.cat. Dima. 08-01-2013)

Hem rellegit el llibre de la Dra. Mariangels Riera “Les arrels de Blanquerna”, on explica la història de l’Escola de Magisteri Sagrat Cor, fundada el 1948, més tard anomenada Escola de Mestres Blanquerna, i avui integrada a la Fundació Blanquerna i a la Universitat Ramon Llull. Entendre els orígens de les institucions, l’esperit que animava els seus fundadors i els diferents moments de la història que les han marcat, així com les persones que hi han deixat empremta, és un exercici interessant per entendre el present. El treball de Mariangels Riera hi contribueix de manera molt rellevant.

L’Escola de Mestres Sagrat Cor va néixer a Barcelona com a escola normal femenina l’any 1948, per una iniciativa del canonge Dr. Lluís Urpí i Carbonell, sota el pontificat del bisbe Dr. Gregorio Modrego, a l’empara de la Llei d’Educació Primària del 1945, que atorgava a l’Església el dret a la creació d’escoles normals. Amb la creació de l’Escola del Sagrat Cor s’acomplia l’objectiu manifest de tenir una escola normal femenina on les religioses podessin obtenir una formació científica i pedagògica, al mateix temps que un títol de l’estat. 

Tanmateix el Dr. Urpí, tal i com exposa la Dra. Riera, tenia la il·lusió de poder crear un dia una universitat catòlica a la diòcesi de Barcelona. Així ho va manifestar en una intervenció amb motiu de la benedicció dels nous locals de la Balmesiana (Biblioteca Balmes) el 4 d’octubre de 1940, uns anys abans de la fundació de l’Escola del Sagrat Cor. La temàtica de les conferències i comunicacions tractaren el tema de “la organización de los estudios religiosos en España”. Intervingueren el Dr. Tusquets, els germans Carreras Artau, el jesuïta Enrique Herrera Oria, entre d’altres. La intervenció del Dr. Urpí va tractar de la necessitat de fundar universitats catòliques amb la vocació de formar “seglares ilustrados llamados a ser dirigentes en la sociedad”. La Dra. Riera explica com havia de participar també en l’acte el rector de la universitat del “Sacro Cuore” de Milà, que al final no va poder desplaçar-se per motiu de la guerra a Europa. Deia el Dr. Urpí lamentant aquesta absència: “Él nos hubiera contado, con frase sacudida por el entusiasmo cortante como su pluma fecunda, la gènesis, el desarrollo, las dificultades y los grandes éxitos de su centro universitario, sus distintes facultades, sus centenares de càtedras, el hormigueo de sus juventudes, sus laboratorios y seminarios, los afanes nunca colmados y sus realizaciones cada dia nuevas... Todo ello hubiera resultado altamente aleccionador, estimulante, en nuestras presentes circunstancias”. I més explícitament: “Se nos dirá que la idea de una universidad catòlica en nuestra patria debe ser relegada, hoy por hoy, a la categoria de sueño, expresamos un deseo, una necesidad, no hacemos más”. 

Uns anys més tard el Dr. Urpí va ser el primer director de l’Escola de Magisteri del Sagrat Cor. Ens diu la Dra. Riera, que l’escola era modesta en les seus inicis, amb més entusiasme que mitjans, però amb una gran exigència de qualitat. El Dr. Urpí, igual com passa per exemple a la universitat del “Sacro Cuore” -explica Mariàngels Riera- volia que l’escola fos la única a la diòcesi, com a referència de l’educació superior cristiana de qualitat. De totes formes en aquells anys es van anar fundant moltes altres escoles de mestres de l’Església, com veurem en una propera entrada.

Des d’aquells inicis es van anar produint progressivament canvis importants, per exemple en la composició de l’alumnat, que fou aviat mixt i amb la incorporació de seglars, que foren ben aviat majoritaris, esdevenint amb pocs anys una escola totalment oberta a estudiants de totes les procedències. S’han format a Blanquerna més de 12.000 mestres en el transcurs de la seva història. Història que continua i és ben viva en els estudis de Magisteri Blanquerna avui dins la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació i de l’Esport. 

El Dr. Lluís Urpí, nomenat en la inauguració del curs 1971-72 Director Honorari a perpetuïtat, hauria vist tal vegada acomplert el seu desig de que Barcelona tingui una gran universitat catòlica. Efectivament l’Escola de Mestres del Sagrat Cor (ja com a Blanquerna), essent fundadora i una part ben significativa de la Universitat Ramon Llull, va ser creadora d’altres estudis universitaris, avui integrats a la Fundació Blanquerna i a la Universitat Ramon Llull.

Sobre el seny

(Article publicat a Catalunyareligio.cat. Dill. 17-12-2012)

Article publicat a La Vanguardia el 31/10/12 (abans que una entitat financera fes del seny part de la seva imatge corporativa)

Són temps propicis per fer ús de la qualitat segurament més representativa del caràcter català: el seny. Molts s’hi refereixen i el demanen. Però què és exactament? 

Comencem per coses que se li assemblen però que no són el seny: Seny no és inhibició o timidesa, tampoc és covardia o retraïment, que estarien motivats en aquest cas per la por. Tampoc és seny, encara que es pugui confondre amb ell, posposar les decisions, no actuar, o deixar que les coses segueixin el seu curs sense interposar-s’hi. Seny no és doncs inacció, ni tampoc individualisme, o vetllar només pels interessos propis. Alguns han definit seny com a sentit comú, com a prudència, com tenir formes educades, o com a tradicionalisme però no és del tot exactament cap d'aquestes coses. Llavors què és? 

El seny es va forjar a través de la forma de vida de generacions i generacions a la casa pairal, un univers local, proper, càlid, conegut, familiar, i al mateix temps aspre i difícil, però finalment assumit i dominat. El seny es va fer també a partir dels cops precisos d'eina del menestral que va dominar el seu ofici, al llarg del transcórrer de la vida de generacions. És doncs una sensació de seguretat, de domini, de confiança serena. És una manera de ser i estar en el món, potser l'expressió més genuïna de l'ànima catalana. Es transmet amb la integració al país. El podríem definir com la capacitat de fer en cada moment el més oportú, de forma mesurada i harmònica, i de posar cada cosa al seu lloc. Així el seny seria la capacitat d'ordenar l'espai i el temps amb el moviment precís. Seny podria ser també el mesurat equilibri de l’ intel·lecte, la voluntat i les passions que va proposar Balmes a "el Criterio". 

Al seny no li agrada, per tant, ni el desordre, ni la manca d'harmonia, ni el fer les coses fora de temps. No obstant això el seny genuí és essencialment “proactiu” i “propositiu” i afecta tant a la percepció de la realitat, com a l'apreciació de la vida i les seves circumstàncies. També contribueix a una especial comprensió dels fenòmens i a trobar les formes més adequades d'actuació. Ser "assenyat" no està renyit doncs de cap manera, amb la col·laboració amb els altres, ni tampoc amb els projectes col·lectius quan són una prolongació harmònica, ordenada i en el moment oportú de l'univers personal. 

Josep Gallifa

Catedràtic. Facultat d'Educació Blanquerna-URL